"La poesia visual no és dibuix,ni pintura,és un servei de comunicació"

Poema visual de Joan Brossa

He agafat el poema visual de "España 1975" aquí suposo que l'intenció de l'autor és reflectir l'stato quo d'espanya en aquell moment, quan el franquisme estava a punt d'acabar, i amb la mort de franco ja es començaren a fer les primeres manifestacions, tant artístes com literàries contra el règim.


Al poema trobem una espasa, que pot ser sinònim de lluita,el simbol del feixisme,que representaria el règim i els bastos, que poden ser símbol de repressió.





Al mirar els seus poemes visuals he trobat una curiositat, i és que Joan Brossa fa molts poemes amb la lletra A, m'agradaría saber si algú té la resposta.

SAFO (He trobat poca cosa sobre aquesta autora)

Safo va néixer a la segona meitat del segle VII a. C. a una ciutat de l'illa de Lesbos, Eresus. Tenia tres germans. Es va casar amb Cercylas d'Andros, i va tenir una filla a qui donà el nom de la seva mare, Cleïs. Va morir cap a la primera meitat del segle VI a. C.Es creu que tenia un centre educatiu per a les noies nobles, on practicaven el culte d'Afrodita. Safo, de fet, era tutora de les noies que entraven en aquesta associació, abans de casar-se, per aprendre dansa, música, poesia. Aquí neix la major part de la seva obra.

Hem de destacar que filósofs com Plató la consideraren com una musa més. De l’ illa on va nèixer en deriva la paraula lesbianisme i del seu nom el sinònim "safisme".

És també molt coneguda per la popularitat que va adquirir en la seva època

De tota l'obra de Safo hi ha només un poema complert conservat i tota la resta són fragments; L'únic poema sencer conservat està dedicat a Afrodita.Té forma de pregària on Safo demana la seva deessa que l'ajudi a que el seu amor sigui correspost. Altres fragments són d'amor entre dones, amor homosexual, de bodes (dedicades a les seves alumnes que es casaven i abandonaven l'escola), o pregàries.

De la seva obra aprenem sobre l'amor pur, que no implicava la pèrdua de la virginitat, l'amor entre Safo i les seves alumnes.

Anne pippin Burnett afirma que el seu amor no era ni "institucionalitzat ni reproductiu".

Què pensa Maria Merçe Marçal de Safo?:

Sobre que pensa aquesta escriptora no hi he trobat res, però pel que estem estudiant suposo que recolzara tots els poemes i compartira les idees feministes de safo.

Pàgines d'interes

Volia afegir, que buscan la bibiografria de l'autora he trobat aquesta notícia de l'u de març, on es parla sobre un "nou poema" de Safo (ja que va ser descobert) aqui us adjunto la notícia (aquesta noticia va ser publicada pel diari Avui)

S'ha recuperat un poema fins ara desconegut de Safo (nascuda vers el 630 a.C.) a partir d'un papir amb fragments de la poeta de Lesbos, trobat a la cobertura d'una mòmia egípcia i identificat el 2004 a la Universitat de Colònia. El papir es remunta al segle III a.C. i és el més antic conegut de Safo. Les restes que s'hi conserven, al costat dels fragments preservats en un altre papir més tardà, han permès a Martin West (Oxford) reconstruir quasi tot el poema, compost de 12 versos, que ha publicat en l'original grec i en traducció anglesa, en el The Times Literary Suplement. Així s'ha afegit un quart poema -una petita obra mestra en la seva opinió- als tres més o menys sencers que ja es coneixien de Safo, que va escriure nou llibres de poemes, els quals han arribat als nostres dies de manera molt fragmentària. El poema, adreçat a les seves joves deixebles, és un malencònic plany de Safo pel procés d'envelliment que experimenta davant la joventut de les noies, tot evocant el mite de Titonos, que envellia indefinidament al costat de la seva immortal esposa, l'Aurora.

Aquesta és una traducció que Carles Miralls a fet del poema de Safo:

"... noies, als bells dons [de les Muses] vestides de violeta [dediqueu-vos] i a l'amiga del cant, sonora tortuga. El cos que era [abans tan tendre], la vellesa ja[el marceix, i blancs] es tornen els cabells de negres que eren.Pesant se m'ha fet l'ànim i els genolls no m'aguanten que altre temps eren àgils per a la dansa, com de cérvola.De tot plegat, sovint me'n queixo, però què puc fer-hi? Un humà és un humà i no pot no tornar-se vell.Mira Titonos, que Eos de rosats colzes, diuen, per amor... als límits de la terra va endur-se'n quan era bell i jove, i igual l'enxampà amb el temps la vellesa canuda, ell que jeia amb una immortal".

