Bon Any Nou!!!

Has escrit moltes pàgines en el teu llibre,
algunes són tristes, d'altres alegres;
algunes són netes i clares,
d'altres són borrosses i obscures.
Però encara queda una pàgina en blanc,
la que has d'escriure avui.
Et falta per omplir la pàgina d'avui.
Pensa i desitja que aquesta sigui la pàgina
més bella, la més sincera, la més sentida.
Cada matí quan despertis, recorda
que encara has d'omplir la millor de les teves pàgines,
la que dirà el millor que tu pots deixar en el llibre
que estàs escrivint amb la teva pròpia vida.
Pensa que sempre et falta per escriure
la pàgina més bella.
Rabindranath Tagore
Premi Nobel de Literatura, 1913

Que aquest 2008 pugueu escriure moltes pàgines belles!

Innocent!

Al Nadal, hi ha moltes tradicions. I una d'elles és posar llufes el dia dels Sants Innocents! Vigileu les vostres esquenes!I no feu innocentades pesades!!!

Sagrada Família

Aquesta gran obra d'art de Gaudí m'agrada sobretot per la seva originalitat, de totes les catedrals del món, per mi és la més creativa, la qual és plena de detalls.
Aquesta catedral hauria de ser molt més gran, però ni tan sols està acabada, i crec que mai s'acabarà.
És una de les meravelles del món, això ja diu molt d'aquesta obra.
Més que una catedral, la veig com un monument turístic on tothom passa a visitar-lo quan viatja a Barcelona.
Quan la veig, em transporta antiguitat i creativitat, i sobretot em fa sentir petita davant la seva immensitat, amb sensació de vertigen.
perla

Anunci artístic

Raimon Casellas

Biografía:

Raimon Caselles (Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910). Cursà estudis d'Humanitats i Filosofia al Seminari Conciliar, entre 1864 i 1872, i posteriorment s'ocupà del negoci familiar, feina que abandonà quan es pogué professionalitzar com a periodista, vers 1893. Inicialment va escriure poemes en castellà sota la influència de Campoamor. El 1884 es casà amb Rafaela Escobar, amb la qual no tingué cap fill. Col·laborà, entre d'altres publicacions estrangeres i del país, a "L'Avenç", fou cap de redacció de "La Vanguardia", i de la revista "Hispania", i dirigí el full artístic de "La Veu de Catalunya", diari del qual fou redactor en cap fins al seu suïcidi el Dia de Difunts de 1910, esdevingut en part a causa dels fets de la Setmana Tràgica, però, també, per les tensions entre intel·lectuals, en especial de "La Veu de Catalunya". Pel que fa a la seva obra podem dir que Caselles és primer crític i historiador d'art del nostre país, com ho demostrà en diversos assaigs part dels quals estan recopilats en la seva obra pòstuma Etapes estètiques (1926) amb pròleg d'Eugeni d'Ors, a quiCasellas havia prologat el Glosari de 1906. Escrigué tres obres literàries sota el corrent del Modernisme: Els sots feréstecs (1901), Les multituds (1906) i Llibre d'històries (1909).

Obra:

Les multituds

Les multituds és un recull de contes, molts d'ells situats en el marc barceloní. L'objectiu de llibre era de presentar el comportament de les multituds. Es tracta de narracions que tenen un punt de partida real, uns fets esdevinguts, qua l'autor manipula per cercar-hi, sobretot, la intensificació dramàtica que els faci significatius. En el volum s'hi poden distingir dues tècniques diferents; l'una exemplificada per Les varemes de la por, consisteix a crear la narració entorn l'exageració; l'altra, que correspondria a Deu-nos aigua, Majestat!, parteix de l'esquematització màxima de la realitat. Mentre les narracions organitzades seguint la primera tècnica tendeixen cap a la representació de realitats sociològiques i admeten la representació de la realitat social contemporània, en le segones es tendeix més aviat a la presentació de la condició humana de la manera més impactant possible.

Solitud

Què és la solitud? Aquesta paraula té varies definicions, la més simple, solitud és quan estàs sol...
No és quan estàs sol, sinó quan et sents sol.
La solitud és un dels sentiments més durs i dificíls que ens trobem els humans en aquesta vida.
Hi ha vegades en que tu mateix ets qui vol estar sol per uns moments, que desaparegui tothom i tots els problemes, per persar, per sentir-te sol per un instant sense sentir-te aclaparat per aquest món que ens envolta.
Altres, no sabem perquè, ets sents sol quan no ho estàs, quan mires al teu costat i et veus tot envoltat de gent que t'estima, però realment si que ho estàs, tothom neix sol, viu sol i mor sol, per més gent, amics i familiars que t'acompanyin en la vida, segur que en algun moment et sents sol i demanes a crits afecte i companyia; tothom ha tingut aquest sentiment un cert dia...és perquè realment la solitud existeix.
Aquest món, entre d'altres coses, es basa en l'egoïsme de la gent: quan necessitis l'ajuda d'aquella persona qui tu pensaves que era el teu veritable amic, per exemple, veuràs que no et fa cas, que no et vol ajudar, que no fa res per tu... aquí serà quan vegis la solitud davant teu, quan notis que no podràs aixecar-te i ningú et donarà la mà per que t'aixequis.

He escollit aquesta imatge perquè quan l'he vist, l'únic sentiment que m'ha aportat ha sigut aquest, la solitud... un banc sol, en un parc sol, en un món sol, sol i fosc.

Parc Güell, Gaudí

El Parc Güell, és una obra del modernista Gaudí. Al llegir els tres autors que has citat per escollir, ja he pensat en Gaudí, qui conec més i les obres del qual m'impresionen més. El Parc Güell, em recorda a un altre món, un món diferent al nostre, un món que ell ha volgut crear segons la seva imaginació, dotant-lo de sensacions i emocions.He visitat varis cops el Parc Güell i és plé d'alegria, de felicitat. Com si per un dia entresis en un altre món, o en una petita ciutat que no és com les d'avui en dia. A mi em porta cap a un món de somriures, on tot és millor, i es veu reflectit en la gran quantitat de colors, les corbes i formes molt imaginàries que utilitza a la seva obra. És plé de fantasía. És un petit món perfecte.
En un d'aquells dies tristos, podria anar-me'n al parc, i cridar, ballar, saltar i fer fora tots els mals i incomoditats.

Joan Puig i Ferreter

Joan Puig i Ferreter (La Selva del Camp, Baix Camp 1882 - París, 1956) es va donar a conèixer l'any 1904 com a dramaturg. Renovador i original, amb obres com Aigües encantades o La dama enamorada, totes dues de 1908, trencava amb la tradició de la Renaixença. Va dirigir la Biblioteca A tot vent, hi va editar la novel.la El cercle màgic (1929), que va obtenir el Premi Crexells. La seva dedicació a la política dins d'Esquerra Republicana de Catalunya, partit pel qual va ser diputat a les Corts i al Parlament de Catalunya, el va allunyar de les lletres, que va reprendre el 1934 amb Camins de França, considerada la seva obra mestra. A partir del 1938 i fins a la seva mort va escriure el cicle novel.lístic El pelegrí apassionat, en dotze volums (editats entre 1952 i 1977), on va abocar l'experiència personal, en un intent sense precedents de síntesi, justificació i alliberament.

