Romanticisme. Paissatge. Cala de Torredembarra.

Desde ben petita aquestes ones em recorden a una infància, jugant a fer castells amb la sorra i mullant-me amb les ones més altes. Per desgràcia només podia gaudir d'aquestes ones a l'agost, on el sol cremava i els meus amics i jo gaudiem dels calorosos dies d'estiu. Aquestes ones em porvoquen plors, alegría, enyorança, perque avui dia, amb 17 anys, encara jugo amb la sorra, encara pasejo per aquesta petita cala, encara gaudeixo de la sorra fineta, que crema durant el dia i a la nit es ben fresca. I allà gaudeixo de tots els estius i els gaudeixo amb el més feliç somriure. Sentarme a les roques més altes és el que més em motiva, allà asseguda contemplo el faro que ens il.lumina totes les nits d'estiu i gaudeixo de la tranquilitat i si tinc ganes de sentirme lliure em tiro desde una de les més altes i em sento encara millor. Cada cop que trepitjo la caleta, és un record més de la meva infància, adolecència i de tots els díes que em queden per viure. Allà sempre seré petita.

Cala Trebaluger

Mexico ♥

Aquest seria el millor paissatge on jo em podria trobar ara mateix i en qualsevol moment de la meva vida, perquè quan veig un paissatge similar a aquest només dessitjo estar allà, em provoca tranquil.litat, relax, benestar, felicitat, bon humor, estar sense preocupacions, ni problemes, sense pensar en res, sentint que el temps no existeix, que les hores no passen, aseguda sota el càlid sol en la sorra blanca mirant l’infinit horitzó i pensant, o estirada a l’hombra de les palmeres a una còmoda tumbona adormint-me escoltant el plàcid soroll de les onades anant i tornant, i si tinguès calor, aniria a l’aigua transparent a banyar-me i veure els mil peixos de colors que s’hi troben.

No sé gairebé com explicar el sentiment que tinc quan veig un paissatge així perquè és massa, però lo q més em consta és la pau i sobretot, el dessig.

Cala Trebaluger

Al veure aquesta il·lustració, em provoca una serenitat, una gran calma, una bellesa interior i no superfecial, com a paissatge.
Està a Menorca aquesta cala , i quan la gent està, sempre s'escolten bons elogis, el mateix que penso jo.

L'aigua és tan cristal·lina, amb un blau cel, en algunes zones hi ha un color turquesa fosc i l'aire que s'ensuma és fresc i pur. És com si estiguessis en un petit paradís, creat només per les persones que hi habiten allà.

La llum hi reflecteix per la superfície de l'aigua i pots observar , l'altre món submarí, tip d'éssers diferents, mides i colors diversos.
Tot i que és un del meus llocs predilectes, prefereixo estar-me poc temps, ja que després l'anyoraré.

El paisatge cors

La imatge que podeu observar la vaig fer aquest estiu passat a Corsica (Còrsega). És una fotografia presa a una platja prop de la ciutat de Corte, a l'est del país.

Vaig fer la fotografia quan em trobava sol (els meus pares eren a l'aigua), i parant un moment de llegir, alçant la vista, vaig veure aquest meravellós, amb uns núvols ben grans que tapaven per uns moments aquell sol que portava tota la tarda escalfant-nos.
Pels meus pensaments passaven moltes coses; les ganes de tornar per retrobar-me amb algú, que relaciono amb els núvols, interpretant-los amb l'explosió de felicitat, amb el cúmul de sentiments que tindria quan arribés aquell moment. L'aigua del mar, en canvi, em transmitia pau i tranquil·litat. El mar sempre m'ha semblat un indret on desfogar-te, on buidar la ment... mirar el mar, en aquells moments, em semblava la millor manera de deixar que passessin les hores d'aquelles vacances, amb el soroll de les onades de fons, amb una càlida brisa i una aigua freda que s'anava acostant als meus peus. Els nens (i les nenes), jugant a la sorra, em recordaven a les colònies que havia passat amb l'esplai, onze dies amb aquelles criatures que tants maldecaps ens han provocat però que alhora, tanta felicitat i recompensa ens han donat. Una sensació que també em transmetia satisfacció i confiança.
Recordo també, que el fet de trobar-me en un país estranger, on ningú em coneixia, em donava una certa llibertat de poder observar més, de poder gaudir més d'aquelles sensacions, d'alliberar-me d'aquella engoixa arrossegada durant tot el curs, d'aquell inacabable "haver de fer tal i tal cosa".

Pau, tranquil·litat, llibertat, fins i tot amor; això és el que recordo d'aquells núvols, d'aquelles onades, d'aquell sorollet, d'aquell moment.

paisatge

A vegades em sento així, sento que la meva personalitat és tan inestable com una cascada.Aparentment normal, diferent pot ser, i tan inesperada com ningú. Tinc moments de tranquilitat,pero són pocs, a vegades sense donar-me compte e tornat a fer alló que no volia, tan inesperadament que ni jo mateixa puc determinar els segons de les meves accións( com cuan la corrent fa que l'aigua es mogui més ràpida per moments, i mai ningú pugui frenar-la..) A la que li falta alguna cosa que l'ajudi a frenar, que li compensi..Pero finalment, qui limita la natura, qui pot delimitar el corrent de l'aigua..? no es pot fer ni amb presses..

Inseguretat, dubte, incertesa, por...

Aquesta imatge pordria dir que reflexa el meu dia d'avui. Estic com bloquejada, no sé si fer una cosa o no. Estic desitjant fer-la perquè no vull seguir amb aquesta tensió, amb aquesta inseguretat, amb aquest dubte que em porta boja... Però d'una altre banda no vull donar el pas per por a caure. Tothom m'aconsella que el doni, que no tinc res a perdre, però és tan còmode viure de la il·lusió, de l'esperança... O com diria el profe de filo "és molt més còmode viure en la ignorància" és trist, però cert. Sóc com aquesta ona que s'ha quedat detinguda en el temps, esperant el moment de trencar amb les roques: potser les gotetes es tornen a ajuntar per donar lloc a noves onades o potser s'evaporen i no tornen a l'estat líquid mai mes...

Paisatges del Romanticisme

A finals del segle XVIII- principis del XIX Europa canviava d'època. L'economia creixia juntament amb una classe social cada cop més forta: la burgesia. Hi ha més canvis externs que van influenciar en el període artístic denominat Romanticisme.

Aquest moviment literari caracteritzat per la figura del geni ha deixat una gran herència a Europa. Un dels trets més específics era la identificació de l'escriptor amb el paisatge que contemplava. El paisatge transmetia a la perfecció els sentiments del romàntic; el paisatge es transformava als ulls del poeta. Com que el poeta se sentia lligat, desesperat, melancòlic, els paisatges dels romàntics acabaven sent tenebrosos.

Goethe, l'iniciador del romanticisme literari, ho deixava entreveure molt clar en el seu llibre Les desventures del jover Werther. Goethe va popularitzar un quadre de Gaspar D. Friedrich, Caminant sobre el mar de boira, que podeu contemplar en aquest mateix escrit. L'autor alemany davant d'aquest home i les muntanyes amb boira experimentava fascinació i neguit alhora.