Portada per a La Bogeria de Narcís Oller

Aquesta és la meva súperportada per a La bogeria. El meu punt fort no és la informàtica com veieu però m'ho he currat molt pel meu nivell :) m'he passat una bona estona fent la portadeta eh...!

Com veieu he posat el títol, l'autor i dues fotos superposades. La "simbologia" o significació que té la meva portada (o que jo he intentat suggerir) és: la foto central representaria a en Daniel Serrallonga (el "boig"), un home de classe benestant; la foto superposada a la dreta és un retrat del General Prim, ídol del nostre protagonista i de qui col·leccionava un munt de coses; i per últim la lletra del títol he intentat que suggerís una certa "aniguitat", vull dir, perquè s'entengui a través de la fotografia (també amb un aire "antic") i la lletra aquesta "a la antiga" i en cursiva que no és una novel·la dels "nostres temps", que pel títol es pot entendre (a mi em va passar abans de llegir-la) que és una novel·la que tracta la bogeria des d'un punt de vista més científic, més actual, de l'estil manicomi... i això. Bueno, doncs, res més per avui :) Li he comentat al Berni sobre la felicitació de la Naiara! Molt graciosa la foto de la nena! Ja tenim una cronista major d'edat, ja saps Naiara com et va dir la Nieves, a donar exemple!

Jacint Verdaguer: L'Atlàntida i Canigó

Canigó (1886)

El poema consta de 12 cants i un epíleg.

L'argument és el següent:

Cants:
Al Rosselló, mentre s'està celebrant una festa, arriben notícies que els àrabs estant envaint el territori. Tothom es posa en moviment per defensar la terra; entre ells Gentil, fill de Tallaferro i enamorat de la pastora Griselda, que, acompanyant el seu oncle Guifré, se'n va a lluitar.
Al Canigó, Gentil, que s'ha quedat sol, és encisat per la fada Flordeneu que li fa contemplar el Pirineu -extensament poetitzat-.
Segueixen les gestes de Tallaferro, que acaba presoner dels àrabs i després s'escapa i plora la suposada mort del seu fill.
Els cants VI i VII són els cants d'exaltació de la terra de les fades de les diferents comarques pirinenques durant el casament de Gentil i Flordeneu.
Finalment, Guifré troba Gentil cobert de flors i encara encisat i, pensant que ha abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu, l'estimba des de dalt del Canigó. Després de diverses lluites, davant el dolor i la ira de Tallaferro en conèixer la mort del seu fill, Guifré vol expiar el seu crim i funda, sota la direcció de l'abat Oliba, un monestir benedictí sobre la tomba de Gentil.
Una vegada morts Guifré i Tallaferro, Oliba amb els seus monjos puja al Canigó i allí tenen lloc una sèrie de cants dels religiosos i de les fades fins que aquestes acaben fugint i el Canigó queda desencisat després de plantar-hi una creu al cim.

Epíleg:El poema s'acaba fent referència a l'època actual -la de Verdaguer, en aquest cas- amb un diàleg entre els campanars dels monestirs de sant Miquel de Cuixà i sant Martí del Canigó, en què parlen de la caducitat de l'obra humana (representada per ells mateixos) enfront de la pervivència de l'obra de la natura -l'obra divina-.

Fragment del Cant 1 L'aplec

Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l'àliga acompanya
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n'entra a l'ermitatge devot de Sant Martí.

L'atlàntida (1876)

Aquest poema és una exaltació del passat, ja que explica l'incendi que es va produïr als Pirineus en temps d'Hèrcules.
Detalla l'engoixa del poble al veure aquell foc que s'ho emportava tot, el poble, arbres, i fins i tot alguns animals, quedaven sotarrats sota les cendres.
Per tot arreu hi havia foc, guspires, i en l'aire només es podia respirar fum.
Els pastors ploràven, però ràpidament fugien, mentre la resta d'animals, atrapats per les flames udolaven o fèien crits d'auxili.
La terra ja està adolorida, doncs tots la serra ja és cremada .

