Comentari de la pel·lícula "Un chien andalou" de Luis Buñuel i Salvador Dalí

La veritat es que el curt m'ha semblat una mica "heavy".
Per veure fins a quin punt sabia analitzar una imatge o en aquest cas un video havia llegit només una part de la teva explicació on encara no parlaves d'ell, hi e descobert que no m'entero de res!:D
M'havia fet una hipótesis (perquè ja m'havien comentat que era dificil) sobre la simbologia i el significat i funció de les imatges i al llegir la teva explicació sobre el surrealisme..M'he quedat a quadres, perquè jo anaba totalment encaminada a l'inreves, jo enfocaba el video cap a l'erotisme salvatge (per dir-ho aixi) o violent com el sadomasoquisme, i havia pensat que a la noia que atropellen l'havia deixat cega aquest noi per plaer..
Com podras veure..patètic. Ha sigut un divertit contrast d'experiències! M'agradaria si pot ser que en parlem una mica a classe per contrastar opinions sobre els videos!
Nota: Podeu veure la pel·lícula a l'entrada "cinema surrealista" editada al mes de febrer.

Cinema surrealista

El segle XX és el segle del cinema, el nou art, que es basa en la imatge en moviment. Per aquest motiu, els nous moviments d'avantguarda es van apropar a aquesta nova manera d'entendre l'art. Així, Joan Salvat-Papasseit, l'escriptor avantguardista català per excel·lència, ja va tractar en els seus poemes el món del cinema. És el cas de "Marxa nupcial" a L'irradiador del port i les gavines (1921). En aquest poema apareixia Edison projectat al costat de Charlot.

Salvat, però, no va ser l'únic a parlar del cinema. L'any 1929 Salvador Dalí i Luis Buñuel van elaborar una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema i, en especial, del surrealisme: Un chien andalou. La pel·lícula, de 17 minuts de durada, trenca amb la moralitat de l'espectador a través d'imatges agressives i remt al món dels somnis i deliris, espais típics del surrealisme.

La pel·lícula comença amb una escena molt famosa i esgarrifant alhora: un home (interpretat pel mateix Luis Buñuel) està afilant les navalles d'afaitar. S'acosta al balcó i veu com un núvol talla la lluna. Després, ell fa el mateix amb l'ull de la dona. Es tracta de tancar la mirada convencional per tal que aflori la mirada interior i apropar-se d'aquesta manera a l'inconscient o subconscient. Segons Buñuel, aquesta escena havia de ser la primera per trencar els esquemes dels espectadors: "para sumergir al espectador en un estado que permitiese la libre asociación de ideas era necesario producirle un choque traumático en el mismo comienzo del filme; por eso lo empezamos con el plano del ojo seccionado, muy eficaz". Una escena brutal que endinsa l'espectador a un món oníric, delirant, sense cap mena de sentit.

Buñuel i Dalí van elaborar el guió amb l'objectiu de perdre el control racional i la lògica del que escrivien, deixant-se portar. Van defugir també de qualsevol significació simbòlica, perquè al cap i a la fi hagués estat una interpretació cultural que negaria el propòsit de la pel·lícula. A més a més, la pel·lícula eliminava tots els esquemes propis de la narrativa fílmica o de qualsevol història.

En resum, una pel·lícula inquietant, on les paraules es queden convertides en imatges sense sentit, talment com si estiguéssim dormint. Un mostra genial del surrealisme.

Per a més informació, podeu consultar els següents webs:

http://es.wikipedia.org/wiki/Un_perro_andaluz

http://www.sensesofcinema.com/contents/cteq/01/12/chien.html

La persistència de la memòria, Salvador Dalí

Aquest paisatge que trobem a la imatge representa una platja cap al vespre i molt deserta. Podem veure un nas una mica extrany, uns llavis i una llengua però que no surt d'aquests, també trobem una pestanya que ens representa un ull tancat, una persona que dorm sota un rellotge que controla el temps d'aquesta. A la imatge predominen els rellotges. N'hi ha quatre: tres són iguals però de diferents colors, i un és diferent. Aquests rellotges semblen tous. En la imatge predominen les línies corbes. Les figures les quals Dalí vol donar més importància, són presentades amb colors més vius, la sorra en canvi és més fosca. A mi em suggereix a que pot ser que Dalí volgués retrar una persona controlada per el temps.
Aquesta obra pertany al Noucentisme, on els artistes volien que la raó dominés per damunt de tot. Per ells no era important la espontaneïtat. Tot ho volien adequat al seu pensament.
Pertany al Surrealisme, amb una actitud vital, que intentava transformar la societat burgesa. L'art serà per ells un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible. Dintre del Surrealisme hi ha dos modalitats que són la figurativa o objectiva, que utilitza una tècnica gairabé de fotografía per retratar la realitat, i dins d'aquestes entra Dalí entre d'altres artistes.

http://www.liceus.com/cgi-bin/gba/20040.asp