La seva obra, La dama enamorada

"Alguns episodis del seu vagabundejar per França, que més tard seran recreats pel Puig i Ferreter novel.lista [Camins de França], donen peu a La dama alegre (1904) i La dama enamorada (1908) Amb aquest darrer drama Puig i Ferreter aconsegueix un equilibri exacte entre la temàtica amorosa, que uneix en una mateixa flamarada les vides de Lluïsa i Abel, i el destí personal d'aquest darrer: l'anhel d'independència, de fidelitat a la pròpia aventura, durà Abel a trencar els lligams amb Lluïsa i a reprendre el seu camí per senderes sempre noves i sempre incertes. [...] està bastit a partir d'una experiència autobiogràfica"(Fàbregas). (S'enamora d'un rodamón que després es fa amic del seu fill. Aquest però va agafant una gelosia total. Acaba tràgicament. Amor castigat.).

A La dama enamorada "hi ha un pòsit de realitat: l'enamorament de Puig per Madame Thevenot, les seves relacions, la gelosia del fill, la incapacitat d'una estabilitat emocional i sentimental; però els aspectes més aparents i externs d'aquesta realitat són transformats al seu gust artístic per tal de fer de l'episodi viscut una obra d'art" passa de cinc actes a tres per a l'estrena, tal com li havia recomanat Maragall. Vid Garolera, N. "De joan Maragall a Joan Puig i Ferreter. Vuit cartes inèdites." Miscel.lània Giuseppe Tavani/1. P.A.M., 2001).

Tot pot ser literatura, fins i tot...

Te'n vas a dormir pensant-hi, dorms i somnies amb allò al cap, i l'endemà -avui- et lleves amb el mateix tema en la ment.
Vas a comprar el diari per informar-te'n encara més, esmorzes llegint-ho, ho veus per les notícies, i mentre estàs dinant, encara hi penses més.
Després de dinar, no fas la migdiada, estàs a l'ordinador mirant informació nova per internet, buscant algun detall nou,... fins que passen els minuts... les hores...

... i arriba l'hora desitjada, agafes la samarreta, la bufanda, els calçotets de la sort, els diners per la cerveseta, vas cap al bar, parles amb els amics i les amigues, cadascú diu la seva, el seu pronòstic, comparteixes la teva agonia i els teus nervis amb la persona que tens al costat, de l'equip contrari, però que t'agafarà la mà durant tot el partit...

... fins que l'àrbitre xiula l'inici de l'enfrontament.

Sí, avui a les 19:00 hi ha un Barça-Madrid.

Bon Nadal

“Prec de Nadal”
Mira com vinc per la nit

del meu poble, del món, sense cants

ni ja somnis, ben buides les mans:

Et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?

Desperta amb mi, guia'm la por

de caminant, aquest dolor

d'uns ulls de cec dintre la nit.

Salvador Espriu

Hem oblidat que aquests dies són dies de llum. Hem oblidat que els pagans celebraven el solstici de Nadal, una data molt important, perquè a partir de Nadal hi ha més llum i, per tant, més vitalitat. Ja sabeu la dita: "Per Nadal, un pas de pardal". Encara queden algunes mostres de les antigues religions, com ara, al Pirineu on a la nit la gent crema tions i fa fogueres, una mica semblant a la nit de Sant Joan, l'altre solstici.

Com diu el poeta, de vegades som cecs i no sabem com tirar endavant o valorar el que tenim. Al cap i a la fi, aquest món, aquesta terra, és nostra i té coses meravelloses. Podem estimar-la o odiar-la, però crec que el Nadal ens ha de servir per recordar que la vida és molt maca i per treure'ns aquesta ceguesa que portem a dins nostre. Omplim-la de somnis i projectes positius i que el nostre crit de dolor desaparegui perquè, en el fons, What a wonderful world...

BON NADAL
I
BONES FESTES

La Casa Batlló (Gaudí)

L'obra arquitèctonica modernista que jo he escollit és La Casa Batlló (també coneguda com La Casa dels ossos) d'Antoni Gaudí.

És una obra que m'agrada força no sé per què i això que jo d'art plàstic no sóc molt aficionada que diguem... però no sé potser perquè des de petita la he vist i per allò dels ossos m'ha cridat l'atenció. Va ser gràcies a una professora que teníem a la primària que era pintora (pintava uns quadres molt bonics) i li agaradava molt Gaudí i ens va fer moltes sortides a Barcelona a veure el Parc Güell, la Sagrada Família, La Pedrera i La Casa Batlló... i potser per això, perquè a Gaudí el vam "estudiar" força per aquesta professora doncs se m'ha quedat.

L'obra en sí, no és "bonica", vull dir que si la mires fredament tampoc la pots calificar de "bonica" (per al meu gust), però no sé, té alguna cosa que em crida l'atenció! Quant al que m'inspira... em diràs negativa i que veig sempre la part negativa de tot però no li veig cap altre significat; a mi em suggereix mort per la forma dels balcons... semblen calaveres d'ossos, després tot és com molt apagat, formes com... molt sinistres (no sé com explicar-ho...), tot molt seriós. En fi, sí m'inpira negativitat, però aquest cop no crec que sigui perquè estigui negativa ni res... es que és així. Veus la Pedrera si que la veig més alegre, més... no sé...!

Joaquim Ruyra

Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939). Narrador i prosista. La seva obra cabdal està constituïda per tres reculls de relats: Marines i boscatges (1903), La parada (1919) i Entre flames (1928). També va conrear la poesia, el teatre i la crítica literària. El seu univers literari se centra en el mar i la costa; en concret a Blanes d'on provenia la seva família. Va estudiar a Barcelona la carrera de Dret, que no va arribar a exercir perquè, segons declarava, "exercir la carrera m'hagués impedit d'escriure".

Al llarg de 1903 publica els quinze relats de Marines i boscatges en forma de folletó a la revista Joventut i a partir d'aquell moment es converteix en model narratiu per a les noves generacions. Marines i boscatges va ser reeditada el 1920 amb el títol Pinya de rosa, tot afegint un relat llarg. Conté la novel·la breu "El rem de trenta-quatre", on descriu el naufragi d'una barca de mitjana i on es troben algunes de les descripcions més belles de la natura, comparables a J. Conrad o R. Stevenson.

Ruyra és un dels grans contistes moderns dels segle XX, també en la línia d'Edgar A. Poe, el seu autor preferit. Destaca per la psicologia de personatges en relats com "La Fineta" i "Jacobé" on s'hi revela la visió fatalista del món. També destaca la seva font folklòrica i popular amb relats com "La vetlla dels morts" o "El malcontent".

Marines i boscatges aplega quinze narracions de diversa factura: vuit impressions basades en records de l’autor, tres fantasies protagonitzades per personatges de llegenda i quatre novel·letes extraordinàries: «En Garet a l’enramada», «La Fineta», «El rem de trenta-quatre» i «Jacobé». Tot al llarg del volum es deixa sentir el pes de l’experiència personal de l’autor i, sobretot, la presència palpable del paisatge i la vida marinera de Blanes; però, més enllà d’això, el que hi dóna unitat és, sens dubte, la capacitat suggestiva d’un estil de qualitat distingidíssima i sostinguda. Això és el que va convertir Marines i boscatges en un èxit esclatant en el moment de la seva aparició, el 1903, i en va fer el model de prosa literària unànimement reconegut per les primeres generacions d’escriptors del segle xx. Avui, cent anys més tard, la nova Selecta s’honora tornant a editar en la seva forma original el llibre més significatiu en la producció de Joaquim Ruyra, un dels més destacats prosistes catalans de tots els temps.

El "Drac" de Gaudí

A l'escalinata de l'entrada principal del famós Parc Güell de l'arquitecte Antoni Gaudí, hi ha una escultura d'una sargantana, rèptil, drac, o com se li vulgui dir. Aquesta obra s'ha convertit en l'emblema del jardí, fins al punt que els nens i les nenes que van a visitar el Parc amb l'escola, es fan la ja "típica" fotografia al costat d'aquest Drac, que ja ha cobert vida en diversos dibuixos animats o anuncis de televisió.

Segons informacions oficials del Parc i de notes del propi Gaudí, aquest Drac representa la sargantana alquímica -pseudociència sense base científica i històricament, considerada com a precursora de la química -, que simbolitza l'element del foc.
El Drac, efectivament, té la boca oberta, que podríem interpretar com una mena de senyal o símbol d'autoritat, de "guardiant" del Parc, amb aquesta postura flexionada, com a punt de llençar el foc per la boca.

El trencadís, típic d'aquest arquitecte català, cobreix tot el Drac amb unes tonalitats del blau, des d'un blau gairebé blanquinós fins al blau marí gairebé negre, passant pel blau cel, per la combinació de grocs i taronges, verds, marrons i alguna peça més vermellosa.

Aquesta obra sempre m'ha cridat l'atenció: un drac vigilant un parc... què voleu que us digui? Sempre m'ha picat la curiositat saber-ne més. És per això que amb l'escola em vaig interessar molt quan vam estudiar Gaudí i la seva obra, i també durant la -típica- sortida al Parc.

Imaginar fins i tot com en Gaudí "congelava" un drac de veritat per després recobrir-lo d'aquestes peces, d'aquest trencadís típic de l'autor.

Com he afirmat anteriorment, aquesta escultura em transmet autoritat, vigilància per part d'aquest ésser mitològic, però alhora confiança, la que em dóna aquest Drac de saber que és bo, ja que tan sols busca serenitat i tranquilitat en el Parc Güell, en el "seu" Parc. Així doncs, el transport d'una realitat a un món fictici és clar: a partir de l'escultura em podria endinsar en un món on els animals -els dracs- són els encarregats de fer de porters d'una gran entrada, a un palau, a un castell, a un bosc... a un parc!

Així doncs, i ja que a mi el Drac del Parc Güell em transmet confiança i seguretat, faig una crida a "salvar" la consideració d'aquests éssers fantàstics, ja que sovint quan parlem de dracs els tenim al cap com a éssers malvats i dolents.

No com aquest.

Adrià Gual

Adrià Gual i Queralt va néixer el 1872 a Barcelona i va morir el 1943.

Va ser dramaturg i empresari teatral. És un dels autors més innovadors del teatre català de final del segle XIX i principi del XX. Com a director de teatre i de cinema sintetitza les diverses arts amb la voluntat d'aconseguir l'espectacle total.

Impulsà i dirigí l'Escola Catalana d'Art Dramàtic. També destacà en la pintura i en ser pioner del cinema.

Va fundar el Teatre Íntim (1898-1927) amb l'objectiu de modernitzar el teatre català i va ser el director artístic de la productora Barcinógrafo l'any 1913.

Com a plàstic, Adrià Gual se centrà en un estil modernista típicament esteticista. Finalment dedicà el seu esforç a l'escenografia d'obres muntades per ell mateix.

De les seves obres teatrals cal destacar-ne Misteri de dolor, Donzell qui cerca muller, L'Emigrant, Nocturn, Lluna de neu i Silenci.

A Silenci, entre campanes que toquen a morts i llums tènues, Ramon descobreix en unes cartes antigues que la seva dona morta, Maria, tenia un altre amor. L'amic juvenil de Ramon i Maria, mossèn Oriol, el consola amb la prèdica del goig del sofriment.

A Misteri de dolor, Mariagna, casada amb Silvestre, el seu segon marit, s'ha compromès a lliurar Mariagneta, la filla del primer matrimoni, al jove Labast. La descoberta de l'enamorament de Silvestre i Mariagneta porta Mariagna al suïcidi.

A Lluna de neu hi ha un diàleg entre un rei jove i la seva esposa durant la nit de noces, diàleg envoltat de terror. Els dos amants tenen por de dir-se la veritat i confessar la seva malaltia; ambdós són tísics. La tensió disminueix amb el seu reconeixement i la seva sinceritat que els portarà a un amor sense obstacles.

___________

A la imatge, una caricatura d'Adrià Gual amb al·lusions al decadentisme de Silenci.

Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941).
Pertanyent a una família de propietaris rurals, d'ideologia conservadora, que hagué d'amagar-se per les comarques de Girona en esclatar la Tercera Guerra Carlina.
En acabar la guerra s'instal·là a Girona, on estudià el batxillerat, tot fent llargues estades d'estiu al mas del seu pare, on s'esplaia amb la vida del camp, la cacera i la contemplació de la natura, elements recurrents en la seva obra narrativa posterior. El 1885 es traslladarà a Barcelona per cursar estudis d'enginyeria, que abandonarà per matricular-se a la Llotja, amb el propòsit d'esdevenir pintor.
El 1890 tornà a Girona i contragué matrimoni amb Neus Salazar.
No aconseguint l'èxit que esperava en la pintura, tempta la literatura i, alhora, ingressa en les files del catalanisme progressista. Dirigeix el diari "Ciudadanía". El 1906 publica Josafat, que provoca un escàndol considerable pel seu contingut eròtic i sacríleg. Posteriorment publicarà Nàufrags (1907) i els reculls de contes, Crisàlides (1907) i Proses bàrbares (1911). El 1912 abandona Girona, asfixiat pel provincianisme i per les penúries econòmiques. Col·labora a "L'Esquella de la Torratxa" i a "La Campana de Gràcia". L'arribada del Noucentisme significa el seu arraconament com a escriptor, per la seva adscripció al Modernisme, i no tornà a publicar fins que la influència noucentista caducà; així l'any 1925 publica Jo! Memòries d'un metge filòsof, i més tard, la trilogia Entre la terra i els núvols, que té com a base argumental la seva pròpia biografia, composta per L'hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impenitent (1948), publicada pòstumament.


La biografia la podem trobar a http://www.xtec.net/ És molt simple i reduïda aixi que no he tret res, són dades bàsiques les que dona. Al dir obra literària, et refereixes a un llibre no? Esque m'ha agradat molt llegir que publicà Josafat, i que pel seu contingut erótic, va provocar un escàndol, llavors m'han vingut ganes de saber.
Si no és aixi, i m'he equivocat, enviam un e-mail, i et comento una de les seves pintures també que estic practicament segura que algun escàndol haurien fet, encara que no haguessin tingut força d'exit en lèpoca.


