Al costat d'un estanc, on l'aigua era clara, i la gespa de la més verda, es trobaven una puça i un elefant.
Perquè tothom riu de mi, es que no que no puc estar content i feliç com ho estas tú, sempre saltant d'un lloc a un altre, d'aqui cap enllà..!
Mentre l'elefant deia tot això la puçeta el mirava molt bocabadada i amb els ulls fora d'òrbita practicament.
Si sapiguès quantes vegads he demanat al reiet de les puçes,que en pau descansi,que em donès la seva veu..
Però puçeta que m'escoltes?l'elefant li reclamava.
De cop i volta, a la voreta de l'estanc, va aparèixer una granota que els va mirar sorpresa i va dir, em piquen molt les anques d'imaginar..que fa una puça, tan petita i ridícula al costat d'un senyor elefant tan gran i majestuós.
De sobte l'elefant li parlà i la raneta començà a riure desesperadament, es donà compte que la veu de l'elefant era ridícula,era el més agut que havia escoltat mai!
aiiiii quin fart de riure m'has fet fer!
i l'elefant avergonyit mirà la puçeta i assentí el cap, ho veus? no serveixo per ser un animal tan gran amb aquesta veu tan aguda..:(
La puçeta mirà la granota i afirmà: I ara,que has de dir de la meva veu? La granota tota impresionada per la grau veu de la petita puçeta va quedar immovilitzada per la por, i li oferí que intercanviessin les veus.
La puçeta somrient va intentar posar la veu més aguda i només li sortien les notes greus.
La granota, al sentir-se malament per com habia rigut de l'elefant va decidir ajudarlos i ensenyar-lis com feia ella "els croacs" desprès de molta pràctica.
La puçeta aconseguí per fi tenir una veu semblant a la que volia per les proporcions del seu cos, Que feliç que sóc!! Aixi la granota demanà perdó a tots dos i marxà contenta per l'obra de caritat que habia fet, mentre reflexionaba sobre que les aparençes enganyen i que a partir d'ara, habia d'anar amb més de compte.
A l'elefant sobtadament se li dibuixà un somriure a la cara permanent; Ni l'elefant ni la puça van estar tristos mai més.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Narració. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Narració. Mostrar tots els missatges
divendres, 25 de gener del 2008
dissabte, 19 de gener del 2008
Vull marxar a la ciutat
Tota la vida havien viscut en aquell poblet, situat ben amunt de la muntanya, a Santa Creu de Joglars, un poblet on només hi havia 20 habitants, tot estava ben sol. Amb prou feines hi havia una tenda per anar a comprar les despeses, però tenien un hort i el pare, en Ricard, hi treballava dia i nit, s’alimentaven prou bé. Però la vida que portaven allí, era bastant pobre, i els desitjos de la Gisela havien estat sempre, marxar a la ciutat. Era una noia que es dedicava a la poesia, li agradava molt, i el seu pare va ser el que la va motivar a escriure, ja que era una noia amb molt de talent, ell estava orgullós d’ella, i només li demanava que no deixés mai de fer poesia, que arribaria molt lluny. Però se sentia sola, cansada de viure dia a dia una rutina que mai canviava, d’escriure sempre el mateix en els seus poemes, plens de nostàlgia i de por. Però, el seu pare, a diferència d’ella, era un home que sempre havia viscut molt bé en aquelles terres, on dominava la tranquil.litat, i ell tenia el seu hort, on gaudia força treballant.
En Ricard, ja feia dies que es queixava perquè es trobava malament, i la seva salut empitjorava cada dia més, ja era bastant vell, i treballava massa per la edat que tenia. La Gisela, mentrestant, seguia amb el seu desig de marxar a la ciutat, i tot i que el seu pare no volia, ella seguia amb que vull marxar d’aquí, em sento sola i trista, fa molts anys que em costa veure la llum del dia, tot ho veig fosc, i jo tinc ganes de somriure i de escriure els meus poemes amb temes diferents i alegres. Ella també esperava que a la ciutat, el seu pare pogués posar-se bé.
Un matí la Gisela va llevar-se abans, i el seu pare estava al llit, respirant molt fort i suant, i ella deu meu pare, no veus com estàs? Marxem a la ciutat, allà et posaràs millor, marxem, marxem! I a la tarda quan el pare va posar-se millor van marxar de camí a la ciutat. En Ricard acomiadant-se de les seves terres, i molt trist marxava, i la Gisela s’acomiadava contenta, amb ganes sortir d’aquell poble desert, i amb ganes de veure ciutat, conèixer altres coses, i esperar que el seu pare pogués posar-se bé.
Havien sortit a la tarda, i ara ja era un altre cop de dia, amb un sol radiant d’un matí fresc d’estiu, tot estava en perfectes condicions. El viatge anava bé, i la Gisela ja podia apreciar aquell olor de ciutat, una mica més que abans, i que bé em sento, quines aromes més bones em porten cap a la ciutat, em sento feliç, tinc ganes d’escriure poesia, sé que aquest cop serà diferent. A mesura que avançaven, semblava que en Ricard cada cop estava pitjor, es queixava, suava i li costava molt respirar, i això va fer que la Gisela no se sentís tant bé com feia unes hores. Era la tarda, quan la Gisela deia, pare pare! Ja arribem, ho veus, ho veus? Veus la ciutat, que ja queda a prop? En Ricard no responia, i la Gisela va girar-se i va trobar al seu pare mort.
Va ser un moment molt tràgic per ella, ara encara més que mai, la tristor i la soledat s’apoderaven d’ella. Va aturar-se i va escriure un poema dedicat a la mort del seu pare, el millor que havia escrit mai, el qual hi va dedicar tot l’esforç del mon.
Va continuar el camí a la ciutat, i va decidir que un cop arribés, enterraria al seu pare i buscaria treball. Va arribar a Barcelona, però a les afores, i anà a visità una caseta, en mig d’un passeig tot ple d’arbres. Obrí la porta una dona viuda i velleta, i la Gisela li explicà la mort del seu pare, aquesta la convidà a passar uns dies fins que trobés feina. I vora d’aquells arbres, va enterrar al seu pare, amb l’ajuda de la vella, Maria.
Aquells dies que vivia a casa de l’àvia Maria, que ella li deia així, tenia una habitació gran per ella sola, allà a les nits, seguia escrivint poemes, amb més motivació que mai, i recordant, el meu pare em digué que mai deixes d’escriure, perquè jo era una noia amb talent, i vull que, ja que ella ha marxat per sempre, i jo estic a la ciutat, on sempre havia desitjat estar, el vull complaure, seguint escrivint, que és l’únic que ell em demanava. Durant el dia ajudava a l’àvia en la feina de la casa.
Un dia trobà feina, de dependenta en un supermercat. Amb els diners que guanyava podia comprar els seus capritxos i a la vegada ajudava a l’àvia Maria a mantenir la casa. La Gisela seguí vivint tota la vida amb ella. I quan tingué 20 anys, s’apuntà a un curs de poesia, on restà durant molts anys.
Ara a la ciutat, els seus poemes eren, com ella esperava, més alegres i hi dominaven una gran varietat de temes.
En Ricard, ja feia dies que es queixava perquè es trobava malament, i la seva salut empitjorava cada dia més, ja era bastant vell, i treballava massa per la edat que tenia. La Gisela, mentrestant, seguia amb el seu desig de marxar a la ciutat, i tot i que el seu pare no volia, ella seguia amb que vull marxar d’aquí, em sento sola i trista, fa molts anys que em costa veure la llum del dia, tot ho veig fosc, i jo tinc ganes de somriure i de escriure els meus poemes amb temes diferents i alegres. Ella també esperava que a la ciutat, el seu pare pogués posar-se bé.
Un matí la Gisela va llevar-se abans, i el seu pare estava al llit, respirant molt fort i suant, i ella deu meu pare, no veus com estàs? Marxem a la ciutat, allà et posaràs millor, marxem, marxem! I a la tarda quan el pare va posar-se millor van marxar de camí a la ciutat. En Ricard acomiadant-se de les seves terres, i molt trist marxava, i la Gisela s’acomiadava contenta, amb ganes sortir d’aquell poble desert, i amb ganes de veure ciutat, conèixer altres coses, i esperar que el seu pare pogués posar-se bé.
Havien sortit a la tarda, i ara ja era un altre cop de dia, amb un sol radiant d’un matí fresc d’estiu, tot estava en perfectes condicions. El viatge anava bé, i la Gisela ja podia apreciar aquell olor de ciutat, una mica més que abans, i que bé em sento, quines aromes més bones em porten cap a la ciutat, em sento feliç, tinc ganes d’escriure poesia, sé que aquest cop serà diferent. A mesura que avançaven, semblava que en Ricard cada cop estava pitjor, es queixava, suava i li costava molt respirar, i això va fer que la Gisela no se sentís tant bé com feia unes hores. Era la tarda, quan la Gisela deia, pare pare! Ja arribem, ho veus, ho veus? Veus la ciutat, que ja queda a prop? En Ricard no responia, i la Gisela va girar-se i va trobar al seu pare mort.
Va ser un moment molt tràgic per ella, ara encara més que mai, la tristor i la soledat s’apoderaven d’ella. Va aturar-se i va escriure un poema dedicat a la mort del seu pare, el millor que havia escrit mai, el qual hi va dedicar tot l’esforç del mon.
Va continuar el camí a la ciutat, i va decidir que un cop arribés, enterraria al seu pare i buscaria treball. Va arribar a Barcelona, però a les afores, i anà a visità una caseta, en mig d’un passeig tot ple d’arbres. Obrí la porta una dona viuda i velleta, i la Gisela li explicà la mort del seu pare, aquesta la convidà a passar uns dies fins que trobés feina. I vora d’aquells arbres, va enterrar al seu pare, amb l’ajuda de la vella, Maria.
Aquells dies que vivia a casa de l’àvia Maria, que ella li deia així, tenia una habitació gran per ella sola, allà a les nits, seguia escrivint poemes, amb més motivació que mai, i recordant, el meu pare em digué que mai deixes d’escriure, perquè jo era una noia amb talent, i vull que, ja que ella ha marxat per sempre, i jo estic a la ciutat, on sempre havia desitjat estar, el vull complaure, seguint escrivint, que és l’únic que ell em demanava. Durant el dia ajudava a l’àvia en la feina de la casa.
Un dia trobà feina, de dependenta en un supermercat. Amb els diners que guanyava podia comprar els seus capritxos i a la vegada ajudava a l’àvia Maria a mantenir la casa. La Gisela seguí vivint tota la vida amb ella. I quan tingué 20 anys, s’apuntà a un curs de poesia, on restà durant molts anys.
Ara a la ciutat, els seus poemes eren, com ella esperava, més alegres i hi dominaven una gran varietat de temes.
Viatge al no-res
Dissabte al matí, l'Anna ja començava a pensar què ficaria a la maleta, no molta cosa, no s'havia de notar gaire que marxava, ningú no ho sabia. Mentre la Marta, la seva amiga i companya de pis, era fora fent unes compres l'Anna obrí l'armari, ficà 4 cosetes, agafà la documentació i es dirigí cap a l'aeroport. El taxista tractava de ser amable i no parava de fer preguntes, a un viatge de negocis, respongué ella quan el taxista li preguntà sobre el seu destí. A la fi acabà el trajecte, 10 minuts de camí inacabables! Perdoni, el vol amb destí Madagascar?, la noia respongué que era la porta d'embarcament H-17 i allà es dirigí.
