Decidit, l’Emili entrà en aquells camions que transportarien els presos als seus llocs d’origen. Un per un, tots van anar retornant a les capitals d'aquells països que seguien patint, en menor o major mesura, les seqüeles d'aquelles persecucions, d'aquella repressió, d'aquella por, d'aquell feixisme.Era el maig de 1945, l'Emili havia entrat al camp feia cinc anys. Ara, tan sols volia respirar aires de llibertat, de tranquil·litat i d'esperança... no sabia si ho podria fer pas en aquella Barcelona ocupada pels franquistes.
Poc a poc, cada company que havia conegut en aquell malson, en aquell camp, va anar baixant dels camions, sent això -entre crits d'"eureka"- un símbol més d'aquella alliberació necessària, però sobretot d'aquella llibertat que haurien de trobar a partir d'aleshores, i que no seria gens fàcil trobar-la.
Arribà el torn dels espanyols, de manera que andalusos, murcians, valencians -per aquest ordre- anaren abandonant els camions. Ja a Barcelona, l'Emili baixà també, acompanyat de dotze presos catalans més. Què faria ara? On aniria? Què caldria dir? Què no podria fer ni dir?
Encara guardava part d'aquell cigarret que havia fumat el seu darrer dia en aquell camp. Recordava aquell home tan amable, aquell que li va oferir un cigarret. Havia après que viure era sinònim de patiment, i que alhora, per sofrir calia viure. Ja era a casa, sol, sense ningú que l'esperés, però ja era a casa. Poc a poc s'estirà al llit, intentant descansar i aclucar els ulls tranquil·lament després de tota la barbàrie.
Sembla ser que somnià amb aquell darrer home amb qui havia compartit les darreres hores d'aquell camp. Semblava espanyol, potser no ho era, però ho semblava. Desitjà interiorment que trobés la sort un cop arribés també a casa seva; la sort, la felicitat però també la llibertat.
L'Emili s'estava uns dies amagat en les golfes d'una casa amagada. No havia pogut tornar a casa ja que eren molts els grisos que feien guàrdia per aquells pobles, i havia pensat que, encara amb aquell estat, no hauria passat gaire desapercebut d'entre la policia franquista.
A les golfes no va poder evitar de comparar la seva situació actual amb la passada. De fet, creia que només havia canviat l'espai. D'un camp d'extermini, amb camises de ratlles i caixes amb les inscripcions de K.L. Reich a unes golfes, amb roba estripada, sense cap moble al seu voltant. Només trobà unes llibretes velles.
Passava uns dies desorientat, amb ganes de baixar al carrer i poder parlar amb la gent, de poder fer vida normal, o almenys intentar-ho.
S'havia informat amb diaris que trobà a les golfes que tot i passar més de cinc anys d'ençà la seva marxada de Barcelona, la situació no havia canviat pas. Franco continuava sembrant el terror als carrers, i arribà a pensar que cap membre de les SS no arribava ni a la sola de la sabata d'aquell tirà. Ells, els del camp d'extermini, eren víctimes d'una policia alemanya, i tan sols els que estaven allà tancats eren víctimes d'aquells SS. Franco, en canvi, tenia víctimes a tot arreu. A l'Estat, a França, al Sud d'Amèrica,... molta gent patia les represàlies del franquisme. Pensà, de nou, en la globalitat d'aquell problema, sabent que ell era tan sols un individu més entre tots els presos. Perquè, tot i ser a Barcelona, l'Emili se seguia sentint pres d'aquell terror.
Passaren els dies quan a l'Emili se li va ocórrer de tafanejar aquelles llibretes que hi havia a les golfes. Conscient que eren la única companyia que tenia a allà dalt, les regirà i comprovà que estaven en blanc, que no hi havia res escrit. Quan agafà la darrera llibreta, també per examinar-la, caigué un paperet amb quatre paraules mal escrites:
Passava el temps i l'Emili no feia res més que escriure tot el que li passava pel cap. Tenia a flor de pell moltíssimes sensacions. Aquella nota dirigida a una tal Marta li havia despertat moltíssims pensaments. S'havia adonat, ara més que mai, que no estava sol en aquella lluita contra l'enemic. L'Home havia de fugir, resistir, combatre, aguantar, amagar-se en unes golfes o exiliar-se per vèncer el tirà. Cadascú a la seva manera, però tothom havia de col·laborar. "Tothom", va tornar a pensar. Tothom...
En efecte, l'enemic jeia sense vida, però tebi, notava el seu alè al clatell.
