La imatge que podeu observar la vaig fer aquest estiu passat a Corsica (Còrsega). És una fotografia presa a una platja prop de la ciutat de Corte, a l'est del país.
Vaig fer la fotografia quan em trobava sol (els meus pares eren a l'aigua), i parant un moment de llegir, alçant la vista, vaig veure aquest meravellós, amb uns núvols ben grans que tapaven per uns moments aquell sol que portava tota la tarda escalfant-nos.
Pels meus pensaments passaven moltes coses; les ganes de tornar per retrobar-me amb algú, que relaciono amb els núvols, interpretant-los amb l'explosió de felicitat, amb el cúmul de sentiments que tindria quan arribés aquell moment. L'aigua del mar, en canvi, em transmitia pau i tranquil·litat. El mar sempre m'ha semblat un indret on desfogar-te, on buidar la ment... mirar el mar, en aquells moments, em semblava la millor manera de deixar que passessin les hores d'aquelles vacances, amb el soroll de les onades de fons, amb una càlida brisa i una aigua freda que s'anava acostant als meus peus. Els nens (i les nenes), jugant a la sorra, em recordaven a les colònies que havia passat amb l'esplai, onze dies amb aquelles criatures que tants maldecaps ens han provocat però que alhora, tanta felicitat i recompensa ens han donat. Una sensació que també em transmetia satisfacció i confiança.
Recordo també, que el fet de trobar-me en un país estranger, on ningú em coneixia, em donava una certa llibertat de poder observar més, de poder gaudir més d'aquelles sensacions, d'alliberar-me d'aquella engoixa arrossegada durant tot el curs, d'aquell inacabable "haver de fer tal i tal cosa".
Pau, tranquil·litat, llibertat, fins i tot amor; això és el que recordo d'aquells núvols, d'aquelles onades, d'aquell sorollet, d'aquell moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada