dissabte, 26 d’abril de 2008

Capítol XIX de K.L. Reich

Era maig del 1945, i un cop rescatats, els van ficar a tots dins dels camions per retornar-los als seus llocs d'orígen. L'Emili anava dins d’un d’aquests camions amb altres, estava molt ansiós per arribar a Barcelona, ja que les condicions del camp havien estat molt dures durant cinc anys, i tan ell com els altres, marxar d’allà va ser la glòria, va ser poder despertar, per fi, d’un mal son etern. Per tant, tots estaven, durant el camí cap a casa, desesperats per arribar com més aviat millor. Ara necessitaven viure un ambient de tranquil·litat i de llibertat, que els hi havia estat reprès durant 5 anys.

En aquells moments, Espanya estava sota la dictadura de Franco, i per tant, Barcelona també. No era massa agradable sortir d’un camp de concentració per arribar a una ciutat sota una dictadura, però bé, encara gràcies que havien sortit d’allà. Ara els hi tocava refer la seva vida com fos, encara que no resultes gens fàcil.

Van arribar, vora les vuit del vespre. L'Emili va baixar del camió, junt amb els altres, i un cop estava trepitjant la ciutat de Barcelona, va mirar fixament a tot el seu voltant. Estava bastant perdut, força desorientat, sense saber que dir ni que fer. Va agafar les bosses i es va caminar direcció cap a casa seva. Va trucar a la porta abans d’entrar-hi, per si de cas durant aquests anys, hagués entrat algú. Ningú va respondre i ell va entrar. Però a mesura que caminava per la casa, es va trobar que no hi havia portes, ni cuina, ni cap habitació en condicions, tot estava destrossat, només quedava un llit, que semblava nou, i que pot ser l’havia portat algú per instal·lar-se dins la casa, per tal de refugiar-se dels bombardejos. Era evident, que la casa havia estat destrossada pels franquistes.

Però ell va estirar-se al llit, que era lo únic que tenia, esperant que ningú tornes a entrar-hi per fer-ne us. Tenia moltes ganes de tirar-se al llit i respirar una mica de tranquil·litat, o almenys això era el que volia. Desgraciadament, al estirar-se no va poder sentir tranquil·litat, sinó tot el contrari, era com si estigues estirat en un dels llits d’aquell horrorós camp de concentració. Encara que hagués sortit d’aquell camp i ja estigues a Barcelona, no deixava de recordar tot el que havia viscut allà, seguia sentint dins seu una forta angoixa, un malestar que no podia deixar-lo dormir en pau. Intentava tancar els ulls, però era incapaç, els crits de por de tots els que havien estat en el camp de concentració, s’apoderaven d'ell. Era lògic que no li seria gens fàcil oblidar tot el terror viscut.

Com no aconseguia adormir-se, va obrir un bloc de notes i amb un bolígraf va començar a escriure, mentre escoltava els bombardejos del bàndol franquista. Podia ser fort, perquè havia viscut massa, havia madurat, i havia après que per aconseguir sortir d’una catàstrofe, s’havia de sofrir minut a minut i no rendir-se en cap moment, perquè cada moment de lluita era un punt a favor.

Cada dia escrivia una mica en aquell bloc de notes, com si fos un diari personal. Fins que un dia va decidir escriure tota la seva experiència viscuda, però donant-li una mica de ritme, de manera que no quedés en forma de novel·la, sinó que s’expliqués la història del camp en forma de poemes. I així va ser, poc a poc va anar escrivint el seu llibre de poemes. Ell creia que era necessari conèixer les condicions en les que havien viscut, però que ell ho faria d’una manera diferent, per tal de que els poemes poguessin reflectir, encara millor, aquell sofriment.

1 comentari:

Siset ha dit...

M'agrada com has canviat la idea que l'Emili faci poemes en comptes d'una novel·la. Potser jo he plagiat massa la realitat d'Amat.