Josafat (1906)
He llegit que és una obre literària que comença amb l'assesinat d'una prostituta,amb la qual mantenia relacions des de fa mesos.
Aquesta, és una história que més que amor, representa sexe.
Està dividit en tres capitols, i cadascun dels tres en tres més. Té tres d'introducció, tres de nus i tres de desenllaç.
He llegit que està basat o a agafat l'idea del Jeperut de Notre Dame.
Està composta per un detallisme descriptiu, una adjectivació abundant i precisa, més abundant pel que fa a color i textura. (Pel fet d'haver sigut pintor també)
L’ús d’augmentatius i de despectius afegeix connotacions grosseres als respectius substantius.
Hi ha abundants personificacions i comparances en el seu llenguatge.
El to és agressiu, dur i feréstec.
Si voleu més informació d'aquesta obra modernista, visiteu la pàgina http://www.uoc.edu/
Una altra obra com pilar prim que m'apunto per llegir quan tingui temps.

anunci

L'Anunci que més m'agrada és un que acavan de fer pel treball igualitari de la casa, no m'agrda només pel missatge que envia si no que està format per un contingut molt ben preparat des del meu punt de vista, a més està ple de colors, és graciós, té una critica i quan el començes a veura t'enganxa a més de fer-te un fart de riure! Expressa moltes coses conjuntes,crec que és un anunci força complet, aaa i per si gluú se i ha passat , anuncia un detergent en pastilles que és diu puntomatic!

PD: EL video està al youtube i és diu ellos también pueden.

(com que sóc tan torpe amb els ordindors no se penjar-lo, si algú em deixes un comentari explicant-me com es penja lio estaria molt agraida, si no doncs l'haureu de veure des de la pàgina del youtube. gràcies!)

Definició de Solitud

Solitud..per a mi, aquesta paraula no té un únic significat, què és la solitud?

És un espai desocupat??

Pot ser un estat d'ànim la solitud? pots sentir solitud?

Solitud pot ser estar acompanyat?

Solitud pot ser el que tu vulguis que sigui, el que t'inspiri aquesta paraula.

Que t'inspira un color?una forma?un fet? llavors si és un color, solitud serà aquest color, o el sentiment al qual et porta aquest, que és una forma? serà aquesta forma doncs, un fet? serà aquest fet, acompnayt de sentiments.

Personalment la solitud per mi és estar acompanyat de gent i sentir-te sola, avui dia estar en solitud és un fet, tota la societat és un conjunt de solitud, provocat per l'egoisme d'uns quants, i les determinacions que "algú" a decidit per nosaltres.

També és solitud acompanyar-te, i que tu només estiguis, no m'acompanyis..Solitud són les paraules que s'escapen i no arriven, ni porten en lloc..avui dia, tot és solitud.

Feliç 1984

Metàfora clara i contundent: "Feliç 1984", en referència al llibre 1984 de George Orwell, psuedònim de l'anglès Eric Arthur Blair, escrit el 1948.

Aquest llibre és una distopia, ja que en la novel·la, un Estat omnipresent, encarnat en una dictadura totalitària que encapçala el Gran Germà, el seu líder, reforça un conformisme absolut entre els ciutadans, i cerca la supressió de la seva identitat mitjançant un control absolut. Així doncs, no existeix llibertat de cap tipus, per als ciutadans, ni tan sols llibertat de pensament ja que la vigilància dels individus en tots els moments de la seva existència, fins i tot en la seva intimitat, revela a l'Estat qualsevol detall.

Aquesta pintada es pot trobar a Cornellà mateix, al carrer Verge de Montserrat (cantonada amb el Cinema Titan fins a la carretera de l'institut). Òbviament, la pintada compara la situació i la realitat actual amb la que Orwell descrivia en un -aleshores- futurista any 1984.

Aquesta comparació jo la interpreto amb la realitat que visc: l'Estat espanyol o Regne d'Espanya. Així doncs -i aprofitant que aquí puc ser subjectiu, i no com al Treball de Recerca-, mentre se'ns fa entendre que vivim en una democràcia prou establerta, se'ns maquilla la realitat a través de la manipulació dels mitjans de comunicació, per exemple, com passa en aquell Estat de la novel·la, on el Ministeri de la Veritat, un òrgan que inversament al seu nom s’encarrega de tergiversar i destruir la veritat.

Podem trobar més paral·lelismes amb la situació encara -recordem, al segle XXI- no normalitzada de la homosexualitat, dels transexuals i bisexuals, comparant-la amb el Ministeri de l'Amor de 1984, que es dedica a occir a les persones considerades desafectes.

El Ministeri de l'Abundància, per la seva banda, és l'òrgan que s'encarrega de l'economia, intentant que la societat visqui sempre amb els mínims recursos possibles.

Per altra banda, el Ministeri de la Pau fa gestions per tal que la guerra sigui cada vegada més present, com passa actualment a tot el món, fins fa pocs anys, amb Espanya donant-hi suport.

Són moltes les correspondències d'aquell 1984 amb el 2007 que ens ha tocat viure; vivim amb un Cap d'Estat al qual s'ha de venerar -i si no, fins i tot et poden jutjar-, vivim amb càmeres -i no de vigilància- que ens controlen, amb unes forces de seguretat que van -molt- més enllà de protegir la ciutadania, vivim amb uns mitjans de comunicació que, a part d'estar manipulats, sovint emeten programes per provocar l'odi entre la societat -no cal posar exemples...-, i caldria afegir aquí un llarg i amb majúscules ETCÈTERA.

Davant d'aquest situació correm el risc de convertir-nos en subjectes absents, passius de la història. El poder tirànic i sobirà ha entès que és més eficient no impedir la nostra acció en la política, sinó atacar la base de la nostra passió per la vida. Recuperar la llibertat és un camí que només es pot recórrer com en Winston -protagonista de 1984-, a partir d’una relació d’amistat que faci posar-nos en primera persona.

Així doncs, com més Winstons hi hagi, aquest 1984 traduït "a la moderna", més aviat canviarà.

I ja per acabar, i aprofitant que s'apropen les dates... Feliç... 2008!!

Anunci del canvi climàtic (Campanya de TV3)

L'anunci del canvi climàtic ja no el donen a la televisió. El van treure. Però no és massa antic.



I diu així:

Pare, digueu-me que li han fet al riu que ja no canta,
Pare, digueu-me que li han fet al bosc que no hi ha arbres,
Pare, que el riu ja no és el riu,
Pare, abans que torni l'estiu, i amagui tot el que és viu.


La cançó és del Serrat, i sencera diu:

Pare
digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.
Pare
que el riu ja no és el riu.



Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè...

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingeu por,
i digueu que no,
que jo us espero.
Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.

Aquest anunci crida bastant l'atenció amb les diapositives que es van passant sobre paissatges morts i la veu dolça d'un nen petit que va cantant aquests desastres, de manera tendra i maca, trista a la vegada, perque ens adonem que cada cop serà pitjor i els nostres fills ja no veuran res de res. Juga amb la paraula pare i para, els tres primers cops li pregunta al seu pare com és que està així tot el bosc, pero ja l'últim cop diu: “Pare abans que torni l'estiu, ... , com volent dir PARA (alto!). Per així intentar dir-nos a tots que aturem el canvi climàtic.


Personalment, és un anunci preciós, molt dolç i emocionant, i que fa arribar molt bé el missatge.



P.D: Ja he acabat totes les activitats (les endarrerides sento el retard Gemma, però em sembla que era prou justificat, ja no pasarà més) Apa, fins demà, i un petó a tots!

