Biografia:
Àngel Guimerà i Jorge neix a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845. Esdevé cèlebre pels seus treballs com a dramaturg, poeta i eminent orador polític. El seu pare, Agustí Guimerà, fill d'una antiga família del Vendrell (Baix Penedès), havia anat a les illes Canàries per ajudar un oncle seu que hi tenia establert un negoci de vins, i al cap d'uns anys d'estada a Santa Cruz, s'havia casat amb Margarita Jorge, filla d'una família canària.
Quan Guimerà encara no ha complert els set anys, el seu pare decideix liquidar el negoci i traslladar-se amb la família a Catalunya. Del 1859 al 1862, estudia a Barcelona, on aprèn la tècnica de versificar en castellà. De retorn al Vendrell, els germans Ramon i Vidales li encomanen el fervor per la Renaixença i,on es vincula al moviment literari català.
És reuneixen a la rebotiga d'una farmàcia de la plaça del Pi, amb joves intel·lectuals (Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert), amb qui enceta una amistat de per vida. El 1870, la família es trasllada a Barcelona i Guimerà entra en relació amb l'agrupació La Jove Catalunya i publica la primera poesia "El rei i el conseller", a la revista La Gramalla. Aquest mateix any, assisteix per primera vegada a la festa dels Jocs Florals. El 1871 és un dels fundadors del setmanari La Renaixensa, que, posteriorment, ja convertit en diari, dirigeix fins al 1874.
El 1875 obté un accèssit als Jocs Florals amb "Indíbil i Mandoni" i l'any següent guanya la Flor Natural amb "Cleopatra"; el 1877 guanya alhora la Flor Natural, l'Englantina i la Viola, per "L'any mil", "El darrer plany d'en Claris" i "Romiatge", respectivament, i és proclamat Mestre en Gai Saber.
Bona part de la seva producció poètica és recollida en un volum el 1887, amb pròleg de Josep Yxart i dibuixos de Josep Lluís Pellicer i Antoni Fabrés. El 1920 publica el Segon llibre de poesies, amb pròleg de Lluís Via. Atret pel teatre, el 1879 estrena la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida, el 1883, de Judith de Welp, obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric.
El 1884, va a viure amb la família del seu amic Pere Aldavert, amb la qual conviurà fins a la mort. El 1886 estrena El fill del rei, que el consagra com a autor teatral i li obre les portes dels escenaris estatals.
Dos anys després, Mar i cel, que obté un èxit sense precedents, és traduïda a vuit idiomes i inicia la projecció internacional de l'autor. Aquesta obra inaugura l'etapa de plenitud de Guimerà, que s'estén fins al 1900, i durant la qual estrena les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes els conflictes i els personatges de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren ja més matisades i s'hi fa constància de les inquietuds socials de l'autor. Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrumpuda. Dins una òptica conservadora, ja havia tractat aquest tema a La festa del blat (1896), en la qual un anarquista deixa els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcaic. El 1889 presideix els Jocs Florals de Barcelona i és elegit president de la Lliga de Catalunya. El seu catalanisme és explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer (1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies. Altres obres escrites durant aquests anys, d'una qualitat desigual, són Rei i monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898). A partir del 1900 intenta connectar amb els nous corrents sense tenir en compte. En aquesta nova etapa escriu drames realistes i cosmopolites, que assenyalen una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), entre d'altres. Malgrat tot, produeix encara obres de qualitat, com ara Sol, solet (1905), amb què retorna al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista. Els gustos modernistes s'evidencien en La Santa Espina (1907), La reina vella (1908), Titània (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911).
Els darrers anys del segle XIX, Guimerà ha assolit el cim del seu prestigi.
En el trienni 1913-1915, Guimerà veu estrenades en versió cinematogràfica Terra baixa (Marta of the Lowlands), La festa del blat i Maria Rosa; la filmografia basada en obres d'Àngel Guimerà continua fins a arribar a una vintena de versions. El 1916, el Govern francès li atorga la Creu de la Legió d'Honor.
Obra:
Terra baixa[drama en tres actes i en prosa]. Barcelona: La Renaixensa, 1897.
És el drama més representat i traduït de la dramatúrgia catalana.
Manelic, el protagonista, ha esdevingut un prototip, i encarna l'home simple i pur, el pastor de la terra alta. Casat amb Marta, es rebel·la contra el poder de Sebastià, terratinent, i acaba per matar-lo i retornar a la muntanya amb la seva dona, allà on l'engany i la traïció no són possibles. Marta és un personatge típicament guimeranià, un ésser desarrelat i desvalgut, que adquireix consciència de la seva personalitat així que posseeix una cosa seva: Manelic. Escrita en prosa, l'obra no tingué la confiança del seu autor, i per aquest motiu fou estrenada en traducció castellana, a Madrid, per la companyia Guerrero-Mendoza, el novembre del 1896.
L'estrena en català tingué lloc a Tortosa el 8 de febrer de 1897 per la companyia de Teodor Bonaplata, si bé fou Enric Borràs el qui difongué el drama. Ha estat traduïda als principals idiomes, se n'han fet versions operístiques i ha estat portada repetidament a la pantalla a diversos països.
(Font: Gran Enciclopèdia Catalana)