*Una curiositat: Està inspirada en Virgili (autor llatí, que per cert, vam treballar a Llatí a la part de literatura!)

Fragment del Cant primer L'incendi dels pirineus

I assaborint lo tebi record de sos abraços,
semblava viuda dir-li: —Oh, Atlàntida! a on ets?
Com solia, ahir vespre m’endormisquí en tos braços,
i avui los meus no et troben, d’esgarrifança freds.


BIBLIOGRAFIA:
- http://www.webpersonal.net/nova/verdaguer/marcs.htm
- http://www.rincondelvago.com/

(NOTA!: Del Canigó he trobat molta cosa, però de L'atlàntida, com pots veure no he trobat gairebé res :S)

Aniversari Feliç

Dijous la nostra cronista Càndida va fer anyets!!! Et desitgem molta alegria, pau i felicitat! (ah, i que escriguis moltíssimes cròniques plenes d'emocions!).

Moltes felicitats!!!

"Quo vadis, Hispania?"

Aquest matí he hagut de marxar de l'institut a l'hora de Literatura Catalana per poder-li fer una entrevista a l'alcalde de la nostra ciutat, el senyor Antoni Balmón. El motiu, el meu Treball de Recerca sobre "La Transició".

En una de les meves preguntes, l'alcalde m'ha assegurat que la Transició acabà el 1982 amb la victòria a les urnes del PSOE, i que així doncs, 25 anys després, ja no podem dir que estem en Transició, tot i que mai hi ha hagut una ruptura amb el Franquisme.

Arribant a casa, ràpid per dinar i tornar a l'institut (dimarts tenim tarda,...), mentre parava taula he posat el Telenotícies de TV3 i m'ha sobtat una notícia que podeu veure a la següent pàgina web: http://www.noticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=230415

El jutge multa amb 2.700€ els primers joves que van cremar fotos del rei.

No vull entrar en discussions sobre si té sentit o no jutjar una persona per cremar la foto d'un monarca (es veu que vivim a Espanya, segle XXI, i la llibertat d'expressió i la democràcia és total... haha!). El que més m'ha impactat és que el jutge no deixava que els acusats parlessin en català durant el judici. Els joves no han canviat l'idioma i han seguit parlant en català. Al final, el jutge ha cedit, tot i que els hi ho ha recriminat.

Així doncs, m'he quedat una mica sobtat: per una banda, l'alcalde de la meva ciutat diu que la Transició, aquell període que enllaçava una Dictadura on el català estava prohibit amb una Democràcia, ja ha acabat. I ha acabat fa 25 anys. I quan arribo a casa, per les notícies veig que gairebé han obligat a dos joves a parlar en castellà durant un judici, dient que no ho podien fer en català ja que "Esto es Madrid, estáis en España, vosotros sois españoles y teneis la obligación de conocer y hablar en castellano". No ho sé... tinc encara el dubte al cap.

Per cert... aquests joves han cremat unes fotos d'una persona que és qui és gràcies a qui ja sabeu. I encara hi ha gent que el defensa.

I per concloure, amb tot això, un darrer dubte: avui és 20-N de 2007, o 20-N de 1975?

A la imatge: els dos darrers Caps d'Estat de l'Estat Espanyol donant-se la mà

Siset

Per relaxar...

I davant de tanta feina, tantes hores d'estudi, tant d'estrés, tanta paciència, tants nervis... proposo, per evadir-nos una mica d'aquest ambient, una cançó d'un músic francès. Aviam si això ens ajuda a relaxar-nos, encara que sigui per uns petits moments...
Al ser la versió original en castellà, passo a copiar-ne el fragment original, i també la traducció en català (qui sap si algun company del nord arriba a aquesta pàgina!).

"Solo voy con mi pena " - Només arrossego la meva pena
Sola va mi condena - la meva condemna també va sola
Correr es mi destino - Córrer és el meu destí
Para burlar la ley - per poder burlar la llei.
Perdido en el corazón - Perdut en el cor
De la grande Babylon - de la gran "Babylon"
Me dicen el clandestino - m'anomenen "el clandestí"
Por no llevar papel - al no portar papers
Pa' una ciudad del norte - Cap a una ciutat del nord
Yo me fui a trabajar - me'n vaig anar per treballar
Mi vida la dejé - la vida vaig deixar
Entre Ceuta y Gibraltar - entre Ceuta i Gibraltar.
Soy una raya en el mar - Sóc una ratlla en el mar
Fantasma en la ciudad - fantasma en la ciutat
Mi vida va prohibida - La meva vida està prohibida
Dice la autoridad (...)" - segons l'autoritat (...)".

Clandestino, Manu Chao

Exposició de mitologies gregues

Bé, com jo no vaig poder anar al recital d'en Gerard Quintana, ni tampoc m'ha sobtat res sobre la literatura durant aquesta setmana, explicaré el meu punt de vista sobre l'exposició on vam anar el passat divendres amb la classe de grec.
No va ser una visita força llarga ni extensa en temari, ja que només hi havien cartells sobre els mites grecs, i al costat de cadascú, una petita exposició que hi representava el passat i present del contigut del mite.
Lo que em va sobtar d'aquella exposició és que sempre he sapigut que hi han bastants mites però mai m'havia parat a pensar quants hi han en realitat ni què volen dir en certa manera, i a l'exposició hi vaig poder comprovar al llegir-los tots i reflexionar una mica sobre el que hi exposaven, que encara que jo no crec en tota aquesta història que hi ha sobre mites, ja que crec que és una cosa imaginaria i poc realista que mai ha passat i no li trobo sentit a que hi existeixi tot aquest enrevolt, però és part d'una cultura i un coneixement mundial que ara em sembla més interessant que avans.

Vilaniu

Vilaniu és la descripció realista de una vila provinciana, on la política menuda i les baixeses rurals tenen unes conseqüències tràgiques. Com diu el crític Manuel de Montoliu,

L'ambient físic, el paisatge, ha inspirat en aquesta novel·la planes insuperables de color i de vida, que potser no tenen parió en la literatura catalana.

Les relacions entre la dona d'un dels cacics, Isabel de Galceran, i el jove Albert permeten de descriure la decadència dels nuclis rurals en benefici de l'emergent burgesia barcelonina. Les dues families de cacics més importants de Vilaniu estan enfrontades. Davant la que sembla victòria dels Galceran, els Rodon contraataquen escampant calúmnies, a partir de l'enamorament del jove Albert per Isabel de Galceran.

Hi ha dues parts diferenciades. A la primera (els 11 capítols inicials), Oller se centra en la Festa Major. S'hi presenten personatges, relacions, llocs, costums...És la part més realista i de més acció. La segona part (els 10 capítols finals), ens relata la calúmnia de les falses relacions extramatrimonials d'Isabel i Albert i les conseqüències que se'n deriven. També s'embolica la troca pel vessant polític, amb l'empresonament d'en Rodon. El final és tràgic: La Isabel avorta, emmalalteix i mor, la seva família marxa de Vilaniu per no tornar-hi mai més i l'Albert se suïcida.

La novel·la comença respectant les pautes del realisme però acaba romànticament, gairebé com una novel.la de fulletó.

Pilar Prim (1906)

Pilar Prim,és una novel·la de Narcís Oller, que s'inscriu dins del corrent modernista, tot allunyant-se del realisme i el naturalisme.

L'argument de Pilar Prim, és la història d'una dona que lluita contra la moral convencional i els prejudicis que encotillen una societat burgesa i hipòcrita. El realisme de la novel.la és sobretot filosòfic i interior; per això és una novel.la molt més complexa que les anteriors. Presenta l'opressió de la dona i la seva frustració sexual i social, en un entorn masclista i moralista, hi són tractats amb valentia i rigor, seguint la línia de grans novel.les del segle XIX, com Madame Bovary, Anna Karenina o La Regenta. El nom de la protagonista ja ens dóna pistes del seu caràcter i de la lluita que ha de sostenir l'individu que vol ser lliure i , alhora, vol mantenir els vincles afectius i socials. Hi apareixen interessants elements de la lluita de classes: enfront de l'aristocràcia, romàntica i em regressió, s'imposa triomfant la burgesia materialista, poderosa econòmicament però buida, grollera i vulgar de sentiments.