Definició de SOLITUD

La solitud, com la soletad, és un estat d’aquell que és sol o viu sol, o bé també se sent sol. Una persona que mai ha tingut família, està sol, aquesta persona pot o no sentir-se bé. Pot estar trist perquè necessita algun tipus de companyia, ja que la solitud mai és gaire agradable, tot èsser humà desitjem tenir a prop nostre a moltissima gent. Aquesta persona també, pot no sentir-se sol, perquè a viscut fins ara sol i desconeix que és la companyia, com se sent al ser acompanyat. Que de ben segur que si ho descobrís li encantaria i possiblement ho desitjaria fins arribar a anhelar-ho. Nosaltres segur que li desitjaríem que descobrís que se sent al sentir-nos acompanyat, ja que, quants de nosaltres, ara, seria capaç estar completament sol? Ens resultaria molt difícil, i per a nosaltres la solitud seria massa complicada i se’ns faria molt dura. També he de dir, que hi ha persones que tenen moltíssima gent al seu costat, però que poden sentir també la solitud, ja que necessita aquesta companyia, i potser estar present però no quan aquesta ho necessita, i doncs s'enfonsa, es veu incapaç de recorre a algú, i veu que ha de resoldre les coses ella sola i es tanca a sí mateixa. Doncs, sent una gran solitud.

Ramón Casas - Nu

Aquesta pintura ens mostra el cos nu femení d'una jove, amb uns llargs cabells negres llargs o que expressen moviment. La jove esta encongida, i el cos queda tot arreplegat, i ens marca les diferents corbatures d'un cos nu i pàlid.
Aquesta pintura em fa la sensació d'una dona que se sent sola, sense ningú, i doncs, com té por, s'agafa a ella mateixa perque no pot agafar-se a ningú més. Aquesta jove també podria sentir-se poqueta cosa, sentir-se també dèbil. Em recorda a una figura força sensible, una jove que mai a tingut moltes forces, però que ara no li en queda cap ni una. Es una mostra també bastant clara de la soletat. Sola i trista, s'encongeix i s'agafa fort.

Poema de Joan Maragall, LES MINVES DEL GENER

LES MINVES DEL GENER

Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.


El tema del poema en qüestió, "Les minves del gener", de Joan Margall, seria la bellesa de l'època de la primavera, relacionant aquesta època també, amb una dona, utilitzant la primavera per descriure la bellesa d'ella. Descriu el paissatge característic d'aquesta molt detalladament i fent cada detall preciós, comunicant-nos les sensacions que produeix aquest canvi d'estació, idealitzant així, allò que ens envolta, fent-ho més bonic.
En el poema trobem el concepte de l'art per l'art, un concepte, en el que alguns poetes, entre d'ells Joan Maragall, consideraven que ser artista era una professií i volien viure per l'art. Molts intentaven canviar la societat. amb la creativitat personal i la iniciativa individual. Aquí, Maragall, amb creatrivitat ens descriu un paissatge preciós de primavera.
A mi aquest poema em suggereix alegria, felicitat, tranquilitat després d'haber passat un any potser menys feliç y menys tranquil. Amb les descripcions que fa, imagino tot de colors que relaciono amb un benestar, amb l'amor. Em recorda a una època esplèndida, de felicitat al cent per cent, i sobretot de màxima bellesa.

Solitud

La tarda és més orfe que mai

el vespre es banya de dol,

la solitud omple l´espai,

com trigarà a sortir el sol.

[J. Reig - Sebastià]

Solitud; sovint hem pensat amb aquesta paraula, sovint ens hi hem sentit reflectits, sovint ens hem sentit soles o sols, sovint hem necessitat un "algú/na" que ens acompanyi arreu, un "algú/na" que ens faci minvar, almenys durant uns instants, aquesta sensació de solitud.

Solitud o soledat, "l'estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol", segons una definició d'un diccionari qualsevol.

Si hi pensem, potser a vegades aquesta "solitud" no hauria de donar-se tant sovint en els nostres pensaments, ja que agafant com a referència la definició del diccionari, ni estem sols, ni vivim sols, no? Potser sí, i és normal, totes i tots ens hem sentit alguna vegada amb aquest estat de soledat, tot i que la típica frase de "tothom vol el que no té" aquí es podria aplicar, ja que si parem a pensar, una persona pot sentir-se sola durant un dinar familiar, durant unes hores a classe, durant una sortida amb l'esplai, durant un sopar amb els amics,... tot i que hi ha gent que, malauradament, no es pot permetre el luxe de dinar amb la família, ni anar a classe, ni anar a un esplai ni poder sopar amb els amics un divendres per la nit. Així doncs, des d'un blog com aquest, potser caldria que totes i tots penséssim si tenim la mateixa sensació de solitud que molta gent tindrà, a més a més, aquestes properes setmanes de festes que ens esperen.

És cert, a taula sempre hi faltarà algú, però pensem que estem a taula, pensem i gaudim de la gent amb qui ens trobarem, i mai oblidem la gent que no hi és. Nosaltres ho podem fer, hi ha gent que sí que se sent sola i no podrà passar aquestes vacances amb ningú.

Així doncs, si la solitud és "l'estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol", intentem aprofitar el temps amb la gent que més ens estimem, ja que així mai estarem sols ni viurem sols.

No vull semblar carrincló, i vull fugir dels tòpics nadalencs; aquesta voluntat de viure i aprofitar el temps amb la família i amb la gent que més t'estimes, no ha de ser durant dues setmanes al desembre i una al gener, sinó durant tot l'any.

I penseu-hi, sempre hi haurà algú, potser menys lluny del que ens pensem, que se sentirà més sol/a que nosaltres.

Pintura modernista

Aquesta pintura de Ramón Casas correspon a l’any 1889, a l’època on Ramón Casas es dedicava a retratar amb sencilleça i elegància a les germanes dins la seva casa de Barcelona.
La pintura és anomenada com “La Terraza”.
És un retrar “plein air”, amb la figura de sa germana cosint, en la penumbra formada per les grans persianes que protegien el porxo del sol i la seva llum.
L’ambient de llum penumbrosa, més oscurs, reforçen la profunditat de l’escena.
El color vermell del vestit de la protagonista contrasta amb el domini del color gris i ocre de l’ambient.

El pintor ens vol mostrar amb aquest quadre el seu interès per captar lo inmediat, sencill, cotidià, lo íntim en plena finura.

Aquesta pintura em suggereix el que vol mostrar l’autor, un fet cotidià mostrat amb sencilleça, sense cap misteri ni imaginació.

Quan veig la pintura m’imagino una situació de diumenge a la tarda, una dona a casa seva que no te res a fer, i es dedica a cosir al porxo de casa seva, en la penumbra de la sala i la grisor del dia.

Em suggereix que aquesta dona no té noció del temps ni cap ocupació, llavors es dedica a cosir.

El que més m’agrada d’aquesta pintura és com destaca el vermell del vestit de la dona en contrast amb el color de l’ambient apagat, i el color verd del tros de planta que podem observar.

Quan veig aquesta imatge sento un tipus “d’enveja”, m’agradaria ser al lloc d’aquesta dona desocupada i estar sentada a un porxo com aquest sense saber que pasa el temps.

Joan Alcover

DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Aquest poema de Joan Alcover és de la època modernista, època on es vol modernitzar la societat i la literatura, acostar-se a l’actualitat europea i posar al dia la cultura i la llengua catalana.

El poema tracta d’una persona que parla dels seus sentiments representant com si fós un arbre, la utilitat que tenia, fins que perd un valor important que tenia i sent com s’apaga la seva trista vida, ja que li han tret una part d’ell, diu que perd branques per cada ferida, per cada mort, així, ja li manca una meitat del seu ser.

El tema d’aquest poema és el dolor que sent per la pèrdua d’una part d’ell, per la mort d’un familiar, i la seva desolació, com diu al títol.

Ho veiem clarament quan diu:

“cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.”

“Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.”

Em costa descriure que em suggereix aquest poema, ja que són sentiments nascuts per la mort, cosa que no m’ha tocat viure d’aprop; però si m’he de posar a la pell de la persona que parla el poema, crec que em sentiria com ell descriu el que sent; depèn de la persona que perdi, marxaria una part de mi, sentiria un dolor inmens, potser mai incurable, potser sí amb el pas dels anys, però sempre un gran dolor.

Perds l’esperança de vida per un llarg termini de temps, t’invaeïx la tristor i la negativitat per les coses que avans et feien feliç...

Diria que aquest poema em suggereix el sentiment de que s’apaga la vida.

Jacint Verdaguer

Flors del Calvari. Llibre de consols.
Barcelona: Impremta de Henrich i Companyia, 1895; Barcelona

Verdaguer va publicar Flors del Calvari. Llibre de consols el 1896, en plena crisi personal, com a resultat poètic d'un profund trasbals interior. El recull aplegava composicions escrites, majoritàriament, durant els dos anys anteriors. Algunes flors, en efecte, es poden llegir com a correlat poètic dels virulents articles "en defensa pròpia" apareguts a la premsa barcelonina pocs mesos abans. Si Baudelaire, autor de Les fleurs du mal, es debatia entre el spleen i l'idéal, a les Flors del Calvari Verdaguer es mostra esqueixat per l'atracció del cant i la dolorosa realitat del seu calvari personal. En tots dos florilegis, tanmateix, s'hi pot percebre una mateixa interrogació romàntica sobre el sentit de la poesia i la funció del poeta.

La present edició, a cura de Narcís Garolera, reconegut especialista en l'obra de Verdaguer, vol posar a l'abast dels lectors d'avui, en volum independent i amb les màximes garanties textuals, un títol revelador del canvi operat en la poesia d'aquest autor als darrers anys de la seva vida.

www.escriptors.cat/autors/verdaguerj/obra





Bé, això és l'únic que he aconseguit trobar després d'una hora i vint minuts buscant, és molt pobre ja que ni tan sols tinc un fragment per reproduir com demanaves a l'activitat, ni l'he trobat en les pàgines que vas recomanar.
Se que la nota d'aquesta activitat estarà suspesa, pero ME RINDOOO!

Abans del bany - Ramon Casas

Oli sobre tela pintat per Ramon Casas el 1894 amb unes dimensions de 72,5 x 60 cm. Es troba al Museu de l'Abadía de Montserrat.

Aquesta obra, sense cap mena de dubte, em suggereix una imatge de senzillesa, de naturalesa, una acció simplement quotidiana, tractant d'idealitzar escenes de la vida sense gaire transcendència aparent, escenes que hom fa cada dia -més o menys!-, com ara dutxar-se, banyar-se o rentar-se.

Podríem dir que és una escena intimista, habitual a l'obra de Casas a partir de 1893.

Cal afirmar que amb aquesta pintura, l'autor volia introduir una temàtica ja tractada per la pintura francesa, i que no era ben vista per la societat catalana del moment.

Cal remarcar que tota l'escena es troba embolcallada per un halo misteriós que envolta la figura de la dona despullant-se, i també que els colors blancs de la roba i de la llum que entra a través de la persiana, incideixen sobre el clatell i la cara de la dona.

http://phobos.xtec.net/artsdidactica/displayimage.php?album=80&pos=0

Oda nova a Barcelona - Joan Maragall

Fragment del poema de Joan Maragall, escrit el 1909 i que es troba al llibre Seqüències, publicat el 1911, el mateix any de la mort del poeta, per "L'Avenç".

Oda nova a Barcelona
-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?
-Vaig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig... És l'amor qui m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.
-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...
-Vinc del mar i l'estimo,

i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,

i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços

perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.

-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,

de les serres que riuen al sol dolçament:

per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,

ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.

-Com més terra i més mar, i més pobles obrio,

a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,

i me sento una força que abans no tenia,

i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.

(...)

Aquest poema és considerat un exponent d’una nova societat en període de construcció. Quan Joan Maragall l’escrivia, es produí l’anomenada Setmana Tràgica, nom amb què es coneixen els esdeveniments ocorreguts a Barcelona i altres localitats catalanes entre el 25 de juliol i el 2 d’agost de 1909, com a protesta contra la mobilització de reservistes per al seu enviament a Melilla, on el 9 de juliol havia començat la guerra.
Maragall, amb Oda nova a Barcelona, trencava amb el ritme pausat i majestuós de la seva poesia per donar pas a un seguit de versos trencats, fent una conclusió al final del poema amb una declaració de barcelonisme.
Així doncs, podem considerar La Setmana Tràgica com el reactiu que farà sortir Maragall de la letargia en què es trobava, i representa el seu retrobament, als anys finals de la seva vida, amb la seva poesia més compromesa.

Maragall encetava així una nova etapa, més combativa, on el vitalisme de Nietzsche quedaria enrere i es donaria pas a una reflexió íntima i més serena, fins i tot podríem dir que tràgica, ja que Maragall trobava la seva raó de ser en el descobriment i l’assimilació del dolor i de l’egoisme, en el sentiment de culpabilitat i en la seva expiació, en la solitud, en definitiva.

El poema és un diàleg on hi intervé Barcelona, l'esperit català, que vol que tot el territori s'estengui sota els seus braços, des del mar fins a les muntanyes, des del nord fins al sud. Això ho justifica amb la frase "Com més terra i més mar, i més pobles obrio". Al final, l'interlocutor d'aquesta Barcelona li diu que sí, que cal que corri i que ha de ser una altra per ser la que ha de ser.

Tot seguit fa una descripció amb molts adjectius d'aquesta Barcelona que busca un canvi.

El poema va evolucionant, descrivint l'atractiu que té Barcelona, els seus llocs més interessants, i acaba fent un cant de patriotisme barceloní: "Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra! Barcelona nostra! la gran encisera!".

El poema vé a dir que Barcelona, tot i els seus defectes, és la nostra Barcelona, la que ens ha tocat viure, gaudir i potser patir; però no deixa de ser la Barcelona nostra, la que s'expandeix des del mar fins a la més alta de les muntanyes, i que ha de seguir expandint-se.

Així doncs, aquesta mena de glorificació de Barcelona ens dóna a entendre que l'art per l'art és, per en Joan Maragall, un element clau en la seva obra, qui va voler reflectir durant aquells fets de la Setmana Tràgica "l'estat anímic", entre tràgic i esperançador de Barcelona.

http://www.xtec.net/~jducros/Joan%20Maragall.html
http://www.jbeilharz.de/katalan/maragall-ged.htm
http://www.escriptors.cat/autors/maragallj/
http://www.uoc.edu/lletra/noms/jmaragall/index.html

Portada de La Bogeria

Doncs bé, m'he basat en aquesta imatge per posar com portada del llibre de La bogeria, perquè com podeu observar, hi trobem un noi amb el seu dit senyalant el cap fent el gest que representa la bogeria, mentres observa un món esbojarrat, en caos, que representaria els bojos i com ho viu la societat del moment.
Amb aquesta imatge no em refereixo a cap capítol en concret, sinó en el contingut del llibre en general.
La manera de fer el títol també l'he fet d'aquesta manera, com deixada i mal feta perquè crec que si l'hagués fet amb unes lletres perfectes no concordaria gaire amb la imatge que he escogit.
La portada té únicament com a colors el blanc i negre, representant que la hitòria del llibre no és gaire alegre, sinó tot el contrari, té un punt apagat i de "tristor".

