La persistència de la memòria, Salvador Dalí

Aquest paisatge que trobem a la imatge representa una platja cap al vespre i molt deserta. Podem veure un nas una mica extrany, uns llavis i una llengua però que no surt d'aquests, també trobem una pestanya que ens representa un ull tancat, una persona que dorm sota un rellotge que controla el temps d'aquesta. A la imatge predominen els rellotges. N'hi ha quatre: tres són iguals però de diferents colors, i un és diferent. Aquests rellotges semblen tous. En la imatge predominen les línies corbes. Les figures les quals Dalí vol donar més importància, són presentades amb colors més vius, la sorra en canvi és més fosca. A mi em suggereix a que pot ser que Dalí volgués retrar una persona controlada per el temps.
Aquesta obra pertany al Noucentisme, on els artistes volien que la raó dominés per damunt de tot. Per ells no era important la espontaneïtat. Tot ho volien adequat al seu pensament.
Pertany al Surrealisme, amb una actitud vital, que intentava transformar la societat burgesa. L'art serà per ells un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible. Dintre del Surrealisme hi ha dos modalitats que són la figurativa o objectiva, que utilitza una tècnica gairabé de fotografía per retratar la realitat, i dins d'aquestes entra Dalí entre d'altres artistes.

http://www.liceus.com/cgi-bin/gba/20040.asp

Velocità d'automobile de G. Balla

Giacomo Balla (1871-1958) fou un pintor italià i és conegut com un dels fundadors del futurisme, que s'engloba dins l'Avantguardisme.
El 1913 va pintar "Velocità d'automobile", una pintura que, d'acord amb els ideals del futurisme, cerca un art d'acord amb el món modern i futurista. Balla exalta aquí la maquinària, i naturalment, la velocitat i l'automòbil, donant nom a aquesta obra.
Pel que fa a les imatges, no hi ha cap mena d'ordre i Balla utilitza la tècnica de repetir-les tot superposant-les, com si d'una seqüència fílmica es tractés, cercant fins i tot l'abstracció.
A l'interpretar la pintura es poden distingir dues parts; a mà esquerra trobem una concentració major d'imatges amb tonalitats més fosques, contrastades amb la resta de la imatge, amb colors més blanquinosos. D'aquesta part més fosca en surten unes línies divisòries, com si es projectéssin cap enfora, cap al futur, cap al que vindrà, i ho fa donant una sensació de velocitat i rapidesa extrema. Es poden distingir també certes línies que van rotant d'una manera elèctrica, amb línies de fuga i objectes que tendeixen a desaparèixer després de tota una sèrie de repetició simultània.
L'autor no busca, al meu parer, representar cap objecte en concret, ja que cadascú pot veure-hi múltiples objectes diferents.
Cal destacar que hi apareixen nombrosos triangles, símbol de la força dinàmica. Tot això podria interpretar-se com si d'un punt cèntric en sorgeixen altres camins, altres sortides, com per exemple aquesta maquinària i dinamisme que caracteritza el moviment.

http://www.valsesiascuole.it/crosior/temi/auto.htm

Joaquim Ruyra

Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939). Narrador i prosista. La seva obra cabdal està constituïda per tres reculls de relats: Marines i boscatges (1903), La parada (1919) i Entre flames (1928). També va conrear la poesia, el teatre i la crítica literària. El seu univers literari se centra en el mar i la costa; en concret a Blanes d'on provenia la seva família. Va estudiar a Barcelona la carrera de Dret, que no va arribar a exercir perquè, segons declarava, "exercir la carrera m'hagués impedit d'escriure".

Al llarg de 1903 publica els quinze relats de Marines i boscatges en forma de folletó a la revista Joventut i a partir d'aquell moment es converteix en model narratiu per a les noves generacions. Marines i boscatges va ser reeditada el 1920 amb el títol Pinya de rosa, tot afegint un relat llarg. Conté la novel·la breu "El rem de trenta-quatre", on descriu el naufragi d'una barca de mitjana i on es troben algunes de les descripcions més belles de la natura, comparables a J. Conrad o R. Stevenson.

Ruyra és un dels grans contistes moderns dels segle XX, també en la línia d'Edgar A. Poe, el seu autor preferit. Destaca per la psicologia de personatges en relats com "La Fineta" i "Jacobé" on s'hi revela la visió fatalista del món. També destaca la seva font folklòrica i popular amb relats com "La vetlla dels morts" o "El malcontent".

Marines i boscatges aplega quinze narracions de diversa factura: vuit impressions basades en records de l’autor, tres fantasies protagonitzades per personatges de llegenda i quatre novel·letes extraordinàries: «En Garet a l’enramada», «La Fineta», «El rem de trenta-quatre» i «Jacobé». Tot al llarg del volum es deixa sentir el pes de l’experiència personal de l’autor i, sobretot, la presència palpable del paisatge i la vida marinera de Blanes; però, més enllà d’això, el que hi dóna unitat és, sens dubte, la capacitat suggestiva d’un estil de qualitat distingidíssima i sostinguda. Això és el que va convertir Marines i boscatges en un èxit esclatant en el moment de la seva aparició, el 1903, i en va fer el model de prosa literària unànimement reconegut per les primeres generacions d’escriptors del segle xx. Avui, cent anys més tard, la nova Selecta s’honora tornant a editar en la seva forma original el llibre més significatiu en la producció de Joaquim Ruyra, un dels més destacats prosistes catalans de tots els temps.

