Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris faula. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris faula. Mostrar tots els missatges

dijous, 4 d’octubre del 2007

Faula de l'elefant

Heus aquí que una vegada, en un circ ambulant, va néixer un elefantet. El petit animal el tenien lligat d’una pota amb una forta i enorme cadena subjectada en una estaca, i aquesta, ben clavada al terra a una profunditat considerable. L’elefant, com tots els cadells i tots els infants, tenia ganes de moure’s, córrer, tafanejar el món que l’envoltava i, de fet, tenia l’energia i la vitalitat per fer-ho... Però la cadena li ho impedia. Provava una vegada i una altra de tirar amb tot el seu ardiment i trencar el cadenat, però ell encara era massa petit i no tenia prou força per deslliurar-se’n. Cada dia ho intentava, però l’esforç era en va i cada cop li resultava més frustrant i hi dedicava menys estona. Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l’animal acceptà la seva impotència i es resignà al seu destí. Ja mai més no tornà a intentar desfer-se de la cadena, ni a mesurar el seu potencial, ni a somiar ser lliure... Va optar per quedar-se ajagut i creure l’amo...

Però l’elefantet un dia va esdevenir elefant, un animal alt, gros i corpulent de més de 5.000 quilos i, tot i així, seguia allà, lligat per aquella ara minúscula cadena subjectada a una ara petita i ridícula estaca... Però l’elefant s’havia quedat encotillat dins la creença que NO PODIA escapar i que l’estaca era més forta que ell. I mai no va tornar a qüestionar-se aquesta idea: havia renunciat al seu instint de lluita i superació i, el que era més greu, al seu desig de llibertat. Llàstima! Ara que sí que hauria pogut...

Aquesta faula ens explica que mai ens hem de donar per vençuts a la vida perquè si et capfiques amb alguna cosa i creus que mai ho podràs fer, quan arrivi el moment en que sí que ho puguis aconseguir, ja no hi podràs per la teva impotència.

El tema és el desig de la llibertat i la impotència.

Autor: Jorge Bucay

No indica la data de la faula.

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Repetició fàbula

La fàbula que ara explicarè, vé sense anar més lluny del cap d'una amiga,Sara.
Efectivament es una fàbula inventada.

-Hi Havia una vegada una princesa que va néixer en un regne petitó i va trobar un princep que li va prometre el món, la princesa tota convençuda, va marxar amb ell sense pensar-lo, ja que el princepe va prometre donar-li tot el que necesitava.
Pero el princep no sabia que la princesa no necesitava el món.
El princep obsesionat per oferir-li-ho, va invair-lo desesperadament fins fer-se senyor de ell, i aixi, oferir-li a la princesa. Aquesta fan de governar el món, va deixar de donar a la princesa el que més necesitava: les seves caricies, el seu amor..
Aixi que quan el princep va tornar per oferir-li el món, ella ho va rebutjar i va abandonar el princep.
Ell sense entendre res, va anar a demanar consell a un sabi de la cort, que li va aclarar els seus dubtes, donant-se compte aixi, del gran error que havia comés...

La fabula d'aquesta petita història, és que vivim en un món capitalista, materialista..I ens centrem en donar alló que podem comprar, no res que sigui un sobre esforç o que ens façi parar-nos a pensar si li agradarà o no.
Aixó va ser precisament el que li va pasar el princep, ell li va prometre que li donaria tot ( i ella no esperaba un regal, si no alguna cosa que li pogués fer feliç,como un somriure, una caricia..etc. Quan va veure que el princep no li proporcionaba, i que estaba tan cegat que mai li proporcionaria, va decidir marxar.
El princep no va entendre perquè si li havia donat tot, el va abandonar, fins que, una persona sabia li va explicar el que sin que ell es donés compte havia succeït.

Aquesta es la meva manera d'entendre la fàbula,per aixó vaig posar la frase que ella(la Sara) em va citar, seguidament de contar-me aquesta história.
La faula original:
La tortuga i l’àguila
Un cop una tortuga va dir a les aus de ploma que, si algun ocell la volia enlairar i tornar-la a terra, tot seguit els mostraria unes conquilles*de les arenes del mar Roig que eren molt valuoses a causa de la seva perla llustrosa. Era ben enutjós*per a ella que, tot i ser tan treballadora, per mor de la lentitud de les seves passes no pogués progressar gens ni fer res de profit en tot el dia. Finalment, quan va haver atipat una àguila amb falses promeses, la seva llengua fal·laç*va topar amb una lleialtat que li era parella. Vet aquí que mentre s'enlairava amb les ales que tan malintencionadament havia comprat, la molt infeliç va morir en les urpes despietades de l'ocell. I aleshores, des d'allà dalt, estant ja a les acaballes, deixà anar pels aires el lament que aquesta hagués estat la recompensa als seus afanys.
Perquè amb aquesta lliçó, adreçada a la detestable peresa, va demostrar que els grans propòsits no es poden assolir sense un treball esforçat.
Per tant, tot aquell que s'envaneix*,enaltit*per un honor sobrevingut, rep el càstig merescut pel
seu excés d'ambició.
Vocabulari:
Fal·laç*:Que enganya amb falses aparences.
Enutjós*:Molèstia, vexació.
Conquilles*:Closca calcària d'un mol·lusc.
Envanir*: causar o infondre vanitat*.
Vanitat*:Orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d'un desig excessiu d'ésser notat i lloat de les gents.
Enaltir*: Posar alt el mèrit d'algú o d'alguna cosa.


La meva manera d'entendre:
La tortuga i l'àguila
Una tortuga, va demanar a una de les aus, si podia enlairar i tornar-la a l'altre banda de la costa , per aquest favor ,li ensenyaria on estaven les conquilles del mar Roig.
Tot i que era molt treballadora , li resulatava molt enutjós , ja que era molt lenta i no aprofitaria el dia.
Quan l'au l'enlairà , és perquè la tortuga li va insistir amb les seves promeses falses, finalment es va fer descubrir indirectament i va caure morta en les seves urpes.
La moralitat que hi podem apedre és: Si vols aconseguir alguna cosa, hi necesssites treball i esforç, amb la peresa, no hi aconseguim res.
Després, qui agafa els mèrits dels altres, finalment acabrà revent el seu càstig.






La faula és anònima i es troba a :

http://www.xtec.es/fie/materials_curriculars/word/fitxers/b4p1.doc



Plaermavida

diumenge, 30 de setembre del 2007

La faula de "L'àguila i els galls"


L'àguila i els galls


"Dos galls es barallaven pels favors de les gallines en un galliner; al final un va foragitar l'altre.
El vençut es va retirar resignadament darrera uns matolls, amagant-se allà. En canvi, el vencedor va pujar orgullós a una tàpia alta posant-se a cantar tan fort com va poder.
Però no va trigar una àguila a caure-li al damunt i raptar-lo. Des d'aleshores el que havia perdut el combat es va quedar amb tot el galliner."


Clarament, aquesta faula vol fer un raonament sobre això que a la humanitat (o almenys a una part d'ella) ens agrada tant: les ànsies de voler mostrar-se superior a algú, sense que ens importi pas ni el respecte ni si passem per damunt d'aquesta persona, podent-li fins i tot fer-li mal.

Hi ha una dita que diu "Qui es vanaglòria dels seus propis èxits, no li triga a aparèixer qui se'ls prengui". En aquest cas, al gall guanyador, al presumir tant d'aquesta situació en què s'ha trobat, tot cofoi, es disposa a mostrar la seva suposada autoritat a la resta del galliner, cantant (és el que tenen els galls, que canten bé, no com nosaltres,...). Vet aquí que l'autoritat se li acaba quan una àguila se li llença al damunt per raptar-lo.

Aleshores, el gall vençut, que havia estat humiliat, és ara qui es queda amb el galliner.

Podem interpretar això com un peix que es mossega la cua, ja que la reacció d'aquest darrer gall podria ser la mateixa: al creure's l'amo del galliner, mostrar-se superior als altres... fins que potser una altra àguila li tregui aquest paper.





Que tombi!

Una faula de tipunades dissimulades

Hi havia una classe de xiquets i xiquetes a la que anomenaven la classe dels Vinyets. En aquesta classe s’hi havien de celebrar eleccions per a Delegat. I hi havia molt d’interès en el càrrec de delegat, perquè en aquella classe ja se sap que qui és delegat dels Vinyets té molt de poder: contacte directe amb el senyor mestre i fins i tot una certa capacitat de decisió.

A un dels xiquets, el Joanet, li van dir si volia anar a la llista de partidaris d’un dels candidats a Delegat dels Vinyets. En Joanet va dubtar, però al final es va decidir i va recolzar la candidatura a Delegat del Gaietà, li semblava que tenia bones idees i era més bon nen que el Josepot. El Josepot abusava de la seva posició d’actual Delegat.

A la classe dels Vinyets el Delegat té bastanta autoritat, dónes o no dónes permisos a altres companys i tens influència en el senyor mestre per decidir qui és el responsable de cada tasca. I el Josepot sempre ho aprofitava per atabalar i molestar als que no eren de la seva colla i feia tots els possibles per a que els castiguessin.

El Joanet ho tenia clar, aquest cop en Josepot potser torna a guanyar, però serà per ben poc! Ell sabia que molts nens i nenes n’estaven farts de tot el que havia fet últimament el dolent del Josepot, ara la seva classe era de les pitjors del col·legi perquè el Delegat no es preocupava de que l’encarregat de la neteja netejés o les coses estiguessin ordenades. En canvi, deixava venir als nens més grans a la classe quan no hi ha ningú, a fer coses que els mestres no volen, a canvi de cromos negres, llaminadures negres, pilotes negres… Al Josepot li agradaven molt les coses negres o en B, que el Joanet no ho entenia gaire això.

Quan van haver de triar Delegat i el senyor mestre va llegir els resultats, el Joanet es va quedar sorprès, el Delegat tornava a ser el Josepot 4 mesos més, i per molta diferència de vots.

En Joanet no entenia com podia guanyar el Josepot si era molt dolent i per culpa seva la classe anava cada cop pitjor. Però llavors un bon amic li va explicar: Joanet tu em caus molt bé i el Gaietà també, però jo he votat al Josepot perquè m’ha promès que jo seré l’encarregat d’anar buscar guixos quan s’acabin, i clar així perdre alguna estoneta de classe i descansaré del senyor mestre.

Resulta que el Josepot havia promès regals i bones tasques a més de la meitat de la classe: a un li va prometre ser l’encarregat dels guixos, un altre vigilaria quan el senyor mestre no hi fós, a uns els va regalar una pilota i als més grans els deixaria fer coses dolentes a canvi de coses negres o en B.

Pobre Joanet, a ell li sabia greu perdre, però sobretot les trampes el feien enfurismar. I molts amics i companys el van decepcionar votant al Josepot a canvi de coses que tothom hauria de tenir dret a gaudir i no només els amics del Josepot.

Sabeu que li faltava per aprendre al Joanet? una coseta que va dir un dels més grans mestres, Groucho Marx: La clau de l’èxit són la honestedat i la sinceritat. Si saps oblidar-te d’elles segur que triomfaràs.”

És una faula que reflexa molt bé com van les coses avui en dia, en molts àmbits, quan es vol tenir èxit s'estafa, es fa creure algo que no és. En quan a la vida política, molts polítics prometen moltes coses que potser després no presten ni la mínima atenció. Però clar, han de ser escollits.

Experiència universal: Estafar per poder triomfar.

Aquesta faula l'he tret d'una pàgina d'internet: http://www.utupia.com/blog/personal/faula-tupinada/ I és una faula anònima.