Hi ha una pàgina que parla sobre estudis, treballs, poemes i de més que sembla estar bé,però tinc el canguro net i pel nom del link d'aquesta pàgina no m'ho deixa obrir. Si voleu fer una ullada, aquí el deixo: cat.lesbianas.tv/safo.htm

-Diesdededal.blogspot.com

-Wikipèdia.com

-www.ub.es

Joan Brossa - "Poemes Objecte"

Títol: La memòria del temps

El que a mi m'inspira aquest poema (o poema objecte com ho denomina ell), i pel títol que té posat és el pas del temps que se'ns queda clavat com una fletxa encara que no ho volguem. A la imatge és veu una mirall amb una fletxa que l'atravessa, i de fet, la memòria del temps és això, un reflex d'un moment de la nostra vida que ens queda marcat a la memòria com una fletxa clavada, la qual volguem o no, restarà aquí, potser amb menor intensitat amb el pas del temps, però sempre aquí clavada.

Renée Vivien

Renée Vivien, pseudònim de Pauline Mary Tarn, va néixer a Anglaterra cap a l’últim terç del segle XIX. El seu pare morí quan ella era petita i la deixà amb la seva mare, qui intentà declarar-la dement quan estava a punt de complir la majoria d’edat per poder quedar-se amb la seva part de l’herència.

Va passar molts anys estudiant a França, cosa que va fer que acabés adorant aquest país i fent del francès la seva llengua d’expressió literària.

D’altre banda, la ciutat de Rive Gauche era un lloc preferent per a les artistes i intel·lectuals que volien viure lliurement la seva homosexualitat, com era el cas de Vivien. El seu primer amor fou amb la també escriptora Natalie Clifford Barney, que la inspirà en moltes de les seves obres.

La seva gran producció se centra en el gènere poètic, la narrativa la conreà en forma de relats com La Dame à la Louve i una novel·la, La Femme m’apparut..., també va fer una petita biografia sobre Ana Bolena, un compendi de frases i traduccions de la poetessa grega Safo.

El primer poemari que publicà el signà sota les paraules de R. Vivien, que després esdevindrien Renée Vivien. L’escàndol a causa de les crítiques i burles referents a la seva homosexualitat en els mitjans de l’època va ser tal que, al cap d’un parell d’anys, decidí retirar totes les seves obres de la venda i, en endavant, tot el que fes ho regalaria als seus amics i a aquella gent que considerés mereixedora de llegir la seva obra.

Posteriorment, sofrí un desengany amorós per part de Natalie Clifford Barney, que la dugué als braços de la Baronesa Zuylen. Però Vivien no estava enamorada de Zuylen. Destaca també la seva relació amorosa platònica i epistolar amb la princesa turca Kerimé. Van ser tan grans les decepcions que s’emportà durant la vida que amb el temps s’abocà a l’alcohol, provocant-li posteriorment a una anorèxia que la va fer morir el 1909.

Entre seves obres poètiques destaquen: Études et Préludes, Cendres et Poussieres, Évocations, Á l´heure des mains jointes, etc.

-Fragment-
Lucidité
L´art délicat du vice occupe tes loisirs,
Et tu sais réveiller la chaleur des désirs
Auxquels ton corps perfide et souple se dérobe.
L´odeur du lit se mêle aux parfums de ta robe.
Ton charme blond ressemble à la fadeur du miel.
Tu n´aimes que le faux et l´artificiel,
La musique des mots et des murmures mièvres.
Ton baiser se détourne et glisse sur les lèvres.
Tes yeux sont des hivers pâlement étoilés.
Les deuils suivent tes pas en mornes défilés.
Ton geste est un reflet, ta parole est une ombre.
Ton corps s´est amolli sous des baisers sans nombre,
Et ton âme est flétrie et ton corps est usé.
Languissant et lascif, ton frôlement rusé
Ignore la beauté loyale de l´étreinte.
Tu mens comme l´on aime, et, sous ta douceur feinte,
On sent le rampement du reptile attentif.
Au fond de l´ombre, elle une mer sans récif,
Les tombeaux sont encor moins impurs que ta couche...
O Femme ! Je le sais, mais j´ai soif de ta bouche!

Bibliografia: http://www.escritorasypensadoras.com/fichatecnica.php/6

Maria Mercè Marçal escrigué un llibre sobre aquesta escriptora titulat La passió segons Renée Vivien.

Mirades poètiques a Salvat-Papasseit

A finals del mes de febrer, vaig demanar als cronistes un petit treball sobre alguns poemes de Salvat-Papasseit del llibre L'irradiador del port i les gavines. Concretament, havien d'escollir un poema i explicar-ne el sentit en un power point. Podien utilitzar els recursos que vulguessin: fotos, collage, trencament de paraules, vídeos, etc., en certa manera, per poder practicar tècniques avantguardistes. Ells van ser molt tradicionals, però van fer unes presentacions bastant bones.

Jo volia penjar les diapositives el més aviat possible, però m'ha costat una mica saber com fer-ho i, a més, portava una mica de feina perquè les he encabides totes en una sola presentació, tal com ho podreu veure. El problema és que els cronistes havien posat música o veu en algunes diapositives i això ja no m'ha estat possible penjar-ho. Ara bé, abans del poema que cada cronista va tractar hi ha la música o veu que van utilitzar per tal que us en pugueu fer una idea més aproximada.

Espero que, malgrat que hagi passat molt temps, us agradi força!

| View | Upload your own

I demano disculpes als cronistes per haver trigat tant!!!!

Capítol XIX de K.L. Reich

Era maig del 1945, i un cop rescatats, els van ficar a tots dins dels camions per retornar-los als seus llocs d'orígen. L'Emili anava dins d’un d’aquests camions amb altres, estava molt ansiós per arribar a Barcelona, ja que les condicions del camp havien estat molt dures durant cinc anys, i tan ell com els altres, marxar d’allà va ser la glòria, va ser poder despertar, per fi, d’un mal son etern. Per tant, tots estaven, durant el camí cap a casa, desesperats per arribar com més aviat millor. Ara necessitaven viure un ambient de tranquil·litat i de llibertat, que els hi havia estat reprès durant 5 anys.

En aquells moments, Espanya estava sota la dictadura de Franco, i per tant, Barcelona també. No era massa agradable sortir d’un camp de concentració per arribar a una ciutat sota una dictadura, però bé, encara gràcies que havien sortit d’allà. Ara els hi tocava refer la seva vida com fos, encara que no resultes gens fàcil.

Van arribar, vora les vuit del vespre. L'Emili va baixar del camió, junt amb els altres, i un cop estava trepitjant la ciutat de Barcelona, va mirar fixament a tot el seu voltant. Estava bastant perdut, força desorientat, sense saber que dir ni que fer. Va agafar les bosses i es va caminar direcció cap a casa seva. Va trucar a la porta abans d’entrar-hi, per si de cas durant aquests anys, hagués entrat algú. Ningú va respondre i ell va entrar. Però a mesura que caminava per la casa, es va trobar que no hi havia portes, ni cuina, ni cap habitació en condicions, tot estava destrossat, només quedava un llit, que semblava nou, i que pot ser l’havia portat algú per instal·lar-se dins la casa, per tal de refugiar-se dels bombardejos. Era evident, que la casa havia estat destrossada pels franquistes.

Però ell va estirar-se al llit, que era lo únic que tenia, esperant que ningú tornes a entrar-hi per fer-ne us. Tenia moltes ganes de tirar-se al llit i respirar una mica de tranquil·litat, o almenys això era el que volia. Desgraciadament, al estirar-se no va poder sentir tranquil·litat, sinó tot el contrari, era com si estigues estirat en un dels llits d’aquell horrorós camp de concentració. Encara que hagués sortit d’aquell camp i ja estigues a Barcelona, no deixava de recordar tot el que havia viscut allà, seguia sentint dins seu una forta angoixa, un malestar que no podia deixar-lo dormir en pau. Intentava tancar els ulls, però era incapaç, els crits de por de tots els que havien estat en el camp de concentració, s’apoderaven d'ell. Era lògic que no li seria gens fàcil oblidar tot el terror viscut.

Com no aconseguia adormir-se, va obrir un bloc de notes i amb un bolígraf va començar a escriure, mentre escoltava els bombardejos del bàndol franquista. Podia ser fort, perquè havia viscut massa, havia madurat, i havia après que per aconseguir sortir d’una catàstrofe, s’havia de sofrir minut a minut i no rendir-se en cap moment, perquè cada moment de lluita era un punt a favor.