Ramón Casas - Nu

Aquesta pintura ens mostra el cos nu femení d'una jove, amb uns llargs cabells negres llargs o que expressen moviment. La jove esta encongida, i el cos queda tot arreplegat, i ens marca les diferents corbatures d'un cos nu i pàlid.
Aquesta pintura em fa la sensació d'una dona que se sent sola, sense ningú, i doncs, com té por, s'agafa a ella mateixa perque no pot agafar-se a ningú més. Aquesta jove també podria sentir-se poqueta cosa, sentir-se també dèbil. Em recorda a una figura força sensible, una jove que mai a tingut moltes forces, però que ara no li en queda cap ni una. Es una mostra també bastant clara de la soletat. Sola i trista, s'encongeix i s'agafa fort.

Pintura modernista

Aquesta pintura de Ramón Casas correspon a l’any 1889, a l’època on Ramón Casas es dedicava a retratar amb sencilleça i elegància a les germanes dins la seva casa de Barcelona.
La pintura és anomenada com “La Terraza”.
És un retrar “plein air”, amb la figura de sa germana cosint, en la penumbra formada per les grans persianes que protegien el porxo del sol i la seva llum.
L’ambient de llum penumbrosa, més oscurs, reforçen la profunditat de l’escena.
El color vermell del vestit de la protagonista contrasta amb el domini del color gris i ocre de l’ambient.

El pintor ens vol mostrar amb aquest quadre el seu interès per captar lo inmediat, sencill, cotidià, lo íntim en plena finura.

Aquesta pintura em suggereix el que vol mostrar l’autor, un fet cotidià mostrat amb sencilleça, sense cap misteri ni imaginació.

Quan veig la pintura m’imagino una situació de diumenge a la tarda, una dona a casa seva que no te res a fer, i es dedica a cosir al porxo de casa seva, en la penumbra de la sala i la grisor del dia.

Em suggereix que aquesta dona no té noció del temps ni cap ocupació, llavors es dedica a cosir.

El que més m’agrada d’aquesta pintura és com destaca el vermell del vestit de la dona en contrast amb el color de l’ambient apagat, i el color verd del tros de planta que podem observar.

Quan veig aquesta imatge sento un tipus “d’enveja”, m’agradaria ser al lloc d’aquesta dona desocupada i estar sentada a un porxo com aquest sense saber que pasa el temps.

Abans del bany - Ramon Casas

Oli sobre tela pintat per Ramon Casas el 1894 amb unes dimensions de 72,5 x 60 cm. Es troba al Museu de l'Abadía de Montserrat.

Aquesta obra, sense cap mena de dubte, em suggereix una imatge de senzillesa, de naturalesa, una acció simplement quotidiana, tractant d'idealitzar escenes de la vida sense gaire transcendència aparent, escenes que hom fa cada dia -més o menys!-, com ara dutxar-se, banyar-se o rentar-se.

Podríem dir que és una escena intimista, habitual a l'obra de Casas a partir de 1893.

Cal afirmar que amb aquesta pintura, l'autor volia introduir una temàtica ja tractada per la pintura francesa, i que no era ben vista per la societat catalana del moment.

Cal remarcar que tota l'escena es troba embolcallada per un halo misteriós que envolta la figura de la dona despullant-se, i també que els colors blancs de la roba i de la llum que entra a través de la persiana, incideixen sobre el clatell i la cara de la dona.

http://phobos.xtec.net/artsdidactica/displayimage.php?album=80&pos=0

Pintura de Ramon Cases

Aqui tenim una pintura de Ramon Cases: "Desnudo".
Aquesta pintura expressa solitud,tristesa, melancolia, i dolor.
Com a tema universal podriem escollir qualsevol dels cinc sentiments esmentats. En la meva opinió, el sentiment amb el qual,(dels cinc) identifico més la pintura és el dolor, per altra banda, a mi,personalment em reflecteix violéncia i desesperació, acompanyada de fragilitat i sumissió.
A més al observar-la ( en la meva opinió) l'autor utilitza el nu per expressar fragilitat o sumissió, contrastant-lo amb colors tristos com el negre, i el blau acompanyat d'una escala de grisos.
Em dona l'impresió de que aquesta pintura comença a expressar una realitat no tan agradable -fins ara això no era possible,perquè t'imposaven un càstig- i l'art comença a tenir més d'un significat; Comença a tenir expressió.

Santiago Rusiñol, Jardín abandonado (1898)

Aquesta obra és de l'autor modernista Santiago Rusiñol, es titula Jardín abandonado.
El tema o experiència universal humana que jo hi veig en aquesta pintura és, a part de la bellesa de la natura i en general del món que ens envolta, molt característic dels modernistes, és la soledat.
Potser estic confonent el tema amb el que a mi m'inspira la pintura però no hi veig cap altre cosa quan la miro. És un jardí abandonat com diu el títol, tot i que no es veu lleig ni deixat sino al contrari, destaca la bellesa en estat pur. El que m'agrada d'aquesta pintura són els colors, vius però alhora tristos, nostàlgics... no sé. És bonica però la trobo això, com trist, amb sentiment de soledat, nostàlgia... Relacionaria aquest sentiment de soledat que transmet la imatge amb una de les característiques dels modernistes que és la individualitat, el fet de refugiar-se en l'art quan alguna cosa va malament.