Capítol XIX de K.L. Reich

Era maig del 1945, i un cop rescatats, els van ficar a tots dins dels camions per retornar-los als seus llocs d'orígen. L'Emili anava dins d’un d’aquests camions amb altres, estava molt ansiós per arribar a Barcelona, ja que les condicions del camp havien estat molt dures durant cinc anys, i tan ell com els altres, marxar d’allà va ser la glòria, va ser poder despertar, per fi, d’un mal son etern. Per tant, tots estaven, durant el camí cap a casa, desesperats per arribar com més aviat millor. Ara necessitaven viure un ambient de tranquil·litat i de llibertat, que els hi havia estat reprès durant 5 anys.

En aquells moments, Espanya estava sota la dictadura de Franco, i per tant, Barcelona també. No era massa agradable sortir d’un camp de concentració per arribar a una ciutat sota una dictadura, però bé, encara gràcies que havien sortit d’allà. Ara els hi tocava refer la seva vida com fos, encara que no resultes gens fàcil.

Van arribar, vora les vuit del vespre. L'Emili va baixar del camió, junt amb els altres, i un cop estava trepitjant la ciutat de Barcelona, va mirar fixament a tot el seu voltant. Estava bastant perdut, força desorientat, sense saber que dir ni que fer. Va agafar les bosses i es va caminar direcció cap a casa seva. Va trucar a la porta abans d’entrar-hi, per si de cas durant aquests anys, hagués entrat algú. Ningú va respondre i ell va entrar. Però a mesura que caminava per la casa, es va trobar que no hi havia portes, ni cuina, ni cap habitació en condicions, tot estava destrossat, només quedava un llit, que semblava nou, i que pot ser l’havia portat algú per instal·lar-se dins la casa, per tal de refugiar-se dels bombardejos. Era evident, que la casa havia estat destrossada pels franquistes.

Però ell va estirar-se al llit, que era lo únic que tenia, esperant que ningú tornes a entrar-hi per fer-ne us. Tenia moltes ganes de tirar-se al llit i respirar una mica de tranquil·litat, o almenys això era el que volia. Desgraciadament, al estirar-se no va poder sentir tranquil·litat, sinó tot el contrari, era com si estigues estirat en un dels llits d’aquell horrorós camp de concentració. Encara que hagués sortit d’aquell camp i ja estigues a Barcelona, no deixava de recordar tot el que havia viscut allà, seguia sentint dins seu una forta angoixa, un malestar que no podia deixar-lo dormir en pau. Intentava tancar els ulls, però era incapaç, els crits de por de tots els que havien estat en el camp de concentració, s’apoderaven d'ell. Era lògic que no li seria gens fàcil oblidar tot el terror viscut.

Com no aconseguia adormir-se, va obrir un bloc de notes i amb un bolígraf va començar a escriure, mentre escoltava els bombardejos del bàndol franquista. Podia ser fort, perquè havia viscut massa, havia madurat, i havia après que per aconseguir sortir d’una catàstrofe, s’havia de sofrir minut a minut i no rendir-se en cap moment, perquè cada moment de lluita era un punt a favor.

Cada dia escrivia una mica en aquell bloc de notes, com si fos un diari personal. Fins que un dia va decidir escriure tota la seva experiència viscuda, però donant-li una mica de ritme, de manera que no quedés en forma de novel·la, sinó que s’expliqués la història del camp en forma de poemes. I així va ser, poc a poc va anar escrivint el seu llibre de poemes. Ell creia que era necessari conèixer les condicions en les que havien viscut, però que ell ho faria d’una manera diferent, per tal de que els poemes poguessin reflectir, encara millor, aquell sofriment.

K.L. Reich "i XIX"

Decidit, l’Emili entrà en aquells camions que transportarien els presos als seus llocs d’origen. Un per un, tots van anar retornant a les capitals d'aquells països que seguien patint, en menor o major mesura, les seqüeles d'aquelles persecucions, d'aquella repressió, d'aquella por, d'aquell feixisme.

Era el maig de 1945, l'Emili havia entrat al camp feia cinc anys. Ara, tan sols volia respirar aires de llibertat, de tranquil·litat i d'esperança... no sabia si ho podria fer pas en aquella Barcelona ocupada pels franquistes.
Poc a poc, cada company que havia conegut en aquell malson, en aquell camp, va anar baixant dels camions, sent això -entre crits d'"eureka"- un símbol més d'aquella alliberació necessària, però sobretot d'aquella llibertat que haurien de trobar a partir d'aleshores, i que no seria gens fàcil trobar-la.
Arribà el torn dels espanyols, de manera que andalusos, murcians, valencians -per aquest ordre- anaren abandonant els camions. Ja a Barcelona, l'Emili baixà també, acompanyat de dotze presos catalans més. Què faria ara? On aniria? Què caldria dir? Què no podria fer ni dir?

Encara guardava part d'aquell cigarret que havia fumat el seu darrer dia en aquell camp. Recordava aquell home tan amable, aquell que li va oferir un cigarret. Havia après que viure era sinònim de patiment, i que alhora, per sofrir calia viure. Ja era a casa, sol, sense ningú que l'esperés, però ja era a casa. Poc a poc s'estirà al llit, intentant descansar i aclucar els ulls tranquil·lament després de tota la barbàrie.
Sembla ser que somnià amb aquell darrer home amb qui havia compartit les darreres hores d'aquell camp. Semblava espanyol, potser no ho era, però ho semblava. Desitjà interiorment que trobés la sort un cop arribés també a casa seva; la sort, la felicitat però també la llibertat.

L'Emili s'estava uns dies amagat en les golfes d'una casa amagada. No havia pogut tornar a casa ja que eren molts els grisos que feien guàrdia per aquells pobles, i havia pensat que, encara amb aquell estat, no hauria passat gaire desapercebut d'entre la policia franquista.
A les golfes no va poder evitar de comparar la seva situació actual amb la passada. De fet, creia que només havia canviat l'espai. D'un camp d'extermini, amb camises de ratlles i caixes amb les inscripcions de K.L. Reich a unes golfes, amb roba estripada, sense cap moble al seu voltant. Només trobà unes llibretes velles.
Passava uns dies desorientat, amb ganes de baixar al carrer i poder parlar amb la gent, de poder fer vida normal, o almenys intentar-ho.
S'havia informat amb diaris que trobà a les golfes que tot i passar més de cinc anys d'ençà la seva marxada de Barcelona, la situació no havia canviat pas. Franco continuava sembrant el terror als carrers, i arribà a pensar que cap membre de les SS no arribava ni a la sola de la sabata d'aquell tirà. Ells, els del camp d'extermini, eren víctimes d'una policia alemanya, i tan sols els que estaven allà tancats eren víctimes d'aquells SS. Franco, en canvi, tenia víctimes a tot arreu. A l'Estat, a França, al Sud d'Amèrica,... molta gent patia les represàlies del franquisme. Pensà, de nou, en la globalitat d'aquell problema, sabent que ell era tan sols un individu més entre tots els presos. Perquè, tot i ser a Barcelona, l'Emili se seguia sentint pres d'aquell terror.

Passaren els dies quan a l'Emili se li va ocórrer de tafanejar aquelles llibretes que hi havia a les golfes. Conscient que eren la única companyia que tenia a allà dalt, les regirà i comprovà que estaven en blanc, que no hi havia res escrit. Quan agafà la darrera llibreta, també per examinar-la, caigué un paperet amb quatre paraules mal escrites:

He hagut de fugir. T'estimo Marta

Li van córrer unes esgarrifances per l'esquena. Ja hi havia hagut anteriorment algú amagat en aquelles golfes i aquell missatge era per la Marta, l'estimada d'aquell fugitiu. Va tenir moltes sensacions i va desar la nota allà on l'havia trobada anteriorment. Com si actués de manera automàtica, l'Emili, tot seguit, agafà les llibretes en blanc que havia trobat i, amb uns llapis que havia pogut trobar entre el paperam, decidí a escriure una història. La història d'algú que, com ell, va viure l'horror d'un camp d'extermini.
Passava el temps i l'Emili no feia res més que escriure tot el que li passava pel cap. Tenia a flor de pell moltíssimes sensacions. Aquella nota dirigida a una tal Marta li havia despertat moltíssims pensaments. S'havia adonat, ara més que mai, que no estava sol en aquella lluita contra l'enemic. L'Home havia de fugir, resistir, combatre, aguantar, amagar-se en unes golfes o exiliar-se per vèncer el tirà. Cadascú a la seva manera, però tothom havia de col·laborar. "Tothom", va tornar a pensar. Tothom...
En efecte, l'enemic jeia sense vida, però tebi, notava el seu alè al clatell.

En Siset premiat al Sant Jordi

El nostre cronista Siset ha estat guardonat amb el premi com a millor relat en llengua catalana de segon cicle i batxillerat de l'IES Miquel Martí i Pol, Cornellà de Llobregat, el centre on estudia. Moltes felicitats!!!

Esperem que continuis fent relats i escrivint moltes històries. Aprofito per animar a la resta de cronistes a què escriguin les seves pròpies històries, relats, poemes, teatre, etc.

Us deixo amb l'últim fragment de la narració d'en Siset:

En Roger és un noi nascut a Catalunya, concretament a Blanes. Els seus pares són membres de diferents organitzacions i sindicats d’esquerres, com ho foren els avis d’en Roger. Ell, per no dur-los la contrària, ja els ha dit que quan tingui l’edat els voldrà imitar.

Una tarda, mentre en Roger dinava amb els seus pares i mirava com al Telenotícies sortien imatges de la guerra a l’Iraq, va preguntar: "Per què tots aquests homes disparen? Per què ho fan? Què busquen?"

En Jordi, acostumat a escoltar dia rere dia aquelles preguntes que feia el seu fill, va contestar: "Fillet, aquests homes suposadament busquen armes, però no les trobaran pas". "Però per què ho fan?" –continuà en Roger-. En Jordi, content de l’interès del seu fill, continuà: "Un home els ho ha ordenat. És la seva manera de fer, tenir la gent per sota seu, mostrar-se superior i fer que els altres se sentin inferiors, matant-los si fa falta".

En Roger va donar voltes a aquelles paraules encara uns minuts, fins que, menjant-se les postres, es va atrevir a preguntar-li a en Jordi: "Papa, i tu com ho saps tot això?".

"Vaig estar uns quants mesos vivint amb la família Bush, quan jo era jove".

Final hipotètic de K.L. Reich per Carmesina.

Havien passat uns cinc anys d'aquella tragèdia, l'Emili mirava com plovia per la finestra, si apuraves la vista podies veure ben lluny unes llumetes que et recordaven que no s'havia acabat la guerra.
- No ens queda gaire, ets concient no? - recordà el seu company d'habitació.-
- La meva moral ja no hi aguanta més aqui, prou ja de guerres..
S'aixecà i c'encenguè un cigarret de la marca Camel, una de les poques que havien mantingut el preu, totes les altres l' havien pujat ,per tal que només homes amb un bon fer poguessin continuar comprant.
- Hem d'acabar amb aquesta barbàrie!
- Ja vam tenir prou sota el camp no et sembla? val més resignar-nos i deixà fer..així almenys tindrem un tros de pa..
- M'estimaria més no menjar res, amb aquest pa encara s'em obre més la gana! A més a més, no et vull tornar a sentir parlar amb aquesta resignació mai més! si alguna cosa vaig aprendre d'aquell camp, és que si no ens salvem nosaltres, no ho farà ningú, i com diria ara en Francesc..Hem de ser forts de nou, company!
-Ho sento, tens raó.
Però de fet, es comenta per aquí, que ell no va enganyar a ningú, Espanya el volgué amb els seus ideals "dretans i conservadors" des del principi..aixi que no serà tan fàcil com pensem.

L'Emili continuà mirant per la finestra, mentres fumava, la pluja cada vegada queia amb més força. De sobte va veure una desfilada de generals de l'excèrcit que ni s'immutava sota la densa pluja; Aquests anaven com cada dimecres a "ordenar" tots els habitants del poble.
L'activitat consistia en què cada dimecres anaven per les cases, amb ordres del cap general Francisco Franco,al qual li havien arribat ordres de traició cap el sistema i/o un intent de boicot contra ell, desmantellaven les cases en busca de fets o proves que t'acusesin.
L'Emili obrí els ulls com a plats, estaven aquí..Picaren a la porta, en Pere es posà molt nervios i no atinava a girar el puny de la porta per tal d'obrir-la.
S'escoltà algo aixi com " En nombre de una España libre y blanca" venimos a que deis fe de vuestro seguimiento y apoyo al generalisimo Francisco Franco y con ello vuestro voto de confianza; Así como tambien debeis saber que todo que pueda perjudicar-lo será utilizado en vuestra contra"
Començaren a registrar el pis, en Pere no s'havia cap a on mirar, fins que algú trencà el silenci..
- Lo que me temía señor
- De que hablas Paco?
- Una ficha de izquierdas señor!

Començà un interrogatori intens, jo però, vaig aconseguir mantenir la compostura, pel pobre Pere, això no va ser tan fàcil.
Ens havien ficat a cadascú a una habitació diferent, finalment al cap de unes dues hores aproximadament plenes de preguntes i tortures, ens van treure d'allà.
Per la meva sorpresa, al aixecà el cap, em vaig trobar a en Pere fumant un dels cigarrets marlboros, un dels més cars que es trobaven i que només gent amb poder podía fumar-los.
Vaig entendre tot el que estava passant, m'havia venut!m'havia traït!
El general donà l'ordre mentres dona un copet suau a l'esquena d'en Pere, suposo d'agraïment.
-En pie! llevenselo al cuartel y fijen una fecha..A este paso además de una España libre, tendremos una españa sola!
- Mas vale pájaro en mano que ciento volando señor!
- Tiene razon Ramon, pero no se me entretenga y cumplame las ordenes.
Vaig resistir-me tot el que vaig poder, però va ser inútil..Vaig mirar.lo mentres se m'emportaven, vaig trobar-li la mirada, i no vaig veure més que pena..

Perdónam- va dir-me amb la mirada-
mentres tant es girà i em donà l'esquena donant per fet que ja no hi havia res a fer.
A l'albada de tres dies següents m'afusejaren..l'escusa?
Hi havien trobat una targeta, la qual m'identificaven, en aquell cartró d'aquell color groc hi figuraven algunes de les meves dades, el pitjor de tot es que jo mai havía escrit sobre la tarjeta, ni tan sols havia pogut contemplar-la amb els meus ulls... ( Fills de sa grandíssima mare..)

Sant Jordi

Avui ja és sant Jordi! Felicitats a tots els Jordis, a totes les parelles i, sobretot, a tots els lectors de llibres. Avui és el nostre dia i s'ha de celebrar! Aquests últims dies els cronistes han recomanat alguns llibres per comprar aquest sant Jordi. Jo, Adalaisa, no sé quin llibre recomanar perquè n'hi ha tants que potser caldria que tots els dies fossin sant Jordi. Només un petit consell: si són de literatura, que tinguin una experiència humana universal.

A l'escriptori, els cronistes també han celebrat el seu sant Jordi. No fa massa els cronistes van proposar de fer una activitat més lúdica, com ara, per exemple, de fer rodolins. Vaig pensar que, tenint en compte que Maria-Mercè Marçal, l'escriptora que estem tractant ara, s'emmarcava sempre dins de la literatura popular, no seria mala idea. Així que després d'una estona d'estudi sobre la simbologia de la lluna i el drac en l'escriptora, els cronistes han elaborat rodolins. Per fer-ho més amè i, alhora, difícil, un cop tenien escrit un rodolí, el passaven al seu company perquè en fes un de nou conservant la mateixa rima. Si bé alguns cronistes han començat parlant del temps,

"En la nostra era

res no és com abans era

I a la primevera

la més maca s'altera"

o

"Amb la calor

s'encén l'amor"

després han acabat escrivint tots sobre la rosa de Sant Jordi. Per què serà?

"I a Sant Jordi la rosa

sempre és molt amorosa

i és tan olorosa

que això la fa més formosa

però les espines la fan dolorosa

Ai, la rosa

que n'és de formosa!"

Els cronistes m'han demanat que no ho publiqués perquè no havien tingut temps d'elaborar-los prou bé i no els agradava massa. Però, si bé és veritat que són rimes faciletes i que els versos es podrien millorar molt, crec que em serveix per reflectir l'espontaneïtat de la poesia popular, aquell saber fer a mesura que es presenten els fets. I també em serveix perquè s'adonin que escriure és un tasca que demana molt temps. Aquest ha estat, doncs, el meu petit homenatge a la cultura popular en una diada tan important com aquesta, en un dia en què molts nens i nenes escoltaran llegendes de Sant Jordi, segurament, acabades amb un rodolí!

Que vagi molt bé Sant Jordi i compreu molts llibres! I per reflexionar una mica, us deixo amb aquest proverbi:

"Un llibre obert és un cervell que parla; tancat un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora"
Proverbi hindú

Hipotètic capítol XIX de K.L. Reich

Al matí següent, l’Emili agafà el primer tren cap a Barcelona. El viatge va ser llarg i va tenir temps de pensar i reflexionar sobre tot el que havia viscut al camp. Estava en un vagó prou espaiós, assegut en una butaca, còmode, res a veure amb els blocks del camp. En aquell moment s’enrecordà d’en Francesc, el primer dia que els van ficar el camp, quan els hi assignaren el block. Ell no podia dormir, no podia deixar de donar voltes a la situació en què els havien ficat, en les condicions en què estaven, en les condicions en què viurien allà, tan sols en el simple fet de quant durarien vius. Mentrestant en Francesc dormia profundament, resultat del seu coratjós caràcter, contràriament al pessimista de l’Emili. Va ser aleshores quan l’envaí el sentiment, ara que estava sol i podia pensar lliurement, sense la pressió del camp, no va poder evitar que una llàgrima caigués dels seus ulls en pensar com n’era d’injust aquest món. Francesc, la millor persona que es podia trobar, optimista, coratjós, lluitador, íntegre... i mort, mort al camp, mort pels nazis, mort per humà. Van ser moltes les escenes que li passaren pel camp al llarg del viatge, escenes que fins aleshores no havia estat conscient del què realment suposaven. Deixà el tema d’en Francesc i es parà a pensar que faria ara a Barcelona, què trobaria, després de venir d’un camp de concentració amb una mà al davant i una altra al darrere... Sonà el soroll del tren què es parà, última parada abans d’arribar a Barcelona, un poble fronterer francès. El viatge continuà, acabava de passar la frontera, ja era a Catalunya. En aquell moment s’aturà a pensar quina seria la situació actual de Catalunya, ell venia d’Alemanya, d’un camp de concentració, d’estar aïllat física i psíquicament del món durant tres anys. Pensà aleshores en la llibertat, en les festes del seu poble (que anava a passar amb en Francesc), en la seva terra, la gent d’allà... El tren anava reduint la velocitat, estaven entrant a l’estació de Sants, Barcelona. L’Emili s’incorporà suaument, ja era a la seva terra. Sortí de l’estació sense saber on anar. Veié uns policies i s’apropà a preguntar, òbviament ara, en la seva llengua el català. L’Emili s’estranyà de la reacció dels policies, en acabar el seu adreçament va ser esposat i detingut. Retorn a nazisme, acabava d’entrar al seu país i era arrestat per parlar en català. No entenia res però, de nou, pensà en el seu amic Francesc i es resignà a assumir una altra condemna, la qual pensava acabaria definitivament amb ell.

Triangle amorós

MARC: Ultimament, i pot ser és impresió meva, vas a comprar massa a la plaça. Ahir al vespre vaig estar rumiant, i aquest... com es diu? Qui et truca tant? L’Albert, pot ser que vegi en tu més enllà de l’amistad que tu m’expliques, no creus Laia?

LAIA, pausa, silenci: Fins després.

La Laia marxa a buscar a l’Albert.

LAIA: En Marc es preocupa, i em diu que pot ser els teus ulls no només veuen en mi una possible amistad, ell pensa que passem masses estones junts, i que això es d’estranyar. Pero jo sé a qui estimo, a en Marc, però sempre necessitaré una persona per explicar-li les meves angoixes, i que acabi d’arrodonir aquesta felicitat, no creus?

ALBERT: No necessito veure res més en tu, no necessito res més en aquest món que la felicitat de la meva dona i de l’amiga més gran que he tingut mai. Allunyes les meves angoixes i això m’ajuda a millorar cada dia més amb l’Elisa, i és perfecte, no veig cap mal, i tu?

El triangle de la felicitat

Carla: Jo crec que el punt clau que es necessita per ser feliç és l'amor.
Si, si.. jo n'estava ben enamorada d'un noi que no em corresponia, em passava els dies trista i plorant, dessitjant que ell algun dia m'estimés... I aquell dia va arrivar, ara tinc cada dia al meu costat al noi del que estava enamorada, i fins que no el vaig tenir, no vaig aconseguir ser feliç. Ara em considero la persona més feliç del món i no ho canviaria per res!

Maria: No no, l'amor només et porta desengany, quan el perds, tornes a ser la mateixa persona trista d'abans... fins i tot més encara. Per ser feliç l'únic que necessites és estar bé i a gust amb totes les persones que t'envolten, la teva família, els teus amics... ells mai marxaràn del teu costat, sempre hi seràn allà pel que necessitis. Si un dia tens problemes amb algun amic o amb la teva mare, per exemple, sentiràs com et falta una part de tu, una gran ajuda en la teva vida, l'amor el pots trobar en qualsevol noi, però l'amistat i la família és única.

Pau: Mireu, teniu raó les dues, en aquesta vida necessites les persones que t'estimen al teu costat per ser feliç, tant els amics, com la família, com el teu amor... Però no us oblideu que també és important tenir salut i diners... Penseu en totes les persones que hi ha al món envoltada d'amor, de familiars i d'amics, però que no en tenen salut, o no en tenen diners... de veritat creieu que ells són tan feliços com vosaltres? Ni ho penseu! No podeu dir que per ser feliç només cal estar enamorat o només cal sentir-te estimat pels teus... Per ser feliç has de tenir una mica de tot, sino, mai es pot trobar la plena felicitat.

Per què llegir els clàssics

"La lectura d’un clàssic ens ha de donar alguna sorpresa, en relació a la imatge que tenim. Per aquesta raó mai recomanarem prou la lectura directa del textos originals evitant el màxim possible la bibliografia crítica, els comentaris, les interpretacions. L’escola i la universitat haurien de servir per fer entendre que cap llibre que parla d’un altre llibre diu més coses que aquell llibre mateix; en canvi, fan de tot per fer creure el contrari. Hi ha una inversió de valors molt difosa per la qual la introducció, l’aparell crític, la bibliografia s’utilitzen com una cortina de fum per amagar allò que el text ha de dir i que només pot dir si se’l deixa parlar sense intermediaris que pretenguin saber més que ell."

Italo Calvino, Per què llegir els clàssics

Per això, estimats cronistes, és tan important llegir el llibre, molt més que les explicacions que jo us en pugui donar perquè en el llibre hi és tot i, sense ell, res del que se'n diu, té sentit.

La felicitat vista des d'un triangle teatral

Personatges: Jo, ell, ella
Espai: Un cafè

Ella: La felicitat? Ves quin concepte... què s'entén per felicitat?
Jo: Fent-me l'intel·lectual. Doncs la felicitat és allò que cadascú vol que ho sigui. Els grans filòsofs tenien un concepte diferent de la felicitat; Plató, Sòcrates, els sofistes,... tots tenien el seu punt de vista.
Ell: Sí, sí, esclar, però aviam, tots sabem que amb ella jo era feliç, però pel que va passar, vaig trobar felicitat en algú altre, no?
Ella: Com si no hagués escoltat res. Jo també crec que això depèn de cadascú. És bastant obvi, perquè...
Jo: Tallant-la. Ara t'escolto! Segurament a mi hi haurà certes coses que em faran felices però que a vosaltres no. Això depèn de cadascú!
Ell: Sí, bé,... però també hi haurà coses en comú, no? Què me'n dieu del tòpic aquell que diu que els diners no donen la felicitat però...
Ella: Anticipant-se. Però ajuden. No ho sé, és força normal que ajudin a ser feliç, però també podríem entrar a parlar de quantitats, no? Quants diners t'ajudarien a fer-te feliç? La mateixa quantitat que a mi? No crec que busquem el mateix amb els diners, cadascú té els seus objectius.
Ell: Bé... no ho sé...
Ella: I per cert, si vas trobar la felicitat en algú altre serà perquè tu vas canviar d'un dia per l'altre, no per res més!
Jo: Torno a estar d'acord amb tu, ves per on. Potser jo em conformo amb uns diners que algú altre no en tindria ni per començar!
Ell: Una mica molest. Ei, ei, ei, sembla que aneu tots en contra meva! No vaig canviar d'un dia per l'altre, però precisament la felicitat em va fer adonar que diferents persones te l'han de donar, i amb el pas del temps has de saber escollir amb qui vols compartir la teva felicitat. I respecte el concepte de felicitat, jo també crec que és un tema força ambigu i que podria ser perfectament un etern debat.
Jo: Ep, no t'esveris, ara. Ella simplement diu que la felicitat, tal i com l'entenc jo, és un concepte que varia segons la persona. No cal que barregem temes personals, no?
Ell: Està bé, però tot té a veure. Ja t'he dit que amb la noia amb qui ara estic, trobo una altra mena de felicitat.
Ella: Naturalment, a mi tan sols em buscaves per...
Jo: Va, va, pareu de discutir, que jo també podria començar a dir coses de tots dos, eh!
Ell: Bé, però que quedi clar que a tu no et buscava pel que estaves a punt de dir. Més aviat era al revés! I ho saps.
Ella: Mira, l'amor que per tu sentia, ja saps que l'he perdut des de molt abans que tu i jo talléssim. I encara diria més: a partir que ho vam deixar, estic començant a descobrir què és ser feliç. I te'n dono les gràcies, suposo.
Ell: Molt molest. Doncs apa, de res! A mi la felicitat ja no em sembla que sigui anar de compres o veure com surt el sol un diumenge pel matí al teu poble.
Jo: Ho veieu? La felicitat és segons cadascú! M'heu acabat donant la raó.