Acabava d'aterrar a Madagascar, no sé que hi faig aquí, ni tan sols sé de que m'intento allunyar, pensava mentre anava caminant per la terminal. He fugit de tot i de tots, era el que volia, potser no és el correcte però si no ho feia ara m'hauria tornat boja. Quan torni tothom m'esperarà sorprès i alhora preocupat, he deixat una simple nota dient que me'n anava uns dies, no sé quants, però uns dies. O potser no, potser quan arribi ningú no m'espera, ni tan sols se'n adonen de que havia marxat... És igual, sé que aquesta no és la solució, quan torni els problemes seguiran allà, esperant-me ansiosos de tornar-me a atacar, d'arrepenjar-se de mi fins fer-me tornar boja, anava pensant de camí cap a l'hotel, aquest cop el taxista no obrí la boca, la deixà a la mateixa porta de l'hotel i, tingui, quedi's amb el canvi, digué ella tancant la porta.
Acabava d'aterrar a Madagascar, no sé que hi faig aquí, ni tan sols sé de que m'intento allunyar, pensava mentre anava caminant per la terminal. He fugit de tot i de tots, era el que volia, potser no és el correcte però si no ho feia ara m'hauria tornat boja. Quan torni tothom m'esperarà sorprès i alhora preocupat, he deixat una simple nota dient que me'n anava uns dies, no sé quants, però uns dies. O potser no, potser quan arribi ningú no m'espera, ni tan sols se'n adonen de que havia marxat... És igual, sé que aquesta no és la solució, quan torni els problemes seguiran allà, esperant-me ansiosos de tornar-me a atacar, d'arrepenjar-se de mi fins fer-me tornar boja, anava pensant de camí cap a l'hotel, aquest cop el taxista no obrí la boca, la deixà a la mateixa porta de l'hotel i, tingui, quedi's amb el canvi, digué ella tancant la porta.
dijous, 17 de gener del 2008
Una finestra al mar
Viure al costat de la mar sempre havia estat el seu somni. Ella era jove, el seu avi era un conegut mariner del poble i, degut a les interessants històries que ell li explicava quan era petita, la Iria havia decidit que ella també volia ser una “lloba de mar”.
Quan els seus pares van decidir comprar aquella casa a la costa, la Iria va esclatar d’alegria; potser no tindria un vaixell com el seu avi, però ara almenys podria veure la mar des de casa seva: Ara seré més feliç! Deia sovint la jove.
La Iria encetava una nova etapa de la seva vida; conèixer nova gent, fer nous amics i noves amigues, descobrir nous indrets, nous racons on escapar-se i noves platges on banyar-se. A qui no li agradaria canviar d’aires? Segur que tu mateix/a, mentre llegeixes això, voldries viure en un altre indret per esbargir-te i desconnectar una mica.
Això és precisament el que feu la Iria. Conèixer nova gent i aprofitar aquell nou ambient que seria casa seva d’ara endavant.
Així doncs, amb la platja al costat, la nostra amiga es passava tot el dia, després de les classes, entre la sorra i l’aigua freda, fent castells i inventant-se històries de pirates i de sirenes.
Fins i tot una nit la Iria va decidir escapar-se de la seva habitació per fer una visita nocturna a les onades. Així serà més emocionant i veuré la lluna reflectida en l’aigua de la mar, deia la noieta. Tot seguit, i sent vora les tres de la matinada, la nostra protagonista va endinsar-se en les aigües, fins que els peuets ja no li tocaven la sorra i les pedres on s’arrapaven algunes petxines. La Iria seguia, ara nedant, enlluernada i captivada per aquella meravella d’aigua que l’envoltava. En aquells instants res tenia més importància que estar allà. Se sentia lliure, envoltada de felicitat, i tot i que no hi havia ningú amb ella, notava que milers d’animalons marins l’observaven des de l’interior d’aquelles aigües que la tenien hipnotitzada. Quan de temps havia esperat aquell moment, per banyar-me tota sola!, es deia.
La Iria ho veia tot de colors, més enllà del blau que la banyava. La Iria ho veia tot de vermells, verds, grocs, roses, blancs, liles, atzurs i demés colors vius i brillants. Colors que representaven que en la mar, ella tenia moltíssimes sensacions diferents.
Finalment, quan notà que els braços ja no li permetien nedar més, s’aturà flotant damunt la mar, i notà com una llàgrima li recorria la galta, una llàgrima de felicitat, ja que la Iria era conscient que, malgrat els problemes que una persona pot tenir durant la seva vida, ella ja havia descobert un indret on poder refugiar-se.
D’aleshores ençà, cada nit que podia, quan els pares ja estaven adormits, la noia s’escapava i caminava fins a la mar i nedava fins on podia, cada vegada una mica més lluny, aturant-se quan els braços i les cames li ho demanaven. Ja és hora de tornar a casa –es deia-, que si no, demà no m’aguantaré pas dreta.
Setmanes i mesos van passar fins que la Iria decidí no anar tan sovint a la mar per les nits. La noieta veié que la tovallola que deixava al capçal del llit abans de fer veure que anava a dormir, la mateixa tovallola que utilitzava per eixugar-se un cop acabat el bany nocturn, sempre estava eixuta i plegada al capçal del llit, com si no l’hagués utilitzada. A més, sempre trobava les xancles de la platja ben posades, tal i com les deixava abans de tancar el llum després de sopar, mentre que ella, en tornar de la mar, se les treia ràpidament i les deixava escampades per l’habitació. Començà a sospitar que o bé sa mare o bé son pare havien descobert les sortides nocturnes de la seva filla i li feien el favor de deixar-li-ho tot preparat.
És per això que la Iria va optar per no anar més de dues vegades a la setmana a jugar per l’aigua durant les nits, ja que sabia que a la llarga, no els faria gaire gràcia als seus pares que s’escapés tan sovint de casa per les nits.
Quan ja feia tres mesos que prenia aquesta precaució, la Iria, amb ganes de freqüentar més per la mar durant les nits, deixà sense adonar-se la tovallola de tal manera que caigué de la cadira a terra quan la noia ja s’estirava al seu llit. Pocs minuts més tard, la jove anà a la mar a passar-hi una estona i, l’endemà, en llevar-se, trobà la tovallola a terra, com si hagués caigut de la cadira, en comptes de com l’havia deixada ella en tornar del bany, penjada del pom de la porta perquè s’eixugués. Què estrany, juraria que l’havia penjat...
Desconcertada, la Iria tancà els ulls i començà a somniar amb pirates, pops gegants que s’empassaven grans flotes, somniava també amb castells construïts en el fons marí i somnià, finalment, com seria d’especial per a ella anar una nit a banyar-se a la mar, una aventura que mai havia pogut tenir.
De cop i volta, la noia es despertà, i, espantada i decepcionada, notà com una llàgrima li recorria la galta, una llàgrima de tristor, ja que la Iria era conscient que, malgrat els problemes que una persona pot tenir durant la seva vida, ella ja havia descobert un indret on poder refugiar-se, tot i que totes les passejades i banys que havia compartit tan sols amb les aigües, eren fruït del seu desig i la seva imaginació.
L’endemà per la nit, tal i com havia passat en cadascun dels seus somnis, la Iria agafà una tovallola i unes xancletes i, silenciosament, se n’anà cap a la mar a banyar-se, per comprovar si totes aquelles experiències que tan sols havien estat fruït de la seva imaginació, podien ser també reals.
Quan els seus pares van decidir comprar aquella casa a la costa, la Iria va esclatar d’alegria; potser no tindria un vaixell com el seu avi, però ara almenys podria veure la mar des de casa seva: Ara seré més feliç! Deia sovint la jove.
La Iria encetava una nova etapa de la seva vida; conèixer nova gent, fer nous amics i noves amigues, descobrir nous indrets, nous racons on escapar-se i noves platges on banyar-se. A qui no li agradaria canviar d’aires? Segur que tu mateix/a, mentre llegeixes això, voldries viure en un altre indret per esbargir-te i desconnectar una mica.
Això és precisament el que feu la Iria. Conèixer nova gent i aprofitar aquell nou ambient que seria casa seva d’ara endavant.
Així doncs, amb la platja al costat, la nostra amiga es passava tot el dia, després de les classes, entre la sorra i l’aigua freda, fent castells i inventant-se històries de pirates i de sirenes.
Fins i tot una nit la Iria va decidir escapar-se de la seva habitació per fer una visita nocturna a les onades. Així serà més emocionant i veuré la lluna reflectida en l’aigua de la mar, deia la noieta. Tot seguit, i sent vora les tres de la matinada, la nostra protagonista va endinsar-se en les aigües, fins que els peuets ja no li tocaven la sorra i les pedres on s’arrapaven algunes petxines. La Iria seguia, ara nedant, enlluernada i captivada per aquella meravella d’aigua que l’envoltava. En aquells instants res tenia més importància que estar allà. Se sentia lliure, envoltada de felicitat, i tot i que no hi havia ningú amb ella, notava que milers d’animalons marins l’observaven des de l’interior d’aquelles aigües que la tenien hipnotitzada. Quan de temps havia esperat aquell moment, per banyar-me tota sola!, es deia.
La Iria ho veia tot de colors, més enllà del blau que la banyava. La Iria ho veia tot de vermells, verds, grocs, roses, blancs, liles, atzurs i demés colors vius i brillants. Colors que representaven que en la mar, ella tenia moltíssimes sensacions diferents.
Finalment, quan notà que els braços ja no li permetien nedar més, s’aturà flotant damunt la mar, i notà com una llàgrima li recorria la galta, una llàgrima de felicitat, ja que la Iria era conscient que, malgrat els problemes que una persona pot tenir durant la seva vida, ella ja havia descobert un indret on poder refugiar-se.
D’aleshores ençà, cada nit que podia, quan els pares ja estaven adormits, la noia s’escapava i caminava fins a la mar i nedava fins on podia, cada vegada una mica més lluny, aturant-se quan els braços i les cames li ho demanaven. Ja és hora de tornar a casa –es deia-, que si no, demà no m’aguantaré pas dreta.
Setmanes i mesos van passar fins que la Iria decidí no anar tan sovint a la mar per les nits. La noieta veié que la tovallola que deixava al capçal del llit abans de fer veure que anava a dormir, la mateixa tovallola que utilitzava per eixugar-se un cop acabat el bany nocturn, sempre estava eixuta i plegada al capçal del llit, com si no l’hagués utilitzada. A més, sempre trobava les xancles de la platja ben posades, tal i com les deixava abans de tancar el llum després de sopar, mentre que ella, en tornar de la mar, se les treia ràpidament i les deixava escampades per l’habitació. Començà a sospitar que o bé sa mare o bé son pare havien descobert les sortides nocturnes de la seva filla i li feien el favor de deixar-li-ho tot preparat.
És per això que la Iria va optar per no anar més de dues vegades a la setmana a jugar per l’aigua durant les nits, ja que sabia que a la llarga, no els faria gaire gràcia als seus pares que s’escapés tan sovint de casa per les nits.
Quan ja feia tres mesos que prenia aquesta precaució, la Iria, amb ganes de freqüentar més per la mar durant les nits, deixà sense adonar-se la tovallola de tal manera que caigué de la cadira a terra quan la noia ja s’estirava al seu llit. Pocs minuts més tard, la jove anà a la mar a passar-hi una estona i, l’endemà, en llevar-se, trobà la tovallola a terra, com si hagués caigut de la cadira, en comptes de com l’havia deixada ella en tornar del bany, penjada del pom de la porta perquè s’eixugués. Què estrany, juraria que l’havia penjat...
Desconcertada, la Iria tancà els ulls i començà a somniar amb pirates, pops gegants que s’empassaven grans flotes, somniava també amb castells construïts en el fons marí i somnià, finalment, com seria d’especial per a ella anar una nit a banyar-se a la mar, una aventura que mai havia pogut tenir.
De cop i volta, la noia es despertà, i, espantada i decepcionada, notà com una llàgrima li recorria la galta, una llàgrima de tristor, ja que la Iria era conscient que, malgrat els problemes que una persona pot tenir durant la seva vida, ella ja havia descobert un indret on poder refugiar-se, tot i que totes les passejades i banys que havia compartit tan sols amb les aigües, eren fruït del seu desig i la seva imaginació.