Fabula

Aquesta fabula no l'he trobat en cap lloc, la sara, una amiga, se la va inventar i me la va explicar cuan estava trista..
Havia una vegada una princesa que va néixer en un regne petitó i va trobar un princep que li va prometre el món, la princesa tota convençuda va marxar amb ell sense pensar-lo, ja que li va prometre donar-li tot el que necesitava.
Pero lo que ell no sabia era que la princesa no necesitava el món.
El princep obsesionat per oferir-li-ho, ho va invair desesperadament fins ferse senyor de ell i aixi oferirli a la princesa, pero per la seva fan de governar el món va deixar de donar a la princesa el que necesitava: les seves caricies, el seu amor..
Aixi que quan el princep va tornar per oferir-li el món,ella ho va rebutjar i va abandonar el princep...ell sense entendre res, va anar a demanar consell a un sabi de la cort que li va aclarar els seus dubtes, donant-se compte aixi, del gran error que havia comés...

I esque a vegades omple més un com estas avui? que un regal carísim!

dissabte, 29 de setembre del 2007

Una faula de tipunades dissimulades

Hi havia una classe de xiquets i xiquetes a la que anomenaven la classe dels Vinyets. En aquesta classe s’hi havien de celebrar eleccions per a Delegat. I hi havia molt d’interès en el càrrec de delegat, perquè en aquella classe ja se sap que qui és delegat dels Vinyets té molt de poder: contacte directe amb el senyor mestre i fins i tot una certa capacitat de decisió.

A un dels xiquets, el Joanet, li van dir si volia anar a la llista de partidaris d’un dels candidats a Delegat dels Vinyets. En Joanet va dubtar, però al final es va decidir i va recolzar la candidatura a Delegat del Gaietà, li semblava que tenia bones idees i era més bon nen que el Josepot. El Josepot abusava de la seva posició d’actual Delegat.

A la classe dels Vinyets el Delegat té bastanta autoritat, dónes o no dónes permisos a altres companys i tens influència en el senyor mestre per decidir qui és el responsable de cada tasca. I el Josepot sempre ho aprofitava per atabalar i molestar als que no eren de la seva colla i feia tots els possibles per a que els castiguessin.

El Joanet ho tenia clar, aquest cop en Josepot potser torna a guanyar, però serà per ben poc! Ell sabia que molts nens i nenes n’estaven farts de tot el que havia fet últimament el dolent del Josepot, ara la seva classe era de les pitjors del col·legi perquè el Delegat no es preocupava de que l’encarregat de la neteja netejés o les coses estiguessin ordenades. En canvi, deixava venir als nens més grans a la classe quan no hi ha ningú, a fer coses que els mestres no volen, a canvi de cromos negres, llaminadures negres, pilotes negres… Al Josepot li agradaven molt les coses negres o en B, que el Joanet no ho entenia gaire això.

Quan van haver de triar Delegat i el senyor mestre va llegir els resultats, el Joanet es va quedar sorprès, el Delegat tornava a ser el Josepot 4 mesos més, i per molta diferència de vots.

En Joanet no entenia com podia guanyar el Josepot si era molt dolent i per culpa seva la classe anava cada cop pitjor. Però llavors un bon amic li va explicar: Joanet tu em caus molt bé i el Gaietà també, però jo he votat al Josepot perquè m’ha promès que jo seré l’encarregat d’anar buscar guixos quan s’acabin, i clar així perdre alguna estoneta de classe i descansaré del senyor mestre.

Resulta que el Josepot havia promès regals i bones tasques a més de la meitat de la classe: a un li va prometre ser l’encarregat dels guixos, un altre vigilaria quan el senyor mestre no hi fós, a uns els va regalar una pilota i als més grans els deixaria fer coses dolentes a canvi de coses negres o en B.

Pobre Joanet, a ell li sabia greu perdre, però sobretot les trampes el feien enfurismar. I molts amics i companys el van decepcionar votant al Josepot a canvi de coses que tothom hauria de tenir dret a gaudir i no només els amics del Josepot.

Sabeu que li faltava per aprendre al Joanet? una coseta que va dir un dels més grans mestres, Groucho Marx: La clau de l’èxit són la honestedat i la sinceritat. Si saps oblidar-te d’elles segur que triomfaràs.

"Dos amics viatjaven pel desert i en un determinat punt del viatje discutiren.
L'altre, ofès, sense res a dir, escrigué a la sorra:
"Avui el meu millor amic m'ha pegat una bufetada a la cara".
Continuaren cap endevant i arribaren a un oasi on decidiren banyar-se. El qui habia sigut abufetejat i lastimat començà a ofegar-se, sent salvat per l'amic. En recuperar-se prengué un estilet i escrigué a una pedra:
"Avui el meu millor amic m'ha salvat la vida".
Intrigat, l'amic preguntà:
-¿Per què, després que et pegués, vas escriure a la sorra, i ara escrius en una pedra?
Somrient, l'amic respongué:
-Quan un gran amic ens ofèn, deurem escriure a la sorra on el vent de l'oblit i el perdó s'encarregarán de esborrar-ho i apagar-ho; d'altre banda, quan ens passi alguna cosa grandiosa, deurem grabar-ho a la pedra de la memoria del cor on cap vent en tot el món podrà esborrar-ho."



El significat d'aquesta faula és gaire clar, hem de saber perdonar i oblidar. No hem de ser rencorosos i sobretot amb la gent que estimem, quedem-nos amb els bons moments i oblidemne els dolents =) En cuant al tema podríem dir que és l'amistat i el saber perdonar.

*Font: http://www.ciudadseva.com/bibcuent.htm, és un conte anònim que es troba a la secció de "Món àrab". Sobre quan va ser escrit, sota la fàbula hi figurava aquesta data: 07 setembre 2007.


Bueno doncs aquesta és l'activitat d'aquesta setmana! Ara a aprofitar el cap de setmana, tant per la part de fer feina, com per la part de gaudir que ens ho mereixem!!! :)

divendres, 28 de setembre del 2007

Històries

Durant segles i segles, un dels gèneres més conreats ha estat el conte. Avui dia molts autors literaris en creen constantment, però encara podem trobar entre les seves línies el gust per molts contes populars.
Tradiocionalment s'ha dit que el primer recull de contes neix a l'Índia, cap al segle VI d. C. És el Pantchatrantra on s'hi poden llegir contes, faules i moralines. La majoria de narracions provenen de la literatura budista, però també se'n poden trobar d'Occident o de l'Índia. La seva difusió s'inicia al segle X através de les traduccions perses i àrabs, bizantines o xines.
Una altra de les col·leccions més importants és Les mil i una nits, col·lecció àrab, on destaquen els contes d'Alí Babà o Simbad el mariner. En el llibre, Sherazad narra cada dia una història o, més ben dit, continua amb la de la nit anterior, perquè el rei no la mati, ja que tenia el costum de matar cada dia al matí una dona després de passar la nit junts atès que la seva senyora li havia estat infidel. Sherazad aconsegueix viure cada nit gràcies a les seves històries. Malgrat que aquest recull era molt conegut als Països Àrabs, a Europa no es va conèixer fins el segle XVIII.
A l'Edat Mitjana es fan motles recopilacions de contes: Disciplina clericalis, Calila e Dimna, Libro del Sendebar o de los engaños e asayamientos de la mujeres, fabliaux, Le roman de Renart i Il novellino o Cente novelle.
Entres aquestes recopilacions, dues deixaran petjada en l'obra de Ramon Llull: Calila e Dimna i Le roman de Renart. Llull utilizarà aquests contes per crear Fèlix o el Llibre de les meravelles, especialment el llibre setè: El llibre de les bèsties. El Calila e Dimna és un recull de contes d'origen oriental i didàctics. Molts contes procedeixen del Pantchatantra. Le roman de Renart és un recull de contes on els protagonistes són animals que representen el món feudal. Va ser escrit a França a finals dels segle XII a mitjan del XIII.
Resulta curiós que avui encara siguin vigents aquests contes i encara ens ensenyin com som els humans.