Cada dia escrivia una mica en aquell bloc de notes, com si fos un diari personal. Fins que un dia va decidir escriure tota la seva experiència viscuda, però donant-li una mica de ritme, de manera que no quedés en forma de novel·la, sinó que s’expliqués la història del camp en forma de poemes. I així va ser, poc a poc va anar escrivint el seu llibre de poemes. Ell creia que era necessari conèixer les condicions en les que havien viscut, però que ell ho faria d’una manera diferent, per tal de que els poemes poguessin reflectir, encara millor, aquell sofriment.

K.L. Reich "i XIX"

Decidit, l’Emili entrà en aquells camions que transportarien els presos als seus llocs d’origen. Un per un, tots van anar retornant a les capitals d'aquells països que seguien patint, en menor o major mesura, les seqüeles d'aquelles persecucions, d'aquella repressió, d'aquella por, d'aquell feixisme.

Era el maig de 1945, l'Emili havia entrat al camp feia cinc anys. Ara, tan sols volia respirar aires de llibertat, de tranquil·litat i d'esperança... no sabia si ho podria fer pas en aquella Barcelona ocupada pels franquistes.
Poc a poc, cada company que havia conegut en aquell malson, en aquell camp, va anar baixant dels camions, sent això -entre crits d'"eureka"- un símbol més d'aquella alliberació necessària, però sobretot d'aquella llibertat que haurien de trobar a partir d'aleshores, i que no seria gens fàcil trobar-la.
Arribà el torn dels espanyols, de manera que andalusos, murcians, valencians -per aquest ordre- anaren abandonant els camions. Ja a Barcelona, l'Emili baixà també, acompanyat de dotze presos catalans més. Què faria ara? On aniria? Què caldria dir? Què no podria fer ni dir?

Encara guardava part d'aquell cigarret que havia fumat el seu darrer dia en aquell camp. Recordava aquell home tan amable, aquell que li va oferir un cigarret. Havia après que viure era sinònim de patiment, i que alhora, per sofrir calia viure. Ja era a casa, sol, sense ningú que l'esperés, però ja era a casa. Poc a poc s'estirà al llit, intentant descansar i aclucar els ulls tranquil·lament després de tota la barbàrie.
Sembla ser que somnià amb aquell darrer home amb qui havia compartit les darreres hores d'aquell camp. Semblava espanyol, potser no ho era, però ho semblava. Desitjà interiorment que trobés la sort un cop arribés també a casa seva; la sort, la felicitat però també la llibertat.

L'Emili s'estava uns dies amagat en les golfes d'una casa amagada. No havia pogut tornar a casa ja que eren molts els grisos que feien guàrdia per aquells pobles, i havia pensat que, encara amb aquell estat, no hauria passat gaire desapercebut d'entre la policia franquista.
A les golfes no va poder evitar de comparar la seva situació actual amb la passada. De fet, creia que només havia canviat l'espai. D'un camp d'extermini, amb camises de ratlles i caixes amb les inscripcions de K.L. Reich a unes golfes, amb roba estripada, sense cap moble al seu voltant. Només trobà unes llibretes velles.
Passava uns dies desorientat, amb ganes de baixar al carrer i poder parlar amb la gent, de poder fer vida normal, o almenys intentar-ho.
S'havia informat amb diaris que trobà a les golfes que tot i passar més de cinc anys d'ençà la seva marxada de Barcelona, la situació no havia canviat pas. Franco continuava sembrant el terror als carrers, i arribà a pensar que cap membre de les SS no arribava ni a la sola de la sabata d'aquell tirà. Ells, els del camp d'extermini, eren víctimes d'una policia alemanya, i tan sols els que estaven allà tancats eren víctimes d'aquells SS. Franco, en canvi, tenia víctimes a tot arreu. A l'Estat, a França, al Sud d'Amèrica,... molta gent patia les represàlies del franquisme. Pensà, de nou, en la globalitat d'aquell problema, sabent que ell era tan sols un individu més entre tots els presos. Perquè, tot i ser a Barcelona, l'Emili se seguia sentint pres d'aquell terror.

Passaren els dies quan a l'Emili se li va ocórrer de tafanejar aquelles llibretes que hi havia a les golfes. Conscient que eren la única companyia que tenia a allà dalt, les regirà i comprovà que estaven en blanc, que no hi havia res escrit. Quan agafà la darrera llibreta, també per examinar-la, caigué un paperet amb quatre paraules mal escrites:

He hagut de fugir. T'estimo Marta

Li van córrer unes esgarrifances per l'esquena. Ja hi havia hagut anteriorment algú amagat en aquelles golfes i aquell missatge era per la Marta, l'estimada d'aquell fugitiu. Va tenir moltes sensacions i va desar la nota allà on l'havia trobada anteriorment. Com si actués de manera automàtica, l'Emili, tot seguit, agafà les llibretes en blanc que havia trobat i, amb uns llapis que havia pogut trobar entre el paperam, decidí a escriure una història. La història d'algú que, com ell, va viure l'horror d'un camp d'extermini.
Passava el temps i l'Emili no feia res més que escriure tot el que li passava pel cap. Tenia a flor de pell moltíssimes sensacions. Aquella nota dirigida a una tal Marta li havia despertat moltíssims pensaments. S'havia adonat, ara més que mai, que no estava sol en aquella lluita contra l'enemic. L'Home havia de fugir, resistir, combatre, aguantar, amagar-se en unes golfes o exiliar-se per vèncer el tirà. Cadascú a la seva manera, però tothom havia de col·laborar. "Tothom", va tornar a pensar. Tothom...
En efecte, l'enemic jeia sense vida, però tebi, notava el seu alè al clatell.

En Siset premiat al Sant Jordi

El nostre cronista Siset ha estat guardonat amb el premi com a millor relat en llengua catalana de segon cicle i batxillerat de l'IES Miquel Martí i Pol, Cornellà de Llobregat, el centre on estudia. Moltes felicitats!!!

Esperem que continuis fent relats i escrivint moltes històries. Aprofito per animar a la resta de cronistes a què escriguin les seves pròpies històries, relats, poemes, teatre, etc.

Us deixo amb l'últim fragment de la narració d'en Siset:

En Roger és un noi nascut a Catalunya, concretament a Blanes. Els seus pares són membres de diferents organitzacions i sindicats d’esquerres, com ho foren els avis d’en Roger. Ell, per no dur-los la contrària, ja els ha dit que quan tingui l’edat els voldrà imitar.

Una tarda, mentre en Roger dinava amb els seus pares i mirava com al Telenotícies sortien imatges de la guerra a l’Iraq, va preguntar: "Per què tots aquests homes disparen? Per què ho fan? Què busquen?"

En Jordi, acostumat a escoltar dia rere dia aquelles preguntes que feia el seu fill, va contestar: "Fillet, aquests homes suposadament busquen armes, però no les trobaran pas". "Però per què ho fan?" –continuà en Roger-. En Jordi, content de l’interès del seu fill, continuà: "Un home els ho ha ordenat. És la seva manera de fer, tenir la gent per sota seu, mostrar-se superior i fer que els altres se sentin inferiors, matant-los si fa falta".

En Roger va donar voltes a aquelles paraules encara uns minuts, fins que, menjant-se les postres, es va atrevir a preguntar-li a en Jordi: "Papa, i tu com ho saps tot això?".

"Vaig estar uns quants mesos vivint amb la família Bush, quan jo era jove".

Final hipotètic de K.L. Reich per Carmesina.

Havien passat uns cinc anys d'aquella tragèdia, l'Emili mirava com plovia per la finestra, si apuraves la vista podies veure ben lluny unes llumetes que et recordaven que no s'havia acabat la guerra.
- No ens queda gaire, ets concient no? - recordà el seu company d'habitació.-
- La meva moral ja no hi aguanta més aqui, prou ja de guerres..
S'aixecà i c'encenguè un cigarret de la marca Camel, una de les poques que havien mantingut el preu, totes les altres l' havien pujat ,per tal que només homes amb un bon fer poguessin continuar comprant.
- Hem d'acabar amb aquesta barbàrie!
- Ja vam tenir prou sota el camp no et sembla? val més resignar-nos i deixà fer..així almenys tindrem un tros de pa..
- M'estimaria més no menjar res, amb aquest pa encara s'em obre més la gana! A més a més, no et vull tornar a sentir parlar amb aquesta resignació mai més! si alguna cosa vaig aprendre d'aquell camp, és que si no ens salvem nosaltres, no ho farà ningú, i com diria ara en Francesc..Hem de ser forts de nou, company!
-Ho sento, tens raó.
Però de fet, es comenta per aquí, que ell no va enganyar a ningú, Espanya el volgué amb els seus ideals "dretans i conservadors" des del principi..aixi que no serà tan fàcil com pensem.

