Hipotètic capítol XIX de K.L. Reich

Al matí següent, l’Emili agafà el primer tren cap a Barcelona. El viatge va ser llarg i va tenir temps de pensar i reflexionar sobre tot el que havia viscut al camp. Estava en un vagó prou espaiós, assegut en una butaca, còmode, res a veure amb els blocks del camp. En aquell moment s’enrecordà d’en Francesc, el primer dia que els van ficar el camp, quan els hi assignaren el block. Ell no podia dormir, no podia deixar de donar voltes a la situació en què els havien ficat, en les condicions en què estaven, en les condicions en què viurien allà, tan sols en el simple fet de quant durarien vius. Mentrestant en Francesc dormia profundament, resultat del seu coratjós caràcter, contràriament al pessimista de l’Emili. Va ser aleshores quan l’envaí el sentiment, ara que estava sol i podia pensar lliurement, sense la pressió del camp, no va poder evitar que una llàgrima caigués dels seus ulls en pensar com n’era d’injust aquest món. Francesc, la millor persona que es podia trobar, optimista, coratjós, lluitador, íntegre... i mort, mort al camp, mort pels nazis, mort per humà. Van ser moltes les escenes que li passaren pel camp al llarg del viatge, escenes que fins aleshores no havia estat conscient del què realment suposaven. Deixà el tema d’en Francesc i es parà a pensar que faria ara a Barcelona, què trobaria, després de venir d’un camp de concentració amb una mà al davant i una altra al darrere... Sonà el soroll del tren què es parà, última parada abans d’arribar a Barcelona, un poble fronterer francès. El viatge continuà, acabava de passar la frontera, ja era a Catalunya. En aquell moment s’aturà a pensar quina seria la situació actual de Catalunya, ell venia d’Alemanya, d’un camp de concentració, d’estar aïllat física i psíquicament del món durant tres anys. Pensà aleshores en la llibertat, en les festes del seu poble (que anava a passar amb en Francesc), en la seva terra, la gent d’allà... El tren anava reduint la velocitat, estaven entrant a l’estació de Sants, Barcelona. L’Emili s’incorporà suaument, ja era a la seva terra. Sortí de l’estació sense saber on anar. Veié uns policies i s’apropà a preguntar, òbviament ara, en la seva llengua el català. L’Emili s’estranyà de la reacció dels policies, en acabar el seu adreçament va ser esposat i detingut. Retorn a nazisme, acabava d’entrar al seu país i era arrestat per parlar en català. No entenia res però, de nou, pensà en el seu amic Francesc i es resignà a assumir una altra condemna, la qual pensava acabaria definitivament amb ell.