Cant Espiritual, Joan Maragall

CANT ESPIRITUAL, (Joan Maragall)

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la il.lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia
com sia,tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

COMENTARI:
El tema d'aquest poema jo trobo que és l'elogi a la bellesa del món que ens envolta d'una banda, i d'una altra la por a haver d'abandonar aquest món tan meravellós. El poema va com dirigit a Déu, el poeta fa una mena de monòleg tot dirigint-se a Déu, però, òbviament sense esperar cap resposta ja que en això consisteix un monòleg. L'autor insisteix en el fet que si Déu ens ha donat un món tan meravellós i uns sentits tan perfectes per poder-lo gaudir... per què ha d'arribar un moment en què això s'acabi? I, si no s'acaba, què és el que ens pot deparar més meravellós, bell i perfecte que aquest món que ja tenim? Cap al final, l'autor demana a Déu que, sigui com sigui, quan li arribi "l'hora" el porti a un lloc millor que el que ja té, per que la seva mort sigui de nou com un naixement millor que el que va tenir.
En aquest poema és veu molt clarament l'elogi al món, característic dels modernistes, l'art per l'art, prendre's l'art com una religió, refugiar-se en ell.

El que a mi em suggereix el poema és això, la idea que si Déu és tan bo i piadós i quan ens arribi "l'hora" ens portarà a un altre "lloc", quin lloc pot ser aquest, més meravellós que el que ja tenim?

El tros que més m'agrada és aquest:

I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

Aquí és on diu que quan arribi "l'hora" el porti a un altre "lloc" encara més meravellós que aquest món per que continui gaudint, per que la seva mort sigui com tornar a néixer.


P.D. Gemma, una pregunta així per curiositat... ¬¬ Per què "nasos" sempre ens fas comentar poemes?? Amb lo poc que m'agrada a mi la poesia!!! hahaha!