L'Emili continuà mirant per la finestra, mentres fumava, la pluja cada vegada queia amb més força. De sobte va veure una desfilada de generals de l'excèrcit que ni s'immutava sota la densa pluja; Aquests anaven com cada dimecres a "ordenar" tots els habitants del poble.
L'activitat consistia en què cada dimecres anaven per les cases, amb ordres del cap general Francisco Franco,al qual li havien arribat ordres de traició cap el sistema i/o un intent de boicot contra ell, desmantellaven les cases en busca de fets o proves que t'acusesin.
L'Emili obrí els ulls com a plats, estaven aquí..Picaren a la porta, en Pere es posà molt nervios i no atinava a girar el puny de la porta per tal d'obrir-la.
S'escoltà algo aixi com " En nombre de una España libre y blanca" venimos a que deis fe de vuestro seguimiento y apoyo al generalisimo Francisco Franco y con ello vuestro voto de confianza; Así como tambien debeis saber que todo que pueda perjudicar-lo será utilizado en vuestra contra"
Començaren a registrar el pis, en Pere no s'havia cap a on mirar, fins que algú trencà el silenci..
- Lo que me temía señor
- De que hablas Paco?
- Una ficha de izquierdas señor!

Començà un interrogatori intens, jo però, vaig aconseguir mantenir la compostura, pel pobre Pere, això no va ser tan fàcil.
Ens havien ficat a cadascú a una habitació diferent, finalment al cap de unes dues hores aproximadament plenes de preguntes i tortures, ens van treure d'allà.
Per la meva sorpresa, al aixecà el cap, em vaig trobar a en Pere fumant un dels cigarrets marlboros, un dels més cars que es trobaven i que només gent amb poder podía fumar-los.
Vaig entendre tot el que estava passant, m'havia venut!m'havia traït!
El general donà l'ordre mentres dona un copet suau a l'esquena d'en Pere, suposo d'agraïment.
-En pie! llevenselo al cuartel y fijen una fecha..A este paso además de una España libre, tendremos una españa sola!
- Mas vale pájaro en mano que ciento volando señor!
- Tiene razon Ramon, pero no se me entretenga y cumplame las ordenes.
Vaig resistir-me tot el que vaig poder, però va ser inútil..Vaig mirar.lo mentres se m'emportaven, vaig trobar-li la mirada, i no vaig veure més que pena..

Perdónam- va dir-me amb la mirada-
mentres tant es girà i em donà l'esquena donant per fet que ja no hi havia res a fer.
A l'albada de tres dies següents m'afusejaren..l'escusa?
Hi havien trobat una targeta, la qual m'identificaven, en aquell cartró d'aquell color groc hi figuraven algunes de les meves dades, el pitjor de tot es que jo mai havía escrit sobre la tarjeta, ni tan sols havia pogut contemplar-la amb els meus ulls... ( Fills de sa grandíssima mare..)

Sant Jordi

Avui ja és sant Jordi! Felicitats a tots els Jordis, a totes les parelles i, sobretot, a tots els lectors de llibres. Avui és el nostre dia i s'ha de celebrar! Aquests últims dies els cronistes han recomanat alguns llibres per comprar aquest sant Jordi. Jo, Adalaisa, no sé quin llibre recomanar perquè n'hi ha tants que potser caldria que tots els dies fossin sant Jordi. Només un petit consell: si són de literatura, que tinguin una experiència humana universal.

A l'escriptori, els cronistes també han celebrat el seu sant Jordi. No fa massa els cronistes van proposar de fer una activitat més lúdica, com ara, per exemple, de fer rodolins. Vaig pensar que, tenint en compte que Maria-Mercè Marçal, l'escriptora que estem tractant ara, s'emmarcava sempre dins de la literatura popular, no seria mala idea. Així que després d'una estona d'estudi sobre la simbologia de la lluna i el drac en l'escriptora, els cronistes han elaborat rodolins. Per fer-ho més amè i, alhora, difícil, un cop tenien escrit un rodolí, el passaven al seu company perquè en fes un de nou conservant la mateixa rima. Si bé alguns cronistes han començat parlant del temps,

"En la nostra era

res no és com abans era

I a la primevera

la més maca s'altera"

o

"Amb la calor

s'encén l'amor"

després han acabat escrivint tots sobre la rosa de Sant Jordi. Per què serà?

"I a Sant Jordi la rosa

sempre és molt amorosa

i és tan olorosa

que això la fa més formosa

però les espines la fan dolorosa

Ai, la rosa

que n'és de formosa!"

