divendres, 28 de març del 2008

Sheila ----------------------Somni-------------------------Desengany.
Aquest sería el meu triangle amorós.
Jo, una persona que somia amb l'impossible, que desitja contes que no existeixen, troba la felicitat en un somni, és a dir de manera personificada, somni sería el meu amor, on podría evair-me de la cruetat d'aquestes décades, de tota l'ambició del segle XXI, dels problemes..
Però, vet aquí que el meu amor, en Somni, s'anamorà de Desengany i fins i tot l'agradà sa germana, la senyoreta Desil·lusió.
El triangle és peculiar, perquè l'unic dels tres membres que el formen, que aconsegueix no enamorar-se es desengany, (per "ella" la felicitat sería algo aixi com no sentir, per no tornar a l'estat principal, per no tornar al desengany,.) Per tant sería l'única que quedaría lliure del triangle.
Per a mi la felicitat és viu a travès del somni, el qual em faría evadir.-me i ser feliç somiant, creant un món ideal, una utopía. Sense desengany enmig, podría ser feliç, arribant a la conclusió de que per mi ser feliç, sería estar en un estat que res em fes mal, on res em portés a desenganyar-me o desil·lusionar-me.

Pot ser que algún dia hi hagi un bon lloc per aquests somnis i el món deixi de ser tan egoista com ho és fins ara.

Pàgina web: L'eSpAsA i La PlUMa..









EnTrE lA pLoMa I l'EsPaSa és el nom de la pàgina web.

Una pàgina web on pots trobar curiositats i informació molt interesant sobre la literatura medieval.

En aquesta pàgina trobem una presentació de qui era Guillem Berguedà (escriptor de la lírica trobadoresca) i diverses preguntes resposes sobre ell per coneixe'l millor. (Aficions,curiositats, manera d'escriure..etc)

Trobem informació sobre qui eren els trobadors (igual que amb Guillem Berguedà amb informació àmplia i respostes a preguntes com què escrivien, el seu estil..etc)

Aquesta informació porta a pàgines derivades per aprendre més com pàgines on es resum la mètrica catalana entre d'altres.

Per útlim també trobem textos sobre la literatura medieval en la poesia dels trobadors.

Aquesta pàgina és de reconeixement a Joan Perucho.

Aqui trobem també diferentes pàgines derivades de literatura per si l'informació d'aquesta pàgina no fos suficient.



dimarts, 25 de març del 2008

Portada de Ball Robat



La portada representa el contingut del llibre, és una parella més l'amant ballant en forma triangular representant el triangle amorós que tracta la història, fent que sigui un ball robat.

Setmana Santa Literària

Aquesta setmana santa he estat quasi tots els dies envoltada de moltes muntanyes, a Andorra i a Berga, on hi havien muntanyes gegants, muntanyes petites, amb arbres, pelades, muntanyes arrodonides, amb grans cims... totes aquestes muntanyes les relacionava amb el llibre de Solitud i la seva muntanya.
La protagonista per mi va ser la nevada, on vaig anar a fer snow.
Quan pujava en telecadires, m'imaginava que si la Mila hagués fet el seu trajecte per la muntanya en telecadira com jo, li haguès estat més fàcil.
Tenia la mateixa il.lusió que ella en pujar la muntanya, encara que no pel mateix motiu; ella volia una nova vida, jo practicar un esport.
La Mila va pujar amb el seu home, però es sentia sola, i finalment, va baixar de la muntanya decebuda i sense ell.
En aquest cas, vaig enrecordar-me de la Mila perquè vaig pujar amb el meu xicot, però a mig camí em vaig perdre i vaig haver de marxar sense ell, llavors em vaig sentir sola al trobar-me allà adalt sense ningú.
Encara que, finalment jo no vaig tenir cap decepció en aquesta història perquè m'ho vaig passar d'allò més bé.

portada ball robat


He dibuixat el que m'inspira la paraula ball robat intentant no repetir la portada original del llibre.
Podem observar un "antifaz" dels antics(utilitzats pels balls clàssics), un rellotge(amb un altre rellotge de sorra dintre) una finestre oberta deixant passar la llibertat, l'aire, i per últim les lletres del títol.
L'idea de posar uns guants m'agradaba perquè m'inspiren sensualitat, però llavors repetia la portada.

Cal·ligrama de la por


I m'entrebanco i sento por de tornarme a equivocar i passen hores i continuo pensant, i m'ho rellegeixo i em torno a equivocar.(interrogant)
Com es supera la por?(rodoneta)

dilluns, 24 de març del 2008

Setmana Santa

La setmana santa ha estat una passada!! ha hagut una cosa que durant les meves vacanses ha estat recordant-me la literatura; L'aire.L'aire que es respira quan no et trobes a cornellà, es aquell aire que deixa que se't'omplin els pulmons i al deixar anar tot l'aire marxin també les teves angoixes, les teves ansietats etc. Aquell aire que no fa mal respirar. L'aire de poble, l'aire no contaminat, la brisa del vespre que fa que els cabells xoquin amb les teves galtes, un aire que no molesta, un aire que es fresc.


També hi ha hagut altres coses que m'han recordat a literatura, però no sabria dir perquè.
M'ha recordat a literatura, els sentiments de les procesions sevillenques, veure com la gent porta la tradició dintre, com es mou la cultura, com una simple imatge pot ser idolatrada i repartir el sentiment que provoca entre tots els espectadors.
Ha sigut literatura un tros de canço que em escoltat molt en el nostre viatge, ja que va més enllà de la canço " Ella preguntó, perdona tienes fuego?
Y él le contestó, no ves que soy un sol? para que quiero yo el mechero."

Era moment d'inspiració quan la cantavem, i es que encara no s'ha escrit què és literatura per cada ésser no?

Cataclisme de Joan Oliver


l'obra de joan oliver anomenada cataclisme es va publicar al 1935, i parla de una paròdia amb una crítica de la burgesia i l'abast més universal de l'obra posterior.

És la seva primera obra teatral important.

No trobo cap fragment de l'obra, només donan informació de la data de publicació, que com ja he nomenat abans era 1935.

Monòleg interior

Ja ha passat setmana santa. Que ràpid ha passat tot, sembla que hagin passat dos dies des que planejavem marxar fora,quant de treball m'espera.Millor serà que em posi a fer totes les activitats endarrerides com més abans millor,buf quin pal em fa. I demà l'exposició de català, espero que em surti bé,bueno no m'he de posar nerviosa, m'he de valorar més, em sortirà bé, encara que parlar en català..i si m'entrevanco?tota l'estona demanant perdó..Si ho fes en castellà tindria més seguretat,jo quina merda! bueno de fet...Aixx que tard que es! i els meus pares? quan arribaran?deuen estar sopant o de camí? I a sobre ara m'he de preparar el sopar i està començant la sèrie..Tinc unes ganes de que acabi tot ja..Bueno ja queden pocs mesos. Si,i desprès selectivitat..

L'hort dels cirerers d'Anton Txèkov

Anton Txèkhov va ser un dels principals dramaturgs i narradors de Rússia.
En l'obra els cirerers Txèkhov ofrereix un «teatre dels estats d'ànim» i una «vida submergida en el text» i utilitzà, el rebuig de la finalitat moral de l'estructura tradicional de la narració.
L'hort dels cirerers es teatre lliure.
La sinopsi que he trobat sobre aquesta obra és que El Jardí dels cirerers és el teatre, on habiten les veus que ens van precedir. Uns arbres molt vells, ara improductius, que algú vol tallar. El jardí està amenaçat per deutes: l’única solució és vendre’l, però si es ven deixarà de ser un jardí. Els personatges somien en el seu futur, que és la nostra memòria.
Txekhov diu que és una comèdia.
He volgut afegir una pàgina que he trobat que m'ha semblat força interesant on no només cita l'obra si no que és una mena d'entrevista que aporta molta informació que sembla interesant. Aqui deixo la pàgina on la trobareu: Personales.ya.com/jbosch/avui.htm
Aqui deixo també un fragment que he trobat de Joan Dausa interpretant un fragment de l'hort de les cireres. Trobareu més al youtube.

Unes vacances fredes a la vora del mar

Aprofitant que el trimestre passat vam llegir L'irradiador del port i les favine, un recull de poemes que estaven relacionats amb varis elements relacionats amb el port, com el mar, les gavines i un far, us parlaré sobre el meu entorn d'aquestes vacances de Setmana Santa, que comparteix en comú aquests elements del llibre. Em trobo a Torredembarra, un poblet de platja, passo els dies a una apartament al costat d'una cala, "Cala de los Alemanes", i sovint hi vaig a contemplar les ones del mar. Ara mateix estic asseguda a les roques més altres, i des d'aquí veig tot blau: mar i cel, i les gavines. Només contemplo, ja que són dies encara freds i no puc gaudir del mar com a l'estiu, però tot i així trobo molt relaxant observar. El que més m'impresiona és el far, que l'envolten les gavines volant a la vora d'aquest, m'agrada estarme tot el matí asseguda al seu costat i gaudir del vent més dolç. Sempre m'ho he pres com una manera d'allunyar les meves inquietuds i aprofitar per descansar després d'estar dies enrere en la ciutat de sempre, tancada a casa meva i asseguda a la cadira del meu escritori contemplant les infinites lletres que m'he de memoritzar. A la nit, amb els amics, anem a la cala i ens asseiem a la sorra freda, i encara que sigui fosc, el far no deixa mai d'il.luminar-nos amb aquella llum tant potent. M'emociona perque si de petita, quan vaig descobrir aquell "fanal tan enorme" vaig alucinar com mai, avui, encara amb 17 anys, ho faig més.
M'encantaria que tots vosaltres tinguessiu algun cop l'oportunitat de gaudir d'aquesta tranquil.litat en un matí fred de març, i veure lo maco que és el mar i el cel, i la vida.

divendres, 21 de març del 2008

Portada de Ball robat



El ball robat de la novel·la compromet fins a 3 parelles, fins a 6 persones, 6 personatges que, com si d'una resonància o una projecció es tractés, passen d'una parella a una altra al final de l'obra. En la portada hi apareixen tres parelles, l'una al centre, i com si evolucionés, es projecta cap enfora, cap a les altres parelles.
La portada reflecteix, doncs, que una sola parella pot provocar-ne d'altres, i més si aquest canvi es produeix, com en la portada, de manera circular, possibilitant que cada membre de la parella, tingui un/a amant.

Literatura en plena Setmana Santa


Dissabte, diumenge i dilluns passat, els primers dies d'aquestes -curtes- vacances, els monitors i monitores del meu esplai vam voler gaudir de la natura envoltats de nens i nenes per passar-ho plegats la mar de bé. Així doncs, una setmana abans de l'avinantesa, tocava preparar activitats, gimcanes, jocs de nit, cartells, grups de neteja, fer cartes, parlar amb els de la casa de colònies, amb l'autocar, etcètera. Una feinada que sempre es veu recompensada per l'alegria dels nens i les nenes jugant amb allò que els has preparat.
Nens i nenes en tenim de tota mena: n'hi ha que semblen que visquin en una completa Bogeria, d'altres, quan s'avorreixen, prefereixen la solitud. D'altres, en canvi, quan els monitors posem musiqueta per animar les activitats, alguns dels nostres nens i nenes prefereixen passar a l'acció amb un bon Ball. A vegades, fins i tot, robat.

Ara, però, em ve al cap una de les activitats que vam fer diumenge pel matí. Els nens i nenes del meu grup havien d'aconseguir passar una sèrie de proves com ara trobar un sugus amb la boca en una palangana plena de farina, treure el paper d'un Xupa-Xup tan sols utilitzant les dents, mossegar una poma que estava dins un cubell d'aigua sense utilitzar les mans, o endevinar una cançó que algun nen cantava amb el cap dins l'aigua. Els nens em van dir que la prova que més van disfrutar va ser aquella que un d'ells, amb els ulls embenats, havia d'encertar un melindru ple de nocilla dins la boca de la seva parella, qui l'indicava on era ell amb crits de "a la dreta!", "recte!", "més amunt!". Aquella activitat em va fer reflexionar com de semblants arribem a ser tots, nens, nenes, grans i més joves. Hi ha tota una sèrie d'elements que ens uneixen. Jugar, voler tornar a ser nen, córrer, cridar, riure, activitats que ens fan gaudir a tots, siguem d'on siguem i tinguem els anys que tinguem. A més, quan tots els nens i nenes em deien que els encantava aquella activitat perquè els encantava la xocolata, no vaig poder evitar que, tot i ser ja en l'any 2008 d'aquest innovador segle XXI, encara hi ha qui gaudiria escoltant les peripècies d'en Hansel, la Gretel, i també d'en Charlie i la seva fàbrica de xocolata.

dijous, 20 de març del 2008

Dia Mundial de la Poesia

La UNESCO va proclamar el 21 de març com a Dia Mundial de la Poesia. L'Institució de les Lletres Catalanes i UNESCOcat ha repartit un poema de Josep Piera per celebrar-ho. El poema, aprofitant que el 2008 és l'Any Internacional de les Llengües per l'UNESCO i Any Europeu del Diàleg Intercultural per la Comissió Europea, ha estat traduït a més de 20 llengües: alemany, amazic, anglès, àrab, aranès, asturià, basc, búlgar, castellà, francès, gallec, italià, japonès, mandarí, mandinda, polonès, portuguès, romanès, rus, soninke, tagal, ucraïnès, urdú i wòlof.

Us deixem amb el poema de Josep Piera escrit expressament per aquesta ocasió tan especial:

LA POESIA
No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis...

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem, i qui som.
Josep Piera

Dia Mundial de la Poesia

Per a més informació, podeu consultar les següents adreces webs:
O llegir els fulletons que han estat repartits des d'ahir 20 de març amb l'edició del poema i les traduccions.

dimarts, 18 de març del 2008

Tapa de BALL ROBAT


Aquí teniu la tapa de BALL ROBAT, que he creat amb tota la imaginació del món. El tema, com bé indica el títol, és un continu ball robat. És una història en la que hi ha unes parelles establertes, però que aquestes s'intercanvien els sentiments, però bé, mai arriban a saber-ho ninguna d'elles, però si ho senten. Jo he il.lustrat uns balls de saló, on apareix a dalt un mateix noi ballan amb dues noies diferents, i a sota un altre noi ballant amb dues noies diferents, aquest ball robat: primer ballo amb una i després amb l'altre. L'intercanvi de parelles. Els que ballen a la imatge una sóc jo i els altres són nois i noies de la classe, i ho he fet per tal de que quedi més original.

dilluns, 17 de març del 2008

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/muntatges/labarca.html

(se m'ha oblidat posar d'on he tret la informació de La barca d'Amílcar)

El meu cal.ligrama

La barca d'Amílcar

He trobat de La barca d'Amilcar de Joan Oliver, una miqueta el tema d'aquesta.
La Barca d'Amílcar tracta el fet de les immigracions colonitzadores, un fet que no ha fet més que créixer en aquest tombant de segle (espanyols, alemanys...). Una literatura més bona que la que fan molts literats ineptes per als al.lots (que no es poden defensar de les lectures obligatòries): Massa fantasia, massa mentides, com diu Pere Quart en aquests versos: "Per als infants / mentides. / Per als amors / mentides. / Per als amics / mentides. // I mentides històriques // Mentides literàries //Mentides metafísiques // Mentides tècniques, científiques"

dissabte, 15 de març del 2008

Cal.ligrama


Bé, he representat el meu escrit sobre la figura de l'obra d'art "El crit", de Munch, ja que el text i l'obra tenen una certa conexió respecte l'atabalament, encara que en els altres aspectes no tingui molt a veure, he pensat que aquesta obra hi concordava una mica.

Carlo Goldoni, El criat de dos amos


Arlecchino, servo di due padroni ( el criat de dos amos).

Arlequí, el criat de dos amos, narra com un trampós criat sense recursos suficients per sobreviure, s'hi emplea simunltàniament i en secret davant dos amos diferents.
Al principi tot sembla anar molt bé, i l'àvar criat aconsegueix mantenir per separat als seus dos amos, fins que les demandes dels dos començen a encreuar-se y es deslliga una sèrie de complicacions i malentesos fins que al final és descobert.

El desengany és el tema principal, i també acull la pobresa, embolics amorosos, l'avarícia i gelosia d'una forma intel.ligent, sense prendre al nen com algú que no comprèn les complicades situacions humanes.


Aquesta obra va ser traduïda per Joan Oliver a l'any 1963 a Palma de Mallorca, per ser representada l'any 1956.

M'ha sigut impossible trobar cap fragment de l'obra.

Joan Oliver - 30 d'Abril

30 d'Abril , Teatre original. Joan Oliver- Barcelona: Proa, 1977.
Escrita abans de 1936 però que no representada fins al 1977 a Barcelona, proposa "allò que fóra una Catalunya que, havent preservat i desenvolupat el seu Estat medieval, hagués arribat a l'època contemporània regida per una monarquia pròpia. Joan Oliver ens mostra, doncs, la feblesa d'una societat capitalista i expansionista, que impedeix la transformació social de Catalunya amb més eficàcia encara que el poder foraster".
"És clar que El 30 d'abril no és una obra perfecta: el mateix autor la qualifica de "peripècia històrico-burlesca". LA idea inicial es ramifica en episodis i personatges innecessaris, que enterboleixen la intenció en lloc de clarificar-la".
"És, en definitiva, una sàtira antimonàrquica i anticonservadora" (Gibert, Miquel Maria. "Joan Oliver i Salvador Espriu en el teatre de postguerra", dins Caplletra 14 Publicacions de l'Abadia de Montserrat, primavera 1993).

dijous, 13 de març del 2008

Va de cal·ligrames


... FUGIR d'aquest indret i anar a un altre lloc... NINGÚ em coneix. SOLITARI.
BON DIA. Ningú em saluda. Ningú sap qui sóc. ENYOR de la meva mare. ENYOR de tot.

BON DIA. Em creuo la veïna. El davantal em recorda a la meva mare. DEU SER L'HORA DE DINAR: ARA SÍ QUE EM SALUDA!


Les dues primeres línies del cal·ligrama marquen un camí, el camí de la vida en el qual el personatge es veu perdut, sense un rumb fix. Tan sols vol fugir. Però en el moment de fugir, sent l'enyor de tot el què ha perdut i ha deixat enrere.
Ningú no el saluda pas, és un total desconegut i això l'entristeix.

Al costat, una incògnita, una pregunta, un element que roman omnipresent en el cap del protagonista. El dubte de si ha obrat bé marxant i abandonant el seu passat. S'haurà equivocat? Troba una esperança en veure com l'única persona que finalment el saluda, la seva veïna, té un petit element que li fa recordar la seva mare: el davantal que porta.

dimecres, 12 de març del 2008

"La fam" de Joan Oliver


Aquesta obra de Joan Oliver no és pas cap retrat històric, sinó una metàfora, un conte exemplar que ens sacseja el subconscient col·lectiu. A través de sis etapes, s’hi explica el procés d’una revolució. Ens permet emmirallar-nos en el passat i ens prevé sobre el futur, perquè la història no es torni a repetir.

És ben clar, però, que les situacions i els personatges de La fam tenen darrere la revolta militar del 1936, l’ “Alzamiento Nacional” del 18 de juliol, que, a Barcelona, va tenir una immediata resposta. Les forces democràtiques van fer possible el manteniment de la legalitat republicana i van propiciar un esclat revolucionari. La desunió de les forces en presència, reflectida a l’obra a través dels dos personatges protagonistes, Samsó i Nel, va provocar l’afebliment del govern republicà i va repercutir en el desenvolupament de la guerra.

Avui, anys després de la mort del dictador i recuperat part el poder democràtic, som a l’últim episodi de l’obra, a l’última etapa d’una “transició”. Ara tenim sobre la taula la pregunta que ens formula Oliver: “Què en fem d’aquest poder? Com l’administrem?"
Però l’obra no ens parla únicament d’una situació política concreta sinó d’un fet terriblement humà, d'una experiència universal com és el fet de tenir fam, un estat més crític que tenir gana. La fam és ancestral, és salvatge, eterna. És un destí tràgic que ens uneix directament a l’esperit del poble i ens separa inevitablement del poder que tendeix a reproduir sempre les mateixes estructures.

Joan Oliver va escriure La fam l’any 1938. Ho va fer en molt poc temps i, a diferència del seu teatre anterior, mogut per una necessitat urgent d’explicar i d’explicar-se una situació històrica excepcional. Va obtenir amb ella el premi “Teatre Català de la Comèdia” i la va estrenar al teatre del mateix nom (l’actual Poliorama) quan la guerra era a les acaballes i estàvem a punt d’entrar en la llarga i negra etapa de la dictadura franquista, que va obligar Joan Oliver a emprendre el camí de l’exili, com tants i tants milers de ciutadans.


Font: declaracions de l'acor Pep Pla, director de l'interpretació d'aquesta obra d'Oliver que es va representar del 20 d’abril a l’11 de juny de 2006 al TNC.

Tot seguit, un tastet de "La fam".

(...)
Nel: Què no? Tant tu com jo som persones raonables. M'explico la teva decepció en veure la meva feblesa...; corn m’explico el teu enlluernament davant la figura de Samsó. No te'n faig cap retret. Però vull que sàpigues que encara t'estimo.
Lupa: És cruel que em parlis així en aquesta casa...
Nel: No, Lupa! Vinc a salvar-vos. A intentar-ho. No em mena cap mòbil interessat. Compleixo un deure.
Lupa: És el teu desinterès, la teva generositat, que m’avergonyeix. No mereixo que em tractis així.
Nel: Això té bona solució: no et donis per entesa. Jo vinc per en Samsó.
Lupa: Ara mateix has dit que era jo qui et portava en aquesta casa... Nel, he de confessar-te que em vaig equivocar. Fins ara no m'adono que al teu costat era feliç. Ara aprecio el benestar i la confiança que dóna sentir-se estimada... I he descobert la tortura d'estimar qui no t'estima... I ell! Ja el veus. Ha caigut més avall d’allà on era quan el vam conèixer... Jo, si vols, em vaig enamorar d'un heroi, d'un home més fort i més generós que els altres. Era valent sense petulància, menyspreava la mort. I posava el seu coratge al servei dels meus, de la justícia, i contra la traïció, contra la supèrbia d'una casta odiosa... Després he vist que la seva acció va ésser irreflexiva, que no va obeir cap impuls noble... Tu creus que en Samsó és dels nostres? De ningú, no és. Mai no ha tingut cap sentiment de fraternitat…
(...)

dilluns, 10 de març del 2008

Cal·ligrama :)!


Aclariments:
L'escrit, per si no s'entén/veu/distingeix, diu: "L'angoixa...oh! Maleïda angoixa que ens persegueix des que vam començar a estudiar! L'angoixa de no saber que serà de nosaltres, que ens depara el futur, la sort o el destí."
He dramatitzat una mica, sí, alhora de fer el "poema", però es que sino no sabia que posar!
Ho he fet així perquè quan penso en l'angoixa em ve al cap la imatge d'una "cargol" que no acaba mai, perquè realment les nostres angoixes no acaben mai, si no és per una cosa és per una altra. I cada cop s'estreta i s'empetiteix més perquè és allò que no sabem... el nostre futur. No sé, és la meva interpretació. Repeteixo la he fet des d'un punt una mica dramàtic perquè em surti millor perquè sinó no sabia com fer-ho! ;)!

Allò que tal vegada s'esdevingué


Allò que tal vegada s'esdevingué és una obra de l'escriptor Joan Oliver. És l'obra de més èxit de la primera etapa de l'autor, i una de les més importants de la seva producció dramàtica. L'obra, com d'altres de l'autor, presenta dues versions: la primera data de 1936 i fou reeditada el 1970; la segona, de 1977, fou publicada dins Teatre original.
L'obra presenta set personatges més uns àngels i una veu en off, la de Jahvè. L'autor, a l'hora de crear-los, s'ha basat en el primer llibre de l'Antic Testament, el Gènesi, però la valoració dels personatges ha estat completament invertida. Així, aquí els bons són els dolents i els dolents són els bons. Aquests són Caïm i Abel, i Nara, germana dels dos presentada com una bestiola agradable, capritxosa, senzilla i despreocupada que serà el centre de les disputes entre els seus dos germans per la seva possessió.
(Volia posar un fragment però no n'he trobat cap! :S)

dissabte, 8 de març del 2008

Monòleg

Dissabte, fa sol, encara no he trepitjat el carrer, com cada cap de setmana he de buscar informació que no aconsegueixo trobar, ja estic atabalada, el cap m'explotarà, el telèfon no para de sonar i m'està posant més nerviosa encara, no tinc res més interessant a fer en aquest moment que pensar. Vull anar al carrer però fa fred...em sembla que em dóna igual, m'he d'airejar una mica..ara hi aniré. Em fa bé pensar que dilluns no hi ha classe, i per fi anirem a veure l'exposició que tantes ganes tenia d'anar. Com serà? Potser no com em penso, però segur que m'agradarà, a mi totes aquestes coses m'agraden..! Encara que dijous he d'anar a una universitat, no sé perquè, si no m'interessa gens, aniré a pendre el sol, com em van dir. No sé perquè en aquesta vida em de fer coses que no ens agraden o que no volem fer, en qualsevol sentit, ho trobo injust, hi han tantes coses injustes en aquest món...bé, ens hem d'aguantar.

divendres, 7 de març del 2008

Monòleg interior

Sí, fugir d'aquest indret i anar a parar a un altre lloc. Un punt del món on ningú em conegués, on ningú em saludés pel carrer. Estaria dormint en una habitació desconeguda i amb el sol entrant pe la finestra em despertaria. Bon dia. Bon dia. I prou. Ningú em diria res més. Ningú no em coneix. Baixaria les escales. Cafè al bar. Diari per informar-me i llegir la informació -i les mentides- que van passant. El compte, si us plau. Gràcies. Adéu. Adéu. I prou. No em diran res. Ningú no em coneix. Sóc en un altre lloc. Un lloc totalment desconegut. Sóc un desconegut. Necessito trobar feina. Busco en un diari i m'encerclo els anuncis que em semblen interessants. No. Aquest no. Cansat, passejo per la plaça de davant de casa. Tothom va a la seva. Potser tothom hauria d'anar a la seva. Així molts problemes se solucionarien. Egoïsme? Potser sí. Em creuo la veïna del pis de baix. Ella potser sí que em coneix. Porta un davantal verd. No em saluda. Ni un adéu. Res. El davantal em recorda a la meva mare. Sempre en duia un quan em preparava el dinar. Tenia un davantal verd pel dinar i un de blau pel sopar. La meva mare disfrutaria aquí. Sempre ha sigut molt solitària. Ja no hi és. Però jo sí. M'agradaria que hi fos, amb mi. Sempre m'aconsellava. M'ajudaria a trobar feina. Com va fer amb el meu pare. Ell va ser administrador. Administrava coses. Jo vull administrar-me coses. Administrar-me la vida. Em creuo altre vegada la veïna del pis de baix. Porta un davantal verd. És l'hora de dinar. Ara sí que em saluda. Bon dia. Bon dia. Sí. Bon dia i prou.

L'òpera dels Tres Rals de Bertolt Brecht


El 1998 se celebrà el centenari del naixement del dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht, recordat a Menorca (Països Catalans) gràcies sobretot a l’estrena que el 1994 les companyies Grup Groc i La Clota van fer de L’Òpera de tres rals. Brecht va escriure aquesta obra a Berlín el 1928 (República de Weimar), cinc anys abans de l’arribada al poder dels nacionalsocialistes, fet que provocà el seu exili.
El protagonista de l’obra, Mackie Messer, és força conegut a causa de la famosa cançó musicada, com totes les de L’Òpera, per Kurt Weil, provocant que fins i tot es coneix el personatge de Messer, un lladre, sense conèixer prèviament l'obra d'on va sorgir ni l'autor que se l'inventà. Aquest criminal heroi londinenc no estava fitxat per la Policia, ja que el seu cap superior, Brown, era el seu millor amic des que havien coincidit a l'exèrcit.
Les circumstàncies havien fet que tots dos tinguessin èxit, tot i que en camps totalment oposats.
El juny de 1963 L’Òpera dels Tres Rals va adquirir a Barcelona -sobretot- un valor simbòlic afegit quan, a punt de ser estrenada després d’haver superat tots els permisos, i justament mitja hora abans de la representació, va ser sobtadament prohibida per Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre d’Informació i Turisme (i actual senador del PP en representació de Galícia). El general Franco es trobava en aquells moments a la ciutat i l’explicació que en va donar Franco es va resumir en dues paraules: “por respeto”, ("per respecte"). L’obra va poder ser finalment estrenada al Palau de la Música el 12 de novembre del mateix any.

Joan Oliver va traduir aquesta obra de Brecht l’any 1963 juntament amb Feliu Formosa.

Font: "Diari Menorca" 4-09-1998

Pigmalió de George Bernard Shaw

Comença a Londres, a Covent Garden, a la sortida d’una representació al Teatre de l’Òpera. El professor Higgins pren nota dels accents d’un grup de persones que treballen al mercat i, amb una atenció especial, de la manera de parlar de les floristes, Elisa. La trobada amb un amic, el Coronel Pickering, farà una aposta: Serà capaç el professor Higgins de convertir a Elisa, en sis mesos, en una verdadera Lady? Disposada a aconseguir-ho, l’Elisa es traslladarà a la mansió on viuen Higgins, Pickering i una estricte ama de claus. Mentrestant, l’experiment comença amb unes dures lliçons que esgoten a l’Elisa i desesperen a en Higgins. Per fí es fa la llum i amb els seus progresos, en Higgins decideix somètrela a la primera proba, a la casa de la seva mare, Mrs. Higgins. Allà coneix a un jove que es diu Freddy Eynsford Hill.
Higgins accedirà a una nova proba, la Garden Pary. L’èxit és absolut. I l’Elisa es comporta com una aristòcrata. Quan torna a casa, Elisa i Higgins mantenen una violenta discussió que desenllaça amb la fugida d’ella: s’han enamorat i ningú ho vol reconèixer.

Monòleg interior

No em sentia el cos bé ni les mans tampoc els dits i els llabis secs els ulls no sabia cap a on miraven mai havia estat tot tan fred ni tan fosc podría dir que el que m’envoltava era res. Res, no em definia res m’havia convertit en una gota que no és res i que només sent fred necesitava calor per tornar a desfer-me. Desfer-me i ser jo. Jo amb somriures, jo feliç, jo i els meus nervis, però jo. Tot s’havia apoderat de mi com si un cop d’aire s’hagués endut la meva ànima i m’haguès deixat amb res ara no era ni jo això que sentia em recordava a res i que podía ser jo? Si no sabia que podia percebre i olorar? Ja no en sabia jo d’això. El cor em bategava fortament s’havia fet molt dèbil era de vidre i sentia el clic clic com si es fessin esquerdes quin mal no deixava de repetir-me, i com podia sentir tant mal aquest res? M’aixugava els llabis i pot ser els ulls mai havia vist caure gotetes dels ulls de la meva mare i jo, jo només m’havia convertit en una d’aquestes. Jo m’havia omplert de sofriment.

diumenge, 2 de març del 2008

Segle XX: novel·la psicològica i monòleg interior

A principi del segle XX, gràcies a les teories de la psicoanàlisi de Sigmund Freud, va néixer una nova manera d'entendre la novel·la: la novel·la psicològica que tenia com a característiques principals la subjectivització, la introspecció en el món interior dels personatges i la utilització del discurs indirecte lliure i el monòleg interior.

