Ha arribat el final

Porto dies intentant pensar quina seria la millor manera d’acomiadar-me d’aquest bloc. Voldria dir tantes coses… És difícil resumir tots aquests mesos amb poques paraules.

Quan em van dir que aquest any faria literatura catalana a 2n de batxillerat, ho vaig tenir clar de seguida i abans de conèixer els meus cronistes ja els havia configurat un bloc. Pensava, i ara encara em refermo més, que seria una bona manera perquè aprenguessin més, per tenir una visió més general de literatura i un espai ideal perquè creessin les seves pròpies composicions.

El primer dia de classe els cronistes es van quedar sorpresos. Realment, no s’ho esperaven i no sabien bé com aniria. Va costa una mica que poguessin escriure –ja ho té la informàtica- però al final tos van adoptar la personalitat d’un personatge literari (Aloma, Carmesina, Càndida, Marta i Siset) i van començar a treballar. Fent ara memòria de tot el que ha suposat, he de dir que no els va ser fàcil. Cada divendres quan a classe, i després per mail, els explicava les activitats ja tremolaven… "On busco això?; No em funciona l’ordinador; Però això què vol dir?; Com vols que fem aquest escrit?" Sempre hi havia dubtes; en el fons, un bon senyal perquè volia dir que estaven desperts. De mica en mica, van agafar el ritme i les seves recerques o "creacions" estaven molt bé. Fins i tot, i aquí m’omplia de satisfacció, s’atrevien a posar les seves pròpies cròniques, sense que jo els ho hagués manat.

Tanmateix, el bloc no era una cosa a part de l’estructura de la classe, sinó que en formava part. Així, ha grat al voltant de les sis lectures prescriptives de la selectivitat i de tots els moviments o autors que hem estudiat. Des de les faules de Ramon Llull i les cròniques dels reis, passant per les pintures modernistes i acabant per escriptores internacionals; des de l’ampliació de les obres dels autors estudiats, passant per la configuració de les portades dels llibres i les diapositives sobre poemes de Joan Salvat-Papasseit fins a l’elaboració de sonets sobre la dona imitant Maria-Mercè Marçal.

Ara que ho miro des de lluny i en la seva globalitat, quedo perplexa i, alhora, emocionada de tota la feina que han fet. Mai hagués pensat que haguessin treballat tant. A classe, pobres, també. Copiaven els apunts com a desesperats, sense ni temps per assimilar tota l’allau d’informació que els donava. De vegades, també feien activitats més creatives: escriptura automàtica, audició de poemes mentre estaven relaxats o les famoses monedetes.

I ara ha arribat el final. Els cronistes ja han après prou i poden començar a volar, a anar a altres scriptorium, veure altres móns i créixer. I estic orgullosa que ho puguin fer, però també, potser per la proximitat del temps, no puc evitar de sentir una mica de melangia, i, si em permeteu dir la paraula, nyonya. He gaudit molt mentre feia aquestes classes, llegia les seves cròniques o, simplement, observava com cada cop sabien més i més. Ha estat un plaer.

M’agradaria pensar que els cronistes s’han emportat algun trosset d’aquestes classes a les seves vides. Ja els vaig dir a l’última sessió que si al cap dels anys recordaven que els bons llibres porten una experiència humana universal amb la qual tots ens hi podem identificar i que no hem d’eliminar la lectura d’un llibre perquè no s’adeqüi a la nostra moralitat o pensament ja em donaria per més que satisfeta.

Ha arribat el moment d’acomiadar-nos. Hem decidit, però, que el bloc el mantindrem obert perquè la gent pugui consultar les recerques que hem fet o, per què no, llegir les creacions dels cronistes. També hem dit que si mai ens ve de gust escriure, ho farem. Si això serà cert o no, no ho sabem… Esperem que us hagi agradat el nostre bloc i hàgiu gaudit tal com ho hem fet nosaltres.

I per acabar una foto dels cronistes i Adalaisa. Darrere d’aquests llibres, d’aquests personatges literaris…

S’amagaven aquestes cares:

Sóc l’Adalaisa del comte Arnau de Joan Maragall, l’abadessa d’aquest petit scriptorium de Cornellà de Llobregat. I ells són els meus cronistes: Aloma, Carmesina, Càndida, Marta i Siset. Junts hem creat una història, una història ben nostra que hem volgut compartir. Aquest és el final del principi del llibre que hem escrit plegats. Hi haurà més paraules, més frases, més paràgrafs, més capítols, perquè encara ens queda, tot i que sigui per separats, molt camí per recórrer.

Bon viatge a tothom!!!

Que sempre tingueu un llibre per descobrir!

Adeu

Bé, com sempre, jo vaig a fer les coses a l'últim moment...
Tot s'ha de dir, i aquest curs ha estat molt difícil, com primer de batx.( que el vaig fer en dos anys), i a sobre del treball de recerca i tot plegat, la Gemma sempre posant feina jeje!
I aquest és el final, el final després de tres anys d'esforços i estres que no m'han servit per res més que per apendre, per tenir una mica de cultura...i está bé, però no he aconseguit la meva meta, que era tenir el meu títol del batxillerat..no, no ha pogut ser.. i em sap molt de greu.
M'ha encantat tenir a la Gemma com a profesora de literatura catalana perquè m'atreveixo a dir que és l'única de tot el professorat que et dóna forçes per continuar quan veus que no pots més, que t'empenta una mica per donar-te ànims.. per això sempre m'enrecordaré d'ella.
I també dels meus companys, que han estat una gran energia i alegria en aquests dos anys que hem passat junts, amb plors i somriures, amb ganes d'acabar..i ara que s'ha acabat, els trobaré a faltar, i molt.
Demà marxo molt lluny d'aqui, a oblidar-me de lo difícil que ha estat aquest any en general, i com no, amb "El gust amarg de la cervesa" sota el braç per llegir-lo a les platges blanques de Mèxic.
Ha estat tot un plaer :)

Toca acomiadar-se...

Mai m'ha agradat acomiadar-me. Però ja ha arribat l'hora, perquè després de dos anys de nervis i tensions, hem acabat el batxillerat, que semblava impossible. Per tant, s'han acabat les hores a casa dedicades al blog, s'ha acabat el rebre correus amb les activitats que hem de fer per aquesta setmana, i la següent, i l'altre... I així tot el curs. Ha estat tota una feinada, no ho puc negar, però també he de dir que ha valgut la pena, i que ara em miro el blog de dalt a baix i me n'adono que ens ha quedat tota una obra d'art, i realment em sap greu no fer-lo abançar mai més, per això vui dir que m'agradaria, encara que sigui més de tant en tant, posar-hi alguna coseta, per tal de que mai quedi mort, i pugui seguir tenint, sempre, el seus cronistes escribint-hi. Sobretot vui remarcar, que gràcies aquest blog, que al principi va començar buit, i ara està ple i ha obtingut el SEGON PREMI com a millor blog, he estimat encara més la literatura que abans, a través de comentaris crítics, descripcions d'obres d'art, pel.lícules, poemes, sonets, portades creatives de llibres, ... I que tot això no hagués estat possible mai sense una Adalaisa del Comte Arnau, sense un Siset, una Carmesina, una Càndida, una Aloma i una Marta.

Els alumnes ens passem el curs rondinant per la quantitat de feina que tenim, i pot ser més d'un portava desitjant fa molt de temps marxar. Però ara marxem, i he de reconèixer que, per una part, tot em resulta bastant estrany, i que hi ha una part dins meu que trobarà a faltar aquests dos anys, sobretot lúltim, amb plors, nervis, tensions i els màxims esfroços per poder aconseguir-ho, per pasar-ho i ser algo en aquesta vida. Deixaré enrere moltissimes coses, però m'enduré tots els coneixements, a tots els meus cronistes i a la resta. M'enduré l'experiència universal, deixar-he la moral a una costat a l'hora de llegir un llibre. I sobretot sé que m'esperen moltes coses noves, més boniques i més impresionants, segur.

Em quedarà un record molt gran d'aquest blog, però sobretot de l'assignatura de Literatura Catalana. I he de dir que ho has fet molt bé Gemma, que una assignatura com és aquesta, s'ha d'ensenyar de la manera més delicada i dinàmica, per tal de que, no només ens entri per l'oida, sinó que també, en certa manera, pel cor.

Ara toca acomiadar-me...
Ara toca donar les gràcies als meus cronistes i a l'Adalaisa...
Ara toca llegir Pigmalió...

Alba Tortosa Montero, amb una Marta, per sempre, dins meu.

acomiadament de Carmesina

Crec que ja vaig dir tot el que havia de dir..no obstant, vull deixar constància al "nostre blog" de que estic molt contenta d'haver pogut dur a terme aquesta experiència tot i que ja sabeu que no m'agraden molt els ordinadors ni la tecnologia.
Volia deixar clar també (i no fer la pilota com alguns pensaran) que estic molt contenta d'haver tingut com a profe de literatura a Gemma Fontova, i t'ho dic, que se que ho estaràs llegint, perquè avui en dia, ser profe no és una de les coses més dificils que es poden fer, però ser profe i alhora ser "companya, amiga, .." digue-li com vulgueu, si que ho és.
Estic encantada d'haver pogut millorar les meves faltes tot i que estic segura que en aquest escrit hi ha un món, i que m'agradaria molt que encara que passi un temps..continuem en contacte, ja sigui per parlar de literatura, o per donar una visió del món diferent.
Moltes gràcies per haver-nos portat noves experiències, per haver volgut enfocar la literatura des d'una altra visió més participativa i per haver sigut més que una mestre (encara que a vegades amb algun rifi-rafa, tot s'ha de dir!)
Gràcies.
Carmesina (Sheila)

PD: Estic desitjant acabar les recuperacions per poder llegir el llibre de literatura, estic segura que m'encantarà, i desprès començarè "El asno de Oro" potser t'agradaria, són històries de l'antiga grècia i mitologia. Pots trobar el mite de Psique, una de les històries més boniques de l'antigüetat.

Punt, però "i seguit"

Em vaig presentar com un personatge sorgit d'una cançó, vaig seguir parlant de trobadors, de l'amor, de faules, d'Anselm Turmeda, d'Oller, meditacions psicològiques, portades de bogeries, Jacint Verdaguer, i anava fent amb Maragall, Casas, parlar de la solitud, de Gual, de Gaudí, de la literatura en general, de Princeses, de la Bíblia, de portades de solituds, d'Eugeni, de Carnavals i disfresses, i encara parlava de portades de gavines, fins i tot de Kosovo, de Brecht, de monòlegs, d'Oliver, també de cal·ligrames, de Setmana Santa i de portades de balls que anaven robant-se, i seguia parlant de coses com la felicitat, de Primo Levi, d'Anna Frank, de portades de camps d'extermini, de Sant Jordi, de Colette i una mica de musiqueta, d'un interessant Brossa, vaig fer portades d'unes bruixes que estaven de dol, i per acabar, una bona entrevista a una bona autora.
Tot això, pensaràs, en un curs... doncs sí. En un curs, i és molt el que hem après, a banda de les sis obres treballades. Tot això no hauria estat possible sense una bona planificiació, una bona metodologia, un bon ambient i una bona intenció d'aprendre, un seguit d'elements contagiats a cada classe. S'ha demostrat que aprendre i estudiar pot ser fins i tot divertit, a més d'interessant i atractiu. S'ha demostrat que aprendre i "atrapar" l'estudiant es pot fer de moltes maneres. I de segur que aquesta és de les millors que hi ha. Les meves companyes cronistes sabran de què parlo. Oi? És per això que la tendència, l'ambient, de fer atractiu l'estudi, ha tingut gran "culpa" amb aquest bloc. "Un bloc?" Vaig pensar el primer dia quan vaig veure l'adreça en un full. Doncs sí, un bloc, per què no? El temps ha donat la resposta que va ser una bona idea.

Crec que és una de les assignatures de les que anirem més preparats a la Selectivitat, crec que fins i tot ens hi trobarem còmodes. Hem treballat bé totes les obres i, el més important, hem tingut interès i motivació. Algunes classes han estat millors que d'altres, algunes classes hem estat menys atents, menys participatius, més despistats, més estressats, més distants. Malgrat tot, espero, en acabar la Sele, donar un avís i confirmar que hem triat bé fent Literatura Catalana a les PAU.

Quan llegeixis això, siguis qui siguis i siguis d'on siguis, voldria donar-te a entendre que, facis el que facis quan siguis gran, intenta trobar la millor manera de fer-ho. Creu-me, n'hi ha de molt interessants i aquest bloc n'és una mostra.

També voldria confirmar el que comentava la nostra professora dies enrere; ella ha aconseguit que de qualsevol novel·la en traiem moltes coses, n'aprofitem allò que n'hem interpretat, en fer un sonet i agafar elements feministes de Maria-Mercè Marçal, per exemple. Segurament a partir d'ara vigilarem i actuarem de manera diferent si algun company, amic o conegut comença a actuar de manera estranya, segurament intentarem que no embogeixi; estic segur que intentarem fer-nos costat per no quedar-nos sols, i si hem de pujar mai una muntanya, hi trobem allò que esperem trobar-hi; confio en que si trobem la nostra parella ideal, al cap de deu anys, ens puguem reunir totes i tots per celebrar-ho, i seure tots junts, perquè més enllà de les parelles, totes i tots serem amigues i amics; espero que podrem aprofitar el rol de la societat que ens ha tocat viure i no deixar en l'oblit tot el que els nostres avantpassats van patir i van fer per poder viure en una societat com la nostra, malgrat hagin patit fins i tot tortures en un camp d'extermini; i sé, del cert, que a partir d'ara, encara que la poesia no sigui el nostre deliri -o potser sí!-, podrem posar el nostre granet de sorra per canviar, mica en mica, aquesta societat i fer possible que la lluna brilli sense la necessitat d'un sol al costat.

És per tot això que m'agradaria que aquest bloc seguís en peu, encara que sigui penjant una fotografia nostra de l'estiu que ve, encara que sigui per comentar com ens ha anat la Sele, encara que sigui per penjar l'enllaç d'un video del Youtube, encara que sigui per posar una paraula. Perquè també hem après aquest any que amb una paraula es poden dir moltíssimes coses.

Que la lletra dongui el seu fruit a cada pas que fem, i que no es perdi l'esperit literari, perquè, tal i com la nostra professora va dir al principi de tot, amb aquest bloc es pretén que siguem nosaltres mateixos. I sí, tot això que "us hem dit" ens ha "anat de gust".

Adalaisa, Càndida, Aloma, Carmesina, Plaerdemavida, Marta, una forta abraçada, i que això sigui un punt i seguit. Ha sigut tot un plaer.

Me'n vaig a seguir intentant tombar l'estaca.


Siset

2n premi!!!!!!!!!!!!!

Ho hem aconseguit!!!Com ja va explicar ahir l'Aloma, hem quedat segons en el concurs d'Edublogs en l'apartat d'aula de batxillerat!!!!Qui ens ho havia de dir!!!

La veritat és que aquest premi ha estat un bon regal ara que ja acabem el bloc. Les classes ja han finalitzat i cada cronista ja està fent el seu comiat. Estic molt orgullosa dels meus cronistes i aquest premi ens aporta il·lusió i reconeixement a la feina feta! No podia caure en millor moment; ha estat la gran sorpresa del final!

Aprofitem per felicitar a tots els guanyadors i a tots els blocs que hi van participar!!!!

Moltes felicitas, cronistes de Cornelius!!!! (Sapigueu que molts professors del centre ens han felicitat i també lectors del nostre bloc!!!)

Comiat d'Aloma!

Hola!!! Avui no fem cap activitat de la matèria ja que (per fi!) hem acabat! Sí, hem acabat el batxillerat! Ara ja queda el més dur, la selectivitat... Bé, aquesta entrada és només per acomiadar-me oficialment del blog, tot i que seguirà obert i quan tingui una estoneta i estigui inspirada escriuré alguna cosa. Ha estat un plaer treballar amb una profe de literatura catalana com la que tenim, Gemma Fontova, coneguda aquí al blog per Adalaisa. A propòsit, el meu nom real és Vanessa, Aloma aquí. Continuant amb el que estava dient... que aquest ha estat un any dur, de molt treball, molts nervis, moltes tensions, moltes pressions, etc. i la nostra estimada profe :P i la nostra estimada profe, ja des del primer dia, ens va crear un blog on faríem activitats cada setmana. Crec que aquesta idea tan original ha tingut el seu profit ja que, sí eren deures, però te’ls prenies d’una manera més amena, desconnectaves de posar-te a escriure en un full... i amb la tonteria, apreníem, se’ns anaven quedant les coses. Aprofito per dir que la Gemma, la nostra profe (que s’ho ha currat molt en el blog, bueno i en general) va presentar el blog a un concurs i... tacháaan! Hem quedat segons! Ens han donat el segon premi. Bé per anar acabant ja només dir que ha estat un plaer treballar en aquest blog (tot i que de vegades ens estresséssim) i moltes gràcies, primer lloc a la Gemma, pel temps que ha dedicat a això i per tot en general (l’altre dia vam fer una valoració a classe però resulta que el meu fort no és parlar en públic, per tant em vaig posar vermella com un tomàquet i no vaig dir res). I res, ens desitjo molta sort a nosaltres mateixos amb la sele i amb la vida en general! I, per suposat, als profes que tant ens han ajudat (tot i les batalletes que hem tingut sovint!). Gràcies i adéu (o fins aviat)! ;)

Poesia de Joan Brossa

"PRELUDI"

Aquests versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant.

Però,
avui, deixo estar
el meu esperit en el
seu estat natural. No
vull que l'agitin pensaments
ni idees.

La meva impressió d’aquest poema quan l’he llegit ha sigut que Joan Brossa no volia fer pensar al lector, i he pensat en això per dues raons:

Primer perquè els seus curts poemes costen molt de desxifrar i entendre, i en aquest poema no fa que sigui així.

I després perquè amb aquestes paraules el que ens intenta dir és que no vol pensar ni fer pensar.

Amb aquest poema ens vol dir que els versos són un conjunt de paraules que el lector simplement ha d’entendre.

Però en aquestes paraules no ha hagut de pensar massa per escriure-les, només ha escrit sense treure els seus pensaments ni les seves idees, aquesta vegada no vol fer volar el seu esperit d'escriptor.

Rosa Leveroni

Rosa Leveroni i Valls neix a Barcelona l’any 1910 i va morir a Cadaqués al 1985.

Va ser una poetessa. Va estudiar a l’escola de Bibliotecàries i va exercir com tal. Més tard va ser Llicenciada en filosofia i lletres. Deixebla de Carles Riba. A més de la poesia conreà l'assaig i la crítica literària (sobre Ausiàs Marc, especialment) i la narrativa curta, a Contes (1986). La seva poesia parteix de Carles Riba i es caracteritza per la transparència i un to de confidència a mitja veu, una poesia que Espriu qualificà de "divina simplicitat" i que encetà a Epigrames i cançons (1938) i continuà a Presència i record (1952). El 1981 l'aplegà en el volum Poesia. És l'obra d'una sensibilitat molt acusada que contempla la vida i el pas del temps amb melangia. Fou cofundadora de la revista "Ariel".

Als anys 40 es a dedicar amb tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront la repressió franquista. Va ser una de les primeres dones membres i posteriorment Socia d’Honor de la Asociassió d’Escriptors en Llengua Catalana.

Rosa Leveroni va haber de buscar i trobar un camí en solitari, quan el rebuig del rol socialment assignat a la dona no comptava amb gaires alternatives validades ni des del poder ni des dels costums ni des de propostes o moviments contestataris. Potser per aquí podríem trobar la raó de moltes solteries de dona -o en concret de moltes escriptores- al llarg de la història, i encetar la reivindicació d'un dels arquetipus més caricaturitzats dins del marc social i cultural en què ens movem.

Un dels seus poemes és:

QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR

Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.

Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me'n arracades.
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fóra dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Serà l'amor un sospir
d'aquesta tarda rosada.
Serà el pas d'un núvol blanc
damunt de les aigües calmes.
Potser serà el bell florir
d'aquella rosa tan blanca.
Serà l'amor la cançó
d'una campana de plata.

Sonets dels cronistes

Després de tractar el llibre de Bruixa de dol vaig demanar als cronistes que s'atrevessin a fer un sonet sobre la dona. Així, practicaven una composició poètica d'aquest llibre de poesia i parlaven també sobre la mateixa temàtica: la dona.

Avui han acabat d'entregar-los. I la veritat és que, un cop llegits, m'he endut una sorpresa quan he comprovat que en tots els sonets tracten més o menys el mateix punt de vista de dona, de la dona que no s'atreveix a parlar i que està sotmesa. Ha estat una sorpresa comprovar com el llibre de Maria-Mercè Marçal ha adquirit un sentit per a ells, ja que han utilitzat moltes imatges i símbols de la mateixa escriptora. Per què serà? Jo els vaig donar màxima llibertat, però potser Maria-Mercè Marçal s'acostava al concepte de dona més del que ells pensaven i, per això, han reaprofitat alguns dels seus elements. Quan vam començar a comentar la simbologia de les bruixes, se'l feia estrany i gairebé no ho entenien. Ara, han captat bé la simbologia de Bruixa de dol. La prova, aquests sonets.

Us deixo amb els seus sonets. Espero que us agradin molt!

Valoració pel crític Montero i Bosch de l'obra de Maria-Mercè Marçal

Montero i Bosch, Anna. "L'espai d'una llengua abolida". Maria-Mercè Marçal. Escriptor del mes, «Gener 1995» Institució de les Lletres Catalanes.

"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l'afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom», proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...] És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l'empeny, d'una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d'una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d'esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l'antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva. La poesia de Maria-Mercè Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent universals (l'amor, la solitud), són resseguits amb una veu que expressa la vivència femenina d'una manera que, per personal, esdevé col·lectiva. Al capdavall, la poesia de Maria-Mercè Marçal parla de la Dona, de les seues (a vegades difícils) relacions amb ella mateixa i amb el món, amb l'Altra, amb els/les altres, i de les seues (a vegades, no menys conflictives) relacions amb la paraula. Aquests elements, però, serien insuficients per explicar el sentiment de seducció que captiva el/la lector/a dels poemes de Maria-Mercè Marçal. Cal afegir-hi el domini magistral del vers, l'enorme atractiu de la seua personal simbologia, d'una gran riquesa sensorial que com en el tirs baudelerià, envolta, «amb la sinuositat del verb», la «voluntat recta, ferma i inamovible» de dotar les dones d'una veu poètica on emmirallar-nos. La poesia de Maria-Mercè Marçal, tot convocant els indicis d'una llengua abolida, traça l'espai personal on els mots lliuren la batalla per redreçar-la.


Estic totalment d'acord i contenta al haver llegit una crítica de l'obra com aquesta, ja que és un gran plaer que les autores començaren a voler fugir de la sumissió sota a la que estaven sotmeses per part de la societat cap a l'home, i tingués el valor de escriure sobre aquests temes (maternitat,feminitat,lluita,solitud..) tan clara i directament com Maria Mercè Marçal ho fa en la seva obra.
Una de les coses que més m'ha agradat al llegir la crítica ha sigut la manera d'Anna Bosch de descriure la temàtica de Bruixa de dol, "una experiència que,per personal, esdevé col·lectiva" i és que aquesta és una de les grans virtuds de l'obra de Marçal, que a partir dels seus poemes pots trobar una vivència personal que acaba sent col·lectiva, i t'empenya cap a una lluita per ser més fortes trencant els cànons de la societat.
Aquest pot ser un punt pel que recomenar la seva obra, i és que la simbologia dels seus poemes, acompanyat d'un joc enginyós de paraules, fa la lectura més atrevida i encara que (alguns)dificils de comentar per aquesta simbologia, força interesants.

A continuació m'agradaria deixar un poema que m'ha agradat molt del llibre bruixa de dol:
(Pertany al IV poema de l'apartat Bruixa de dol)ç

Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls,com la dama d'abans.
Però sense saber.ho i sense mans
et faiga senyals amb el gest oportú.

Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan,pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.

Portada bruixa de dol

Aquesta és la portada que jo atribuiria al llibre bruixa de dol,pels següents motius:
En primer lloc, si observem la imatge veurem alguns simbols que Maria-Mercè Marçal utilitza als seus poemes, podem veure quatre simbols principals dels seus poemes,tots relacionats amb la feminitat; Trobem l'aigua,la lluna, el cos nu d'una dona, i el color violeta.
Així doncs, utilitzant aquesta portada mostraria els temes principals a tractar en el seu llibre de poemes.
Si observem bé, també trobarem la fotografia de Maria-Mercè Marçal i en una meitat de la seva cara la lluna, a la que ella fa diferents atribucions al llarg del llibre, també com a simbol de feminitat.
Així doncs amb aquesta portada, composta d'alguns simbols referits a la dona, fent una lluita indirectament amb una portada que és el que ella pretenia (fer aquesta lluita directament) en el seu llibre

Conversa amb Maria Mercè Marçal

"Allà on literatura i vida fan trena. Conversa amb Maria-Mercè Marçal sobre poesia i feminisme" per Joana Sabadell. Serra d'or 467, novembre 1998.

"A la meva poesia hi ha una influència fonamentalment masculina [...] Arderiu, com que en l'àmbit ideològic accepta una feminitat més aviat arquetípica, m'aporta poc. En canvi, de les lectures de Plath i de Rich, encara que llegides en traducció, m'ha arribat una força -una mena de risc, en el cas de Plath [influència sobretot a Daddy, secció de Desglaç], i una visió política, en el de Rich-"
"En molts casos, dels meus poemes es pot dir que parteixen d'un vers de Foix o de Brossa, que van tenir una gran importància per al grup de gent que vam començar el Mall."
"Com la lluna [...] el que jo feia era prendre un dels referents d'aquest femení tradicional i forçar-lo fins que aquella mateixa imatge s'anés transformant i carregant de connotacions diferents. [...] El mateix ha passat amb la bruixa, la sal i la sang, per parlar només d'alguns dels termes clau de la meva poesia."
"Vaig estar casada quasi cinc anys, durant els quals tenia horror de quedar embarassada, perquè em feia l'efecte que la maternitat em clavaria en un lloc, em posaria una trampa de la qual no podria sortir. Però quan em vaig separar vaig començar a considerar la maternitat com una possibilitat que se m'havia escapat."



Aquesta és una entrevista que li fa Joana Sabadell a Maria Mercè Marçal al Novembre del 98, on l'autora parla en primer lloc de les influències de la seva poesia, com el sexe masculí, i quins autors també li han influït a l'hora de fer els seus poemes.
Diu que en molts casos els seus poemes parteixen d'un vers d'autors com Foix o Brossa, que van tenir molta importància pels qui van començar el Mall.

Després es centra en els símbols més significatius dels seus poemes, els símbols clau, com és la lluna, la bruixa, la sal i la sang, que fan referència a la dona, cadascún en un sentit diferent.

Seguit comenta la seva situació en el matrimoni que va durar cinc anys, i la por que sentia per si es quedava embarassada ja que això li duia a estar amb el seu marit per sempre, fet que ella no volia viure ja que el seu matrimoni no marxava bé. Però després, en separar-se del seu marit es va adonar que potser per culpa d'aquesta por va perdre l'oportunitat de ser mare.

Bé, respecte els comentaris de Maria Mercè Marçal sobre la seva por de quedar embarassada estic d'acord amb ella perquè si no està segura del seu matrimoni no pot arriscar-se lligar per sempre la seva vida a un home pel qual sent tantes angoixes.
Si l'autora no hagués passat per tot aquest conjunt de sentiments mai hauria publicat aquest llibre ple de poesies que ens mostren el valor de la dona i com ens hem de fer valdre.
Crec que la simbologia empleada en aquests poemes està ben acertada. En principi aquest llibre no m'agradava gens pel fet de estar replet de poemes, però una vegada vaig sapiguer el significat de les paraules que citava l'autora i entenia els poemes, li he agafat un cert gust a llegir-los.

Tenim als escriptors més a prop del que ens pensem!

Cronistes, tenim una bona notícia, que molts de vosaltres ja coneixereu, ja que la vaig comentar el divendres a classe. Però he pensat que era un fet que s’havia de publicar.

La Laia de la nostra classe, llegint els nostres apunts de literatura catalana per curiositat, va llegir “Maria Mercè-Marçal” i de sobte va dir que aquesta escriptora havia estat la dona del seu tiet, Ramon Pinyol, escriptor que va estar casat amb Maria Mercè-Marçal, i que junt amb ella, va fundar l’editorial Llibres del Mall, per tant, la Laia és la neboda de l’escriptor Ramon Pinyol. Això és increïble, tenim una amiga a classe que té un tiet escriptor i que a més a més hem estudiat.

I he de dir, que jo també vaig tenir l’oportunitat de conèixer a l’escriptor, en un dinar que vaig assistir amb família de la Laia, aquest home té quatre filles, dues d’elles són bessones, molt maques, cosines de la Laia.

El món és ben petit! Quina coincidència!

Portada

He fet la portada de manera que la lluna, que és el principal símbol del llibre ja que es refereix a la dona, es vegi de ple, i davant seu la bruixa, un altre símbol molt important en aquest llibre.
La imatge es veu envestida pels núbols, com fent referència a la trista vida que portaba Maria Mercè Marçal de casada.
El títol l'he fet en color lila ja que és el color de la dona.

Comentaris crítics de Maria-Mercè Marçal

Un lloc per a l'entusiasme. SobreSalvat-Papasseit". 1994. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"poeta d'extracció obrera, autodidacte, rebel, lliure, revolucionari, utòpic, antiautoritari, enamorat, tendre, eròtic, vital i -com si la mort volgués convertir-lo en emblema del poeta jove- mort als trenta anys."
"Aquests darrers dies, llegint Salvat, he descobert a més que, més enllà del meu entusiasme, la seva obra ha deixat una forta empremta en la meva pròpia poesia."


Respecte aquest fragment, Maria-Mercè Marçal ens descriu a Joan Salvat-Papasseit al•legant-lo al mateix temps. I és cert, i ja sabem, que l’autora el recorda en algun dels seus poemes. Ens el descriu amb les unes qualitats que s’adien a ell de la manera més encertada. Podem recordar que Salvat, en els seus poemes, ens mostrava aquest esperit rebel i revolucionari, on expressava els seus ideals (un d’ells l’anarquisme), i aquest era un dels temes dels seus poemes. L’altre és l’amor, i ella ens diu que era tendre i enamorat, i això és cert com hem pogut observar en els seus poemes, i també eròtic, perquè ens mostrava l’erotisme com a nou tema. És un poeta d’admirar, ja que, va morir de ben jove, però no es va ensorrar per això, ell va viure i va ser optimista, tot i assimilant la seva malaltia.

Mercè-Marçal, en aquest fragment, ens remarca que l’autor va deixar una forta empremta en la seva poesia. Això podríem observar-ho en aquest caràcter revolucionari de Salvat, ja que, de certa manera, l’autora també el mostrava en quan al feminisme, aquesta lluita constant per aconseguir el dret de la dona. Salvat, com la nostra autora, també ens parlava de l’amor, però de maneres diferents. I el més important és que Maria Mercè-Marçal ens remarca que era lliure, i aquest era el sentit que l’autora volia donar-li a les seves obres, aquest sentit de llibertat, ja que ella creia, que una dona havia de ser lliure, reconèixer-se com a tal, i per això havia d’estar sola.


"La passió amorosa", 1994. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"Perquè en el fons, a través de l'amor es busca potser una altra cosa que l'amor. Potser és un Desig sense objecte precís, sense termes, un Significat sense significant i per la qual cosa sempre serà decebut per qui pretengui encarnar-lo. Tot i la seva etimologia, la paraula passió sembla tenir una dimensió activa, creadora, que tendeix a expressar-se, i a expressar-se, quan ho fa, fora de la mesura preestablerta, i per la qual cosa li cal donar-se un llenguatge."


Quan aquest altre fragment, l’autora ens parla de l’amor, un tema molt present en la seva poesia, però també ens parla de la passió, molt relacionada a aquest anterior. L’amor ens apareix als seus poemes constantment, però no com un element positiu, sinó com una cosa negativa, que produeix dolor, i que sempre acaba malament. I Mercè-Marçal ens ho remarca molt bé en aquest fragment, quan ens diu que l’amor només és un desig, i que aquell que intenti atrapar-lo es decebrà, perquè no és allò que sembla. I la paraula passió, també és una altra que sembla omplir-se d’adjectius bonics, però que realment aquesta, que ens sembla transmetre emoció i felicitat, s’hauria de definir com a tal, i no associar-la, pel que nosaltres creiem, amb alguna cosa molt positiva. Pot acabar, com l’amor, fent-nos mal.

Portada BRUIXA DE DOL

Aquesta és la meva portada de BRUIXA DE DOL. Pel que fa al color de fons, té una clara relació amb el color negre de dol. Com podeu observar, la bruixa amb l'escombra, element que es repeteix molt com a símbol dins de la novel.la, es troba dins d'una rodona blanca, la lluna, què és la llum, un dels tres elements, junt amb l'ombra i el jo poètic, del llibre. Aquesta lluna és un símbol molt important, i que Maria-Mercè Marçal ens remarcarà molt en la seva poesia, de la dona, que ens representa aquest feminisme que ens defensa l'autora. La lluna també com a símbol de la maternitat. I el que més destaca és la bruixa, ja nombrada al títol del llibre, la que representarà la dona, i la qual apareixerà nombroses vegades dins del recull de poemes.

Entrevistes a Maria-Mercè Marçal

Maria-Mercè Marçal és una autora que introdueix moltíssims símbols en les seves obres. És per això que serà interessant conèixer què diu la pròpia autora, en aquestes dues entrevistes, sobre la seva interpretació de la poesia i sobre algun d'aquests símbols que empra. La primera entrevista porta per nom "Més enllà i més ençà del mirall de la Medusa", publicada el 1996 a Sota el signe del drac. Proses 1985-1997, publicat a Barcelona per l'editorial Proa el 2004.

"Les obres literàries, la poesia, no només són paraules: a través d'aquestes paraules es fa una obra d'elaboració de l'experiència, de construcció del sentit de les accions, d'articulació d'una visió del món, d'afaiçonament de la memòria."

Aquestes paraules de Maria-Mercè Marçal fan referència a la seva manera d'interpretar la literatura i sobretot la poesia. Segons l'autora, les obres no són simplement paraules, no són simplement una composició d'unes idees que conformen una composició poètica i prou, no. L'autora de Bruixa de dol, el llibre tractat pels cronistes a classe, opina i argumenta que amb els poemes, amb les seves obres, la intenció és posar per escrit allò que ella ha après, "elaboració de l'experiència", a més que busca donar un sentit a tot allò que diu. Així doncs, la poesia de Maria-Mercè Marçal serà acurada, tot el que diu ho dirà per algun motiu, tot tindrà un sentit, res apareix perquè sí. L'autora busca construir una poesia que faci pensar al lector, busca que aquest tingui en compte la percepció del món de l'autora, buscas que el lector no es quedi igual després de llegir el poema. La poetessa busca articular la seva visió del món i de reflectir allò que ha anat aprenent durant el pas del temps, busca plasmar en les obres la seva memòria. Així, l'autora barcelonina buscarà, en tot moment, lligar la poesia amb la seva ideologia i les seves creences. Prova d'això són els continguts feministes que es relacionen amb nombrosos símbols en la seva poesia.
Personalment, comparteixo aquesta interpretació de la literatura i en particular de la poesia, ja que, com plasmà Brossa en un dels seus poemes, la paraula sovint és la millor arma, ja que la poesia, en disparar les lletres i les paraules, aquesta bala arriba al cor de les persones.


La segona entrevista, amb el nom de "Elogi del drac", 1996, fou publicada també a Sota el signe del Drac. Proses 1985-1997.

"El drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d'amenaça, de força obscura, d'enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l'experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l'exili més enllà de la consciència i del llenguatge d'allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d'allò que en nosaltres resta del que queda exclòs."
"Si com a escriptora sento que les meves arrels s'enfondeixen en la sang del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l'heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre."

Maria-Mercè Marçal, en aquesta segona entrevista, mostra la seva visió del personatge mitològic del drac, sovint relacionat com un ésser dolent, enemic, com ara en la llegenda de Sant Jordi. Per a l'autora, el drac és el símbol d'una llengua emmudida, que no pot expressar-se. És doncs, un símbol positiu. Això es veu reflectit en aquesta entrevista, quan la poetessa disculpa i defensa el drac, dient que aquest personatge representa "tot allò que és exclós" i apartat de la societat, com la dona. Aquest fet fa que el drac "retorni en forma d'amenaça", en forma d'enemic, seguint, potser, la teoria de "qui sembra l'odi recull la ràbia". Maria-Mercè Marçal continua l'entrevista i afirma que qualsevol civilització té un procés excloent sobre la natura, dominant-la, exercint la seva força per damunt d'ella. Marçal reconeix que aquesta societat reconeix tot allò que ha quedat exclòs com un element malèfic, ja que és desconegut. És per això que el drac, un animal aparentment malèvol, és el poder que representa el que s'ha exclòs.
Finalment, l'autora barcelonina concreta que la visió que es té de la dona, una persona que necessàriament ha d'esperar que un príncep la salvi, és ben pobra, i que tot allò que va més enllà d'aquesta representació "primària" ha quedat, com el drac, exclosa de la nostra societat, i que la dona, en conseqüència, es trobarà en el mateix bàndol del drac.
Potser el que caldria és que per canviar aquesta tendència, la dona, com el drac, pugués volar lliurement, i si calgués llançar foc per la boca, que ho fes. Tot sigui per canviar aquesta societat masclista. Si s'aconseguís una unió total de la dona, com Marçal diu en algun dels seus poemes, amb la vida com a escut i arma, es podrien canviar certes coses, i acompanyada per un ésser com el drac, la dona es podria mostrar com el que realment és, independent i capaç de volar per sí sola.

Portada de Bruixa de dol

La portada destaca la figura de la bruixa com a imatge de fons, un personatge vinculat amb la feminitat i que es repeteix durant tota l'obra de Maria-Mercè Marçal. La bruixa, un personatge que viu al marge de la societat. Les bruixes, segons l'autora, representen el poder femení eliminat de la cultura masclista. Així doncs, aquests persoantges seran dones fortes que prescindeixen de la figura masculina. Són, per tant, lliures.
La bruixa de la portada vola -com un ocell lliure- amb una lluna darrere seu, potser el símbol més important d'aquest recull de poemes. La lluna és el símbol de la dona, una feminitat que cada vegada s'assumeix més. La lluna és lluminosa i rodona, com la maternitat; i com la dona, no ha tingut mai llum pròpia en la cultura, sempre ha estat acompanyada d'un element com és el Sol, símbol, aquí, de l'home.
Així doncs, la portada representaria aquests dos elements tant importants en l'obra de Maria-Mercè Marçal.
A més, i seguint la tendència feministas de l'autora, les lletres apareixen de color lila, el color del feminisme, convertint la lletra "O" de la paraula "dol" en el símbol d'aquest feminisme desitjat per Marçal.
Filant molt prim, hom podria trobar algun paral·lelisme entre aquesta inclusió d'una imatge en una paraula, amb un dels poetes avantguardistes que destacà per aquesta tècnica, com és Salvat-Papasseit. Val a dir que Maria-Mercè Marçal es fixa en d'altres autors, com el mateix Salvat, en aquesta Bruixa de dol.

A la final!

Dimarts dia 6 vam rebre la notícia que el nostre bloc havia estat seleccionat per passar a la final del concurs d'Edublogs II de Ciberespiral. Estem molt contents d'aquesta notícia! A tots els meus cronistes, MOLTES FELICITATS!!!!!!!

Però també hem de felicitar a tots els blocs de totes les categories que hi van participar, als finalistes i, evidentment, els altres tres blocs que també han quedat seleccionats en la nostra categoria (blocs d'aula de batxillerat). Realment, són molt bons i també hi ha una feina feta excel·lent. Aquests blocs posen de manifest un dels objectius d'aquest premi: treballar en les TIC és positiu, ofereix un ampli ventall i enriqueix la feina dels alumnes. Us deixo els noms dels blocs amb l'enllaç directe dels finalistes de la nostra categoria perquè els visiteu, ja que són força interessants.

Blog de Biología
Escribiendo que es gerundio
MeDiario Ambiental

I també us deixo l'enllaç on estan publicats tots els finalistes de totes les categories: http://edublogs08.ciberespiral.net/

Què opina Maria Aurèlia Capmany de K.L. Reich?

Maria Aurèlia Capmany comenta:

"(Joaquim Amat-Piniella) quedará para siempre, para las generaciones futuras, porque fue un sagaz y ecuánime testigo de su tiempo y quedará sobre todo como autor de una de las novelas testimonio más impresionantes que se han escrito en la postguerra mundial: K.L.Reich". (1974)

"No hace historia, ni acumulación de escenas vividas, sino una novela. Escribió una novela, en primer lugar porque era novelista y conocía y dominaba el arte de transformar la realidad en una nueva instancia, y en segundo lugar porque, en el caso concreto de su experiencia en los campos de concentración del nazismo, quería ir más allá de la relación del puro accidente inhumano de una locura colectiva, quería arrancar de estos hechos la dimensión precisa del individuo humano, con su grandeza y su miseria. Y así lo hizo". (1974)

Maria Aurèlia creu que l'autor del llibre sempre será recordat per la seva novel.la, per la seva escritura dels moments viscuts en el camp de concentració.
Han passat uns quants anys des de que la va escriure, i aquest autor encara és recordat i la seva novel.la es segueix llegint per molts lectors.
D'una altre banda, Maria Aurèlia opina que ell no fa un recordatori del que va viure, sinó una novel.la, primer perquè era a el que es dedicava i sabia convertir les experiències en relats, i també perquè en el que va viure als camps, l'autor volia anar més enllà amb els aconteixements que hi havia.

És a dir, Maria Aurèlia creu que és abans una novel.la que la història que va viure, en canvi, jo crec que aquesta és una novel.la d'aquestes fortes experiències d'Amat Piniella.
En aquest aspecte no estic d'acord amb ella, però a la resta sí.

Portada K.L Reich

Aquesta és la meva portada del llibre. La imatge principal són els milers de morts que van haver-hi als camps d'extermini nazi, i com els apilaven en muntanyes humanes, tots despullats i afaitats.
M'ha semblat una imatge impactant i molt realista, com el és el mateix llibre.
La segona imatge és la bandera amb el simbol nazi, marcant el color vermell, com el del títol del llibre, que també recorda la sang que van vesar.

"La gent no s'adona del poder que té..." de Joan Brossa

La gent no s'adona del poder que té:
amb una vaga general d'una setmana
n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia,
paralitzar l'Estat i demostrar que les lleis que
imposen no són necessàries.





He escollit aquest poema de Brossa per la manera de dir les coses: "clar i català", que es diria. Brossa diu en aquests versos cinc coses (una en cada vers) de manera directa, sense tabús ni ambigüetats, ho diu sense crear cap mena de confusió i, a més, amb una intenció de fer adonar la gent d'allò que pot arribar a fer, una intenció potser moral i instructiva, ja que el que vol fer Brossa amb aquest poema és, d'alguna manera, encoratjar la gent per plantar cara a l'Estat.
L'artista català anomena certes possibilitats que la societat té a les mans per canviar les coses: la vaga general, que desencadenaria la crisi econòmica i, com a conseqüència, la pressió per a l'Estat; la paralització d'aquest si la vaga general és seguida de manera multitudinària; demostrar que moltes de les lleis vigents són innecessàries o bé cal retocar-les.
Tot això Brossa ho diu tal qual, perfectament podria haver fet el mateix poema amb les paraules que jo he fet servir per descriure el seu poema; és a dir, no busca figures retòriques ni busca la rima, ni la mètrica,... la seva intenció és la de fer adonar la gent d'allò que pot arribar a fer: "La gent no s'adona del poder que té...".
Perfectament podem trobar paral·lelismes amb els fets que Brossa cita en el seu poema i alguns fets que al llarg dels darrers anys s'han produït a l'Estat espanyol. Més enllà de les revolucions estudiantils i obreres a França, el territori que es coneix com a "Espanya" també ha patit certes mobilitzacions. Per exemple, les vagues generals que es portaren a terme arreu de l'Estat durant la Transició espanyola, remarcant les que es donaren al Baix Llobregat, i sobretot a Cornellà.
D'altres vagues han anat apareixent setmana rere setmana, i de generals, a mitjan febrer, se'n convocà una a Euskal Herria -amb un seguiment divers arreu del territori- per protestar contra "l'Estat d'excepció". També, dia rere dia, s'han manifestat diferents veus i opinions per canviar les lleis, ja siguin a nivell local, nacional o estatal, i ja siguin lleis de l'àmbit de l'educació i l'ensenyament, en el sanitari, el judicial, el de treball o el de la cultura.

Així doncs, fem cas a Brossa, i adonem-nos que "La gent no s'adona del poder que té..."!

Portada de Bruixa de dol

Aquesta és la meva portada de Bruixa de dol.

A la portada apareixen els dos elements clau del llibre: una bruixa i la lluna, totes dues solitàries, com la visió que té l'autora.

Per qui no ho sàpiga, el llibre de Bruixa de dol és un recull de poemes, la majoria reivindicant el paper de la dona, feministes. Per a això utilitza dos símbols (bé, utilitza més, però aquests són els principals): la lluna i la bruixa. Si ens fixem tots dos símbols són femenins i inspiren coses referides a la dona, a la màgia... La solitud de les dones (punt de vista de l'autora) és deguda a què si volen ser reconegudes com a individu autònom han d'estar soles, igual que les bruixes. És per això que els dos elements de la meva portada són aquets i no uns altres.

Hi ha dos coses de la meva portada que m'agradaria destacar ja que potser no es veuen/interpreten a simple vista: la portada és negra (solitud...) i la bruixeta de colors freds i amb posat trist. D'altre banda hi ha un detalll que potser no es veu molt bé, i és que penjant dels cabells, porta un símbol, el símbol de la dona, de la feminitat (el ninot aquell que representa la dona).

Entrevista a Maria Mercè Marçal

Entrevista a Maria Mercè Marçal
—Què aporta de nou Bruixa de dol en relació amb el teu llibre anterior?
—En relació amb Cau de llunes no he pretès res més que afermar un camí que allà esbossava, ara amb més força, i amb el pas més segur. Com he dit en alguna banda, prossegueixo l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana —com totes essencialment masculina— i amb l'experiència quotidiana —sense veu— de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una recerca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula. L'aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solidària amb les altres dones i al mateix temps, com l'altra cara de la moneda, la dona sola: amb l'assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a "peix sense bicicleta"... Hi ha, com a Cau de llunes, potser amb una formulació més aprofundida, la desfeta, les contradiccions i l'espurna de felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalent entre homes i dones. A nivell formal, subratllaria que he gosat enfrontar-me amb el sonet i que ja no me l'he pogut treure més de sobre. I que persisteixo amb la cançó i altres formes diverses. El títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d'unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol.

En aquesta entrevista, a Maria Mercè Marçal se li pregunta quina relació hi ha entre el seu llibre Cau de llunes i Bruixa de dol. A aquesta pregunta, l'autora respon que el segon llibre és una refermació del primer, que el que busca és relacionar la tradició (masclista) amb l'actualitat, utilitzant com a símbol la tradició de les fades i les bruixes. Cerca la seva veu com a dona en tot el sentit de la paraula. Introdueix el binomi bruixa-lluna per fer palès, d'una banda, la dona solidària amb les altres dones, i, de l'altra, la dona en solitud, condició imprescindible per a existir com a individu. Pel que fa als aspectes formals, afirma la introducció del sonet. Per últim, explica la seva tria del títol, al·lusió a la cançó popular infantil, i al mateix temps metàfora de la dona, i és que, arribarà un dia en què ja no haurà de dur dol.

Respecte si estic d'acord o no, tampoc puc opinar gaire ja que no he llegit cap dels dos llibres (Bruixa de dol me'l he de llegir ja ho sé, aquest pont ho faré!). Bé alguns poemes saltejats si que els hem llegit i hem vist aquestes característiques que comenta l'autora. Tot i així, ho sento molt, però he de reconèixer que no m'agrada gaire, ni la poesia en general, ni el llibre, ni els símbols que utilitza l'autora. Penso que, d'una banda, no és la millor manera d'expressar la seva feminitat utilitzant la tradició de les bruixes i les fades, i de l'altra, hi ha vegades en què no comprenc la seva visió ja que no fa més que reivindicar el paper de la dona però creu (ho veig una mica pesimista) que només ho pot aconseguir mitjançant la solitud. No hi estic d'acord.

Bellas

I en ple 1 de maig, en plena diada reivindicativa pels drets dels treballadors/es, i mentre a classe repassem autores de caire feminista i poemes que ressalten la figura de la Dona, aprofito per penjar el videoclip Bellas del grup Canteca de Macao per mirar amb un punt de vista potser més optimista i esperançador el conflicte sexista.

Avui, tres dones més han resultat víctimes de la violència sexista a l'Estat espanyol.

No sóc la dona de la teva vida perquè sóc la dona de la meva vida.

Colette

Maria-Mercè Marçal va dedicar molts estudis a dones escriptores, Colette entre elles, de qui en traduí l'obra La dona amagada (Barcelona: Llibres del Mall, 1985). Així doncs, una mica d'informació d'aquesta novel·lista francesa.

Sidonie Gabrielle Colette va néixer a Yonne, França, el 28 de gener de 1873 i va morir a la capital francesa de París el 3 d'agost de 1954.
Colette era la darrera filla d'un matrimoni que ella mateixa va bautitzar com "Sido i el capità Colette", aquest darrer, un pseudònim que finalment adoptaria. Es casà amb Henry Gauthier-Villars, amb el sobrenom de Willy. El marit de Colette va descobrir de seguida les habilitats d'escriptora de la seva dona i la va animar a escriure les seves primeres obres: Claudine, una sèrie de records de l'època escolar de Colette.
Paral·lelament, Willy fou infidel a Colette, fet que l'escriptora, indignada, desesperada i burlada, va anar alliberant-se poc a poc del seu marit fins al punt de satisfer les seves ambicions teatrals en l'anomenat "music-hall".
Aquests foren anys d'alliberament moral de la pròpia Colette, anys en els quals va tenir vàries aventures amb d'altres dones. El 1906 es va divorciar de Willy.
Colette, a més, anava gestant la seva pròpia manera d'escriure, destacant una gran precisió en les paraules que descrivien la bellesa de la naturalesa, l'anàlisi i la sensibilitat dels animals, a més de la lliure expressió d'allò que és sensual. Colette també reivindicà els drets físics per damunt de l'ànima, i els de la dona per damunt de l'home, línies mestres d'aquesta escriptora francesa que encara no ha sigut reconeguda a causa d'una crítica totalment masclista i primitiva.
Colette va conèixer a Henry de Jouvenel, un polític i periodista amb qui es casaria el 1911. D'aquest enllaç matrimonial en naixeria la única filla de Colette, Bel-Gazou.
Dotze anys més tard, el 1923, Colette es divorcia de Jouvenel i als quaranta anys es converteix en la mentora de Bertrand de Jouvenel, el fill de 17 anys del seu ex-marit Henry, iniciant-li en l'escriptura. Aquesta experiència va servir a Colette per desenvolupar els temes i les situacions de Chéri y Le blé en herbe.
L'escriptora se n'anà a viure al seu apartament del Palais-Royal, on hi restaria fins la seva mort.
Colette és la única escriptora francesa que ha tingut dret a uns funerals nacionals. Fou enterrada al cementiri de Père Lachaise, a París.
De les seves obres cal destacar-ne Diàleg d'animals, La vagabunda, L'obstacle, Mitsou, La gata, Duo, El far blau, Els meus aprenentatges o L'estrella de la tarda.

El 1985 Maria Mercè Marçal va retratar Colette com si es tractés de la seva pròpia representació: “La seva obra és, doncs, reflex i esperó del seu llarg i tenaç aprenentatge de la llibertat. I, indestriablement, de la seva lluita constant amb les paraules per fer-los dir tot allò que abans d’ella no havia estat expressat i que, per tant, era inexistent; per fer-los il·luminar zones inexplorades d’aquell ‘continent negre’ de què parla Freud en referir-se al sexe femení”.
A més, Marçal també va dir de Colette: "El seu pare, el capità Colette, mutilat de guerra, fou un curiós personatge que deixava, a la seva mort, una dotzena llarga de volums acuradament enquadernats on -segons els títols estampats a les cobertes- havia escrit les seves memòries. Quina no fou la sorpresa de Colette i el seu germà quan descobriren que els centenars i centenars de fulls eren totalment en blanc -fora d'una dedicatòria inicial a la seva dona. Potser com a expressió d'un desig conscient o com a simple premonició, el petit nom amb què s'adreçava a la seva filla era Bel-gazov -és a dir, bell parloteig."

http://barjaweb.free.fr/SITE/ecrits/colette/colette.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Colette
http://vuitdemars.blogspot.com/feeds/posts/default

Record d'un malson

Record d'un malson

Aquest poema visual de Record d’un malson, em fa pensar que l’autor ha tingut un malson, i el que recorda és aquest cap, sense cos, per tant, m’imagino que algú, en el seu son, haurà estat decapitat. L’autor ha somitat amb la mort, o millor dit amb la matança. Pot ser que ell mateix hagi estat el decapitat, per tant, deu haver passat una mala nit, una nit per recordar. I per recordar aquest mal son tant terrible per sempre, ha deixat aquest cap, en blanc, sense res, sense cos, atemorit.

Biografia:

- http://www.joanbrossa.org

Simone de Beauvoir

Simone de Beauvoir

Simone de Beauvoir va néixer en una família burgesa, i era educada amb una forta moral cristiana, però va ser a la juventut quan va voler esborrar els seus orígens. Al 1929, després de conèixer a Jean Paul Sartre en la Sorbona es va unir a ell i el seu cercle, i van crear una relació amb la seva llibertat individual i amb la seva vida en conjunt. Va ser professora de filosofia fins a 1943, fins que l'ocupació alemanya de París, a causa de la Segona Guerra Mundial, la va allunyar de l'ensenyament. Durant aquest període va viure en la ciutat presa,, i va formar part de la Resistència Francesa. La seva primera novel.la va ser La convidada (1943), on va investigar els dilemes existencialistes de la llibertat, l'acció i la responsabilitat individual, temes que tracta també en novel·les posteriors com La sang dels altres (1944) i Els mandarins (1954), per aquesta útlima, la més important de totes, va rebre el Premi Goncourt. Les tesis existencialistes, segons les quals cadascun és responsable de si mateix, s'introduïxen també en quatre obres autobiogràfiques, entre les quals destaquen Memòries d'una jove de bona família (o Memòries d'una jove formal) (1958) i Final de comptes (1972).

Les seves obres oferixen una visió de revelació de la seva vida i el seu temps. Ha escrit assajos, i cal destacar El segon sexe (1949), que fa una anàlisi molt profunda sobre el paper de les dones en la societat; La vellesa (1970), un procès d'envelliment on critica de manera apassionant l'actitud de la societat envers els ancians, i La cerimònia de l'adéu (1981), on tracta la figura del seu company de tants anys, Jean Paul Sartre.

Ella ha escrit novel.les, assaigs, memòries i teatre:

Novel·les: La invitada (1943) La sang dels altres (1945)Tots els hombres són mortals (1946) Els mandarins (1954), Guanyadora del Premi Goncourt Les belles imatges (1966) La dona trencada (1968) Quan predomina l'espiritual (1979).

Assaigs: Per a què la acció (1944) Per una moral de l'ambigüetat (1947) L'existencialisme i la sabiduria popular (1948) El segon sexe (1949) El pensament polític de la dreta (1955) La llarga marxa (Enssaig sobre la Xina) (1957).

Memòries: Amèrica del nord dia a dia (1948) Memories d'una jove formal (1958) La plenitud de la vida (1960) La força de les coses (1963). Una mort molt dolça (1964) La vellesa (1970) Final de comptes (1972) La ceremònia dels adeus (1981).

Teatre: Les boques inútils (1945)

La invitada

Es una novel.la molt dura, sobre una parella que convida a una dona jove a entrar dins la seva relació. Es veuen relfectits els sentimients que desperten en la dona. Deixa entreveure com es va sentir en l' época que narra la novel.la, que no pas en les cartes sobre aquella mateixa època que la va escriure a Sartre. Es veuen reflectits els dubtes, el dolor, i els gels que ha d'ocultar per no pedre l'amor de la seva vida.


Bibliografía:

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Simone_de_Beauvoir