Pintura de Ramon Cases

Aqui tenim una pintura de Ramon Cases: "Desnudo".
Aquesta pintura expressa solitud,tristesa, melancolia, i dolor.
Com a tema universal podriem escollir qualsevol dels cinc sentiments esmentats. En la meva opinió, el sentiment amb el qual,(dels cinc) identifico més la pintura és el dolor, per altra banda, a mi,personalment em reflecteix violéncia i desesperació, acompanyada de fragilitat i sumissió.
A més al observar-la ( en la meva opinió) l'autor utilitza el nu per expressar fragilitat o sumissió, contrastant-lo amb colors tristos com el negre, i el blau acompanyat d'una escala de grisos.
Em dona l'impresió de que aquesta pintura comença a expressar una realitat no tan agradable -fins ara això no era possible,perquè t'imposaven un càstig- i l'art comença a tenir més d'un significat; Comença a tenir expressió.

Frase literaria

Porto pensant i buscant un anunci com 3 quarts d'hora i no en trobo cap amb una frase "xula" que tingui un significat profund, en plan literari... Però si he trobat a un fotolog (que es podria considerar com una pintada com la que tu has posat d'exemple Gemma) una frase que m'ha agradat. Diu: "NO FALTA PAN, SOBRA EGOÍSMO"

Trobo que és una frase prou interesant i literària, i que fa reflexionar i té un tema universal amb el qual ens podem sentir identificats. La frase és molt breu però molt explícita. És una crítica a l'egoïsme de la nostra societat que, mentre que a l'Àfrica, per posar un exemple, s'estan morint de gana, nosaltres ens dediquem a comprar menjar per "parar un tren", per exemple ara al nadal, la típica iaia que es gasta una barbaritat de diners pel sopar de cap d'any: que si nosequants quilos de gambes, que si aquesta carn per a uns, que si allò pels nens... i després la meitat del menjar acaba a les escombraries perquè no ens ho arribem a menjar. Conclusió: que com bé diu la frase no falta pa (ja que pa i de tot en tenim de sobres al món per alimentar-nos tots) sinó que sobren quilos d'egoïsme, i no parlo de la iaia (pobre que ho fa amb tota la bona fe perquè la família estigui contenta), sinó que parlo dels governs, dels presidents de molts d'aquests països que els veus tots molt "ben posadets" mentre la seva gent s'està morint de fam... es que no tenen cor aquesta gent? És incomprensible! Aprofitant això em ve de gust posar la lletra d'una cançó que té a veure amb tot això i que, òbviament, com que també és literatura i art crec que no està de més. És en castellà, ho sento!

Que las palabras, sean mas lentas que las balas
que las baladas, ya no sean para dos
q tus latidos, que antes eran de cualquiera,
ahora solamente suenan por amor

Que el prisionero ya no pose con cadenas
que las melenas no son sólo rock and roll
que una moneda nunca compre un sentimiento
pues si de algo m arrepiento es de aber comprao tu amor.

Y que la falda sea tan corta como quieras
que el problema es del que mira y no encuentra explicación.

A mi me preocupan más los niños que mueren de hambre
pero si me apuras me dan más pena sus madres
perdonen sus gobernantes es tan mi ignorancia
no entiendo que en pleno añoro...

A mil kilometros de aquí
se estan muriendo de hambre
que la metralla se convierta en chocolate
para comerla o fumarla, que mas da

Que mi hijo sea del sexo que sea,
tenga una salud de hierro
y se parezca a su mama
y que la vida no se pierdan las pateras
que los desastres naturales se repartan

Que perro flaco parecen todo son pulgas
nunca he visto un maremoto arrasar quinta avenue
que las ropas esten sucias, o esten rotas
casi nunca están estan reñidas
con tener buen corazón

[Estribillo]

Se estan muriendo de hambre!
y no les dams de comer
nos lo gastams todo en tanques pa podernos defender...

¿¿De qué?? ¿¿de quién??
de vuestros putos ombligos, mercenarios, arrogantes
que se den por aludidos son los putos asesinos, queee???
los estaís matando de hambre...

"SOLITUD"

Solitud, una paraula molt quotidina, molt senzilla, que utilitzem molt i que tots sabem perfectament el que és, però... a l'hora de definir-la sembla (almenys a mi) difícil i es que la podem definir com un estat, com un sentiment, com una cosa bona o bé dolenta...

Jo definiria la solitud com un estat o sentiment en què una persona se sent sola, sense el recolzament, l'apreci, el valorament, el "carinyu"... (diguem-li com es vulgui) de cap altre persona. No es tracta només d'una soledat en el sentit físic (que també pot ser, es clar), però normalment quan parlem de solitud ho relacionem més aviat amb el sentiment que he descrit abans que no pas amb el fet d'estar sol físicament. Una persona pot sentir-se sola, és a dir, experimentar aquest sentiment de solidud, estant envoltada de gent, vull dir que el fet de sentir la solitud no implica estar sol/a físicament.

Sovint veiem la solitud com una paraula negativa, si més no, trist, tot i que no ha de ser obligatòriament així. Hi ha gent a qui li agrada la soledat, hi ha gent a qui li fascina passar-se les hores sol/a a la seva habitació escoltant música i deixant volar la imaginació, o passejar sol pel carrer... És més, hi ha gent que només se sent bé/segura i es mostra tal com és quan està sol/a; també hi ha d'altre gent que no sap estar sola, no sap viure si no té una persona al costat contínuament o si no està envoltada de gent. Normalment la veiem com un perill, tots hem sentit por algun cop de quedar-nos sols quan hem perdut alguna persona, quan ens hem barallat amb el millor amic/ga... Tot i això, insisteixo en què, tot i que aparentment sembli un sentiment/estat molt trist, no ha de ser així.

(Espero que hem posis un 10 Gemma :)! Has dit una definició i t'he fet aquí un monòleg o un assaig d'aquests sobre la solitud. Però es que si no vulies la típica definició de solitud (el fet d'estar sol [...]), no sabia com explicar-ho breument i m'he hagut d'explaiar!)

Àngel Guimerà

Biografia:

Àngel Guimerà i Jorge neix a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845. Esdevé cèlebre pels seus treballs com a dramaturg, poeta i eminent orador polític. El seu pare, Agustí Guimerà, fill d'una antiga família del Vendrell (Baix Penedès), havia anat a les illes Canàries per ajudar un oncle seu que hi tenia establert un negoci de vins, i al cap d'uns anys d'estada a Santa Cruz, s'havia casat amb Margarita Jorge, filla d'una família canària.

Quan Guimerà encara no ha complert els set anys, el seu pare decideix liquidar el negoci i traslladar-se amb la família a Catalunya. Del 1859 al 1862, estudia a Barcelona, on aprèn la tècnica de versificar en castellà. De retorn al Vendrell, els germans Ramon i Vidales li encomanen el fervor per la Renaixença i,on es vincula al moviment literari català.

