Poesia de Joan Brossa

"PRELUDI"

Aquests versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant.

Però,
avui, deixo estar
el meu esperit en el
seu estat natural. No
vull que l'agitin pensaments
ni idees.

La meva impressió d’aquest poema quan l’he llegit ha sigut que Joan Brossa no volia fer pensar al lector, i he pensat en això per dues raons:

Primer perquè els seus curts poemes costen molt de desxifrar i entendre, i en aquest poema no fa que sigui així.

I després perquè amb aquestes paraules el que ens intenta dir és que no vol pensar ni fer pensar.

Amb aquest poema ens vol dir que els versos són un conjunt de paraules que el lector simplement ha d’entendre.

Però en aquestes paraules no ha hagut de pensar massa per escriure-les, només ha escrit sense treure els seus pensaments ni les seves idees, aquesta vegada no vol fer volar el seu esperit d'escriptor.

Rosa Leveroni

Rosa Leveroni i Valls neix a Barcelona l’any 1910 i va morir a Cadaqués al 1985.

Va ser una poetessa. Va estudiar a l’escola de Bibliotecàries i va exercir com tal. Més tard va ser Llicenciada en filosofia i lletres. Deixebla de Carles Riba. A més de la poesia conreà l'assaig i la crítica literària (sobre Ausiàs Marc, especialment) i la narrativa curta, a Contes (1986). La seva poesia parteix de Carles Riba i es caracteritza per la transparència i un to de confidència a mitja veu, una poesia que Espriu qualificà de "divina simplicitat" i que encetà a Epigrames i cançons (1938) i continuà a Presència i record (1952). El 1981 l'aplegà en el volum Poesia. És l'obra d'una sensibilitat molt acusada que contempla la vida i el pas del temps amb melangia. Fou cofundadora de la revista "Ariel".

Als anys 40 es a dedicar amb tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront la repressió franquista. Va ser una de les primeres dones membres i posteriorment Socia d’Honor de la Asociassió d’Escriptors en Llengua Catalana.

Rosa Leveroni va haber de buscar i trobar un camí en solitari, quan el rebuig del rol socialment assignat a la dona no comptava amb gaires alternatives validades ni des del poder ni des dels costums ni des de propostes o moviments contestataris. Potser per aquí podríem trobar la raó de moltes solteries de dona -o en concret de moltes escriptores- al llarg de la història, i encetar la reivindicació d'un dels arquetipus més caricaturitzats dins del marc social i cultural en què ens movem.

Un dels seus poemes és:

QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR

Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.

Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me'n arracades.
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fóra dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Serà l'amor un sospir
d'aquesta tarda rosada.
Serà el pas d'un núvol blanc
damunt de les aigües calmes.
Potser serà el bell florir
d'aquella rosa tan blanca.
Serà l'amor la cançó
d'una campana de plata.

Sonets dels cronistes

Després de tractar el llibre de Bruixa de dol vaig demanar als cronistes que s'atrevessin a fer un sonet sobre la dona. Així, practicaven una composició poètica d'aquest llibre de poesia i parlaven també sobre la mateixa temàtica: la dona.

Avui han acabat d'entregar-los. I la veritat és que, un cop llegits, m'he endut una sorpresa quan he comprovat que en tots els sonets tracten més o menys el mateix punt de vista de dona, de la dona que no s'atreveix a parlar i que està sotmesa. Ha estat una sorpresa comprovar com el llibre de Maria-Mercè Marçal ha adquirit un sentit per a ells, ja que han utilitzat moltes imatges i símbols de la mateixa escriptora. Per què serà? Jo els vaig donar màxima llibertat, però potser Maria-Mercè Marçal s'acostava al concepte de dona més del que ells pensaven i, per això, han reaprofitat alguns dels seus elements. Quan vam començar a comentar la simbologia de les bruixes, se'l feia estrany i gairebé no ho entenien. Ara, han captat bé la simbologia de Bruixa de dol. La prova, aquests sonets.

Us deixo amb els seus sonets. Espero que us agradin molt!

"La gent no s'adona del poder que té..." de Joan Brossa

La gent no s'adona del poder que té:
amb una vaga general d'una setmana
n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia,
paralitzar l'Estat i demostrar que les lleis que
imposen no són necessàries.





