Francesc Vicent Garcia i Torres, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona, (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1582 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623) fou un poeta i eclesiàstic català.
El 1605 fou ordenat sacerdot a Vic. Va escriure en prosa, teatre i poesia. Conreà una poesia artificiosa i elegant com el sonet A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil o les Dècimes d'un galan a les llàgrimes d'una dama. També escriví sàtires violentes i composicions obscenes i grolleres.
El seu estil fou imitat per molts autors catalans del segle XVIII, fenomen que es coneix amb el nom de vallfogonisme. Va ser criticat per alguns autors de l'època i va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el periode de la Decadència. Per aquest motiu es presentava als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva identitat. Va fundar una escola literària que va viure fins el segle XIX.
La seva visió del món era teatral, és a dir, el món es considera un teatre on cadascú te un paper assignat per Déu; tenia escassa confiança en la capacitat humana. El 1703 es publicà una part de la seva obra. L'edició de 1770 fou prohibida per la Inquisició.
L'any 1988 Albert Rossich inclogué poemes seus en l'antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII. La seva obra més important va ser El Sermó (1622) on lloava al rei. Fins als anys cinquanta del segle XX, la figura del Rector de Vallfogona va ser protagonista de molts acudits.
El 1605 fou ordenat sacerdot a Vic. Va escriure en prosa, teatre i poesia. Conreà una poesia artificiosa i elegant com el sonet A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil o les Dècimes d'un galan a les llàgrimes d'una dama. També escriví sàtires violentes i composicions obscenes i grolleres.
El seu estil fou imitat per molts autors catalans del segle XVIII, fenomen que es coneix amb el nom de vallfogonisme. Va ser criticat per alguns autors de l'època i va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el periode de la Decadència. Per aquest motiu es presentava als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva identitat. Va fundar una escola literària que va viure fins el segle XIX.
La seva visió del món era teatral, és a dir, el món es considera un teatre on cadascú te un paper assignat per Déu; tenia escassa confiança en la capacitat humana. El 1703 es publicà una part de la seva obra. L'edició de 1770 fou prohibida per la Inquisició.
L'any 1988 Albert Rossich inclogué poemes seus en l'antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII. La seva obra més important va ser El Sermó (1622) on lloava al rei. Fins als anys cinquanta del segle XX, la figura del Rector de Vallfogona va ser protagonista de molts acudits.
"Si los raigs ab què a penes me tocàreu De la llum celestial de aqueixa
cara, Perquè mon tendre cor no s’abrasara Ab tal pressa, Senyora, els retiràreu,
Una piadosa crueltat usàreu: Juntament fóreu pròdiga i avara, Puix, excusant
un mal que bé causara, De mil béns i dolçures me privàreu.
Quant més que, si
mon fat venturós era, O Ídol de mon gust, ingrata amada, Que fósseu ma tirana i
homicida,
Cert, morir per morir, més me valguera Que lo foc amorós, no la
gelada Del desdeny, acabàs ma trista vida."
Bibliografia: http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/vallfogona.htm
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada