divendres, 30 de novembre del 2007

Santiago Rusiñol, Jardín abandonado (1898)


Aquesta obra és de l'autor modernista Santiago Rusiñol, es titula Jardín abandonado.
El tema o experiència universal humana que jo hi veig en aquesta pintura és, a part de la bellesa de la natura i en general del món que ens envolta, molt característic dels modernistes, és la soledat.
Potser estic confonent el tema amb el que a mi m'inspira la pintura però no hi veig cap altre cosa quan la miro. És un jardí abandonat com diu el títol, tot i que no es veu lleig ni deixat sino al contrari, destaca la bellesa en estat pur. El que m'agrada d'aquesta pintura són els colors, vius però alhora tristos, nostàlgics... no sé. És bonica però la trobo això, com trist, amb sentiment de soledat, nostàlgia... Relacionaria aquest sentiment de soledat que transmet la imatge amb una de les característiques dels modernistes que és la individualitat, el fet de refugiar-se en l'art quan alguna cosa va malament.

Cant Espiritual, Joan Maragall

CANT ESPIRITUAL, (Joan Maragall)

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la il.lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia
com sia,tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

COMENTARI:
El tema d'aquest poema jo trobo que és l'elogi a la bellesa del món que ens envolta d'una banda, i d'una altra la por a haver d'abandonar aquest món tan meravellós. El poema va com dirigit a Déu, el poeta fa una mena de monòleg tot dirigint-se a Déu, però, òbviament sense esperar cap resposta ja que en això consisteix un monòleg. L'autor insisteix en el fet que si Déu ens ha donat un món tan meravellós i uns sentits tan perfectes per poder-lo gaudir... per què ha d'arribar un moment en què això s'acabi? I, si no s'acaba, què és el que ens pot deparar més meravellós, bell i perfecte que aquest món que ja tenim? Cap al final, l'autor demana a Déu que, sigui com sigui, quan li arribi "l'hora" el porti a un lloc millor que el que ja té, per que la seva mort sigui de nou com un naixement millor que el que va tenir.
En aquest poema és veu molt clarament l'elogi al món, característic dels modernistes, l'art per l'art, prendre's l'art com una religió, refugiar-se en ell.

El que a mi em suggereix el poema és això, la idea que si Déu és tan bo i piadós i quan ens arribi "l'hora" ens portarà a un altre "lloc", quin lloc pot ser aquest, més meravellós que el que ja tenim?

El tros que més m'agrada és aquest:

I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

Aquí és on diu que quan arribi "l'hora" el porti a un altre "lloc" encara més meravellós que aquest món per que continui gaudint, per que la seva mort sigui com tornar a néixer.


P.D. Gemma, una pregunta així per curiositat... ¬¬ Per què "nasos" sempre ens fas comentar poemes?? Amb lo poc que m'agrada a mi la poesia!!! hahaha!

dimecres, 28 de novembre del 2007

Jacint Verdaguer: "Dietari d'un pelegrí a Terra Santa" i "En defensa pròpia"


Dietari d'un pelegrí a Terra Santa ["La Veu de Montserrat" i "La Il·lustració Catalana", 1877 i 1888].
Aquesta obra, basada en el viatge de l'autor a Terra Santa, Verdaguer ofereix una mirada d'un capellà catòlic, intel·ligent i culte, de les darreries del XIX, sobre aquest paisatge torturant on encara ni existeix l'Estat d'Israel, ni la lluita palestina, ni els Sharon ni Hamàs, però ja ressonen els frecs de tres déus... segons Ramon Pinyol, aquest llibre és "políticament incorrecte", tant que menysprea els àrabs que troba al seu pas amb frases com: "(...) Raça fanàtica, sorda i cega, ramada d'homes que el profeta Mahoma junyí a son carro en son triomf a través de l'Àfrica, l'Àsia i Europa, moros que tenen una fe cega, tan cega que necessita de la nit de la ignorància per viure (...)".
Verdaguer expressa el seu menyspreu cap als jueus que es troba i els descriu amb tota mena d'improperis.
Així doncs, es tracta d'una visió honesta i salvatge d'un catòlic convençut de l'hegemonia prepotent de la seva fer per damunt de les altres, fora de la qual els pobles de Terra Santa viuen en la pura incivilitat.


En defensa pròpia. Col·lecció d'articles vindicatius publicats a la premsa de 1895; Barcelona: L'Esparver Llegir-La Magrana, 1994; Barcelona: Tusquets, 2002.
Amb aquest nom coneixem el conjunt d'articles/denúncia publicats per Verdaguer.
El primer escrit és del 17 de juny de 1895:
"(...) demano justicia i protesto davant la llei, davant la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fí, aquest pobre sacerdot (...)"
La resta dels articles es publicaren en dues entregues els anys 1895 i 1897.
Verdaguer, en aquests articles, explica de manera intel·ligent i meditada qui és ell, què ha fet i què és el que li ha passat. No és pas una precipitació: és la necessitat de defensar-se públicament. I ho fa després d'haver estat qualificat públicament com un boig. Així doncs, la opinió pública és la única possibilitat que hi ha al seu abast.
Cal destacar que els articles van tenir una gran repercussió.


Portada de La bogeria


Aquesta és la meva portada. Senzilla però amb significat: com a fons d'imatge trobem un home assegut en un banc enmig del carrer, i davant seu, una dona amb tres fills se'l queden mirant. Així doncs, l'home estrambòtic representaria en Daniel Serrallonga, potser pel barret i per l'estètica, òbviament, en els darrers episodis de la seva vida. La família representaria aquest estat de bogeria, que acaba per atraure fins i tot l'atenció de la gent (a tall d'exemple, l'episodi d'en Serrallonga a Barcelona, al costat de l'estàtua de Colom).
A sota, al marge dret, trobem el General Prim l'any 1870 en la seva tomba, personatge que marcarà la vida política d'en Serrallonga.
El títol, d'un marró vermellós, per contrastar amb els blancs, grisos i negres de la imatge. Colors que denoten aquest pessimisme, aquesta "grisor" que deu respirar una persona que acaba embogint.
No crec que me la publiqui cap editorial, però bé...
Ah! I demano disculpes, no sé si la qualitat de la imatge serà gaire bona!
L'Avi Siset

dimarts, 27 de novembre del 2007

Escrit lliure

Estaré cinc dies fora de l'escola, així que potser aniré escrivint de tant en tant al blog. Que us vagi molt bé a tots i a totes la setmana, i a tu Gemma.


Tinc molta feina, i sembla que després de tres dies de trimestrals, em senti com si els tornès a començar. La feina no acaba mai, i més feina, més feina, més feina... Aquesta frase se'm repeteix constantment dins meu, i es repeteix i es repeteix...
Així que, després d'un dia que no he parat de fer feina, i les activitats del blog es lo últim que he fet, he de dir que m'han relaxat força, és una manera més relaxant de fer feina.
I avui m'ha vingut molt de gust escriure, després de fer les activitats obligatòries, d'una manera més lliure.
I si m'inspiro demà, escriure sobre algun tema interessant.


Em consola pensar que després de tota aquesta feinada, en treuré algo positiu!


Sort a tots/es els/les humanístics/es. I fins dilluns Gemma i companys!

"La filla del mar" i "En pólvora" d'Àngel Guimerà.

Tant "La filla del mar" com "En pólvora", són dues obres que pertanyen a la segona etapa de la producció teatral del nostre dramaturg, Àngel Guimerà, etapa anomenada com "L'èxit" (1890-1900). "En pólvora" és un drama realista i "La filla del mar" un drama de plenitud, amb personatges catalans, sobre la Catalunya popular del moment, es fan descripcions de personatges i passions.

"La filla del mar"

Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar conformen l'etapa de plenitud d'Àngel Guimerà, possiblement el gran clàssic del teatre català. En aquest últim text (Ricard Salvat i Sergi Belbel el van dirigir el 1971 i 1992, respectivament) l'autor proposa una tragèdia amb aires de melodrama d'embolica que fa fort.

"La filla del mar" es publicà a l'any 1900.

L'argument tracta sobre un triangle amorós al centre de la història: una noia, l'Àgata (Helena Fortuny), pobra, que va arribar al poble costaner després d'un naufragi i que no té papers, i la Mariona (Marta Marco), una veïna, es disputen l'amor de Pere Màrtir (Joan Carreras), el seductor del poble. Guimerà enfronta també la crueltat dels habitants de la petita població als sentiments cristians, i omple l'escenari de passions desfermades, de crits, de llamps i de trons.

I per destacar alguna coseta interessant, diré que:
En el personatge de l'Àgata es mouen sentiments romàntics i situacions realistes i l'autor fa de la seva història un xoc d'interessos. Però porta la situació als extrems i arriba directament al cor de l'espectador.

Gonzalo Pérez de Olaguer
El Periódico de Catalunya
23/04/2002


"En pólvora"

L'obra "En pólvora" es publicà al 1890.

L'argument va sobre un personatge, en Marcó, anomenat «en Pólvora» pels seus cops de geni, ha hagut de fugir a França per haver mort un home, deixant enrere la feina a la fàbrica tèxtil, els amics i un amor, la Taneta, ara pretesa per en Francesc, l’encarregat de la fàbrica. En Marcó haurà de desafiar les autoritats i tornar al poble per recuperar la Taneta. Així es desencadena un conflicte entre el poder i els treballadors, que s’entrellaça amb el triangle amorós format per la Taneta, en Francesc i en Pólvora.L’entorn on se situa l’obra, una fàbrica tèxtil de finals del segle XIX, fa que En Pòlvora, pugui ser vista també com un homenatge a tota una societat i una cultura que es va establir al voltant de la revolució industrial que, en particular a Catalunya, va ser decisiva per a la nostra història. Una obra intensa i apassionada, com totes les de Guimerà, que connecta directament amb la memòria de tot un poble.

Bibliografía:

He extret aquesta informació de:

-Llibres
·Terra Baixa. Àngel Guimerà. Editorial: Clàssics literaris. Col.lecció didàctica. - Per a la Introducció.

-Webs
·http://www.teatrebcn.com/critiques/critiques2.asp?id=280 - "La filla del mar"
·http://quiron.wordpress.com/2007/01/19/en-polvora-angel-guimera/ - "En pólvora"

Tapa de "La bogeria"


A l’hora de fer la tapa m’he basat en el primer capítol de La bogeria quan l’Armengol li diu al narrador que aniran a un bar i li presentarà a en Serrallonga per riures una estona d’ell. A la imatge es veu representada l’escena del bar, en Serrallonga fent xibarri i cridant l’atenció davant dels Mossos d’Esquadra, i l’Armengol i el narrador asseguts a la mateixa taula sobtats per la situació. Aquí ja es veu representada la bogeria d’en Serrallonga desde un bon principi, encarant-se als Mossos, es veu molt clar què no està gens bé. Una persona normal no faria aquestes coses.

divendres, 23 de novembre del 2007

Portada per a La Bogeria de Narcís Oller

Aquesta és la meva súperportada per a La bogeria. El meu punt fort no és la informàtica com veieu però m'ho he currat molt pel meu nivell :) m'he passat una bona estona fent la portadeta eh...!

Com veieu he posat el títol, l'autor i dues fotos superposades. La "simbologia" o significació que té la meva portada (o que jo he intentat suggerir) és: la foto central representaria a en Daniel Serrallonga (el "boig"), un home de classe benestant; la foto superposada a la dreta és un retrat del General Prim, ídol del nostre protagonista i de qui col·leccionava un munt de coses; i per últim la lletra del títol he intentat que suggerís una certa "aniguitat", vull dir, perquè s'entengui a través de la fotografia (també amb un aire "antic") i la lletra aquesta "a la antiga" i en cursiva que no és una novel·la dels "nostres temps", que pel títol es pot entendre (a mi em va passar abans de llegir-la) que és una novel·la que tracta la bogeria des d'un punt de vista més científic, més actual, de l'estil manicomi... i això. Bueno, doncs, res més per avui :) Li he comentat al Berni sobre la felicitació de la Naiara! Molt graciosa la foto de la nena! Ja tenim una cronista major d'edat, ja saps Naiara com et va dir la Nieves, a donar exemple!

Jacint Verdaguer: L'Atlàntida i Canigó

Canigó (1886)

El poema consta de 12 cants i un epíleg.

L'argument és el següent:

Cants:
Al Rosselló, mentre s'està celebrant una festa, arriben notícies que els àrabs estant envaint el territori. Tothom es posa en moviment per defensar la terra; entre ells Gentil, fill de Tallaferro i enamorat de la pastora Griselda, que, acompanyant el seu oncle Guifré, se'n va a lluitar.
Al Canigó, Gentil, que s'ha quedat sol, és encisat per la fada Flordeneu que li fa contemplar el Pirineu -extensament poetitzat-.
Segueixen les gestes de Tallaferro, que acaba presoner dels àrabs i després s'escapa i plora la suposada mort del seu fill.
Els cants VI i VII són els cants d'exaltació de la terra de les fades de les diferents comarques pirinenques durant el casament de Gentil i Flordeneu.
Finalment, Guifré troba Gentil cobert de flors i encara encisat i, pensant que ha abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu, l'estimba des de dalt del Canigó. Després de diverses lluites, davant el dolor i la ira de Tallaferro en conèixer la mort del seu fill, Guifré vol expiar el seu crim i funda, sota la direcció de l'abat Oliba, un monestir benedictí sobre la tomba de Gentil.
Una vegada morts Guifré i Tallaferro, Oliba amb els seus monjos puja al Canigó i allí tenen lloc una sèrie de cants dels religiosos i de les fades fins que aquestes acaben fugint i el Canigó queda desencisat després de plantar-hi una creu al cim.

Epíleg:El poema s'acaba fent referència a l'època actual -la de Verdaguer, en aquest cas- amb un diàleg entre els campanars dels monestirs de sant Miquel de Cuixà i sant Martí del Canigó, en què parlen de la caducitat de l'obra humana (representada per ells mateixos) enfront de la pervivència de l'obra de la natura -l'obra divina-.

Fragment del Cant 1 L'aplec

Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l'àliga acompanya
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n'entra a l'ermitatge devot de Sant Martí.

L'atlàntida (1876)

Aquest poema és una exaltació del passat, ja que explica l'incendi que es va produïr als Pirineus en temps d'Hèrcules.
Detalla l'engoixa del poble al veure aquell foc que s'ho emportava tot, el poble, arbres, i fins i tot alguns animals, quedaven sotarrats sota les cendres.
Per tot arreu hi havia foc, guspires, i en l'aire només es podia respirar fum.
Els pastors ploràven, però ràpidament fugien, mentre la resta d'animals, atrapats per les flames udolaven o fèien crits d'auxili.
La terra ja està adolorida, doncs tots la serra ja és cremada .


*Una curiositat: Està inspirada en Virgili (autor llatí, que per cert, vam treballar a Llatí a la part de literatura!)

Fragment del Cant primer L'incendi dels pirineus

I assaborint lo tebi record de sos abraços,
semblava viuda dir-li: —Oh, Atlàntida! a on ets?
Com solia, ahir vespre m’endormisquí en tos braços,
i avui los meus no et troben, d’esgarrifança freds.


BIBLIOGRAFIA:
- http://www.webpersonal.net/nova/verdaguer/marcs.htm
- http://www.rincondelvago.com/

(NOTA!: Del Canigó he trobat molta cosa, però de L'atlàntida, com pots veure no he trobat gairebé res :S)

Aniversari Feliç

Dijous la nostra cronista Càndida va fer anyets!!! Et desitgem molta alegria, pau i felicitat! (ah, i que escriguis moltíssimes cròniques plenes d'emocions!).

Moltes felicitats!!!

dimarts, 20 de novembre del 2007

"Quo vadis, Hispania?"


Aquest matí he hagut de marxar de l'institut a l'hora de Literatura Catalana per poder-li fer una entrevista a l'alcalde de la nostra ciutat, el senyor Antoni Balmón. El motiu, el meu Treball de Recerca sobre "La Transició".

En una de les meves preguntes, l'alcalde m'ha assegurat que la Transició acabà el 1982 amb la victòria a les urnes del PSOE, i que així doncs, 25 anys després, ja no podem dir que estem en Transició, tot i que mai hi ha hagut una ruptura amb el Franquisme.


Arribant a casa, ràpid per dinar i tornar a l'institut (dimarts tenim tarda,...), mentre parava taula he posat el Telenotícies de TV3 i m'ha sobtat una notícia que podeu veure a la següent pàgina web: http://www.noticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=230415

El jutge multa amb 2.700€ els primers joves que van cremar fotos del rei.

No vull entrar en discussions sobre si té sentit o no jutjar una persona per cremar la foto d'un monarca (es veu que vivim a Espanya, segle XXI, i la llibertat d'expressió i la democràcia és total... haha!). El que més m'ha impactat és que el jutge no deixava que els acusats parlessin en català durant el judici. Els joves no han canviat l'idioma i han seguit parlant en català. Al final, el jutge ha cedit, tot i que els hi ho ha recriminat.


Així doncs, m'he quedat una mica sobtat: per una banda, l'alcalde de la meva ciutat diu que la Transició, aquell període que enllaçava una Dictadura on el català estava prohibit amb una Democràcia, ja ha acabat. I ha acabat fa 25 anys. I quan arribo a casa, per les notícies veig que gairebé han obligat a dos joves a parlar en castellà durant un judici, dient que no ho podien fer en català ja que "Esto es Madrid, estáis en España, vosotros sois españoles y teneis la obligación de conocer y hablar en castellano". No ho sé... tinc encara el dubte al cap.

Per cert... aquests joves han cremat unes fotos d'una persona que és qui és gràcies a qui ja sabeu. I encara hi ha gent que el defensa.


I per concloure, amb tot això, un darrer dubte: avui és 20-N de 2007, o 20-N de 1975?



A la imatge: els dos darrers Caps d'Estat de l'Estat Espanyol donant-se la mà


Siset


dimecres, 14 de novembre del 2007

Per relaxar...

I davant de tanta feina, tantes hores d'estudi, tant d'estrés, tanta paciència, tants nervis... proposo, per evadir-nos una mica d'aquest ambient, una cançó d'un músic francès. Aviam si això ens ajuda a relaxar-nos, encara que sigui per uns petits moments...
Al ser la versió original en castellà, passo a copiar-ne el fragment original, i també la traducció en català (qui sap si algun company del nord arriba a aquesta pàgina!).

"Solo voy con mi pena " - Només arrossego la meva pena
Sola va mi condena - la meva condemna també va sola
Correr es mi destino - Córrer és el meu destí
Para burlar la ley - per poder burlar la llei.
Perdido en el corazón - Perdut en el cor
De la grande Babylon - de la gran "Babylon"
Me dicen el clandestino - m'anomenen "el clandestí"
Por no llevar papel - al no portar papers
Pa' una ciudad del norte - Cap a una ciutat del nord
Yo me fui a trabajar - me'n vaig anar per treballar
Mi vida la dejé - la vida vaig deixar
Entre Ceuta y Gibraltar - entre Ceuta i Gibraltar.
Soy una raya en el mar - Sóc una ratlla en el mar
Fantasma en la ciudad - fantasma en la ciutat
Mi vida va prohibida - La meva vida està prohibida
Dice la autoridad (...)" - segons l'autoritat (...)".

Clandestino, Manu Chao

divendres, 2 de novembre del 2007

Exposició de mitologies gregues




Bé, com jo no vaig poder anar al recital d'en Gerard Quintana, ni tampoc m'ha sobtat res sobre la literatura durant aquesta setmana, explicaré el meu punt de vista sobre l'exposició on vam anar el passat divendres amb la classe de grec.
No va ser una visita força llarga ni extensa en temari, ja que només hi havien cartells sobre els mites grecs, i al costat de cadascú, una petita exposició que hi representava el passat i present del contigut del mite.
Lo que em va sobtar d'aquella exposició és que sempre he sapigut que hi han bastants mites però mai m'havia parat a pensar quants hi han en realitat ni què volen dir en certa manera, i a l'exposició hi vaig poder comprovar al llegir-los tots i reflexionar una mica sobre el que hi exposaven, que encara que jo no crec en tota aquesta història que hi ha sobre mites, ja que crec que és una cosa imaginaria i poc realista que mai ha passat i no li trobo sentit a que hi existeixi tot aquest enrevolt, però és part d'una cultura i un coneixement mundial que ara em sembla més interessant que avans.

Vilaniu



Vilaniu és la descripció realista de una vila provinciana, on la política menuda i les baixeses rurals tenen unes conseqüències tràgiques. Com diu el crític Manuel de Montoliu,

L'ambient físic, el paisatge, ha inspirat en aquesta novel·la planes insuperables de color i de vida, que potser no tenen parió en la literatura catalana.

Les relacions entre la dona d'un dels cacics, Isabel de Galceran, i el jove Albert permeten de descriure la decadència dels nuclis rurals en benefici de l'emergent burgesia barcelonina. Les dues families de cacics més importants de Vilaniu estan enfrontades. Davant la que sembla victòria dels Galceran, els Rodon contraataquen escampant calúmnies, a partir de l'enamorament del jove Albert per Isabel de Galceran.

Hi ha dues parts diferenciades. A la primera (els 11 capítols inicials), Oller se centra en la Festa Major. S'hi presenten personatges, relacions, llocs, costums...És la part més realista i de més acció. La segona part (els 10 capítols finals), ens relata la calúmnia de les falses relacions extramatrimonials d'Isabel i Albert i les conseqüències que se'n deriven. També s'embolica la troca pel vessant polític, amb l'empresonament d'en Rodon. El final és tràgic: La Isabel avorta, emmalalteix i mor, la seva família marxa de Vilaniu per no tornar-hi mai més i l'Albert se suïcida.

La novel·la comença respectant les pautes del realisme però acaba romànticament, gairebé com una novel.la de fulletó.

Pilar Prim (1906)


Pilar Prim,és una novel·la de Narcís Oller, que s'inscriu dins del corrent modernista, tot allunyant-se del realisme i el naturalisme.

L'argument de Pilar Prim, és la història d'una dona que lluita contra la moral convencional i els prejudicis que encotillen una societat burgesa i hipòcrita. El realisme de la novel.la és sobretot filosòfic i interior; per això és una novel.la molt més complexa que les anteriors. Presenta l'opressió de la dona i la seva frustració sexual i social, en un entorn masclista i moralista, hi són tractats amb valentia i rigor, seguint la línia de grans novel.les del segle XIX, com Madame Bovary, Anna Karenina o La Regenta. El nom de la protagonista ja ens dóna pistes del seu caràcter i de la lluita que ha de sostenir l'individu que vol ser lliure i , alhora, vol mantenir els vincles afectius i socials. Hi apareixen interessants elements de la lluita de classes: enfront de l'aristocràcia, romàntica i em regressió, s'imposa triomfant la burgesia materialista, poderosa econòmicament però buida, grollera i vulgar de sentiments.

Aqui deixo tambè les nomenades edicions escolar per si algú li sobra temps (to irónic) i vol llegir-lo perquè li a agradat l'argument.

Un llibre més al que m'agradaria fer una ullada per el tema tan realista que tracta, i no puc..

Que tothom passi un bon cap de setmana, el meu hallowen ha estat inovlidable!

Exposició de cultura grega


Divendres passat, vam anar de sortida al castell de Can Mercader, on hi havia una exposició de mitologia grega. Veritablement em va sobtar molt diferents objectes i l'exposició en concret.
Primer perqué era falta de fundament,i la critico negativament perquè aquesta sortida ens hauria d'haver servit per ampliar els coneixements com alumnes estudiants de cultura i mitologia grega, i només vam trobar col·locats cartells on les explicacions eren molt limitades i senzilles (d'aqui també podriem extreure com a critica positiva, que la senzillessa dels cartells es deguda a que tothom pugui entendre'ls).
Una altra crítica és que la durada de l'exposició,a més a més, sense guía, no va prolongar-se més de 15 minuts. Però el que més em va sobtar, va ser, que a cada exposició d'un Déu, hi havia objectes desde l'antigüetat fins a l'actualitat que representaven la temática del Déu. Per exemple, Ades es el Déu de la mort, doncs hi havia una pistola, una xeringa i un recipient amb sang.
La meva reflexió va ser cuan vaig veure l'estant on estava afrodita, la deessa de la bellesa i de l'amor, on s'havien caracterizat els diferents cànons de bellesa desde l'antigüetat fins ara. Com objecte teniem una foto de la marilyn monroe i una barbie, i com a divinitat afrodita. A
ixò va fer-me pensar en l'estereotip de dona que la societat busca, i els problemes que això comporta.
Desde sempre la societat ha buscat cànons de bellesa i estereotips per seguir, i ha rebutjat alló que no està fixat; Per això m'ha semblat bo per comentar, i per aixi oferir una reflexió a tothom sobre aquest tema, perquè només esta en les nostres mans que això canvii i deixi de portar problemes per a milers de dones sobretot, i tambè als homes que pateixen malalties per culpa d'aquest tema, estereotips , publicitat i que poden sorgir fins i tot a partir d' una cosa tan simpe com pot ser una visita a una exposició.

Reflexionem doncs!

dijous, 1 de novembre del 2007

Tempus fugit celeritas

Els meus cronistes estan molt preocupats pel temps. Igual que els llatins, creuen que el temps va massa ràpid, que els fuig de les mans, i no tenen prou "temps" per poder relatar totes les cròniques que tenen encomanades des de fa "temps".
Però, ben mirat, que és el "temps"? Si mirem el diccionari de l'IEC, en la primera entrada ens proposa la següent definició: Forma mental que assumeix l’experiència de la durada i de la successió, el temps essent concebut com a transcorrent contínuament i uniformement i mesurat per fenòmens successius que ocorren a intervals regulars, com la revolució aparent de l’esfera celeste causada per la rotació de la Terra. Queda clar, doncs, que és una forma mental donada gràcies a l'experiència.
Joan Fuster, a Indigacions i propostes, ple d'ironia, ens defenia la seva manera d'entrendre el "temps".
-QUÈ passa?
- El temps.
I, en efecte, això que passa és el temps.

Per què ens preocupa tant el temps si encara no sabem el que és? Per què ens preocupa tant tenir temps? És una possessió, potser? Com és que malament si el temps passa lent i malament si el temps passa ràpid?
Temps, una paraula ben estranya.