He escollit aquest poema de Brossa per la manera de dir les coses: "clar i català", que es diria. Brossa diu en aquests versos cinc coses (una en cada vers) de manera directa, sense tabús ni ambigüetats, ho diu sense crear cap mena de confusió i, a més, amb una intenció de fer adonar la gent d'allò que pot arribar a fer, una intenció potser moral i instructiva, ja que el que vol fer Brossa amb aquest poema és, d'alguna manera, encoratjar la gent per plantar cara a l'Estat.
L'artista català anomena certes possibilitats que la societat té a les mans per canviar les coses: la vaga general, que desencadenaria la crisi econòmica i, com a conseqüència, la pressió per a l'Estat; la paralització d'aquest si la vaga general és seguida de manera multitudinària; demostrar que moltes de les lleis vigents són innecessàries o bé cal retocar-les.
Tot això Brossa ho diu tal qual, perfectament podria haver fet el mateix poema amb les paraules que jo he fet servir per descriure el seu poema; és a dir, no busca figures retòriques ni busca la rima, ni la mètrica,... la seva intenció és la de fer adonar la gent d'allò que pot arribar a fer: "La gent no s'adona del poder que té...".
Perfectament podem trobar paral·lelismes amb els fets que Brossa cita en el seu poema i alguns fets que al llarg dels darrers anys s'han produït a l'Estat espanyol. Més enllà de les revolucions estudiantils i obreres a França, el territori que es coneix com a "Espanya" també ha patit certes mobilitzacions. Per exemple, les vagues generals que es portaren a terme arreu de l'Estat durant la Transició espanyola, remarcant les que es donaren al Baix Llobregat, i sobretot a Cornellà.
D'altres vagues han anat apareixent setmana rere setmana, i de generals, a mitjan febrer, se'n convocà una a Euskal Herria -amb un seguiment divers arreu del territori- per protestar contra "l'Estat d'excepció". També, dia rere dia, s'han manifestat diferents veus i opinions per canviar les lleis, ja siguin a nivell local, nacional o estatal, i ja siguin lleis de l'àmbit de l'educació i l'ensenyament, en el sanitari, el judicial, el de treball o el de la cultura.

Així doncs, fem cas a Brossa, i adonem-nos que "La gent no s'adona del poder que té..."!

Record d'un malson

Record d'un malson

Aquest poema visual de Record d’un malson, em fa pensar que l’autor ha tingut un malson, i el que recorda és aquest cap, sense cos, per tant, m’imagino que algú, en el seu son, haurà estat decapitat. L’autor ha somitat amb la mort, o millor dit amb la matança. Pot ser que ell mateix hagi estat el decapitat, per tant, deu haver passat una mala nit, una nit per recordar. I per recordar aquest mal son tant terrible per sempre, ha deixat aquest cap, en blanc, sense res, sense cos, atemorit.

Biografia:

- http://www.joanbrossa.org

"La poesia visual no és dibuix,ni pintura,és un servei de comunicació"

Poema visual de Joan Brossa

He agafat el poema visual de "España 1975" aquí suposo que l'intenció de l'autor és reflectir l'stato quo d'espanya en aquell moment, quan el franquisme estava a punt d'acabar, i amb la mort de franco ja es començaren a fer les primeres manifestacions, tant artístes com literàries contra el règim.


Al poema trobem una espasa, que pot ser sinònim de lluita,el simbol del feixisme,que representaria el règim i els bastos, que poden ser símbol de repressió.





Al mirar els seus poemes visuals he trobat una curiositat, i és que Joan Brossa fa molts poemes amb la lletra A, m'agradaría saber si algú té la resposta.

SAFO (He trobat poca cosa sobre aquesta autora)

Safo va néixer a la segona meitat del segle VII a. C. a una ciutat de l'illa de Lesbos, Eresus. Tenia tres germans. Es va casar amb Cercylas d'Andros, i va tenir una filla a qui donà el nom de la seva mare, Cleïs. Va morir cap a la primera meitat del segle VI a. C.Es creu que tenia un centre educatiu per a les noies nobles, on practicaven el culte d'Afrodita. Safo, de fet, era tutora de les noies que entraven en aquesta associació, abans de casar-se, per aprendre dansa, música, poesia. Aquí neix la major part de la seva obra.

Hem de destacar que filósofs com Plató la consideraren com una musa més. De l’ illa on va nèixer en deriva la paraula lesbianisme i del seu nom el sinònim "safisme".

