Jacint Verdaguer: L'Atlàntida i Canigó

Canigó (1886)

El poema consta de 12 cants i un epíleg.

L'argument és el següent:

Cants:
Al Rosselló, mentre s'està celebrant una festa, arriben notícies que els àrabs estant envaint el territori. Tothom es posa en moviment per defensar la terra; entre ells Gentil, fill de Tallaferro i enamorat de la pastora Griselda, que, acompanyant el seu oncle Guifré, se'n va a lluitar.
Al Canigó, Gentil, que s'ha quedat sol, és encisat per la fada Flordeneu que li fa contemplar el Pirineu -extensament poetitzat-.
Segueixen les gestes de Tallaferro, que acaba presoner dels àrabs i després s'escapa i plora la suposada mort del seu fill.
Els cants VI i VII són els cants d'exaltació de la terra de les fades de les diferents comarques pirinenques durant el casament de Gentil i Flordeneu.
Finalment, Guifré troba Gentil cobert de flors i encara encisat i, pensant que ha abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu, l'estimba des de dalt del Canigó. Després de diverses lluites, davant el dolor i la ira de Tallaferro en conèixer la mort del seu fill, Guifré vol expiar el seu crim i funda, sota la direcció de l'abat Oliba, un monestir benedictí sobre la tomba de Gentil.
Una vegada morts Guifré i Tallaferro, Oliba amb els seus monjos puja al Canigó i allí tenen lloc una sèrie de cants dels religiosos i de les fades fins que aquestes acaben fugint i el Canigó queda desencisat després de plantar-hi una creu al cim.

Epíleg:El poema s'acaba fent referència a l'època actual -la de Verdaguer, en aquest cas- amb un diàleg entre els campanars dels monestirs de sant Miquel de Cuixà i sant Martí del Canigó, en què parlen de la caducitat de l'obra humana (representada per ells mateixos) enfront de la pervivència de l'obra de la natura -l'obra divina-.

Fragment del Cant 1 L'aplec

Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l'àliga acompanya
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n'entra a l'ermitatge devot de Sant Martí.

L'atlàntida (1876)

Aquest poema és una exaltació del passat, ja que explica l'incendi que es va produïr als Pirineus en temps d'Hèrcules.
Detalla l'engoixa del poble al veure aquell foc que s'ho emportava tot, el poble, arbres, i fins i tot alguns animals, quedaven sotarrats sota les cendres.
Per tot arreu hi havia foc, guspires, i en l'aire només es podia respirar fum.
Els pastors ploràven, però ràpidament fugien, mentre la resta d'animals, atrapats per les flames udolaven o fèien crits d'auxili.
La terra ja està adolorida, doncs tots la serra ja és cremada .

*Una curiositat: Està inspirada en Virgili (autor llatí, que per cert, vam treballar a Llatí a la part de literatura!)

Fragment del Cant primer L'incendi dels pirineus

I assaborint lo tebi record de sos abraços,
semblava viuda dir-li: —Oh, Atlàntida! a on ets?
Com solia, ahir vespre m’endormisquí en tos braços,
i avui los meus no et troben, d’esgarrifança freds.


BIBLIOGRAFIA:
- http://www.webpersonal.net/nova/verdaguer/marcs.htm
- http://www.rincondelvago.com/

(NOTA!: Del Canigó he trobat molta cosa, però de L'atlàntida, com pots veure no he trobat gairebé res :S)