Preparant la selectivitat

Aquests dies els cronistes estan preparant la selectivitat. Estan una mica nerviosos, però segur que faran uns bons exàmens. Per ajudar-los una mica a estudiar, he fet uns esquemes de les lectures que entren a la selectivitat per tal que tinguin present allò més important. Els esquemes són fets a partir del llibre Lectures de batxillerat 2006-2008 de Proa.

La bogeria de Narcís Oller

Solitud de Víctor Català

L'irradiador del port i les gavines de Joan Salvat

Ball robat de Joan Oliver

K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella

Bruixa de dol de Maria-Mercè Marçal

No són res de l'altre món, però esperem que us puguin ajudar!

Sonets dels cronistes

Després de tractar el llibre de Bruixa de dol vaig demanar als cronistes que s'atrevessin a fer un sonet sobre la dona. Així, practicaven una composició poètica d'aquest llibre de poesia i parlaven també sobre la mateixa temàtica: la dona.

Avui han acabat d'entregar-los. I la veritat és que, un cop llegits, m'he endut una sorpresa quan he comprovat que en tots els sonets tracten més o menys el mateix punt de vista de dona, de la dona que no s'atreveix a parlar i que està sotmesa. Ha estat una sorpresa comprovar com el llibre de Maria-Mercè Marçal ha adquirit un sentit per a ells, ja que han utilitzat moltes imatges i símbols de la mateixa escriptora. Per què serà? Jo els vaig donar màxima llibertat, però potser Maria-Mercè Marçal s'acostava al concepte de dona més del que ells pensaven i, per això, han reaprofitat alguns dels seus elements. Quan vam començar a comentar la simbologia de les bruixes, se'l feia estrany i gairebé no ho entenien. Ara, han captat bé la simbologia de Bruixa de dol. La prova, aquests sonets.

Us deixo amb els seus sonets. Espero que us agradin molt!

Portada bruixa de dol

Aquesta és la portada que jo atribuiria al llibre bruixa de dol,pels següents motius:
En primer lloc, si observem la imatge veurem alguns simbols que Maria-Mercè Marçal utilitza als seus poemes, podem veure quatre simbols principals dels seus poemes,tots relacionats amb la feminitat; Trobem l'aigua,la lluna, el cos nu d'una dona, i el color violeta.
Així doncs, utilitzant aquesta portada mostraria els temes principals a tractar en el seu llibre de poemes.
Si observem bé, també trobarem la fotografia de Maria-Mercè Marçal i en una meitat de la seva cara la lluna, a la que ella fa diferents atribucions al llarg del llibre, també com a simbol de feminitat.
Així doncs amb aquesta portada, composta d'alguns simbols referits a la dona, fent una lluita indirectament amb una portada que és el que ella pretenia (fer aquesta lluita directament) en el seu llibre

Portada

He fet la portada de manera que la lluna, que és el principal símbol del llibre ja que es refereix a la dona, es vegi de ple, i davant seu la bruixa, un altre símbol molt important en aquest llibre.
La imatge es veu envestida pels núbols, com fent referència a la trista vida que portaba Maria Mercè Marçal de casada.
El títol l'he fet en color lila ja que és el color de la dona.

Comentaris crítics de Maria-Mercè Marçal

Un lloc per a l'entusiasme. SobreSalvat-Papasseit". 1994. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"poeta d'extracció obrera, autodidacte, rebel, lliure, revolucionari, utòpic, antiautoritari, enamorat, tendre, eròtic, vital i -com si la mort volgués convertir-lo en emblema del poeta jove- mort als trenta anys."
"Aquests darrers dies, llegint Salvat, he descobert a més que, més enllà del meu entusiasme, la seva obra ha deixat una forta empremta en la meva pròpia poesia."


Respecte aquest fragment, Maria-Mercè Marçal ens descriu a Joan Salvat-Papasseit al•legant-lo al mateix temps. I és cert, i ja sabem, que l’autora el recorda en algun dels seus poemes. Ens el descriu amb les unes qualitats que s’adien a ell de la manera més encertada. Podem recordar que Salvat, en els seus poemes, ens mostrava aquest esperit rebel i revolucionari, on expressava els seus ideals (un d’ells l’anarquisme), i aquest era un dels temes dels seus poemes. L’altre és l’amor, i ella ens diu que era tendre i enamorat, i això és cert com hem pogut observar en els seus poemes, i també eròtic, perquè ens mostrava l’erotisme com a nou tema. És un poeta d’admirar, ja que, va morir de ben jove, però no es va ensorrar per això, ell va viure i va ser optimista, tot i assimilant la seva malaltia.

Mercè-Marçal, en aquest fragment, ens remarca que l’autor va deixar una forta empremta en la seva poesia. Això podríem observar-ho en aquest caràcter revolucionari de Salvat, ja que, de certa manera, l’autora també el mostrava en quan al feminisme, aquesta lluita constant per aconseguir el dret de la dona. Salvat, com la nostra autora, també ens parlava de l’amor, però de maneres diferents. I el més important és que Maria Mercè-Marçal ens remarca que era lliure, i aquest era el sentit que l’autora volia donar-li a les seves obres, aquest sentit de llibertat, ja que ella creia, que una dona havia de ser lliure, reconèixer-se com a tal, i per això havia d’estar sola.


"La passió amorosa", 1994. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"Perquè en el fons, a través de l'amor es busca potser una altra cosa que l'amor. Potser és un Desig sense objecte precís, sense termes, un Significat sense significant i per la qual cosa sempre serà decebut per qui pretengui encarnar-lo. Tot i la seva etimologia, la paraula passió sembla tenir una dimensió activa, creadora, que tendeix a expressar-se, i a expressar-se, quan ho fa, fora de la mesura preestablerta, i per la qual cosa li cal donar-se un llenguatge."


Quan aquest altre fragment, l’autora ens parla de l’amor, un tema molt present en la seva poesia, però també ens parla de la passió, molt relacionada a aquest anterior. L’amor ens apareix als seus poemes constantment, però no com un element positiu, sinó com una cosa negativa, que produeix dolor, i que sempre acaba malament. I Mercè-Marçal ens ho remarca molt bé en aquest fragment, quan ens diu que l’amor només és un desig, i que aquell que intenti atrapar-lo es decebrà, perquè no és allò que sembla. I la paraula passió, també és una altra que sembla omplir-se d’adjectius bonics, però que realment aquesta, que ens sembla transmetre emoció i felicitat, s’hauria de definir com a tal, i no associar-la, pel que nosaltres creiem, amb alguna cosa molt positiva. Pot acabar, com l’amor, fent-nos mal.

Portada BRUIXA DE DOL

Aquesta és la meva portada de BRUIXA DE DOL. Pel que fa al color de fons, té una clara relació amb el color negre de dol. Com podeu observar, la bruixa amb l'escombra, element que es repeteix molt com a símbol dins de la novel.la, es troba dins d'una rodona blanca, la lluna, què és la llum, un dels tres elements, junt amb l'ombra i el jo poètic, del llibre. Aquesta lluna és un símbol molt important, i que Maria-Mercè Marçal ens remarcarà molt en la seva poesia, de la dona, que ens representa aquest feminisme que ens defensa l'autora. La lluna també com a símbol de la maternitat. I el que més destaca és la bruixa, ja nombrada al títol del llibre, la que representarà la dona, i la qual apareixerà nombroses vegades dins del recull de poemes.

Entrevistes a Maria-Mercè Marçal

Maria-Mercè Marçal és una autora que introdueix moltíssims símbols en les seves obres. És per això que serà interessant conèixer què diu la pròpia autora, en aquestes dues entrevistes, sobre la seva interpretació de la poesia i sobre algun d'aquests símbols que empra. La primera entrevista porta per nom "Més enllà i més ençà del mirall de la Medusa", publicada el 1996 a Sota el signe del drac. Proses 1985-1997, publicat a Barcelona per l'editorial Proa el 2004.

"Les obres literàries, la poesia, no només són paraules: a través d'aquestes paraules es fa una obra d'elaboració de l'experiència, de construcció del sentit de les accions, d'articulació d'una visió del món, d'afaiçonament de la memòria."

Aquestes paraules de Maria-Mercè Marçal fan referència a la seva manera d'interpretar la literatura i sobretot la poesia. Segons l'autora, les obres no són simplement paraules, no són simplement una composició d'unes idees que conformen una composició poètica i prou, no. L'autora de Bruixa de dol, el llibre tractat pels cronistes a classe, opina i argumenta que amb els poemes, amb les seves obres, la intenció és posar per escrit allò que ella ha après, "elaboració de l'experiència", a més que busca donar un sentit a tot allò que diu. Així doncs, la poesia de Maria-Mercè Marçal serà acurada, tot el que diu ho dirà per algun motiu, tot tindrà un sentit, res apareix perquè sí. L'autora busca construir una poesia que faci pensar al lector, busca que aquest tingui en compte la percepció del món de l'autora, buscas que el lector no es quedi igual després de llegir el poema. La poetessa busca articular la seva visió del món i de reflectir allò que ha anat aprenent durant el pas del temps, busca plasmar en les obres la seva memòria. Així, l'autora barcelonina buscarà, en tot moment, lligar la poesia amb la seva ideologia i les seves creences. Prova d'això són els continguts feministes que es relacionen amb nombrosos símbols en la seva poesia.
Personalment, comparteixo aquesta interpretació de la literatura i en particular de la poesia, ja que, com plasmà Brossa en un dels seus poemes, la paraula sovint és la millor arma, ja que la poesia, en disparar les lletres i les paraules, aquesta bala arriba al cor de les persones.


La segona entrevista, amb el nom de "Elogi del drac", 1996, fou publicada també a Sota el signe del Drac. Proses 1985-1997.

"El drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d'amenaça, de força obscura, d'enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l'experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l'exili més enllà de la consciència i del llenguatge d'allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d'allò que en nosaltres resta del que queda exclòs."
"Si com a escriptora sento que les meves arrels s'enfondeixen en la sang del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l'heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre."

Maria-Mercè Marçal, en aquesta segona entrevista, mostra la seva visió del personatge mitològic del drac, sovint relacionat com un ésser dolent, enemic, com ara en la llegenda de Sant Jordi. Per a l'autora, el drac és el símbol d'una llengua emmudida, que no pot expressar-se. És doncs, un símbol positiu. Això es veu reflectit en aquesta entrevista, quan la poetessa disculpa i defensa el drac, dient que aquest personatge representa "tot allò que és exclós" i apartat de la societat, com la dona. Aquest fet fa que el drac "retorni en forma d'amenaça", en forma d'enemic, seguint, potser, la teoria de "qui sembra l'odi recull la ràbia". Maria-Mercè Marçal continua l'entrevista i afirma que qualsevol civilització té un procés excloent sobre la natura, dominant-la, exercint la seva força per damunt d'ella. Marçal reconeix que aquesta societat reconeix tot allò que ha quedat exclòs com un element malèfic, ja que és desconegut. És per això que el drac, un animal aparentment malèvol, és el poder que representa el que s'ha exclòs.
Finalment, l'autora barcelonina concreta que la visió que es té de la dona, una persona que necessàriament ha d'esperar que un príncep la salvi, és ben pobra, i que tot allò que va més enllà d'aquesta representació "primària" ha quedat, com el drac, exclosa de la nostra societat, i que la dona, en conseqüència, es trobarà en el mateix bàndol del drac.
Potser el que caldria és que per canviar aquesta tendència, la dona, com el drac, pugués volar lliurement, i si calgués llançar foc per la boca, que ho fes. Tot sigui per canviar aquesta societat masclista. Si s'aconseguís una unió total de la dona, com Marçal diu en algun dels seus poemes, amb la vida com a escut i arma, es podrien canviar certes coses, i acompanyada per un ésser com el drac, la dona es podria mostrar com el que realment és, independent i capaç de volar per sí sola.

Portada de Bruixa de dol

La portada destaca la figura de la bruixa com a imatge de fons, un personatge vinculat amb la feminitat i que es repeteix durant tota l'obra de Maria-Mercè Marçal. La bruixa, un personatge que viu al marge de la societat. Les bruixes, segons l'autora, representen el poder femení eliminat de la cultura masclista. Així doncs, aquests persoantges seran dones fortes que prescindeixen de la figura masculina. Són, per tant, lliures.
La bruixa de la portada vola -com un ocell lliure- amb una lluna darrere seu, potser el símbol més important d'aquest recull de poemes. La lluna és el símbol de la dona, una feminitat que cada vegada s'assumeix més. La lluna és lluminosa i rodona, com la maternitat; i com la dona, no ha tingut mai llum pròpia en la cultura, sempre ha estat acompanyada d'un element com és el Sol, símbol, aquí, de l'home.
Així doncs, la portada representaria aquests dos elements tant importants en l'obra de Maria-Mercè Marçal.
A més, i seguint la tendència feministas de l'autora, les lletres apareixen de color lila, el color del feminisme, convertint la lletra "O" de la paraula "dol" en el símbol d'aquest feminisme desitjat per Marçal.
Filant molt prim, hom podria trobar algun paral·lelisme entre aquesta inclusió d'una imatge en una paraula, amb un dels poetes avantguardistes que destacà per aquesta tècnica, com és Salvat-Papasseit. Val a dir que Maria-Mercè Marçal es fixa en d'altres autors, com el mateix Salvat, en aquesta Bruixa de dol.

