El pianista

FITXA TÈCNICA

Direcció Roman Polanski

Producció Roman Polanski
Robert Benmussa
Alain Sarde

Guió Ronald Harwood
Władysław Szpilman (novel·la)

Fotografia Paweł Edelman

Muntatge Hervé de Luze

ARGUMENT

El músic jueu-polonès Szpilman treballa a la ràdio de Varsòvia com a pianista, veu com tot el seu món s'esfondra amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial i la invasió a Polònia.

L'estació de ràdio on estava treballant es bombardejada, doncs Szpilman arriba a a casa seva per assabentar-se que Gran Bretanya li havia declarat la guerra a Alemanya.

Les condicions de vida per als jueus a Polònia s’anaven deteriorant: un límit en la quantitat de diners per les famílies, duen obligatoriament unes cintes als braços per identificar-los, i el 1941, són col·locats en el Gueto de Varsòvia. Allà pateixen fam i humiliacions dels Nazis, també tenen por a morir i pateixen constantment tortures.

La majoria dels jueus són reunits i duts a camps de concentració. Però Szpilman és salvat per un amic de la família. La resta de la seva familia no és salva i, separat dels seus familiars, sobreviu en el gueto com esclau obrer d'unitats de reconstrucció alemanyes i fora confiant en l’ajuda de persones que no eren jueves.

Amagat presencia molts dels horrors comesos pels nazis i l’aixecament dels jueus del Gueto de 1943. Passa un any i es torna a provocar un altre aixecament que dona fallida un altre cop, i Varsòvia queda quasi desocupada i Szpilman està a punt de morir de malalties o de desnutrició.

Buscant menjar aconsegueix trobar una llauna que no pot obrir, i mentre ho està intentant, un oficial alemany el veu, i quan sap que és pianista li fa tocar una cançó. Doncs aquest es complau i el porta a menjar. Setmanes després els alemanys són forçats a marxar de Varsòvia, però l’oficial li dóna una jaqueta i li promet d’escoltar-lo a la ràdio. Aquesta jaqueta casi el mata ja que les tropes soviètiques el confonen amb un alemany i el disparen fins que veuen que no ho és, tan sols la porta perquè té fred. Quan s’allibera un camp de concentració proper, capturen a l’oficial i aquest demana a un presoner que contacti amb Szpilman, però quan aquest aconsegueix arribar els presoners alemanys ja no hi són, s’han traslladat.

Szpilman torna a tocar a la ràdio de Varsòvia . A l’última escena interpreta de manera triomfal la mateixa peça que va salvar-li la vida amb aquell oficial alemany. La toca davant de una gran audiencia.

(No he vist la pel.lícula, per tant no puc escollir l'escena que més m'agrada. Si que he vist alguna escena, i sempre he escoltat parlar d'aquest film, i sembla que l'escena més impresionant deu ser la que toca la seva peça davant de l'oficial alemany)

http://ca.wikipedia.org/wiki/El_pianista

Pel.lícula de l'holocaust nazi

Titol Original: Der Letzte Zug (The Last Train)

Títol: El último tren a Auschwitz

Gènere: Drama bèl.lic

Director: Dana Vavrova, Joseph Vilsmaier

Guió: Stephen Glantz

Productor: Arthur Brauner

Actors: Lale Yavas, Juraj Kukura, Sibel Kekilli, Roman Roth, Brigitte Grothum, Sibel Kikelli, Hans Jurguen Silbermsnn, Gedeon Burkhard,
Lena Beyerling, Brigitte Grothum, Ludwig Blochberge
Duració: 02:03:00

País: Alemania

Any: 2006




Aquesta pel.lícula tracta d'un viatge de sis dies que han de fer els últims 688 jueus que queden a Berlin per arribar als camps nazis de Hitler.

A l'any 1943, els nazis volen netejar Berlin dels jueus. Més de 70.000 jueus ja van ser deportats de la ciutat. A l'abril d'aquell any, va sortir de la via 17 de l'estació de Grunewald el tren amb vagons de ganat amb els últims jueus en direcció a Auschwitz

El tema de la pel.lícula és el sofriment que pateix la gent que viatja en aquest tren, la sed, la gana, la calor, l'incomoditat... més de la meitat moren pel camí, o bé perquè els disparen, o bé en l'intent de fugir.

Tots lluiten per sobreviure, fins i tot regalen les seves pertenences perquè els soldats els hi donin una mica d'aigua a cada estació que paren, però només aconsegueixen que els hi facin cas en dues ocasions. Només tenen un cubell d'aigua per cada vagó, i un altre per fer les seves necessitats, res més.
Una de les dones arriva a veure els pixums d'aquell cubell perquè realment es moria de sed.
Durant la pel.lícula surten petits fragments de la vida que portava cadascuna d'aquestes persones, i després es veuen les condicions precàries en les que es troben en aquell tren, és bastant dur.
Els homes aconsegueixen trencar els barrots de la petita finestra per poder fugir, però els descobreixen.
En l'últim intent, un home aconsegueix fer un forat a terra amb una pedra, i per aqui aconsegueixen fugir una nena i una dona, que per sort, no són descobertes i aconsegueixen lluirar-se del destí que els portava aquell tren.
Tots els altres supervivents arriven al final del trajecte en unes condicions molt dures, i l'únic que els hi queda, és esperar a morir igualment.

El fragment que més m'ha agradat d'aquesta pel.lícula és quan el nen de 12 mesos comença a caminar per primera vegada dins del tren de la mort, perquè és com a símbol de què porten tant de temps allà tancats (per a ells és massa) que fins i tot han de viure els moments màgics de la vida. Però el moment més trist és quan aquest mateix nen mor perquè no ha pogut resistir les condicions.

El diari d'Anna Frank

Annelies Marie Frank és més coneguda com a Anna Frank. Va néixer el 12 de juny de 1929 i morí a principis de març de 1945. Anna Frank era una adolescent alemanya-jueva que va néixer a Frankfurt del Main (Alemanya). Va escriure un diari íntim mentre s’amagava amb la seva família i quatre amics a Amsterdam durant l’ocupació d'aquesta ciutat per part dels nazis durant la Segona Guerra Mundial.
A Amsterdam hi van arribar quan Adolf Hitler entrà el mes de gener de 1933 a Frankfurt. Mentre les persecucions en contra dels jueus anaven en augment, la família d'Anna Frank es va amagar el juliol de 1942 en una cambra secreta condicionada a l’annex de l’empresa Opekta, d'Otto Frank, el pare d'Anna. Ella aleshores tenia uns 13 anys aproximadament. Després de dos anys passats en aquest refugi, el grup va ser traït i deportat cap als camps d'extermini nazis. Set mesos després de la seva detenció, Anna va morir del tifus al camp de Bergen-Belsen, alguns dies després de la defunció de la seva germana, Margot. El seu pare Otto, l’únic supervivent del grup, va tornar a Amsterdam al finalitzar la guerra i va descobrir que el diari d'Anna es conservava intacte. Convençut del caràcter únic de l'obra de la seva filla va decidir publicar-la.
Originalment aquest diari va ser publicat sota el títol Het Achterhuis : Dagboekbrieven van 12 Juni 1942 - 1 Augustus 1944 (La casa del darrere: notes del diari del 12 juny de 1942 a l'1 d'agost de 1944).
El diari en qüestió fou començat per la noia en motiu del seu tretzè aniversari, i relata la seva visió dels esdeveniments. Ha estat traduït del neerlandès a nombroses llengües -entre elles el català- i ha esdevenit un dels llibres més llegits al món. Se n'han fet diverses peŀlícules, telefilms, obres teatrals i òperes, basades en aquesta obra, fins al punt que Anna Frank és una de les víctimes més cèlebres de l'Holocaust. Així doncs, és aquest un document únic, escrit en el mateix moment en què Anna pateix els esdeveniments, en temps real i directament escrit, sent un document de font primària i directa, molt personal, i que deixa palès com Anna evoluciona des de la seva infantesa fins a l'adolescència, ja que arriba enamorar-se, per exemple.

Després de fer una introducció sobre el Diari en concret i la vida d'Anna Frank, caldria passar a parlar de la versió filmogràfica que se'n va fer:

Títol original: The Diary of Anne Frank
Títol adaptat: El Diari d'Anna Frank
Direcció: George Stevens
Producció: George Stevens Jr
Guió: Anne Frank, Frances Goodrich i Albert Hackett
Música: Alfred Newman
Muntatge: David Bretherton i William Mace
Actors/actrius: Millie Perkins (Anna), Joseph Schildkraut (pare), Shelley Winters (mare) i Diane Baker (amic d'Anna)
País d'estrena: Estats Units
Any: 1959
Gènere: drama, adaptació filmogràfica de la Literatura de l'Holocaust
Durada: 180 minuts
Premis: Òscars a la millor actriu, millor direcció artística, millor fotografia.

La pel·lícula explica els esdeveniments des del moment que Otto Frank, el pare d'Anna i víctima d'un camp de concentració nazi, torna al lloc on van estar amagats ell i la seva famíia. Allà recupera el diari d'Anna Frank, on apareix la història sencera de com Otto va amagar la seva família (dues filles i tres membres més de la família Daan, a més del dentista Albert Dussel) en un àtic dels nazis. En la pel·lícula això es mostra amb la tècnica del flashback.
La història mostra les tensions que es van vivint dins el grup, la falta d'aliments i l'amor que sent Anna vers Petre van Daan, sempre amb la guerra d'Amsterdam de fons. Dos anys després, l'edifici és assaltat pels nazis, i tots els ocupants són enviats als camps de concentració.

La pel·lícula no l'he vist, tot i que l'estic buscant; el llibre sí que el tinc tot i que no me l'he pogut llegir. Malgrat tot, he pogut tenir l'experiència de trepitjar aquelles fustes que Anna Frank va trepitjar. Amsterdam, carrer Prinsengracht número 267. L'amagatall de la seva família és ara una Casa-Museu que guarda de manera intacta l'escenari d'aquell terror viscut no fa tants anys.
Desconec com reflecteix la realitat la pel·lícula basada en el Diari, però estic segur que, si sortís una escena que em posés la pell de gallina, seria la mateixa escena que em va provocar la mateixa reacció quan era a la Casa del carrer Prinsengracht: Anna Frank, cada vegada que algú amb qui comparteix aquell amagatall fa algun moviment brusc, algun mínim soroll, ha de passar hores patint i abraçada a la seva mare amb la por al cos per si en un moment o altre s'obre la porta del seu amagatall.

Pel que fa la meva visita a aquest amagatall, la Casa-Museu d'Anna Frank, en recordo poques coses ja que fa cinc anys que hi vaig estar. El que més em va impactar va ser conèixer amb noms i cognoms una de les víctimes de la barbàrie. No és el mateix saber que "milers de jueus" han estat assassinats pels nazis, que conèixer gran part de la història i de la vida d'una d'aquelles víctimes en concret, saber com va evolucionar psíquicament, saber com va viure, com va patir, i com va morir després de resistir anys i anys la barbàrie. De la visita en recordo moments impactants, de tensió, de patiment i de molta ràbia. Impacta moltíssim saber que l'Anna i la seva família havien de vigilar fins i tot de tirar la cadena, per no fer soroll, fent torns perquè algú cada "X" moment tirés de la cisterna. Havien d'anar amb compte amb tot, amb cada passa que feien, amb cada paraula, amb cada moviment, confiant la vida de cadascú a tots els altres. Anna, a més, explica en el seu diari la impotència que sentia de no tenir una vida normal, com per exemple veu a través de la finestra com altres noies -lliures- festegen amb nois.
Tot i això, i segons paraules textuals d'Anna Frank:

"Encara segueixo creient que les persones són realment bones,
en el fons del seu cor."

(...) Òbiviament allà la vida estava plena d'emocions per a nosaltres. La família encara es defensava de les normes hitlerianes contra els jueus (...) . Fragment del Diari d'Anna Frank corresponent al dia 20 de juny de 1942.
(...) A les tres de la tarda van trucar a la porta. Jo no ho vaig escoltar, perquè estava llegint a la terrassa (...). - El pare ha rebut una citació per part de les SS i la mare acaba de sortir a buscar el senyor Van Daan-, em va dir la meva germana Margot. Jo estava morta de por (...)
Fragment del Diari d'Anna Frank corresponent al dia 8 de juliol de 1942.

http://www.annefrank.org
http://guiadeamsterdam.free.fr/anafranck.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Frank
http://es.wikipedia.org/wiki/Diario_de_Ana_Frank
http://redescolar.ilce.edu.mx/redescolar/act_permanentes/historia/html/anafrank.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/El_diario_de_Ana_Frank_(pel%C3%ADcula)

Els vídeos mostren Anna Frank treient el cap per la finestra del seu amagatall (primer vídeo), un fragment de la pel·lícula, fragment que correspon a la 22a seqüència del film (segon vídeo), fragment de la 23a seqüència (terver vídeo)

El gran dictador

EL GRAN DICTADOR

Títol: El gran dictador:
Direcció: Charles Chaplin
Producció:Charles Chaplin
Guió:Charles Chaplin
Sonido:Percy Townsend y Glen Romynger
Fotografía:Karl Struss i Roland Totheroh
Montaje:Willard Nico
Efectos especiales:Jack Cosgrove
Reparto:Charles Chaplin, Paulette Goddard, Jack Oakie, Reginald Gardiner,Henry Daniell, Bill Gilbert.
Género:Comedia
Duració:124 minuts
Companyies productores: United Artists

El gran dictador és una pel·licula publicada a Nova York 15 d'octubre de 1940.

És una sàtira del feixisme, a Adolf Hitler i el seu Nacionalisme.

Aquesta pel·lícula esta filmada a la Segona Guerra Mundial.

Aquesta va ser la primera pel·lícula on Charlot parlaba i la primera pel·lícula amb diàlegs sonors.

Aquesta, Chaplin interpreta dos personatges.

Aquesta era una de les favorites de Hitler al seu cinema particular, anys desprès Chaplin va afirmar que si hagués sabut l'horror i els crims que es portaven a terme als camps d'extermini nazi no l'haguès realitzat; La paradoxa és que mostra al realitzar-la una gran càrrega de moralitat i mostra moltes parodies i crítiques cap a un sistema polític tan fort com el nacionalisme; A més al final de la pel·lícula fa un manifest on exposa l'horror de la guerra i l'horror d'estar sotmes a la figura d'un dictador.

La pel·lícula va estar censurada a Espanya(1940-1975) a Alemanya i a Irlanda.

Aquesta pel·lícula sobre El gran dictador, ja me l'havien recomenat fa temps.El meu tiet em va informar sobre ella i em va explicar un parell d'anecdotes sobre Charles Chaplin, (més que anècdotes cotilleos) i vaig decidir baixar-me la pel·lícula, vet aquí que encara que la tinc fa com uns cinc mesos encara no e tingut temps de parar a veure-la(quan no és una cosa es una altra) Però és una de les coses que tinc per fer durant l'estiu.Penso que m'agradara sobre tot l'ironia de la pel·lícula, ja que juguem amb ventatge al haver descobert tots els horrors que es feien sobre la dictadura de Hitler, llavors serà interesant fer un contrast sobre el que es volia ensenyar i el que es objectivament.Crec que em divertira poder comentarla i criticarla.Carmesina

La vida es bella

Títol: La vida és bella
Direcció: Roberto Benigni
Guió: Roberto Benigni, sobre l’obra Un testimonio del Holocausto de Vicenzo Cerami
Actors: Roberto Benigni (Guido), Nicoletta Braschi (Dora), Marisa Paredes (mare de Dora) i Giorgio Cantarini (Josué)
País: Itàlia
Any: 1997

És una pel·lícula que tracta sobre l’holocaust nazi. Explica com un italià jueu, Güido Orefice, inventa una mena d’història romàntica en contraposició al terrible món que envolta a ell i al seu fill. Ens vol donar una visió de les vivències de les famílies jueves durant l’holocaust. Segons he llegit (perquè no la he vist) Güido és un home que somia amb tenir la seva pròpia botiga de llibres. Un dia coneix Dora, que és una mestra, i s’enamora d’ella. Es casen i tenen un fill, Josué, i munten la botiga de llibres. Quan arriba la segona guerra mundial Güido i el seu fill són reclutats a un camp de concentració. Allà el pare fa creure al fill que allò és com un joc on han d’aguantar tot sense patir ni plorar, i que al final tindran un premi. Així el nen creix sense cap mena de trauma ni patiment, pensant que allò és com el joc que li ha explicat el seu pare i que si aguanta i arriba als mil punts guanyarà. Al final el pare mor, i el nen surt del camp i retorna amb la mare, sense cap mena de trauma per la guerra ja que l’ha viscuda com li va explicar el seu pare. Ens ensenya a mirar el costat positiu de les coses, com en la situació d’estar reclutats en un camp nazi, el pare té el valor d’aguantar i fer d’aquell infern un joc per al seu fill, amb l’objectiu que visqui sense cap mena de trauma, ni visió tràgica de la guerra.

Com que no la he vista no puc dir quina escena m’agrada més, però de seguida que tingui temps la veuré perquè és molt sonada i pel que he llegit deu ser maquíssima. Penso que el que més m’agradaria de la pel·lícula és el tractament, el coratge i el valor que posa el pare per conviure allà amb el seu fill, aguantant-se tot el patiment per tal que el nen no es traumatitzi. Crec que em posaré a plorar com una desgraciada quan la vegi!

Segle XX: novel·la psicològica i monòleg interior

A principi del segle XX, gràcies a les teories de la psicoanàlisi de Sigmund Freud, va néixer una nova manera d'entendre la novel·la: la novel·la psicològica que tenia com a característiques principals la subjectivització, la introspecció en el món interior dels personatges i la utilització del discurs indirecte lliure i el monòleg interior.

El màxim exponent del monòleg interior va ser, sens dubte, James Joyce, tot i que no cal oblidar-se d'altres autors, com, Virginia Woolf i la seva novel·la Mrs. Dalloway. Aquesta tècnica literària consisteix a representar el punt de vista d'un personatge a partir d'un escrit semblant al que seria el seu flux de pensament, és a dir, escriure tal com estan pensant els personatges en aquell mateix moment. Per això, hi són recorrents les associacions d'idees i hi ha una barreja entre el món real i el món interior dels personatges. Acustumen a haver-hi frases llargues que van d'un pensament a un altre. La sintaxi no és tan complexa i s'eliminen verbs, connectors, etc. En algun casos, fins i tot, s'elimina la puntuació, com ara, en la novel·la de James Joyce Ulisses. Hi predomina també l'estil indirecte lliure, en què el narrador cedeix la veu als personatges:

"ah aquell horrible torrent tan fondo ah i el mar el mar carmí de vegades com foc i les glorioses postes de sol i les figueres dels jardins dels jardins de lAlameda sí i tots aquells carrerons estranys i cases roses i blaves i grogues i els roserars i el gessamí i els geranis i els cactus i Gibraltar de petita on jo era una Flor de la muntanya sí quan em vaig posar la rosa al cabell com feien les noies andaluses o men posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí mel vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí." James Joyce, Ulisses

A Catalunya la tècnica del monòleg interior va entrar amb Carles Soldevila i les seves novel·les Fanny i Valentina, tot i que en molts punts de la novel·la la tècnica no està prou ben aconseguida. Mercè Rodoreda a Aloma i a La plaça del Diamant o Llorenç Villalonga a Mort de dama també van utilitzar aquest recurs.

Us deixo amb un dels fragments de la pel·lícula Dublineses del conte Els morts de James Joyce, una pel·lícula literària que ens deixa entreveure el flux del monòleg interior de molts personatges, centrant la seva atenció, però, al protagonista principal, Gabriel Conroy. Aquests dies els cronistes intentaran imitar aquesta tècnica tan difícil. Segur que sortiran relats força interessants.

El club dels poetes morts

Aquesta pel.lícula tracta sobre un grup de nois que han tornat a obrir el club dels poetes morts per fer tot el que tenen prohibit dins l'escola; fumen, beuen, canten, creen poemes, reciten, parlen, expressen els seus sentiments, fan juraments,... i sobretot s'escapen de les normes i les lleis. Tot això els hi ha ensenyat el professor Keating, però el director no està d'acord perquè creu que els seus alumnes són massa joves per tenir les seves pròpies opinions, això és el que separa al director del profesor, però en canvi, també els uneixen altres coses, com que els dos són professors i volen ensenyar i treure lo millor de cada alumne, a més, els dos han fet classe a la mateixa aula i són professors de literatura.

El professor Keating estava intentant ajudar a en Neil perquè s'atrevís a parlar amb el seu pare i explicar-li el que vol ser i lo que vol dedicar-se en un futur, però en Neil no ho veu tan clar perquè el seu pare es molt autoritari i ell té por de la seva reacció, i a més no vol decepcionar-lo perquè li estima, però com no troba una altre sortida, es suïcida, perquè creu que és la única opció que té.

El professor Keating els ensenya que tenen que viure cada instant, viure el dia a dia i aprofitar els moments apreciats, i aquesta és la filosofía de Carpe Diem.

Al final de la pel·lícula es hivern, fet que li dóna un to més de sensibilitat per fer-ho més profund.

En aquesta pel.lícula no trobo un punt més literari, sinó que al llarg de la història es veu amb el professor Keating, que t'ensenya que viure no és el mateix que existir. Viure es sentir-te lliure, fer el que vols sense que ningú et digui res; en canvi existir és estar al món però fent el que no vols, fent el que t'obliguen.

El que podríem haver trobat en un llibre i haguéssim experimentat l'experiència humana universal és que una persona que no ha pogut cumplir el seu somni, li fa cumplir al seu fill, encara que ell no vulgui, fer-li cumplir sense adonar-se de que li està obligant a fer una cosa que al seu fill no li agrada.

"Caótica Ana" de Julio Medem

Aquesta pel·lícula no em sembla massa comercial, ja que julio medem és un productor que sol fer reportatges psicologics basats en la realitat; En aquest cas aquesta pel·lícula esta basada en les vivéncies de la seva germana causades per una malaltia mental.
Aquesta pel·lícula va ser estrenada al 2007, anys després de la mort d'ella (la germana).
A treballat en altres curts com 1% esquizofrènia i de més.
L'historia de caótica Ana no deixa molt clar el seu argument, però segons Julio Medem, tracta sobre la comprovació de que Ana no viu sola i que la seva existència és la continuació de altres vides de dones joves que van morir de forma tràgica i que habiten en el seu inconcient,
aquest és el seu caos.
Explicat així la pel·lícula perd emoció i sembla una un argument incomplert, però quan la veus es capaç de trasmetre't l'angoixa de la protagonista amb la seva lluita interior (que igual o diferent) que la quetots em patit alguna vegada.
En la meva opinió es molt bonica i està molt ben enfocada ja que també podem veure com canvía la societat al pas del temps i com transforma a la protagonista i evoluciona segons la época.
El tema universal sería l'angoixa. Desprès i mirant més enllà transmet l'angoixa de voler ser feliç o aconseguir una meta en les diferents societats per les que l'home ha anat passant.)
És una pel·lícula que mereix la pena veure i que personalment recomano.

"Princeses", de Fernando León de Aranoa

Aquesta pel·lícula, dirigida per Fernando León -qui també n'ha fet el guió- s'estrenà el 2005 i està produïda a Espanya i a Mèxic. Algunes actrius i actors que apareixen al film són Candela Peña, Micaela Nevárez, Llum Barrera, Flora Àlvarez i Carlos Bardem. La banda sonora és de Manu Chao i la pel·lícula dura 113 minuts.

La història se centra en un barri de Madrid i explica les vivències de dues dones, dues prostitutes. Una d'elles, de quasi trenta anys, es diu Caye, d'un atractiu discutible. Zulema, una noia desterrada, dolça i obscura, viu a diari l'exili forçós de la desesperació. Quan es coneixen Zulema i Caye es troben en una situació enfrontada: sóm moltes les dones que veuen amb recel l'arribada d'immigrants -com Zulema- a la prostitució. Caye i Zulema no trigaran pas en comprendre que, encara que a certa distància, les dues caminen per la mateixa corda fluixa. De la seva complicitat neix aquesta història.

De tot el film en puc destacar força fragments literaris; en un d'ells Zulema i Caye, les dues protagonistes de "Princeses", caminen per una carretera seguint dos clients. Aleshores, Caye, una mica decepcionada pel seu ofici, diu a Zulema:

- Tan sols som un parell de putes...

Davant d'això, Zulema, sense pensar-s'ho, contesta:

- Avui no som putes, som princeses.

Davant d'aquest fet, podem treure força conclusions. Davant l'angoixa de Caye, Zulema "tira del carro" per animar la seva companya, fent-la adonar que la prostitució no ha de ser un ofici mal valorat. D'aquí podem treure'n una experiència universal: totes i tots alguna vegada ens hem sentit oprimits, desconsiderats o poc valorats ja sigui en quelcom que hem fet, alguna feina, algun favor, etcètera. Caldria, sempre, mirar les coses amb més optimisme, ja que, segurament, sempre hi haurà qui sabrà valorar allò que has fet.

"Princeses" ha guanyat 3 Premis Goya el 2006, a Millor actriu (Candela Peña), Millor actriu revelació (Micaela Nevárez) i Millor cançó original ("Me llaman Caye" de Manu Chao).

Podeu trobar aquesta cançó al web següent:

http://www.radioblogclub.com/open/88806/me_llaman_calle/Manu%20Chao-Me%20Llaman%20Calle

(un aclariment)

A l'hora de publicar les entrades hi ha un error d'ordre, el video de l'escena en comptes de veure'l a sota de "El club dels poetes morts" (2a part), està a dalt d'aquesta.
Gemma llegeix-ho tot i ho veuràs més clar.

L'escena

Aquesta és l'escena. Ho sento, però ho he intentat penjar directament perque ho podeu veure tots però és massa llarg i no em deixa.
Aquí teniu el link: http://www.youtube.com/watch?v=ZUe5mFQt_Ag&feature=related

"El club dels poetes morts" (2a part)

El moment més literari

El moment que m'ha semblat més literari és l'escena del Sr. Keating i en Todd a la classe. El professor li diu: -El senyor Anderson creu que tot el que duu dins seu és inutil. [...] (us copio aquí el video de l'escena, que el podeu a baix d'aquesta entrada, només he trobat l'escena en castellà. Més abaix us raonaré perque he escollit aquest moment).
Per mi aquest moments és un dels més literaris. Todd té por, creu que el que hi ha dins seu no és res, que no és capaç de veure cap poeta dins seu. El professor amb el crit, tapant-li els ulls i fent-lo mirar una imatge, mentre li fa dir tot allò que se li passa pel cap, allò que pot veure, l'allunya de la classe i en Todd és capaç de dir tot allò que pensa i que veu, sense por, deixant-se emportar per la imaginació i mentres va pronunciant un seguit de paraules i frases interessants, va fent poesia, i dins seu hi ha un gran poeta.
L'experiència universal seria: L'alliberament de la por que sent per dintre. El reconeixement com a poeta. El pas a descobrir-se com a poeta. Sentir-se capaç d'expressar-se, allunyant-se d'allò que li envolta.

"El club dels poetes morts"

L'argument

La història comença en la capella de l'auster centre Welton, qui està perdut entre els turons de Vermont, estan tots els alumnes asseguts als bancs. De sobte, entra el director de l'escola, el Sr. Gale Nolan, qui després d'unes paraules d'amistat i de tradició, els anuncia l'inici de les classes. Els nois es queden sols ja que tots els pares se'n van cap a casa i el deixen a ells per a que estudiïn. Un cop repartides les habitacions, en Todd i en Neil i presenten, ja que seran companys d'habitació. I continua el matí gairebé sense novetats, comencen a donar les lliçons a les classes i els posen un munt de deures, fins que arriben a la classe de literatura amb el nou professor. Aquest en comptes de fer una classe normal, els porta a una sala plena de fotografies i records. El professor aprofita això per ensenyar-los-hi el tema de Carpe Diem. En acabar les classes, els nois no fan més que parlar del nou professor i de la raresa d’aquest. En la següent classe de literatura, els fa arrencar unes pàgines del llibre i tots ho fan. Els professor ja van adonant-se dels mètodes d'ensenyament tant extranys del Sr. Keating. El professor es va fent cada vegada més amic del nois, i un dia els explica que era el “Club dels poetes morts” i en que consistia, ja que ells havien sigut qui havien iniciat el tema. Davant les paraules del professor, els nois decideixen tornar a obrir aquest club, i així ho fan. A les nits es reuneixen i van a una cova a llegir poemes. Un dia, conviden a Knox, un dels nois, a un sopar amb uns amics dels seus pares, i allà coneix l'amor de la seva vida, la Chris. Els nois continuen reunint-se i Knox continua pensant en el seu amor, fins que un dia la truca i ella el convida a una festa. Ell hi va, i encara que no és el que es pensava, va poder aprofitar d’aquella ocasió que se li havia presentat, però en adonar-se'n Chet, el va apallissar. Neil mentrestant, sense que ho sabes el seu pare, ja que no voldria saber-ho, assajava una obra de teatre que havia de representar, la obra era: “El somni d'una nit d'estiu”. Però el dia en que el seu pare se'n va adonar, li va prohibir que la representès. Doncs Neil va anar a demanar consells al Sr. Keating, i ell li va dir que parlés seriosament amb el seu pare, però ell no ho va fer, i al dia següent, quan li va preguntar. El Sr. Keating, si havia parlat amb el seu pare, ell el va mentir dinet-li que si. Aquella mateixa nit, Neil va fer la representació, li va sortir perfecte, tothom el va aplaudir i ell es va emocionar molt fins que li comunicaren que el seu pare l'estava esperant. Aleshores el seu pare se'l va emportar a casa i el va renyar. Quan ja tots eren al llit, es va sentir un soroll molt fort, el Sr. Perry, va baixar corrent les escales en veure que el seu fill no era a la seva habitació, i el va trobar al terra mort, s'havia suïcidat amb el seu revòlver. A l’endemà, tots els companys del noi ho passaren molt malament i el Sr. Keating va plorar. Doncs, el consell escolar va emprendre una investigació, volien carregar-li la culpa del mort al nou professor, i ho van fer. Després de fer firmar als nois una declaració de Cameron, tothom de l'escola el van fer fora. Mentre els xicots estaven fent classe de literatura amb Nolan, el Sr. Keating va entrar a recollir les seves coses, i va veure com el professor que el substituia, els estava fent llegir les pàgines que ell els havia fet arrancar. I just en el moment en que anava a sortir de l'aula, Todd va saltar tot d'una sobre el seu pupitre i va cridar ben fort: “Oh capità, mon capità!”, i gairebé tots els companys van fer el mateix. El Sr. Keating només va ser capaç de dir: “Gràcies senyors”, i se'n va anar per sempre.

Pel·lícula

La pel·lícula que he escollit és 7 vírgenes. Volía fer-ho amb la pel·lícula que ens vas recomanar la de El club de los poetas muertos, me la vaig baixar i tot però no he tingut temps de veure-la així que he pensat una que ja hagués vist, i que no fos comercial i crec que aquesta no ho és molt.

La pel·lícula va d'un noi de barri que està internat en un reformatori. Un dia rep un permís de llibertat provisional durant 48h per assistir a la boda del seu germà. Això suposa tornar al barri, tornar a veure als seus amics... i tornar a la seva vida anterior al reformatori durant aquest permís. En aquestes 48h fuma, beu, s'emborratxa, surt amb els amics, roba... se sent lliure un altre cop, però s'adona de que ja res no és el mateix, que tot ha crescut i ha canviat.

I pensareu: I això qué té de literari? Doncs hi ha un moment al final de la pel·lícula que és el que jo trobo literari. Durant el transcurs de la pel·lícula, hi ha un moment en què el protagonista (el noi que ha sortit del reformatori) i el seu millor amic fan un joc, el joc de les "7 vírgenes" que consisteix a posar 7 verges en cercle i una espelma davant el mirall, i se suposa que et diuen com moriràs. Bé, doncs, el millor amic va fer allò feia temps i li havien dit que el mataría un ós verd. El noi va riure i no s'ho va creure. Doncs a la part final, aquest noi mor. Havia timat a un veí seu i aquest per venjança l'agafa per l'esquena i el colpeja. El noi cau a terra i comença a sortir-li sang de l'orella. El protagonista recorda una cosa que li van ensenyar de petit: quan a una persona li surt sang de l'orella és que és morta. El veí que l'havia colpejat se'n va i quan es dona la volta, el protagonista se n'adona que darrera de la samarreta té el dibuix d'un ós verd.