És també molt coneguda per la popularitat que va adquirir en la seva època

De tota l'obra de Safo hi ha només un poema complert conservat i tota la resta són fragments; L'únic poema sencer conservat està dedicat a Afrodita.Té forma de pregària on Safo demana la seva deessa que l'ajudi a que el seu amor sigui correspost. Altres fragments són d'amor entre dones, amor homosexual, de bodes (dedicades a les seves alumnes que es casaven i abandonaven l'escola), o pregàries.

De la seva obra aprenem sobre l'amor pur, que no implicava la pèrdua de la virginitat, l'amor entre Safo i les seves alumnes.

Anne pippin Burnett afirma que el seu amor no era ni "institucionalitzat ni reproductiu".

Què pensa Maria Merçe Marçal de Safo?:

Sobre que pensa aquesta escriptora no hi he trobat res, però pel que estem estudiant suposo que recolzara tots els poemes i compartira les idees feministes de safo.

Pàgines d'interes

Volia afegir, que buscan la bibiografria de l'autora he trobat aquesta notícia de l'u de març, on es parla sobre un "nou poema" de Safo (ja que va ser descobert) aqui us adjunto la notícia (aquesta noticia va ser publicada pel diari Avui)

S'ha recuperat un poema fins ara desconegut de Safo (nascuda vers el 630 a.C.) a partir d'un papir amb fragments de la poeta de Lesbos, trobat a la cobertura d'una mòmia egípcia i identificat el 2004 a la Universitat de Colònia. El papir es remunta al segle III a.C. i és el més antic conegut de Safo. Les restes que s'hi conserven, al costat dels fragments preservats en un altre papir més tardà, han permès a Martin West (Oxford) reconstruir quasi tot el poema, compost de 12 versos, que ha publicat en l'original grec i en traducció anglesa, en el The Times Literary Suplement. Així s'ha afegit un quart poema -una petita obra mestra en la seva opinió- als tres més o menys sencers que ja es coneixien de Safo, que va escriure nou llibres de poemes, els quals han arribat als nostres dies de manera molt fragmentària. El poema, adreçat a les seves joves deixebles, és un malencònic plany de Safo pel procés d'envelliment que experimenta davant la joventut de les noies, tot evocant el mite de Titonos, que envellia indefinidament al costat de la seva immortal esposa, l'Aurora.

Aquesta és una traducció que Carles Miralls a fet del poema de Safo:

"... noies, als bells dons [de les Muses] vestides de violeta [dediqueu-vos] i a l'amiga del cant, sonora tortuga. El cos que era [abans tan tendre], la vellesa ja[el marceix, i blancs] es tornen els cabells de negres que eren.Pesant se m'ha fet l'ànim i els genolls no m'aguanten que altre temps eren àgils per a la dansa, com de cérvola.De tot plegat, sovint me'n queixo, però què puc fer-hi? Un humà és un humà i no pot no tornar-se vell.Mira Titonos, que Eos de rosats colzes, diuen, per amor... als límits de la terra va endur-se'n quan era bell i jove, i igual l'enxampà amb el temps la vellesa canuda, ell que jeia amb una immortal".

Hi ha una pàgina que parla sobre estudis, treballs, poemes i de més que sembla estar bé,però tinc el canguro net i pel nom del link d'aquesta pàgina no m'ho deixa obrir. Si voleu fer una ullada, aquí el deixo: cat.lesbianas.tv/safo.htm

-Diesdededal.blogspot.com

-Wikipèdia.com

-www.ub.es

Joan Brossa - "Poemes Objecte"

Títol: La memòria del temps

El que a mi m'inspira aquest poema (o poema objecte com ho denomina ell), i pel títol que té posat és el pas del temps que se'ns queda clavat com una fletxa encara que no ho volguem. A la imatge és veu una mirall amb una fletxa que l'atravessa, i de fet, la memòria del temps és això, un reflex d'un moment de la nostra vida que ens queda marcat a la memòria com una fletxa clavada, la qual volguem o no, restarà aquí, potser amb menor intensitat amb el pas del temps, però sempre aquí clavada.

Mirades poètiques a Salvat-Papasseit

A finals del mes de febrer, vaig demanar als cronistes un petit treball sobre alguns poemes de Salvat-Papasseit del llibre L'irradiador del port i les gavines. Concretament, havien d'escollir un poema i explicar-ne el sentit en un power point. Podien utilitzar els recursos que vulguessin: fotos, collage, trencament de paraules, vídeos, etc., en certa manera, per poder practicar tècniques avantguardistes. Ells van ser molt tradicionals, però van fer unes presentacions bastant bones.

Jo volia penjar les diapositives el més aviat possible, però m'ha costat una mica saber com fer-ho i, a més, portava una mica de feina perquè les he encabides totes en una sola presentació, tal com ho podreu veure. El problema és que els cronistes havien posat música o veu en algunes diapositives i això ja no m'ha estat possible penjar-ho. Ara bé, abans del poema que cada cronista va tractar hi ha la música o veu que van utilitzar per tal que us en pugueu fer una idea més aproximada.

Espero que, malgrat que hagi passat molt temps, us agradi força!

| View | Upload your own

I demano disculpes als cronistes per haver trigat tant!!!!

Sant Jordi

Avui ja és sant Jordi! Felicitats a tots els Jordis, a totes les parelles i, sobretot, a tots els lectors de llibres. Avui és el nostre dia i s'ha de celebrar! Aquests últims dies els cronistes han recomanat alguns llibres per comprar aquest sant Jordi. Jo, Adalaisa, no sé quin llibre recomanar perquè n'hi ha tants que potser caldria que tots els dies fossin sant Jordi. Només un petit consell: si són de literatura, que tinguin una experiència humana universal.

A l'escriptori, els cronistes també han celebrat el seu sant Jordi. No fa massa els cronistes van proposar de fer una activitat més lúdica, com ara, per exemple, de fer rodolins. Vaig pensar que, tenint en compte que Maria-Mercè Marçal, l'escriptora que estem tractant ara, s'emmarcava sempre dins de la literatura popular, no seria mala idea. Així que després d'una estona d'estudi sobre la simbologia de la lluna i el drac en l'escriptora, els cronistes han elaborat rodolins. Per fer-ho més amè i, alhora, difícil, un cop tenien escrit un rodolí, el passaven al seu company perquè en fes un de nou conservant la mateixa rima. Si bé alguns cronistes han començat parlant del temps,

"En la nostra era

res no és com abans era

I a la primevera

la més maca s'altera"

o

"Amb la calor

s'encén l'amor"

després han acabat escrivint tots sobre la rosa de Sant Jordi. Per què serà?

"I a Sant Jordi la rosa

sempre és molt amorosa

i és tan olorosa

que això la fa més formosa

però les espines la fan dolorosa

Ai, la rosa

que n'és de formosa!"

Els cronistes m'han demanat que no ho publiqués perquè no havien tingut temps d'elaborar-los prou bé i no els agradava massa. Però, si bé és veritat que són rimes faciletes i que els versos es podrien millorar molt, crec que em serveix per reflectir l'espontaneïtat de la poesia popular, aquell saber fer a mesura que es presenten els fets. I també em serveix perquè s'adonin que escriure és un tasca que demana molt temps. Aquest ha estat, doncs, el meu petit homenatge a la cultura popular en una diada tan important com aquesta, en un dia en què molts nens i nenes escoltaran llegendes de Sant Jordi, segurament, acabades amb un rodolí!

Que vagi molt bé Sant Jordi i compreu molts llibres! I per reflexionar una mica, us deixo amb aquest proverbi:

"Un llibre obert és un cervell que parla; tancat un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora"
Proverbi hindú

Dia Mundial de la Poesia

La UNESCO va proclamar el 21 de març com a Dia Mundial de la Poesia. L'Institució de les Lletres Catalanes i UNESCOcat ha repartit un poema de Josep Piera per celebrar-ho. El poema, aprofitant que el 2008 és l'Any Internacional de les Llengües per l'UNESCO i Any Europeu del Diàleg Intercultural per la Comissió Europea, ha estat traduït a més de 20 llengües: alemany, amazic, anglès, àrab, aranès, asturià, basc, búlgar, castellà, francès, gallec, italià, japonès, mandarí, mandinda, polonès, portuguès, romanès, rus, soninke, tagal, ucraïnès, urdú i wòlof.

Us deixem amb el poema de Josep Piera escrit expressament per aquesta ocasió tan especial:

LA POESIA

No són veus celestials, que de lluny

endins ens parlen. Són veus estimades.

Veus de dins, veus distants, veus que diuen

un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;

com n'hi ha que són remors de llunyanies.

Hi ha veus que ens han fet ser de mots.

Veus callades, veus absents, veus silencis...

La poesia són veus convertides en sons

que diuen d'on venim, on anem, i qui som.

Josep Piera

Per a més informació, podeu consultar les següents adreces webs:

http://cultura.genat.cat/ilc

http://www.unescocat.org/

O llegir els fulletons que han estat repartits des d'ahir 20 de març amb l'edició del poema i les traduccions.

El meu cal.ligrama

Cal.ligrama

Bé, he representat el meu escrit sobre la figura de l'obra d'art "El crit", de Munch, ja que el text i l'obra tenen una certa conexió respecte l'atabalament, encara que en els altres aspectes no tingui molt a veure, he pensat que aquesta obra hi concordava una mica.

Va de cal·ligrames

... FUGIR d'aquest indret i anar a un altre lloc... NINGÚ em coneix. SOLITARI.
BON DIA. Ningú em saluda. Ningú sap qui sóc. ENYOR de la meva mare. ENYOR de tot.

BON DIA. Em creuo la veïna. El davantal em recorda a la meva mare. DEU SER L'HORA DE DINAR: ARA SÍ QUE EM SALUDA!

Les dues primeres línies del cal·ligrama marquen un camí, el camí de la vida en el qual el personatge es veu perdut, sense un rumb fix. Tan sols vol fugir. Però en el moment de fugir, sent l'enyor de tot el què ha perdut i ha deixat enrere.
Ningú no el saluda pas, és un total desconegut i això l'entristeix.

Al costat, una incògnita, una pregunta, un element que roman omnipresent en el cap del protagonista. El dubte de si ha obrat bé marxant i abandonant el seu passat. S'haurà equivocat? Troba una esperança en veure com l'única persona que finalment el saluda, la seva veïna, té un petit element que li fa recordar la seva mare: el davantal que porta.

Cal·ligrama :)!

Aclariments:

L'escrit, per si no s'entén/veu/distingeix, diu: "L'angoixa...oh! Maleïda angoixa que ens persegueix des que vam començar a estudiar! L'angoixa de no saber que serà de nosaltres, que ens depara el futur, la sort o el destí."

He dramatitzat una mica, sí, alhora de fer el "poema", però es que sino no sabia que posar!

Ho he fet així perquè quan penso en l'angoixa em ve al cap la imatge d'una "cargol" que no acaba mai, perquè realment les nostres angoixes no acaben mai, si no és per una cosa és per una altra. I cada cop s'estreta i s'empetiteix més perquè és allò que no sabem... el nostre futur. No sé, és la meva interpretació. Repeteixo la he fet des d'un punt una mica dramàtic perquè em surti millor perquè sinó no sabia com fer-ho! ;)!

La gesta dels estels

La gesta dels estels (1922): És una síntesi de les propostes elaborades al llibre L'irradiador del port i les gavines. S'eliminen les referències maquinistes i s'amplien les simbòliques, per ex. "la gavina".

FRAGMENT

DIVISA

L’estel d’un esguard
i el d’una senyera,
la guerra i l’amar:
la sal de la terra.
Al llavi una flor
i l’espasa ferma.

DIVISA

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.


(D'aquest tampoc no he trobat gaire cosa :(... et poso el que he trobat)

El cant dels mesos, Víctor Català

Aquesta és Caterina Albert (Víctor Català) , amb la portada del seu millor llibre, Solitud.

El cant dels mesos el va publicar l'any 1901, per tant va ser el seu primer llibre: és un recull de versos.És un llibre en certa manera unitari: dotze poemes inspirats, com va escriure Maragall, en el sentiment de la naturalesa en cadascun dels mesos de l'any. Seguint la manera de fer de la poesia vitalista. Allò que aparentment és un cicle es converteix, més aviat, en un procés que comença amb el cant a la vida oculta dins la terra i acaba cantant una altra vida, la de l'esperit, en un procés d'elevació, que, a l'hora de la veritat, no correspon a l'harmonisme maragallià, monista, integrador, sinó a la successió d'elements antitètics.

La seva àvia havia mort l'any 99, i en l'estiu següent, per raó del dol, encara sortíen menys que mai de casa. Un matrimoni amic seu, però, va venir a fer-los companyia. Un dia, estava ella escrivint, va acostar-se-li la senyora. Li preguntà què feia. Eren els "Cants dels mesos". Els hi va llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-li, no els hi va refusar. I al cap d'un mes de ser fora, la senyora va escriure-li: "Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui'm quin nom d'autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu." I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Ella, aleshores, treballava en una novel.la, que no ha acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Va refugiar-se en aquest nom. Heu's ací l'origen del seu pseudònim. Joan Maragall va fer una crítica del llibre i va crear molta expectativa. A partir d'aquí van mantenir una constant correspondència (més de vint cartes cada un entre 1902 i 1911).