L’endemà per la nit, tal i com havia passat en cadascun dels seus somnis, la Iria agafà una tovallola i unes xancletes i, silenciosament, se n’anà cap a la mar a banyar-se, per comprovar si totes aquelles experiències que tan sols havien estat fruït de la seva imaginació, podien ser també reals.
Les darreres paraules de la Iria abans d'endinsar-se mar endins foren: Sovint allò que desitgem és, al cap i a la fi, tan sols una fantasia.
dissabte, 13 d’octubre del 2007
Escriptor: Jordi de Sant Jordi
Va nèixer durant el segle XIV a València.
Va ser amic del Marques de Santillana qui, va reconèixer la seva capacitat per a la poesia. Va escriure poemes d'amor amb el rerefons de l'ideal cavalleresc. La seva llengua és la barreja pròpia de l'època, entre el català i l'occità.
Es conserven només 18 poemes d'entre els quals podríem destacar "Estramps", "Presoner Va ser comdemnat a prisioner. En la celda va escriure el poema Prisioner, on expressa la seva angustia i la seva anyorança per la vida cortesana i la confiança en una breu liberació,per part del rei.) o "Lo setge d'amor".
El seu poema mès admirat genericàment es Estramps, que s'obre amb versos solemnes i rotunds, exposen l'idea de les faccions de la dama,fixades en la retina de l'amant mort.Encara que tè 18 obres conegudes:
Axi com son sus l’espera los signes
Ajustat vey d’Amor tot lo poder
Ara hojats, dompnas, que us fau sauber
D’aver lo nom e lo dret tall d’aymia
Deserts d’amichs, de bens e de senyor
Dompna, tot jorn vos vau preyan
En mal poders, enqueres en mal loch
Enuig, enemich de jovent
Enyorament, enuig, dol e desir
Jus lo front port vostra bella semblança
No m’asalt d’om qu’en tots afars no sia
No pot ren dir ne far que be estia
Pus que tan be sabetz de cambiar
Cant vey li temps camgar e ’nbrunusir
Sovint sospir, dona, per vos, de luny
Tant es li mals que·m fayts soffrir
Tots jorns aprench e desaprench ensemps
Un cors gentil m’a tant enamorat
Aqui deixo el fragment que més m'ha agradat (el que més he entès)
(Estramps)
L'amor que us hai en totes les parts mascles
no foncs jamais en null cors d'hom ne arma,
¿quan no n'amec pus coralment nulls hòmens
tan forta amor com cesta que el cor m'obre?
Mas sui torbats que no fonc Aristòtils
d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma,
co'l monjos bos que no es part de la cetl.la
no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla.
Informació extreta de : www.escriptors.cata/autors/jdsjordi/idees.html
www.wikipèdia.com
Va ser amic del Marques de Santillana qui, va reconèixer la seva capacitat per a la poesia. Va escriure poemes d'amor amb el rerefons de l'ideal cavalleresc. La seva llengua és la barreja pròpia de l'època, entre el català i l'occità.
Es conserven només 18 poemes d'entre els quals podríem destacar "Estramps", "Presoner Va ser comdemnat a prisioner. En la celda va escriure el poema Prisioner, on expressa la seva angustia i la seva anyorança per la vida cortesana i la confiança en una breu liberació,per part del rei.) o "Lo setge d'amor".
El seu poema mès admirat genericàment es Estramps, que s'obre amb versos solemnes i rotunds, exposen l'idea de les faccions de la dama,fixades en la retina de l'amant mort.Encara que tè 18 obres conegudes:
Axi com son sus l’espera los signes
Ajustat vey d’Amor tot lo poder
Ara hojats, dompnas, que us fau sauber
D’aver lo nom e lo dret tall d’aymia
Deserts d’amichs, de bens e de senyor
Dompna, tot jorn vos vau preyan
En mal poders, enqueres en mal loch
Enuig, enemich de jovent
Enyorament, enuig, dol e desir
Jus lo front port vostra bella semblança
No m’asalt d’om qu’en tots afars no sia
No pot ren dir ne far que be estia
Pus que tan be sabetz de cambiar
Cant vey li temps camgar e ’nbrunusir
Sovint sospir, dona, per vos, de luny
Tant es li mals que·m fayts soffrir
Tots jorns aprench e desaprench ensemps
Un cors gentil m’a tant enamorat
Aqui deixo el fragment que més m'ha agradat (el que més he entès)
(Estramps)
L'amor que us hai en totes les parts mascles
no foncs jamais en null cors d'hom ne arma,
¿quan no n'amec pus coralment nulls hòmens
tan forta amor com cesta que el cor m'obre?
Mas sui torbats que no fonc Aristòtils
d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma,
co'l monjos bos que no es part de la cetl.la
no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla.
Informació extreta de : www.escriptors.cata/autors/jdsjordi/idees.html
www.wikipèdia.com
divendres, 12 d’octubre del 2007
Rector de Vallfogona
Francesc Vicent Garcia i Torres, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona, (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1582 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623) fou un poeta i eclesiàstic català.
El 1605 fou ordenat sacerdot a Vic. Va escriure en prosa, teatre i poesia. Conreà una poesia artificiosa i elegant com el sonet A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil o les Dècimes d'un galan a les llàgrimes d'una dama. També escriví sàtires violentes i composicions obscenes i grolleres.
El seu estil fou imitat per molts autors catalans del segle XVIII, fenomen que es coneix amb el nom de vallfogonisme. Va ser criticat per alguns autors de l'època i va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el periode de la Decadència. Per aquest motiu es presentava als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva identitat. Va fundar una escola literària que va viure fins el segle XIX.
La seva visió del món era teatral, és a dir, el món es considera un teatre on cadascú te un paper assignat per Déu; tenia escassa confiança en la capacitat humana. El 1703 es publicà una part de la seva obra. L'edició de 1770 fou prohibida per la Inquisició.
L'any 1988 Albert Rossich inclogué poemes seus en l'antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII. La seva obra més important va ser El Sermó (1622) on lloava al rei. Fins als anys cinquanta del segle XX, la figura del Rector de Vallfogona va ser protagonista de molts acudits.
El 1605 fou ordenat sacerdot a Vic. Va escriure en prosa, teatre i poesia. Conreà una poesia artificiosa i elegant com el sonet A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil o les Dècimes d'un galan a les llàgrimes d'una dama. També escriví sàtires violentes i composicions obscenes i grolleres.
El seu estil fou imitat per molts autors catalans del segle XVIII, fenomen que es coneix amb el nom de vallfogonisme. Va ser criticat per alguns autors de l'època i va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el periode de la Decadència. Per aquest motiu es presentava als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva identitat. Va fundar una escola literària que va viure fins el segle XIX.
La seva visió del món era teatral, és a dir, el món es considera un teatre on cadascú te un paper assignat per Déu; tenia escassa confiança en la capacitat humana. El 1703 es publicà una part de la seva obra. L'edició de 1770 fou prohibida per la Inquisició.
L'any 1988 Albert Rossich inclogué poemes seus en l'antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII. La seva obra més important va ser El Sermó (1622) on lloava al rei. Fins als anys cinquanta del segle XX, la figura del Rector de Vallfogona va ser protagonista de molts acudits.
"Si los raigs ab què a penes me tocàreu De la llum celestial de aqueixa
cara, Perquè mon tendre cor no s’abrasara Ab tal pressa, Senyora, els retiràreu,
Una piadosa crueltat usàreu: Juntament fóreu pròdiga i avara, Puix, excusant
un mal que bé causara, De mil béns i dolçures me privàreu.
Quant més que, si
mon fat venturós era, O Ídol de mon gust, ingrata amada, Que fósseu ma tirana i
homicida,
Cert, morir per morir, més me valguera Que lo foc amorós, no la
gelada Del desdeny, acabàs ma trista vida."
Bibliografia: http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/vallfogona.htm
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
