Aquesta obra de Joan Oliver no és pas cap retrat històric, sinó una metàfora, un conte exemplar que ens sacseja el subconscient col·lectiu. A través de sis etapes, s’hi explica el procés d’una revolució. Ens permet emmirallar-nos en el passat i ens prevé sobre el futur, perquè la història no es torni a repetir.
És ben clar, però, que les situacions i els personatges de La fam tenen darrere la revolta militar del 1936, l’ “Alzamiento Nacional” del 18 de juliol, que, a Barcelona, va tenir una immediata resposta. Les forces democràtiques van fer possible el manteniment de la legalitat republicana i van propiciar un esclat revolucionari. La desunió de les forces en presència, reflectida a l’obra a través dels dos personatges protagonistes, Samsó i Nel, va provocar l’afebliment del govern republicà i va repercutir en el desenvolupament de la guerra.
Avui, anys després de la mort del dictador i recuperat part el poder democràtic, som a l’últim episodi de l’obra, a l’última etapa d’una “transició”. Ara tenim sobre la taula la pregunta que ens formula Oliver: “Què en fem d’aquest poder? Com l’administrem?"
Però l’obra no ens parla únicament d’una situació política concreta sinó d’un fet terriblement humà, d'una experiència universal com és el fet de tenir fam, un estat més crític que tenir gana. La fam és ancestral, és salvatge, eterna. És un destí tràgic que ens uneix directament a l’esperit del poble i ens separa inevitablement del poder que tendeix a reproduir sempre les mateixes estructures.
Joan Oliver va escriure La fam l’any 1938. Ho va fer en molt poc temps i, a diferència del seu teatre anterior, mogut per una necessitat urgent d’explicar i d’explicar-se una situació històrica excepcional. Va obtenir amb ella el premi “Teatre Català de la Comèdia” i la va estrenar al teatre del mateix nom (l’actual Poliorama) quan la guerra era a les acaballes i estàvem a punt d’entrar en la llarga i negra etapa de la dictadura franquista, que va obligar Joan Oliver a emprendre el camí de l’exili, com tants i tants milers de ciutadans.
Font: declaracions de l'acor Pep Pla, director de l'interpretació d'aquesta obra d'Oliver que es va representar del 20 d’abril a l’11 de juny de 2006 al TNC.
Tot seguit, un tastet de "La fam".
(...)
Nel: Què no? Tant tu com jo som persones raonables. M'explico la teva decepció en veure la meva feblesa...; corn m’explico el teu enlluernament davant la figura de Samsó. No te'n faig cap retret. Però vull que sàpigues que encara t'estimo.
Lupa: És cruel que em parlis així en aquesta casa...
Nel: No, Lupa! Vinc a salvar-vos. A intentar-ho. No em mena cap mòbil interessat. Compleixo un deure.
Lupa: És el teu desinterès, la teva generositat, que m’avergonyeix. No mereixo que em tractis així.
Nel: Això té bona solució: no et donis per entesa. Jo vinc per en Samsó.
Lupa: Ara mateix has dit que era jo qui et portava en aquesta casa... Nel, he de confessar-te que em vaig equivocar. Fins ara no m'adono que al teu costat era feliç. Ara aprecio el benestar i la confiança que dóna sentir-se estimada... I he descobert la tortura d'estimar qui no t'estima... I ell! Ja el veus. Ha caigut més avall d’allà on era quan el vam conèixer... Jo, si vols, em vaig enamorar d'un heroi, d'un home més fort i més generós que els altres. Era valent sense petulància, menyspreava la mort. I posava el seu coratge al servei dels meus, de la justícia, i contra la traïció, contra la supèrbia d'una casta odiosa... Després he vist que la seva acció va ésser irreflexiva, que no va obeir cap impuls noble... Tu creus que en Samsó és dels nostres? De ningú, no és. Mai no ha tingut cap sentiment de fraternitat…
(...)