Poc a poc, cada company que havia conegut en aquell malson, en aquell camp, va anar baixant dels camions, sent això -entre crits d'"eureka"- un símbol més d'aquella alliberació necessària, però sobretot d'aquella llibertat que haurien de trobar a partir d'aleshores, i que no seria gens fàcil trobar-la.
Arribà el torn dels espanyols, de manera que andalusos, murcians, valencians -per aquest ordre- anaren abandonant els camions. Ja a Barcelona, l'Emili baixà també, acompanyat de dotze presos catalans més. Què faria ara? On aniria? Què caldria dir? Què no podria fer ni dir?
Encara guardava part d'aquell cigarret que havia fumat el seu darrer dia en aquell camp. Recordava aquell home tan amable, aquell que li va oferir un cigarret. Havia après que viure era sinònim de patiment, i que alhora, per sofrir calia viure. Ja era a casa, sol, sense ningú que l'esperés, però ja era a casa. Poc a poc s'estirà al llit, intentant descansar i aclucar els ulls tranquil·lament després de tota la barbàrie.
Sembla ser que somnià amb aquell darrer home amb qui havia compartit les darreres hores d'aquell camp. Semblava espanyol, potser no ho era, però ho semblava. Desitjà interiorment que trobés la sort un cop arribés també a casa seva; la sort, la felicitat però també la llibertat.
L'Emili s'estava uns dies amagat en les golfes d'una casa amagada. No havia pogut tornar a casa ja que eren molts els grisos que feien guàrdia per aquells pobles, i havia pensat que, encara amb aquell estat, no hauria passat gaire desapercebut d'entre la policia franquista.
A les golfes no va poder evitar de comparar la seva situació actual amb la passada. De fet, creia que només havia canviat l'espai. D'un camp d'extermini, amb camises de ratlles i caixes amb les inscripcions de K.L. Reich a unes golfes, amb roba estripada, sense cap moble al seu voltant. Només trobà unes llibretes velles.
Passava uns dies desorientat, amb ganes de baixar al carrer i poder parlar amb la gent, de poder fer vida normal, o almenys intentar-ho.
S'havia informat amb diaris que trobà a les golfes que tot i passar més de cinc anys d'ençà la seva marxada de Barcelona, la situació no havia canviat pas. Franco continuava sembrant el terror als carrers, i arribà a pensar que cap membre de les SS no arribava ni a la sola de la sabata d'aquell tirà. Ells, els del camp d'extermini, eren víctimes d'una policia alemanya, i tan sols els que estaven allà tancats eren víctimes d'aquells SS. Franco, en canvi, tenia víctimes a tot arreu. A l'Estat, a França, al Sud d'Amèrica,... molta gent patia les represàlies del franquisme. Pensà, de nou, en la globalitat d'aquell problema, sabent que ell era tan sols un individu més entre tots els presos. Perquè, tot i ser a Barcelona, l'Emili se seguia sentint pres d'aquell terror.
Passaren els dies quan a l'Emili se li va ocórrer de tafanejar aquelles llibretes que hi havia a les golfes. Conscient que eren la única companyia que tenia a allà dalt, les regirà i comprovà que estaven en blanc, que no hi havia res escrit. Quan agafà la darrera llibreta, també per examinar-la, caigué un paperet amb quatre paraules mal escrites:
He hagut de fugir. T'estimo MartaLi van córrer unes esgarrifances per l'esquena. Ja hi havia hagut anteriorment algú amagat en aquelles golfes i aquell missatge era per la Marta, l'estimada d'aquell fugitiu. Va tenir moltes sensacions i va desar la nota allà on l'havia trobada anteriorment. Com si actués de manera automàtica, l'Emili, tot seguit, agafà les llibretes en blanc que havia trobat i, amb uns llapis que havia pogut trobar entre el paperam, decidí a escriure una història. La història d'algú que, com ell, va viure l'horror d'un camp d'extermini.
Passava el temps i l'Emili no feia res més que escriure tot el que li passava pel cap. Tenia a flor de pell moltíssimes sensacions. Aquella nota dirigida a una tal Marta li havia despertat moltíssims pensaments. S'havia adonat, ara més que mai, que no estava sol en aquella lluita contra l'enemic. L'Home havia de fugir, resistir, combatre, aguantar, amagar-se en unes golfes o exiliar-se per vèncer el tirà. Cadascú a la seva manera, però tothom havia de col·laborar. "Tothom", va tornar a pensar. Tothom...
En efecte, l'enemic jeia sense vida, però tebi, notava el seu alè al clatell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada