Redescobrint Salvat a Londres

Aquest cap de setmana he estat a Londres. Una visita breu, de cortesia.

Londres és una de les capitals europees culturals més importants, una d’aquelles ciutats cosmopolites que serien tan admirades per als noucentistes: museus gratuïts, jardins immaculats, carrers nets i ordenats, cases i pisos que respecten l’espai (com si es tractés d’un cànon artístic), etc.

Una ciutat on pots trobar poemes xinesos al mig del metro, entre altres poemes o obres d'art.

Durant la meva estada a Londres he pogut veure, molt de passada, alguns dels monuments més emblemàtics de la ciutat. Tanmateix, quan ja havia visitat aquest gruix, diumenge al matí, hi vaig redescobrir L’irradiador del port i les gavines. Després de veure per fora la fortalesa de Londres, ens vam apropar al riu Tamesis. Allà, enclavats, hi havia el museu marítim i s’hi podien apreciar vaixells enormes, d’artilleria, emmarcats per edificis moderns i gavines que voleiaven per aquells indrets. No me’n vaig poder estar i vaig fer unes quantes fotografies. Vaig veure clar el poema d’inici del llibre:

S’estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines.

Modernitat –vaixells, però més encara els edificis– convivien en perfecta harmonia amb les gavines i altres ocells. El poema, i el llibre, adquiria un nou sentit, més, si tenim en compte, que em trobava fora de casa.

Un cop realitzades les fotografies, vam pujar al pont Tower Bridge i vam baixar a l’altra banda del port. A prop de l’entrada del museu marítim, em vaig tornar a parar. Unes gavines estaven assegudes a la taulada de la caseta de venda de tiquets, amb els vaixells i la ciutat al darrere i amb unes bombetes al davant. No era el far del llibre, però sí que hi tenia relació, ja que el cap i a la fi l’irradiador és una gran bombeta que il·lumina el port. En aquest cas, il·luminaven els vaixells. Ho vaig trobar sublim. Noranta anys més tard de la publicació del llibre i encara podia veure el paisatge de Salvat-Papasseit.

Per acabar-ho d'adobar, la sort em va portar a contemplar una estàtua sense importància, però que seria cabdal en la figura del poeta: un guerrer modern que batalla constantment, igual que Salvat-Papasseit.

És així com al matí d’un diumenge la modernitat es va barrejar amb la tradició, mostrant-me que podien conviure perfectament, sense cap problema ni sense haver de decidir-se’n només per una. I és potser en aquest punt on radica la importància d’aquest llibre, malgrat que després hi puguem trobar altres temàtiques.

De vegades, enfoquem molt les obres literàries en el seu context i som incapaços de fer-ne una lectura que vagi més enllà de l’estrictament literària. És evident que el llibre de L’irradiador del port i les gavines és més profund que tot això, entre altres coses, perquè està ple de petites experiències humanes que esdevenen universals. Tanmateix, fer-ne una lectura d’aquesta mena també és força interessant i certifica que el llibre més antic de tots pot ser el més modern de tots.

Aquest ha estat el meu petit homenatge a Salvat. Buscant pel you tube, n’he pogut veure d’altres. Us deixo aquest poema "Res no és mesquí" de L’irradiador del port i les gavines que ja vam tractar. Us sembla que Salvat donaria aquest sentit al poema? Jo em quedaria amb l’optimisme de l’última imatge, en el sentit que ens diu que malgrat tot, la vida continua i res és mesquí.

La Fuente - Marcel Duchamp

Bé aquesta obra escultòrica que m’ha tocat comentar és una mica difícil, ja que quan la veig no em fa sentir res, l’únic sentiment que he tingut ha sigut de sorpressa quan l’he vist. Veig un urinari, una mica diferent de com són ara, on l’autor preten demostrar la bellesa d’aquesta escultura trobada en un producte industrial, fent que tingui més usos a part de la seva funció.

No l’ha tocat, expossa l’urinari tal com és, només canviant la posició, la gira sobre la seva part posterior.