Triangle amorós

Entren en escena Amor, Amistat i Salut.

Amor: Sabeu de sobres que jo sóc el més imprescindible per a comprendre el concepte de felicitat, que jo sóc allò que mou el món, allò pel que les persones lluiten amb ungles i dents, que ho tinc tot controlat: quan estic present, la gent riu i és feliç, quan no hi sóc, la gent plora... Heu de reconéixer que sóc el més important, juntament amb la meva parella l'amistat.

Salut, a Amor i Amistat: Sabeu què? Jo no ho veig tan clar. No crec Amor, que t'ho hagis de creure tant. No ets el més imprescindible, el més imprescindible ho sóc jo. Si jo no hi sóc, vosaltres dos no hi sou, de sobres ho sabeu, sense mí la resta de coses no rutllen.

Amistat, a Salut: Potser tens raó, potser no som la parella perfecta que crèiem, sense la qual la felicitat no era possible. I es que és veritat, si tu no hi ets, ni jo ni Amor hi som. (A tots dos) Potser allò imprescindible som tots tres plegats, potser és això, que som les tres coses imprescindibles de la vida per entendre el concepte de FELICITAT.

Moment literari de les vacances

Se'm fa difiícil trobar un moment literari de les vacances, el més literari que trobo és el viatge d'anada a Sevilla quan estava al tren llegint Ball robat! hehe!

Ara que hi penso, no sé si tindrà molt a veure però a Sevilla vam conèixer un noi que cantava molt bé. A no me'n recordo quina edat se li va morir la seva àvia, i es veu que feia poc va tenir un accident molt fort amb el cotxe. Es va quedar adormit conduint i va xocar. La sort va ser que a ell no li passà absolutament res. Com que allà són bastant creients el noi aquest ens va dir que ell sap que no li passà res perquè la seva àvia l'ajudà. Que si no hagés estat per la seva àvia ell seria mort. Després d'explicar-nos això que li passà, ens va cantar una cançó que va compondre (tocava la guitarra) per a la seva àvia, preciosa, que ens vam quedar totes amb els pèls de punta...! No sé si tindrà gaire a veure, o si serà el que tú demanes de moment literari! Un altre moment literari podríen ser les processons que vam veure, algunes molt boniques, una (que crec que tindrà més a veure amb el que dius de moment literari) era Jesucrist amb un romà i representava no sé que camí de Crist al poble romà... ens van explicar.

Ah! Ara se m'ha acudit un altre! Un dels dies que estàvem allà vam anar a Cádiz, a veure la ciutat, la catedral i tal, i abans d'anar cap allà vam passar per "El Puerto de Santa María", un poble portuari de Cádiz. Allà vam esperar el vaporeto aquell que et portava a la Capital pel riu. Mentre l'esperàvem, ens vam estirar al solet al costat del port, amb els vaixells, les gavines....

La fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Joan Maragall

Sempre demano als meus cronistes que mirin la literatura més enllà de les pàgines que llegeixen o escriuen, perquè el cap i a la fi, la literatura es basa en experiències humanes universals. Sempre els dic que tinguin una mirada literària al món. Ja els he posat alguns exemples i, avui, en vull posar-ne un altre.

Amb els meus alumnes més petits, de 2n d'ESO, (possibles futurs cronistes), hem anat de crèdit de síntesi a Olot. Impressionant. Una zona que s'ha de visitar. Una de les excursions va ser visitar "La fageda d'en Jordà". En tenia moltes ganes de veure-la i recordar el poema de Joan Maragall. La fageda és un lloc, com diu el poeta, per perdre-s'hi. Tot sembla igual, com si es tractés d'un conte de fades on els personatges no troben el camí de sortida o una novel·la històrica en què els bàndols contraris desemboquen una lluita cruel i sagnant o un viatjant amb el seu cavall a la recerca d'algun element màgic, com si es tractés d'una novel·la artúrica o, simplement, un espai on el personatge reflexiona sobre si mateix. En fi, mil i una històries poden sortir d'aquella fageda tan espectacular.

Volia una de les fotos que vam fer, però encara no és possible. De moment, us deixo amb aquesta. Vist d'aquest manera no sembla que la fageda sigui tan especial. És pel que recomano que visiteu aquest lloc tan privilegiat, això sí, amb el poema de Maragall al costat.

Sheila ----------------------Somni-------------------------Desengany. Aquest sería el meu triangle amorós. Jo, una persona que somia amb l'impossible, que desitja contes que no existeixen, troba la felicitat en un somni, és a dir de manera personificada, somni sería el meu amor, on podría evair-me de la cruetat d'aquestes décades, de tota l'ambició del segle XXI, dels problemes.. Però, vet aquí que el meu amor, en Somni, s'anamorà de Desengany i fins i tot l'agradà sa germana, la senyoreta Desil·lusió. El triangle és peculiar, perquè l'unic dels tres membres que el formen, que aconsegueix no enamorar-se es desengany, (per "ella" la felicitat sería algo aixi com no sentir, per no tornar a l'estat principal, per no tornar al desengany,.) Per tant sería l'única que quedaría lliure del triangle. Per a mi la felicitat és viu a travès del somni, el qual em faría evadir.-me i ser feliç somiant, creant un món ideal, una utopía. Sense desengany enmig, podría ser feliç, arribant a la conclusió de que per mi ser feliç, sería estar en un estat que res em fes mal, on res em portés a desenganyar-me o desil·lusionar-me. Pot ser que algún dia hi hagi un bon lloc per aquests somnis i el món deixi de ser tan egoista com ho és fins ara.

Setmana Santa Literària

Aquesta setmana santa he estat quasi tots els dies envoltada de moltes muntanyes, a Andorra i a Berga, on hi havien muntanyes gegants, muntanyes petites, amb arbres, pelades, muntanyes arrodonides, amb grans cims... totes aquestes muntanyes les relacionava amb el llibre de Solitud i la seva muntanya.
La protagonista per mi va ser la nevada, on vaig anar a fer snow.
Quan pujava en telecadires, m'imaginava que si la Mila hagués fet el seu trajecte per la muntanya en telecadira com jo, li haguès estat més fàcil.
Tenia la mateixa il.lusió que ella en pujar la muntanya, encara que no pel mateix motiu; ella volia una nova vida, jo practicar un esport.
La Mila va pujar amb el seu home, però es sentia sola, i finalment, va baixar de la muntanya decebuda i sense ell.
En aquest cas, vaig enrecordar-me de la Mila perquè vaig pujar amb el meu xicot, però a mig camí em vaig perdre i vaig haver de marxar sense ell, llavors em vaig sentir sola al trobar-me allà adalt sense ningú.
Encara que, finalment jo no vaig tenir cap decepció en aquesta història perquè m'ho vaig passar d'allò més bé.

Setmana Santa

La setmana santa ha estat una passada!! ha hagut una cosa que durant les meves vacanses ha estat recordant-me la literatura; L'aire.L'aire que es respira quan no et trobes a cornellà, es aquell aire que deixa que se't'omplin els pulmons i al deixar anar tot l'aire marxin també les teves angoixes, les teves ansietats etc. Aquell aire que no fa mal respirar. L'aire de poble, l'aire no contaminat, la brisa del vespre que fa que els cabells xoquin amb les teves galtes, un aire que no molesta, un aire que es fresc.


També hi ha hagut altres coses que m'han recordat a literatura, però no sabria dir perquè.
M'ha recordat a literatura, els sentiments de les procesions sevillenques, veure com la gent porta la tradició dintre, com es mou la cultura, com una simple imatge pot ser idolatrada i repartir el sentiment que provoca entre tots els espectadors.
Ha sigut literatura un tros de canço que em escoltat molt en el nostre viatge, ja que va més enllà de la canço " Ella preguntó, perdona tienes fuego?
Y él le contestó, no ves que soy un sol? para que quiero yo el mechero."

Era moment d'inspiració quan la cantavem, i es que encara no s'ha escrit què és literatura per cada ésser no?

Monòleg interior

Ja ha passat setmana santa. Que ràpid ha passat tot, sembla que hagin passat dos dies des que planejavem marxar fora,quant de treball m'espera.Millor serà que em posi a fer totes les activitats endarrerides com més abans millor,buf quin pal em fa. I demà l'exposició de català, espero que em surti bé,bueno no m'he de posar nerviosa, m'he de valorar més, em sortirà bé, encara que parlar en català..i si m'entrevanco?tota l'estona demanant perdó..Si ho fes en castellà tindria més seguretat,jo quina merda! bueno de fet...Aixx que tard que es! i els meus pares? quan arribaran?deuen estar sopant o de camí? I a sobre ara m'he de preparar el sopar i està començant la sèrie..Tinc unes ganes de que acabi tot ja..Bueno ja queden pocs mesos. Si,i desprès selectivitat..