El màxim exponent del monòleg interior va ser, sens dubte, James Joyce, tot i que no cal oblidar-se d'altres autors, com, Virginia Woolf i la seva novel·la Mrs. Dalloway. Aquesta tècnica literària consisteix a representar el punt de vista d'un personatge a partir d'un escrit semblant al que seria el seu flux de pensament, és a dir, escriure tal com estan pensant els personatges en aquell mateix moment. Per això, hi són recorrents les associacions d'idees i hi ha una barreja entre el món real i el món interior dels personatges. Acustumen a haver-hi frases llargues que van d'un pensament a un altre. La sintaxi no és tan complexa i s'eliminen verbs, connectors, etc. En algun casos, fins i tot, s'elimina la puntuació, com ara, en la novel·la de James Joyce Ulisses. Hi predomina també l'estil indirecte lliure, en què el narrador cedeix la veu als personatges:

"ah aquell horrible torrent tan fondo ah i el mar el mar carmí de vegades com foc i les glorioses postes de sol i les figueres dels jardins dels jardins de lAlameda sí i tots aquells carrerons estranys i cases roses i blaves i grogues i els roserars i el gessamí i els geranis i els cactus i Gibraltar de petita on jo era una Flor de la muntanya sí quan em vaig posar la rosa al cabell com feien les noies andaluses o men posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí mel vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí." James Joyce, Ulisses

A Catalunya la tècnica del monòleg interior va entrar amb Carles Soldevila i les seves novel·les Fanny i Valentina, tot i que en molts punts de la novel·la la tècnica no està prou ben aconseguida. Mercè Rodoreda a Aloma i a La plaça del Diamant o Llorenç Villalonga a Mort de dama també van utilitzar aquest recurs.

Us deixo amb un dels fragments de la pel·lícula Dublineses del conte Els morts de James Joyce, una pel·lícula literària que ens deixa entreveure el flux del monòleg interior de molts personatges, centrant la seva atenció, però, al protagonista principal, Gabriel Conroy. Aquests dies els cronistes intentaran imitar aquesta tècnica tan difícil. Segur que sortiran relats força interessants.

dissabte, 1 de març del 2008

Monòleg interior

Mare meva que cansada que estic avui això és perquè ahir vaig sortir i a sobre al matí em vaig haver d’aixecar més d’hora del normal perquè havia d’anar a fer-me una anàlisi de sang i després al cole que em vaig saltar grec per lo del metge i vaig haver de demanar les explicacions i tot i els deures jo no m’agrada faltar perquè després em perdo i a sobre només entrar història de l’art que encara que no em desagrada va ser la classe més pesada d’art que hem fet mai vam analitzar el palau de la música catalana Déu meu quin malson és l’edifici més complex de la història mare meva menys mal que va entrar l’any passat a les PAU aleshores es poc probable que entri aquest any així que me n’oblidaré del palauet i si per una casualitat sortís faria l’altre opció i ja està perquè no vaig entendre res però i si l’altre opció no m’agrada o no se’m dóna bé analitzar l’obra que hi ha què faré ai no sé es que la sele fa por perquè entra tanta matèria i es una pressió tan gran saber que depèn d’això el teu futur tot i que jo no el tinc gaire clar perquè m’agradaria fer magisteri d’educació infantil si em dona la nota perquè m’agraden molt els nens però clar jo penso m’agrada tractar amb ells jugar i tal però potser el fet d’ensenyar és diferent i després no m’agrada i em penedeixo d’haver escollit aquesta carrera si es que l’escullo però es que sinó no sé què fer perquè de coses així que m’agradin no sé són com una mica difícils o “inassolibles” perquè seria molt difícil accedir a un bon o ja no bon sinó un simple lloc de treball per això en fi que sigui el que hagi de ser.

Liceu


NOI, NOIES I GEMMA!

Avui dissabte he anat al Liceu, ep però només he anat a dinar. Com va ser l'aniversari de la Laia, com a regal la he convidat a dinar al restaurant del Liceu, és diu ESPAI LICEU, i li he fet una mena de sorpresa. I allà li he donat el regal que eren dos entrades per veure una òpera, DON GIOVANNI, al Liceu. Encara falta bastant, però bueno ja us explicaré (quina emoció!).

És preciós el restaurant del Liceu, a més fa poc van fer reformes i ara és més gran. Tot és bastant delicadet i el menja una cucada. El MENÚ era:
Primer plat: Una enciam amb molts tipus de fulles, amb formatges, fruit secs, fruites de tot tipus i salses bonissimes.
Segon plat: Pollastre rostit amb moltes salses i puré de moniato.
Postres: Pastís de xocolata i licor, i el café.
Tots els plats molt ben decorats i es menja molt bé. De dilluns a divendres el menú es variat, bó i costa 9€, us ho recomano per anar algun dia, ja que el Liceu és un lloc molt maco i a la vegada pots dinar molt bé. Bueno, i per suposat que us recomano que algun cop aneu a veure alguna òpera.