La fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Joan Maragall

Sempre demano als meus cronistes que mirin la literatura més enllà de les pàgines que llegeixen o escriuen, perquè el cap i a la fi, la literatura es basa en experiències humanes universals. Sempre els dic que tinguin una mirada literària al món. Ja els he posat alguns exemples i, avui, en vull posar-ne un altre.

Amb els meus alumnes més petits, de 2n d'ESO, (possibles futurs cronistes), hem anat de crèdit de síntesi a Olot. Impressionant. Una zona que s'ha de visitar. Una de les excursions va ser visitar "La fageda d'en Jordà". En tenia moltes ganes de veure-la i recordar el poema de Joan Maragall. La fageda és un lloc, com diu el poeta, per perdre-s'hi. Tot sembla igual, com si es tractés d'un conte de fades on els personatges no troben el camí de sortida o una novel·la històrica en què els bàndols contraris desemboquen una lluita cruel i sagnant o un viatjant amb el seu cavall a la recerca d'algun element màgic, com si es tractés d'una novel·la artúrica o, simplement, un espai on el personatge reflexiona sobre si mateix. En fi, mil i una històries poden sortir d'aquella fageda tan espectacular.

Volia una de les fotos que vam fer, però encara no és possible. De moment, us deixo amb aquesta. Vist d'aquest manera no sembla que la fageda sigui tan especial. És pel que recomano que visiteu aquest lloc tan privilegiat, això sí, amb el poema de Maragall al costat.

Poema de Joan Maragall, LES MINVES DEL GENER

LES MINVES DEL GENER

Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.


El tema del poema en qüestió, "Les minves del gener", de Joan Margall, seria la bellesa de l'època de la primavera, relacionant aquesta època també, amb una dona, utilitzant la primavera per descriure la bellesa d'ella. Descriu el paissatge característic d'aquesta molt detalladament i fent cada detall preciós, comunicant-nos les sensacions que produeix aquest canvi d'estació, idealitzant així, allò que ens envolta, fent-ho més bonic.
En el poema trobem el concepte de l'art per l'art, un concepte, en el que alguns poetes, entre d'ells Joan Maragall, consideraven que ser artista era una professií i volien viure per l'art. Molts intentaven canviar la societat. amb la creativitat personal i la iniciativa individual. Aquí, Maragall, amb creatrivitat ens descriu un paissatge preciós de primavera.
A mi aquest poema em suggereix alegria, felicitat, tranquilitat després d'haber passat un any potser menys feliç y menys tranquil. Amb les descripcions que fa, imagino tot de colors que relaciono amb un benestar, amb l'amor. Em recorda a una època esplèndida, de felicitat al cent per cent, i sobretot de màxima bellesa.

Oda nova a Barcelona - Joan Maragall

Fragment del poema de Joan Maragall, escrit el 1909 i que es troba al llibre Seqüències, publicat el 1911, el mateix any de la mort del poeta, per "L'Avenç".

Oda nova a Barcelona
-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?
-Vaig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig... És l'amor qui m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.
-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...
-Vinc del mar i l'estimo,

i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,

i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços

perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.

-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,

de les serres que riuen al sol dolçament:

per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,

ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.

-Com més terra i més mar, i més pobles obrio,

a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,

i me sento una força que abans no tenia,

i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.

(...)

Aquest poema és considerat un exponent d’una nova societat en període de construcció. Quan Joan Maragall l’escrivia, es produí l’anomenada Setmana Tràgica, nom amb què es coneixen els esdeveniments ocorreguts a Barcelona i altres localitats catalanes entre el 25 de juliol i el 2 d’agost de 1909, com a protesta contra la mobilització de reservistes per al seu enviament a Melilla, on el 9 de juliol havia començat la guerra.
Maragall, amb Oda nova a Barcelona, trencava amb el ritme pausat i majestuós de la seva poesia per donar pas a un seguit de versos trencats, fent una conclusió al final del poema amb una declaració de barcelonisme.
Així doncs, podem considerar La Setmana Tràgica com el reactiu que farà sortir Maragall de la letargia en què es trobava, i representa el seu retrobament, als anys finals de la seva vida, amb la seva poesia més compromesa.

Maragall encetava així una nova etapa, més combativa, on el vitalisme de Nietzsche quedaria enrere i es donaria pas a una reflexió íntima i més serena, fins i tot podríem dir que tràgica, ja que Maragall trobava la seva raó de ser en el descobriment i l’assimilació del dolor i de l’egoisme, en el sentiment de culpabilitat i en la seva expiació, en la solitud, en definitiva.

El poema és un diàleg on hi intervé Barcelona, l'esperit català, que vol que tot el territori s'estengui sota els seus braços, des del mar fins a les muntanyes, des del nord fins al sud. Això ho justifica amb la frase "Com més terra i més mar, i més pobles obrio". Al final, l'interlocutor d'aquesta Barcelona li diu que sí, que cal que corri i que ha de ser una altra per ser la que ha de ser.