Informació trobada a : www.mallorcaweb.com

Poemes en ondes hertzianes - Joan Salvat Papasseit

Poemes en ondes hertzianes va ser un dels seus primers llibres que va publicar en 1919 i 1921 junt amb L'irradiador del port i les gavines. Contenen poemes. Aquí us copio un poema que perany a aquest llibre. Aquest poema, respecte a la representació, és semblan al de Marxa Nupcial de L'irradiador del port i les gavines. Fa un us del cal.ligrama, i trenca amb els signes de puntuació, fa espais molt destacats, i a la vegada que es recita el poema el trobem representat amb formes, dibuixos, etc. Com per exemple: ARC DE TRIOMF (aquestes tres paraules fan forma de cemicercle com un arc, representa el que diu).


P.D: Després de portar dos dies buscan, només he trobat això tant de la novel.la com del poema. Suposo que al ser antics no es troba gaire informació i gaire referències.

Josep Palau i Fabre, petit homenatge

Ahir, dissabte dia 23 de febrer de 2008, va morir un dels grans poetes que encara teníem viu: Josep Palau i Fabre. I curiosament a l'última classe de literatura vam tractar el seu nom de passada, quan parlàvem de la literatura que s'havia produït a Catalunya després de la Guerra Civil. El seu nom apareixia necessàriament, ja que la revista Poesia fundada per ell el 1944 va ser una plataforma molt important en aquells anys per a molts escriptors (Carles Riba, J.V. Foix o Salvador Espriu). Anys després, també va ser un dels fundadors de la revista Ariel (1946-1951) i va col·laborar també en al revista Dau al set.

Fins l'últim moment, va estar escrivint. La seva obra més coneguda, però, és Poemes de l'alquimista, poemes que ha anat revisant i reelaborant al llarg de la seva vida. Per a més informació de la seva obra, podeu visitar la pàgina de l'AELC: http://www.escriptors.cat/autors/palaufabrej/index.php

BEATUS ILLE...

Sortós qui sense seny ha travessat el mar

i ha conegut el món de l'una banda a l'altra:
qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.

Sortós qui com un foll...

(L'alienat, Josep Palau i Fabre)

Sortosos nosaltres per haver conegut la seva obra, per deixar-nos ser folls mentre el llegíem.

Óssa menor, Joan Salvat-Papasseit

óssa menor
1925



NOCTURN PER A ACORDIÓ

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa:
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una fandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.


L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA

A Jordi López-Batllori

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l'ésser fuster:
-serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.

¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n'enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.

I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.

I encara més
si us deia l'ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!


ARQUER D'AMOR

Si et veia la sina
veia dos fitons;
oh, deixa'm, amiga,
que provi el meu pols.

Si un pit et sagnava,
beuria ta sang;
si et sagnava l'altre,
amb les dues mans.

Obre ben bé els braços
i acluca bé els ulls:
si la carn no es bada
la vida s'esmuny.

Quan sentis ma boca
aguanta l'alè-
t'estremiràs tota
i és quan jo et prendré.

Amiga, la vida
és una cançó.
Jo canto ta sina,
arqueret d'amor.


LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC

Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! - em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:
-No et deixaré
et diré el nom d'amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.


JUNY

Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.
Cada noia fadrina demanarà un promès,
l'algàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s'esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d'artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se'n els precs
-i el teu
si t'atrevies
que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.


PROVERBI

Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.



Óssa Menor,fi dels poemas d’avantguarda, 1925, amb dibuixos de Josep Obiols, on el poeta deixa de banda el fet quotidià per ficar-se dins l’angústia i la proximitat de la mort.

Aquest poemari es va publicar el 1925, en edició pòstuma. Joaquim Molas, en el pròleg a l'edició de 1978 (Ariel, Clàsics Catalans, 2), diu que Óssa menor "Tanca amb un cert desordre tot el procés salvatià. De fet, és una mena de magatzem que recull una colla de poemes de diverses èpoques o, almenys, de diversa intenció"


La portada no correspon amb óssa menor però al no trobar cap d'aquest, he posat la poesia i prosa, l'obra completa.

Informació trobada a www.mallorcaweb.com