Aqui deixo tambè les nomenades edicions escolar per si algú li sobra temps (to irónic) i vol llegir-lo perquè li a agradat l'argument.

Un llibre més al que m'agradaria fer una ullada per el tema tan realista que tracta, i no puc..

Que tothom passi un bon cap de setmana, el meu hallowen ha estat inovlidable!

Exposició de cultura grega

Divendres passat, vam anar de sortida al castell de Can Mercader, on hi havia una exposició de mitologia grega. Veritablement em va sobtar molt diferents objectes i l'exposició en concret.
Primer perqué era falta de fundament,i la critico negativament perquè aquesta sortida ens hauria d'haver servit per ampliar els coneixements com alumnes estudiants de cultura i mitologia grega, i només vam trobar col·locats cartells on les explicacions eren molt limitades i senzilles (d'aqui també podriem extreure com a critica positiva, que la senzillessa dels cartells es deguda a que tothom pugui entendre'ls).
Una altra crítica és que la durada de l'exposició,a més a més, sense guía, no va prolongar-se més de 15 minuts. Però el que més em va sobtar, va ser, que a cada exposició d'un Déu, hi havia objectes desde l'antigüetat fins a l'actualitat que representaven la temática del Déu. Per exemple, Ades es el Déu de la mort, doncs hi havia una pistola, una xeringa i un recipient amb sang.
La meva reflexió va ser cuan vaig veure l'estant on estava afrodita, la deessa de la bellesa i de l'amor, on s'havien caracterizat els diferents cànons de bellesa desde l'antigüetat fins ara. Com objecte teniem una foto de la marilyn monroe i una barbie, i com a divinitat afrodita. A
ixò va fer-me pensar en l'estereotip de dona que la societat busca, i els problemes que això comporta.
Desde sempre la societat ha buscat cànons de bellesa i estereotips per seguir, i ha rebutjat alló que no està fixat; Per això m'ha semblat bo per comentar, i per aixi oferir una reflexió a tothom sobre aquest tema, perquè només esta en les nostres mans que això canvii i deixi de portar problemes per a milers de dones sobretot, i tambè als homes que pateixen malalties per culpa d'aquest tema, estereotips , publicitat i que poden sorgir fins i tot a partir d' una cosa tan simpe com pot ser una visita a una exposició.

Reflexionem doncs!

Tempus fugit celeritas

Els meus cronistes estan molt preocupats pel temps. Igual que els llatins, creuen que el temps va massa ràpid, que els fuig de les mans, i no tenen prou "temps" per poder relatar totes les cròniques que tenen encomanades des de fa "temps".
Però, ben mirat, que és el "temps"? Si mirem el diccionari de l'IEC, en la primera entrada ens proposa la següent definició: Forma mental que assumeix l’experiència de la durada i de la successió, el temps essent concebut com a transcorrent contínuament i uniformement i mesurat per fenòmens successius que ocorren a intervals regulars, com la revolució aparent de l’esfera celeste causada per la rotació de la Terra. Queda clar, doncs, que és una forma mental donada gràcies a l'experiència.
Joan Fuster, a Indigacions i propostes, ple d'ironia, ens defenia la seva manera d'entrendre el "temps".
-QUÈ passa?
- El temps.
I, en efecte, això que passa és el temps.

Per què ens preocupa tant el temps si encara no sabem el que és? Per què ens preocupa tant tenir temps? És una possessió, potser? Com és que malament si el temps passa lent i malament si el temps passa ràpid?
Temps, una paraula ben estranya.