Bibliografía:

http://www.minutouno.com/1/hoy/article/34279-La-fuente-de-Marcel-Duchamp/

Formes úniques de la continuïtat en l'espai

Aquesta obra es titula Formes úniques de la continuïtat en l'espai i és de l'autor futurista Umberto Boccioni.

És una escultura prou abstracta i és difícil de dir el que veiem però, no sé perquè, pel que he llegit i pel que observo, veig dos cossos (deformats és clar) com abraçats i fent-se un petó. Potser li he ficat massa imaginació però mirant aquesta escultura hi veig això.

La meva interpretació sobre què vol dir l'obra és la següent (potser m'he montat una pel·lícula però no sé, m'inspira això): primer vull dir que, segons els apunts de literatura sobre el futurisme, aquests ens diuen que el futurisme té com a característica principal l'annul·lació d'un món passat i l'acceptació d'un nou art d'acord amb el món modern. Bé doncs, a partir d'això, a partir del títol de l'obra i a partir del que jo veig la meva teoria sobre el significat de l'obra és que, com que els futuristes volien annul·lar el món passat, relacionant això amb el títol dedueixo que amb allò de "formes úniques" es refereix a què annul·lem un passat per començar de nou en el qual l'únic que perdura és la persona, per això lo de "formes úniques de la continuïtat en l'espai". Trenquem amb allò passat per mirar al futur però tenint en compte que la persona, el cos en si, serà lo únic que perdurarà i continuarà. "He aquí mi interpretación".

Només dir per acabar que, potser m'he montat una pel·lícula que en realitat no té cap sentit, però en relacionar els elements que tenia m'ha vingut això al cap.

P.D. L'escultura, tot i ser molt abstracta i semblar, aparentment, no dir res, m'agrada :)

El "Drac" de Gaudí

A l'escalinata de l'entrada principal del famós Parc Güell de l'arquitecte Antoni Gaudí, hi ha una escultura d'una sargantana, rèptil, drac, o com se li vulgui dir. Aquesta obra s'ha convertit en l'emblema del jardí, fins al punt que els nens i les nenes que van a visitar el Parc amb l'escola, es fan la ja "típica" fotografia al costat d'aquest Drac, que ja ha cobert vida en diversos dibuixos animats o anuncis de televisió.

Segons informacions oficials del Parc i de notes del propi Gaudí, aquest Drac representa la sargantana alquímica -pseudociència sense base científica i històricament, considerada com a precursora de la química -, que simbolitza l'element del foc.
El Drac, efectivament, té la boca oberta, que podríem interpretar com una mena de senyal o símbol d'autoritat, de "guardiant" del Parc, amb aquesta postura flexionada, com a punt de llençar el foc per la boca.

El trencadís, típic d'aquest arquitecte català, cobreix tot el Drac amb unes tonalitats del blau, des d'un blau gairebé blanquinós fins al blau marí gairebé negre, passant pel blau cel, per la combinació de grocs i taronges, verds, marrons i alguna peça més vermellosa.

Aquesta obra sempre m'ha cridat l'atenció: un drac vigilant un parc... què voleu que us digui? Sempre m'ha picat la curiositat saber-ne més. És per això que amb l'escola em vaig interessar molt quan vam estudiar Gaudí i la seva obra, i també durant la -típica- sortida al Parc.

Imaginar fins i tot com en Gaudí "congelava" un drac de veritat per després recobrir-lo d'aquestes peces, d'aquest trencadís típic de l'autor.

Com he afirmat anteriorment, aquesta escultura em transmet autoritat, vigilància per part d'aquest ésser mitològic, però alhora confiança, la que em dóna aquest Drac de saber que és bo, ja que tan sols busca serenitat i tranquilitat en el Parc Güell, en el "seu" Parc. Així doncs, el transport d'una realitat a un món fictici és clar: a partir de l'escultura em podria endinsar en un món on els animals -els dracs- són els encarregats de fer de porters d'una gran entrada, a un palau, a un castell, a un bosc... a un parc!

Així doncs, i ja que a mi el Drac del Parc Güell em transmet confiança i seguretat, faig una crida a "salvar" la consideració d'aquests éssers fantàstics, ja que sovint quan parlem de dracs els tenim al cap com a éssers malvats i dolents.

No com aquest.