Caires Vius

Caires vius (1907) Novel·la de Víctor Català.

(Gemma no hi ha res! M'he tornat boja buscant coses, porto una hora buscant informació del llibre i dissabte igual però només surt esmentat amb l'any així que és el que poso.)

Drames rurals

Víctor Català (1869-1966) é-Caterina Albert, es coneguda principalment per la seva novel·la Solitud (1905).

Deixant de banda aquesta obra, l'aportació més decisiva de Víctor Català a la literatura catalana és el "drama rural", que defineix les característiques essencials de la primera etapa de la seva narrativa: Drames rurals (1902).

El tret dominant del "drama rural" és possiblement la intensitat corprenedora, que desemboca, sovint, en una situació límit.

L'autora elimina tota retòrica,manera gairebé impassible al punt de vista dominant, que acostuma a ser el del personatge marginat pel grup social; sempre mancada de la més elemental humanitat, que, a vegades, arriba a ser d'una gran crueltat.

Amb Drames rurals( i d'altres com Caires vius), intentà adaptar-se als nous gustos literàris.

Narrativa breu
Drames rurals. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1902 / Barcelona: Selecta, 1948 / Barcelona: Barcanova, 1992 [edició escolar amb anotacions de Núria Nardi].

LA LITERATURA MODERNISTA. Narrativa.
Les tendències literàries que sorgiren durant el modernisme afectaren tots els gèneres, des de la poesia a l'assaig.

El gènere, però, que mostrà d'una manera més interessant l'evolució i la diversificació literària fou el conte, que, a més, fou conreat per pràcticament tots els autors i aconseguí algunes de les mostres de més qualitat de la literatura del moment. Per aquests motius, i donada la dificultat que tenim, a causa de les limitacions d'espai que ens imposem per equilibrar els temes, per a veure amb més amplitud la literatura de cada període, ens centrarem en aquest gènere.Llegirem únicament tres narracions. Les dues primeres corresponen a l'anomenat ruralisme, que fou la tendència quantitativament més conreada i que representa millor alguns aspectes definidors de l'esperit d'un ampli sector dels modernistes. La darrera narració, que podríem situar entre el realisme i el decadentisme, és un bon exemple d'un vessant més refinat i especialment suggerent, que tingué també una acollida i una continuïtat remarcable entre els escriptors i el públic.
Així presentava Víctor Català una de les primeres mostres del ruralisme:

Text 2

Oh tu, escaient damisel.la ciutadana, de posat senyorivol.la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos[...] perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat, perdona'm, oh tu, damisel.la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter.Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l'enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives, unes inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet.[...]Mes, potser algun dia[...] escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres[...]Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre, ni tu deus ésser cap Isabel d'Hongria per recrear-te en l'esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.Víctor Català: "Prec", pròleg a Drames rurals, 1902

Una faula de tipunades dissimulades

Hi havia una classe de xiquets i xiquetes a la que anomenaven la classe dels Vinyets. En aquesta classe s’hi havien de celebrar eleccions per a Delegat. I hi havia molt d’interès en el càrrec de delegat, perquè en aquella classe ja se sap que qui és delegat dels Vinyets té molt de poder: contacte directe amb el senyor mestre i fins i tot una certa capacitat de decisió.

A un dels xiquets, el Joanet, li van dir si volia anar a la llista de partidaris d’un dels candidats a Delegat dels Vinyets. En Joanet va dubtar, però al final es va decidir i va recolzar la candidatura a Delegat del Gaietà, li semblava que tenia bones idees i era més bon nen que el Josepot. El Josepot abusava de la seva posició d’actual Delegat.

A la classe dels Vinyets el Delegat té bastanta autoritat, dónes o no dónes permisos a altres companys i tens influència en el senyor mestre per decidir qui és el responsable de cada tasca. I el Josepot sempre ho aprofitava per atabalar i molestar als que no eren de la seva colla i feia tots els possibles per a que els castiguessin.

El Joanet ho tenia clar, aquest cop en Josepot potser torna a guanyar, però serà per ben poc! Ell sabia que molts nens i nenes n’estaven farts de tot el que havia fet últimament el dolent del Josepot, ara la seva classe era de les pitjors del col·legi perquè el Delegat no es preocupava de que l’encarregat de la neteja netejés o les coses estiguessin ordenades. En canvi, deixava venir als nens més grans a la classe quan no hi ha ningú, a fer coses que els mestres no volen, a canvi de cromos negres, llaminadures negres, pilotes negres… Al Josepot li agradaven molt les coses negres o en B, que el Joanet no ho entenia gaire això.

Quan van haver de triar Delegat i el senyor mestre va llegir els resultats, el Joanet es va quedar sorprès, el Delegat tornava a ser el Josepot 4 mesos més, i per molta diferència de vots.

En Joanet no entenia com podia guanyar el Josepot si era molt dolent i per culpa seva la classe anava cada cop pitjor. Però llavors un bon amic li va explicar: Joanet tu em caus molt bé i el Gaietà també, però jo he votat al Josepot perquè m’ha promès que jo seré l’encarregat d’anar buscar guixos quan s’acabin, i clar així perdre alguna estoneta de classe i descansaré del senyor mestre.

Resulta que el Josepot havia promès regals i bones tasques a més de la meitat de la classe: a un li va prometre ser l’encarregat dels guixos, un altre vigilaria quan el senyor mestre no hi fós, a uns els va regalar una pilota i als més grans els deixaria fer coses dolentes a canvi de coses negres o en B.

Pobre Joanet, a ell li sabia greu perdre, però sobretot les trampes el feien enfurismar. I molts amics i companys el van decepcionar votant al Josepot a canvi de coses que tothom hauria de tenir dret a gaudir i no només els amics del Josepot.

Sabeu que li faltava per aprendre al Joanet? una coseta que va dir un dels més grans mestres, Groucho Marx: La clau de l’èxit són la honestedat i la sinceritat. Si saps oblidar-te d’elles segur que triomfaràs.

"Dos amics viatjaven pel desert i en un determinat punt del viatje discutiren.
L'altre, ofès, sense res a dir, escrigué a la sorra:
"Avui el meu millor amic m'ha pegat una bufetada a la cara".
Continuaren cap endevant i arribaren a un oasi on decidiren banyar-se. El qui habia sigut abufetejat i lastimat començà a ofegar-se, sent salvat per l'amic. En recuperar-se prengué un estilet i escrigué a una pedra:
"Avui el meu millor amic m'ha salvat la vida".
Intrigat, l'amic preguntà:
-¿Per què, després que et pegués, vas escriure a la sorra, i ara escrius en una pedra?
Somrient, l'amic respongué:
-Quan un gran amic ens ofèn, deurem escriure a la sorra on el vent de l'oblit i el perdó s'encarregarán de esborrar-ho i apagar-ho; d'altre banda, quan ens passi alguna cosa grandiosa, deurem grabar-ho a la pedra de la memoria del cor on cap vent en tot el món podrà esborrar-ho."


El significat d'aquesta faula és gaire clar, hem de saber perdonar i oblidar. No hem de ser rencorosos i sobretot amb la gent que estimem, quedem-nos amb els bons moments i oblidemne els dolents =) En cuant al tema podríem dir que és l'amistat i el saber perdonar.

*Font: http://www.ciudadseva.com/bibcuent.htm, és un conte anònim que es troba a la secció de "Món àrab". Sobre quan va ser escrit, sota la fàbula hi figurava aquesta data: 07 setembre 2007.


Bueno doncs aquesta és l'activitat d'aquesta setmana! Ara a aprofitar el cap de setmana, tant per la part de fer feina, com per la part de gaudir que ens ho mereixem!!! :)

Històries

Durant segles i segles, un dels gèneres més conreats ha estat el conte. Avui dia molts autors literaris en creen constantment, però encara podem trobar entre les seves línies el gust per molts contes populars.

Tradiocionalment s'ha dit que el primer recull de contes neix a l'Índia, cap al segle VI d. C. És el Pantchatrantra on s'hi poden llegir contes, faules i moralines. La majoria de narracions provenen de la literatura budista, però també se'n poden trobar d'Occident o de l'Índia. La seva difusió s'inicia al segle X através de les traduccions perses i àrabs, bizantines o xines.

Una altra de les col·leccions més importants és Les mil i una nits, col·lecció àrab, on destaquen els contes d'Alí Babà o Simbad el mariner. En el llibre, Sherazad narra cada dia una història o, més ben dit, continua amb la de la nit anterior, perquè el rei no la mati, ja que tenia el costum de matar cada dia al matí una dona després de passar la nit junts atès que la seva senyora li havia estat infidel. Sherazad aconsegueix viure cada nit gràcies a les seves històries. Malgrat que aquest recull era molt conegut als Països Àrabs, a Europa no es va conèixer fins el segle XVIII.

A l'Edat Mitjana es fan motles recopilacions de contes: Disciplina clericalis, Calila e Dimna, Libro del Sendebar o de los engaños e asayamientos de la mujeres, fabliaux, Le roman de Renart i Il novellino o Cente novelle.

Entres aquestes recopilacions, dues deixaran petjada en l'obra de Ramon Llull: Calila e Dimna i Le roman de Renart. Llull utilizarà aquests contes per crear Fèlix o el Llibre de les meravelles, especialment el llibre setè: El llibre de les bèsties. El Calila e Dimna és un recull de contes d'origen oriental i didàctics. Molts contes procedeixen del Pantchatantra. Le roman de Renart és un recull de contes on els protagonistes són animals que representen el món feudal. Va ser escrit a França a finals dels segle XII a mitjan del XIII.

Resulta curiós que avui encara siguin vigents aquests contes i encara ens ensenyin com som els humans.