Portada de Bruixa de dol

Aquesta és la meva portada de Bruixa de dol.

A la portada apareixen els dos elements clau del llibre: una bruixa i la lluna, totes dues solitàries, com la visió que té l'autora.

Per qui no ho sàpiga, el llibre de Bruixa de dol és un recull de poemes, la majoria reivindicant el paper de la dona, feministes. Per a això utilitza dos símbols (bé, utilitza més, però aquests són els principals): la lluna i la bruixa. Si ens fixem tots dos símbols són femenins i inspiren coses referides a la dona, a la màgia... La solitud de les dones (punt de vista de l'autora) és deguda a què si volen ser reconegudes com a individu autònom han d'estar soles, igual que les bruixes. És per això que els dos elements de la meva portada són aquets i no uns altres.

Hi ha dos coses de la meva portada que m'agradaria destacar ja que potser no es veuen/interpreten a simple vista: la portada és negra (solitud...) i la bruixeta de colors freds i amb posat trist. D'altre banda hi ha un detalll que potser no es veu molt bé, i és que penjant dels cabells, porta un símbol, el símbol de la dona, de la feminitat (el ninot aquell que representa la dona).

Entrevista a Maria Mercè Marçal

Entrevista a Maria Mercè Marçal
—Què aporta de nou Bruixa de dol en relació amb el teu llibre anterior?
—En relació amb Cau de llunes no he pretès res més que afermar un camí que allà esbossava, ara amb més força, i amb el pas més segur. Com he dit en alguna banda, prossegueixo l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana —com totes essencialment masculina— i amb l'experiència quotidiana —sense veu— de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una recerca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula. L'aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solidària amb les altres dones i al mateix temps, com l'altra cara de la moneda, la dona sola: amb l'assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a "peix sense bicicleta"... Hi ha, com a Cau de llunes, potser amb una formulació més aprofundida, la desfeta, les contradiccions i l'espurna de felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalent entre homes i dones. A nivell formal, subratllaria que he gosat enfrontar-me amb el sonet i que ja no me l'he pogut treure més de sobre. I que persisteixo amb la cançó i altres formes diverses. El títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d'unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol.

En aquesta entrevista, a Maria Mercè Marçal se li pregunta quina relació hi ha entre el seu llibre Cau de llunes i Bruixa de dol. A aquesta pregunta, l'autora respon que el segon llibre és una refermació del primer, que el que busca és relacionar la tradició (masclista) amb l'actualitat, utilitzant com a símbol la tradició de les fades i les bruixes. Cerca la seva veu com a dona en tot el sentit de la paraula. Introdueix el binomi bruixa-lluna per fer palès, d'una banda, la dona solidària amb les altres dones, i, de l'altra, la dona en solitud, condició imprescindible per a existir com a individu. Pel que fa als aspectes formals, afirma la introducció del sonet. Per últim, explica la seva tria del títol, al·lusió a la cançó popular infantil, i al mateix temps metàfora de la dona, i és que, arribarà un dia en què ja no haurà de dur dol.

Respecte si estic d'acord o no, tampoc puc opinar gaire ja que no he llegit cap dels dos llibres (Bruixa de dol me'l he de llegir ja ho sé, aquest pont ho faré!). Bé alguns poemes saltejats si que els hem llegit i hem vist aquestes característiques que comenta l'autora. Tot i així, ho sento molt, però he de reconèixer que no m'agrada gaire, ni la poesia en general, ni el llibre, ni els símbols que utilitza l'autora. Penso que, d'una banda, no és la millor manera d'expressar la seva feminitat utilitzant la tradició de les bruixes i les fades, i de l'altra, hi ha vegades en què no comprenc la seva visió ja que no fa més que reivindicar el paper de la dona però creu (ho veig una mica pesimista) que només ho pot aconseguir mitjançant la solitud. No hi estic d'acord.