Tot seguit fa una descripció amb molts adjectius d'aquesta Barcelona que busca un canvi.

El poema va evolucionant, descrivint l'atractiu que té Barcelona, els seus llocs més interessants, i acaba fent un cant de patriotisme barceloní: "Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra! Barcelona nostra! la gran encisera!".

El poema vé a dir que Barcelona, tot i els seus defectes, és la nostra Barcelona, la que ens ha tocat viure, gaudir i potser patir; però no deixa de ser la Barcelona nostra, la que s'expandeix des del mar fins a la més alta de les muntanyes, i que ha de seguir expandint-se.

Així doncs, aquesta mena de glorificació de Barcelona ens dóna a entendre que l'art per l'art és, per en Joan Maragall, un element clau en la seva obra, qui va voler reflectir durant aquells fets de la Setmana Tràgica "l'estat anímic", entre tràgic i esperançador de Barcelona.

http://www.xtec.net/~jducros/Joan%20Maragall.html
http://www.jbeilharz.de/katalan/maragall-ged.htm
http://www.escriptors.cat/autors/maragallj/
http://www.uoc.edu/lletra/noms/jmaragall/index.html

El comte Arnau (fragments)
II
Adalaisa, l'abadessa,
l'espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l'orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada... I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.
Adalaisa mig riu i està contenta: té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.
III
-Treu-te la capa, -li demana ella.
- Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l'abadessa de Sant Joan.
- Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.

-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.
-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro, buit i silenciós com un desert.
El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra,
el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.

-Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l'ànima deslliurada aixeca el vol.
I de la terra i d'aquest món s'oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!

-Mes, són fang.
Quan per sempre s'hauran clos,
vindran els cucs i se'n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis
i el meu cos per fer-me tornar l'ànima més pura.-


Aquest poema és de Joan Maragall, "fragment del comte arnau."
En aquest poema podem veure la visió dels modernistes vers al món ja que aquest fragment reflecteix l'historia d'una noia-Adelaissa- la qual es sent seduida per un home(com no és diu nom, podriem suposar que és el comte Arnau)que s'en va al llit amb ella sense cap compromis.
Per aquesta raó es sent pecadora i li diu que no ho farà més quan aquest li demana repetir la profanació, llavors veiem l'actitud de l'home, amb unes idees modernistes, i amb els arguments per no casar-se relacionats amb aquestes.
No vol casar-se perquè vol contemplar, descubrir, mirar.. El concepte d'art per art, per els modernistes tot és art, i per això no pot casar-se, creu que SI HO FA, no podrà contemplar la bellesa dels llocs, d'igual manera que ho feia abans.
Aquest poema m'agradat,suposo que la Gemma ho haurà agafat a consiencia,avui no estic molt inspirada, i m'ha quedat el dubte de si el poema parla de Dèu també, ja que en ella si és reflecteix la religiositat però ell, en qui és reflecteix el modernisme, no m'ha quedat clar.
M'inspira realitat, potser no tenim els mateixos ideals però si els embolics amorosos.
Tambè he de dir que per mi, li falta una mica de joc de seducció, però suposo que els modernistes no tocaven aquests temes o m'equivoco?

Cant Espiritual, Joan Maragall

CANT ESPIRITUAL, (Joan Maragall)

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la il.lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia
com sia,tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

COMENTARI:
El tema d'aquest poema jo trobo que és l'elogi a la bellesa del món que ens envolta d'una banda, i d'una altra la por a haver d'abandonar aquest món tan meravellós. El poema va com dirigit a Déu, el poeta fa una mena de monòleg tot dirigint-se a Déu, però, òbviament sense esperar cap resposta ja que en això consisteix un monòleg. L'autor insisteix en el fet que si Déu ens ha donat un món tan meravellós i uns sentits tan perfectes per poder-lo gaudir... per què ha d'arribar un moment en què això s'acabi? I, si no s'acaba, què és el que ens pot deparar més meravellós, bell i perfecte que aquest món que ja tenim? Cap al final, l'autor demana a Déu que, sigui com sigui, quan li arribi "l'hora" el porti a un lloc millor que el que ja té, per que la seva mort sigui de nou com un naixement millor que el que va tenir.
En aquest poema és veu molt clarament l'elogi al món, característic dels modernistes, l'art per l'art, prendre's l'art com una religió, refugiar-se en ell.

El que a mi em suggereix el poema és això, la idea que si Déu és tan bo i piadós i quan ens arribi "l'hora" ens portarà a un altre "lloc", quin lloc pot ser aquest, més meravellós que el que ja tenim?

El tros que més m'agrada és aquest:

I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

Aquí és on diu que quan arribi "l'hora" el porti a un altre "lloc" encara més meravellós que aquest món per que continui gaudint, per que la seva mort sigui com tornar a néixer.


P.D. Gemma, una pregunta així per curiositat... ¬¬ Per què "nasos" sempre ens fas comentar poemes?? Amb lo poc que m'agrada a mi la poesia!!! hahaha!