És reuneixen a la rebotiga d'una farmàcia de la plaça del Pi, amb joves intel·lectuals (Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert), amb qui enceta una amistat de per vida. El 1870, la família es trasllada a Barcelona i Guimerà entra en relació amb l'agrupació La Jove Catalunya i publica la primera poesia "El rei i el conseller", a la revista La Gramalla. Aquest mateix any, assisteix per primera vegada a la festa dels Jocs Florals. El 1871 és un dels fundadors del setmanari La Renaixensa, que, posteriorment, ja convertit en diari, dirigeix fins al 1874.

El 1875 obté un accèssit als Jocs Florals amb "Indíbil i Mandoni" i l'any següent guanya la Flor Natural amb "Cleopatra"; el 1877 guanya alhora la Flor Natural, l'Englantina i la Viola, per "L'any mil", "El darrer plany d'en Claris" i "Romiatge", respectivament, i és proclamat Mestre en Gai Saber.

Bona part de la seva producció poètica és recollida en un volum el 1887, amb pròleg de Josep Yxart i dibuixos de Josep Lluís Pellicer i Antoni Fabrés. El 1920 publica el Segon llibre de poesies, amb pròleg de Lluís Via. Atret pel teatre, el 1879 estrena la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida, el 1883, de Judith de Welp, obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric.

El 1884, va a viure amb la família del seu amic Pere Aldavert, amb la qual conviurà fins a la mort. El 1886 estrena El fill del rei, que el consagra com a autor teatral i li obre les portes dels escenaris estatals.

Dos anys després, Mar i cel, que obté un èxit sense precedents, és traduïda a vuit idiomes i inicia la projecció internacional de l'autor. Aquesta obra inaugura l'etapa de plenitud de Guimerà, que s'estén fins al 1900, i durant la qual estrena les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes els conflictes i els personatges de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren ja més matisades i s'hi fa constància de les inquietuds socials de l'autor. Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrumpuda. Dins una òptica conservadora, ja havia tractat aquest tema a La festa del blat (1896), en la qual un anarquista deixa els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcaic. El 1889 presideix els Jocs Florals de Barcelona i és elegit president de la Lliga de Catalunya. El seu catalanisme és explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer (1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies. Altres obres escrites durant aquests anys, d'una qualitat desigual, són Rei i monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898). A partir del 1900 intenta connectar amb els nous corrents sense tenir en compte. En aquesta nova etapa escriu drames realistes i cosmopolites, que assenyalen una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), entre d'altres. Malgrat tot, produeix encara obres de qualitat, com ara Sol, solet (1905), amb què retorna al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista. Els gustos modernistes s'evidencien en La Santa Espina (1907), La reina vella (1908), Titània (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911).

Els darrers anys del segle XIX, Guimerà ha assolit el cim del seu prestigi.

En el trienni 1913-1915, Guimerà veu estrenades en versió cinematogràfica Terra baixa (Marta of the Lowlands), La festa del blat i Maria Rosa; la filmografia basada en obres d'Àngel Guimerà continua fins a arribar a una vintena de versions. El 1916, el Govern francès li atorga la Creu de la Legió d'Honor.

Biografia d'Àngel Guimerà: http://www.escriptors.cat/autors/guimeraa/obra.php?id_publi=10878

Obra:

Terra baixa[drama en tres actes i en prosa]. Barcelona: La Renaixensa, 1897.

És el drama més representat i traduït de la dramatúrgia catalana.

Manelic, el protagonista, ha esdevingut un prototip, i encarna l'home simple i pur, el pastor de la terra alta. Casat amb Marta, es rebel·la contra el poder de Sebastià, terratinent, i acaba per matar-lo i retornar a la muntanya amb la seva dona, allà on l'engany i la traïció no són possibles. Marta és un personatge típicament guimeranià, un ésser desarrelat i desvalgut, que adquireix consciència de la seva personalitat així que posseeix una cosa seva: Manelic. Escrita en prosa, l'obra no tingué la confiança del seu autor, i per aquest motiu fou estrenada en traducció castellana, a Madrid, per la companyia Guerrero-Mendoza, el novembre del 1896.

L'estrena en català tingué lloc a Tortosa el 8 de febrer de 1897 per la companyia de Teodor Bonaplata, si bé fou Enric Borràs el qui difongué el drama. Ha estat traduïda als principals idiomes, se n'han fet versions operístiques i ha estat portada repetidament a la pantalla a diversos països.

(Font: Gran Enciclopèdia Catalana)

El comte Arnau (fragments)
II
Adalaisa, l'abadessa,
l'espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l'orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada... I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.
Adalaisa mig riu i està contenta: té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.
III
-Treu-te la capa, -li demana ella.
- Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l'abadessa de Sant Joan.
- Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.

-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.
-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro, buit i silenciós com un desert.
El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra,
el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.

-Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l'ànima deslliurada aixeca el vol.
I de la terra i d'aquest món s'oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!

-Mes, són fang.
Quan per sempre s'hauran clos,
vindran els cucs i se'n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis
i el meu cos per fer-me tornar l'ànima més pura.-


Aquest poema és de Joan Maragall, "fragment del comte arnau."
En aquest poema podem veure la visió dels modernistes vers al món ja que aquest fragment reflecteix l'historia d'una noia-Adelaissa- la qual es sent seduida per un home(com no és diu nom, podriem suposar que és el comte Arnau)que s'en va al llit amb ella sense cap compromis.
Per aquesta raó es sent pecadora i li diu que no ho farà més quan aquest li demana repetir la profanació, llavors veiem l'actitud de l'home, amb unes idees modernistes, i amb els arguments per no casar-se relacionats amb aquestes.
No vol casar-se perquè vol contemplar, descubrir, mirar.. El concepte d'art per art, per els modernistes tot és art, i per això no pot casar-se, creu que SI HO FA, no podrà contemplar la bellesa dels llocs, d'igual manera que ho feia abans.
Aquest poema m'agradat,suposo que la Gemma ho haurà agafat a consiencia,avui no estic molt inspirada, i m'ha quedat el dubte de si el poema parla de Dèu també, ja que en ella si és reflecteix la religiositat però ell, en qui és reflecteix el modernisme, no m'ha quedat clar.
M'inspira realitat, potser no tenim els mateixos ideals però si els embolics amorosos.
Tambè he de dir que per mi, li falta una mica de joc de seducció, però suposo que els modernistes no tocaven aquests temes o m'equivoco?

la Bogeria

Aquí està la meva portada de" la Bogeria".

Vull comentar algo que m'ha cridat molt l'atenció, primer de tot dir que el personatge que aqui respresento a sortit de la meva imaginació a partir de les explicacions que és fan al llibre den Daniel Serrallonga-tan fisiques com psiquiques- i que no l'he copiat, ni tan sols he agafat una idea, doncs bé, la curiositat és que sense haver tret l'imatge de cap lloc, totes les portades de la bogeria dibuixades,són d'aquest estil per no dir iguals, per exemple, podem veure a l'imatge que ha penjat en Siset, que en Daniel Serrallonga és representat amb un barret (en aquest cas és de copa) i un nas molt gros, acompanyat d'uns curiosos vestits.

Més tard la Marta, va penjar una altra portada amb dibuixos també i curiosament,segueix la mateixa descripció.

I ara em pregunto..Será que la societat continua tenint l'idea d'un Daniel Serrallonga al cap? És a dir, continua la societat tenint una idea determinada de la bogería? I si no és aixi, perquè totes les representacions tenen trets representatius,determinats, i semblants? Reflexioneu i deixeu un comentari si us plau. Gràcies.