Unes vacances fredes a la vora del mar

Aprofitant que el trimestre passat vam llegir L'irradiador del port i les favine, un recull de poemes que estaven relacionats amb varis elements relacionats amb el port, com el mar, les gavines i un far, us parlaré sobre el meu entorn d'aquestes vacances de Setmana Santa, que comparteix en comú aquests elements del llibre. Em trobo a Torredembarra, un poblet de platja, passo els dies a una apartament al costat d'una cala, "Cala de los Alemanes", i sovint hi vaig a contemplar les ones del mar. Ara mateix estic asseguda a les roques més altres, i des d'aquí veig tot blau: mar i cel, i les gavines. Només contemplo, ja que són dies encara freds i no puc gaudir del mar com a l'estiu, però tot i així trobo molt relaxant observar. El que més m'impresiona és el far, que l'envolten les gavines volant a la vora d'aquest, m'agrada estarme tot el matí asseguda al seu costat i gaudir del vent més dolç. Sempre m'ho he pres com una manera d'allunyar les meves inquietuds i aprofitar per descansar després d'estar dies enrere en la ciutat de sempre, tancada a casa meva i asseguda a la cadira del meu escritori contemplant les infinites lletres que m'he de memoritzar. A la nit, amb els amics, anem a la cala i ens asseiem a la sorra freda, i encara que sigui fosc, el far no deixa mai d'il.luminar-nos amb aquella llum tant potent. M'emociona perque si de petita, quan vaig descobrir aquell "fanal tan enorme" vaig alucinar com mai, avui, encara amb 17 anys, ho faig més.
M'encantaria que tots vosaltres tinguessiu algun cop l'oportunitat de gaudir d'aquesta tranquil.litat en un matí fred de març, i veure lo maco que és el mar i el cel, i la vida.

Literatura en plena Setmana Santa

Dissabte, diumenge i dilluns passat, els primers dies d'aquestes -curtes- vacances, els monitors i monitores del meu esplai vam voler gaudir de la natura envoltats de nens i nenes per passar-ho plegats la mar de bé. Així doncs, una setmana abans de l'avinantesa, tocava preparar activitats, gimcanes, jocs de nit, cartells, grups de neteja, fer cartes, parlar amb els de la casa de colònies, amb l'autocar, etcètera. Una feinada que sempre es veu recompensada per l'alegria dels nens i les nenes jugant amb allò que els has preparat.
Nens i nenes en tenim de tota mena: n'hi ha que semblen que visquin en una completa Bogeria, d'altres, quan s'avorreixen, prefereixen la solitud. D'altres, en canvi, quan els monitors posem musiqueta per animar les activitats, alguns dels nostres nens i nenes prefereixen passar a l'acció amb un bon Ball. A vegades, fins i tot, robat.

Ara, però, em ve al cap una de les activitats que vam fer diumenge pel matí. Els nens i nenes del meu grup havien d'aconseguir passar una sèrie de proves com ara trobar un sugus amb la boca en una palangana plena de farina, treure el paper d'un Xupa-Xup tan sols utilitzant les dents, mossegar una poma que estava dins un cubell d'aigua sense utilitzar les mans, o endevinar una cançó que algun nen cantava amb el cap dins l'aigua. Els nens em van dir que la prova que més van disfrutar va ser aquella que un d'ells, amb els ulls embenats, havia d'encertar un melindru ple de nocilla dins la boca de la seva parella, qui l'indicava on era ell amb crits de "a la dreta!", "recte!", "més amunt!". Aquella activitat em va fer reflexionar com de semblants arribem a ser tots, nens, nenes, grans i més joves. Hi ha tota una sèrie d'elements que ens uneixen. Jugar, voler tornar a ser nen, córrer, cridar, riure, activitats que ens fan gaudir a tots, siguem d'on siguem i tinguem els anys que tinguem. A més, quan tots els nens i nenes em deien que els encantava aquella activitat perquè els encantava la xocolata, no vaig poder evitar que, tot i ser ja en l'any 2008 d'aquest innovador segle XXI, encara hi ha qui gaudiria escoltant les peripècies d'en Hansel, la Gretel, i també d'en Charlie i la seva fàbrica de xocolata.

Monòleg

Dissabte, fa sol, encara no he trepitjat el carrer, com cada cap de setmana he de buscar informació que no aconsegueixo trobar, ja estic atabalada, el cap m'explotarà, el telèfon no para de sonar i m'està posant més nerviosa encara, no tinc res més interessant a fer en aquest moment que pensar. Vull anar al carrer però fa fred...em sembla que em dóna igual, m'he d'airejar una mica..ara hi aniré. Em fa bé pensar que dilluns no hi ha classe, i per fi anirem a veure l'exposició que tantes ganes tenia d'anar. Com serà? Potser no com em penso, però segur que m'agradarà, a mi totes aquestes coses m'agraden..! Encara que dijous he d'anar a una universitat, no sé perquè, si no m'interessa gens, aniré a pendre el sol, com em van dir. No sé perquè en aquesta vida em de fer coses que no ens agraden o que no volem fer, en qualsevol sentit, ho trobo injust, hi han tantes coses injustes en aquest món...bé, ens hem d'aguantar.