diumenge, 25 de maig del 2008

Ha arribat el final

Porto dies intentant pensar quina seria la millor manera d’acomiadar-me d’aquest bloc. Voldria dir tantes coses… És difícil resumir tots aquests mesos amb poques paraules.

Quan em van dir que aquest any faria literatura catalana a 2n de batxillerat, ho vaig tenir clar de seguida i abans de conèixer els meus cronistes ja els havia configurat un bloc. Pensava, i ara encara em refermo més, que seria una bona manera perquè aprenguessin més, per tenir una visió més general de literatura i un espai ideal perquè creessin les seves pròpies composicions.

El primer dia de classe els cronistes es van quedar sorpresos. Realment, no s’ho esperaven i no sabien bé com aniria. Va costa una mica que poguessin escriure –ja ho té la informàtica- però al final tos van adoptar la personalitat d’un personatge literari (Aloma, Carmesina, Càndida, Marta i Siset) i van començar a treballar. Fent ara memòria de tot el que ha suposat, he de dir que no els va ser fàcil. Cada divendres quan a classe, i després per mail, els explicava les activitats ja tremolaven… "On busco això?; No em funciona l’ordinador; Però això què vol dir?; Com vols que fem aquest escrit?" Sempre hi havia dubtes; en el fons, un bon senyal perquè volia dir que estaven desperts. De mica en mica, van agafar el ritme i les seves recerques o "creacions" estaven molt bé. Fins i tot, i aquí m’omplia de satisfacció, s’atrevien a posar les seves pròpies cròniques, sense que jo els ho hagués manat.

Tanmateix, el bloc no era una cosa a part de l’estructura de la classe, sinó que en formava part. Així, ha grat al voltant de les sis lectures prescriptives de la selectivitat i de tots els moviments o autors que hem estudiat. Des de les faules de Ramon Llull i les cròniques dels reis, passant per les pintures modernistes i acabant per escriptores internacionals; des de l’ampliació de les obres dels autors estudiats, passant per la configuració de les portades dels llibres i les diapositives sobre poemes de Joan Salvat-Papasseit fins a l’elaboració de sonets sobre la dona imitant Maria-Mercè Marçal.

Ara que ho miro des de lluny i en la seva globalitat, quedo perplexa i, alhora, emocionada de tota la feina que han fet. Mai hagués pensat que haguessin treballat tant. A classe, pobres, també. Copiaven els apunts com a desesperats, sense ni temps per assimilar tota l’allau d’informació que els donava. De vegades, també feien activitats més creatives: escriptura automàtica, audició de poemes mentre estaven relaxats o les famoses monedetes.

I ara ha arribat el final. Els cronistes ja han après prou i poden començar a volar, a anar a altres scriptorium, veure altres móns i créixer. I estic orgullosa que ho puguin fer, però també, potser per la proximitat del temps, no puc evitar de sentir una mica de melangia, i, si em permeteu dir la paraula, nyonya. He gaudit molt mentre feia aquestes classes, llegia les seves cròniques o, simplement, observava com cada cop sabien més i més. Ha estat un plaer.

M’agradaria pensar que els cronistes s’han emportat algun trosset d’aquestes classes a les seves vides. Ja els vaig dir a l’última sessió que si al cap dels anys recordaven que els bons llibres porten una experiència humana universal amb la qual tots ens hi podem identificar i que no hem d’eliminar la lectura d’un llibre perquè no s’adeqüi a la nostra moralitat o pensament ja em donaria per més que satisfeta.

Ha arribat el moment d’acomiadar-nos. Hem decidit, però, que el bloc el mantindrem obert perquè la gent pugui consultar les recerques que hem fet o, per què no, llegir les creacions dels cronistes. També hem dit que si mai ens ve de gust escriure, ho farem. Si això serà cert o no, no ho sabem… Esperem que us hagi agradat el nostre bloc i hàgiu gaudit tal com ho hem fet nosaltres.

I per acabar una foto dels cronistes i Adalaisa. Darrere d’aquests llibres, d’aquests personatges literaris…

S’amagaven aquestes cares:

Sóc l’Adalaisa del comte Arnau de Joan Maragall, l’abadessa d’aquest petit scriptorium de Cornellà de Llobregat. I ells són els meus cronistes: Aloma, Carmesina, Càndida, Marta i Siset. Junts hem creat una història, una història ben nostra que hem volgut compartir. Aquest és el final del principi del llibre que hem escrit plegats. Hi haurà més paraules, més frases, més paràgrafs, més capítols, perquè encara ens queda, tot i que sigui per separats, molt camí per recórrer.

Bon viatge a tothom!!!
Que sempre tingueu un llibre per descobrir!

2 comentaris:

Bernat Vilaró Sabaté ha dit...

Crec que el que ens has ensenyat va més enllà dels estudis, dels sis llibres, del Batxillerat, i de la Selectivitat. Crec que ens has ensenyat a llegir i a entendre el que llegíem. Ens has ensenyat a entendre què és una paraula, a entendre què volen dir els mots i a comprendre perquè hi apareixen.
Que el camí sigui llarg, espero que compartint nous llibres, perquè si sempre ens quedarà un llibre per compartir, crec que ens en quedaran molts per comentar junts.

De nou, gràcies.

Marta ha dit...

Amb tot això de la Selectivitat, i les hores d'estudi, no havia tingut temps per mirar les últimes entrades del blog, ni aquestes fotografies tan divertides que ens vam fer a classe! Però ara ja ha acabat tot i les he pogut mirar.
Ens hem emportat, i crec que no només parlo per mi, alguna cosa molt gran d'aquesta assignatura, i és que mai m'hagués arribat a imaginar que ho viuria tant... al final ens venia de gust, fins i tot, publicar entrades al blog, i com bé has dit, en Siset i jo, per exemple, vam arribar a publicar entrades sense que tu ens diguessis res, simplement per pura inspiració.
Has aconseguit, amb aquestes paraules, emocionar-me (i si, treure algunes llagrimetes) i és que a ningú ens agraden els "adeus". Però estic segurissima que el blog no acaba aquí, i encara menys el record, i tot el que ens uneix...
El blog ha estat tota una obra d'art!

Gràcies, fins sempre.