Els cronistes m'han demanat que no ho publiqués perquè no havien tingut temps d'elaborar-los prou bé i no els agradava massa. Però, si bé és veritat que són rimes faciletes i que els versos es podrien millorar molt, crec que em serveix per reflectir l'espontaneïtat de la poesia popular, aquell saber fer a mesura que es presenten els fets. I també em serveix perquè s'adonin que escriure és un tasca que demana molt temps. Aquest ha estat, doncs, el meu petit homenatge a la cultura popular en una diada tan important com aquesta, en un dia en què molts nens i nenes escoltaran llegendes de Sant Jordi, segurament, acabades amb un rodolí!

Que vagi molt bé Sant Jordi i compreu molts llibres! I per reflexionar una mica, us deixo amb aquest proverbi:

"Un llibre obert és un cervell que parla; tancat un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora"
Proverbi hindú

23 d'abril, Sant Jordi

FELIÇ SANT JORDI A TOTS I A TOTES!

Tots sabeu que avui es dia 23 d'abril, per tant se celebra Sant Jordi, i com a costum, es regala un llibre als nois i una rosa a les noies. Per tant, jo us regalo el llibre de Terra Baixa i una rosa per a les noies.
Us recomano que regaleu tots i totes el llibre de Terra Baixa, que és una obra teatral d'Àngel Guimerà. Penso que és un llibre interessant i que us farà reflexionar. L'autor ens vol reflectir un discurs de la propietat que apareix constantment en l'obra. L'acció transcorre en un molí, i totes les persones que hi treballen viuen sota el domini de l'amo, en Sebastià, i qui més patira aquesta possesió de l'amo serà la Marta, la protagonista. És un llibre emocionant i amb intriga des del principi. L'obra, al començament sembla que tracti d'un tema amorós, però realment ens vol mostrar aquest discurs de la propietat que mica en mica anireu reconeixent.
Ànims i llegiu-vos-el, és entretingut i breu. Jo vaig fer un treball de recerca sobre aquesta obra, comparant-la amb la representació tetral, i si algún dia teniu l'oportunitat de obtenir la representació en dvd, mireu-la, és molt interessant.

Tothom a regalar roses i llibres!

Per Sant Jordi jo recomano...

El pes de la por de Jordi de Manuel i Sílvia Vega. L'Aitor, un noi de disset anys, té una relació especial amb el Roman, el seu entrenador de handbol. L'Aitor s'adona aviat que algunes coses no rutllen prou bé, i descobreix que el Roman té la Sida. Amb la complicitat d'un metge, l'Aitor comença una cursa per saber més coses sobre el virus de la Sida i la síndrome que provoca, però aviat topa amb problemes i malentesos inesperats. Amb els companys de la colla i de la Marina, la seva xicota, lliutaran per superar-los.

És un llibre molt interessant, força instructiu. Me'l vaig llegir ja fa uns anys, però me'l tornaria a llegir una altra vegada. Sobretot, t'ensenya una manera d'afrontar els problemes, sobretot, quan els problemes t'afecten directament o veus com algú a qui t'estimes, pateix aquestes represàlies.

El recomano, mai se sap quan ens podem trobar en una situació similar o igual, i a més, sempre va bé conèixer com un adolescent ha d'afrontar problemes com aquest.

Bona literatura i bones roses!

Un llibre per Sant Jordi

Jo per Sant Jordi em vull llegir el llibre "Bitllet d'anada i tornada", de Gemma Lienas, que tracta el tema de l'anorèxia i la bulímia en la vida d'una adolescent que finalment ha d'ingressar a l'hospital perquè no aconsegueix superar-ho.
Aquest llibre l'hauria d'haver llegit a la ESO per l'assignatura de català, però no ho vagi fer, em vaig quedar a la segona pàgina, així que per aquest Sant Jordi em proposo buscar-lo per casa i llegir-me'l, ja que em sembla molt interesant, (com altres llibres d'aquesta autora que he llegit), i per tant, el recomano.

Per Sant Jordi jo em compraré...

... Terra Lliure, punt final

En aquest llibre es troben, per primera vegada, tots els debats polítics al voltant de l'estratègia armada, el procés de creació de Terra Lliure, els debats interns, les expulsions, les divisions i el procés de dissolució. Terra Lliure, punt final és explicat pels seus protagonistes principals, i alhora, pels seus coprotagonistes antagònics, sense cap tabú ni tampoc cap limitació de temps. Tot i mantenir l'estructura del documental -amb el mateix títol- de gran èxit emès a Televisió de Catalunya, el supera per esdevenir un treball periodístic únic tant en el món del periodisme com en el món de la historiografia.

David Bassa (Granollers, 1971) és redactor de política del programa de TV3 La nit al dia, que dirigeix Mònica Terribas. També per a Televisió de Catalunya ha treballat en diversos especials informatius i ha dirigit dos documentals: Memòria de l'infern i Terra Lliure, punt final. Com a periodista també ha estat reporter de TVE a Catalunya i redactor del diari El 9 Nou. Durant la seva trajectòria professional ha publicat vuit llibres d'assaig periodístic, sempre al voltant d'episodis històrics i polítics del país. Aquest Terra Lliure, punt final és el treball que, segons paraules de Bassa, "culmina molts anys d'estudi de l'independentisme armat a Catalunya".

Així doncs, recomano una mica de literatura històrica per conèixer de ben aprop la realitat d'aquesta organització armada. Tenir més coneixements sempre és bo, sobretot per entendre (o no) la nostra situació actual.
Jo me'l compraré. I tu?

Recomanació d'un llibre per St. Jordi

El llibre que jo recomano per Sant Jordi (o per qualsevol altre dia ja no té res a veure que sigui Sant Jordi per llegir o recomanar un llibre) és Rabia, de Jordi Sierra i Fabra. Jo l'he llegit en castellà però suposo que també estarà en català. Aquest llibre transmet la ràbia, la sensació d'impotència, de felicitat i tristesa, el conjunt de sensacions en general que té una noia adolescent de 16 anys. Vol ser cantant, està enamorada d'un noi que passa d'ella i que després juga amb ella, es baralla amb la seva millor amiga... El llibre combina la modalitat narrativa amb una forma d'escriure de diari personal; la protagonista, Patrícia, va escribint en forma de diari el que li va passant, com se sent... etc. En general, recomano també l'autor, Jordi Sierra i Fabra. He llegit alguns llibres d'ell i m'han agradat força, tracta temes d'actualitat, d'adolescència, com per exemple a un altre titulat Campos de fresas, explica la història d'una noia que es queda en coma per prendre una pastilla en una discoteca; en un altre que també em va agradar molt, Las chicas de alambre, narra la història de tres noies que es fan top models i acaben totes morint menys una, per drogues, anorèxia... Penso que l'autor reflexa prou bé aquests temes d'actualitat.

LLibre recomanat per Sant Jordi

Primerament, volia dir, que no m'agrada gens que utilitzeu els mateixos llibres de sempre!

Crec que sería millor que si poseu un llibre que l'haguem llegit a classe, i us haguès agradat molt com per redactar i explicar la història (que tothom de classe a escoltat cinc centes vegades..al menys poseu el títol d'un segon llibre per les persones interesades que segur que no són poques, que ara amb el blog obert al públic, visiten les entrades.

El meu llibre recomanat per San Jordi és Platonic Sex escrit per Ai Lijima; Publicat el 2004.

Narra la història d'una nena Xinesa, que es troba en un ambient familiar difícil per la duresa del seu pare, el qual l'obliga constantment a estudiar i li dòna brutal pallises.

Aquesta història no és una simple història de la vida rutinaria d'una adolescent de catorze anys, sinó que és la història de com una nena, que desobeeix el seu pare ( tenim en compte que l'orgull és molt important vers la cultura xinesa) i el desprestigia, emprèn un camí sola, on els components de la nit de copes faràn que tasti les drogues, robi per poder comprar-se roba cara amb l'objectiu d'estar sexualment atractiva, i com tot això la portarà finalment a un sol camí, la prostitució i el treball d'actriu porno.

Segons he llegit Ai Lijima s'ha convertit en un dels icones sexuals del Japò, ons s'han venut més de cuatre mil·lions d'exemplars.

Hipotètic capítol XIX de K.L. Reich

Al matí següent, l’Emili agafà el primer tren cap a Barcelona. El viatge va ser llarg i va tenir temps de pensar i reflexionar sobre tot el que havia viscut al camp. Estava en un vagó prou espaiós, assegut en una butaca, còmode, res a veure amb els blocks del camp. En aquell moment s’enrecordà d’en Francesc, el primer dia que els van ficar el camp, quan els hi assignaren el block. Ell no podia dormir, no podia deixar de donar voltes a la situació en què els havien ficat, en les condicions en què estaven, en les condicions en què viurien allà, tan sols en el simple fet de quant durarien vius. Mentrestant en Francesc dormia profundament, resultat del seu coratjós caràcter, contràriament al pessimista de l’Emili. Va ser aleshores quan l’envaí el sentiment, ara que estava sol i podia pensar lliurement, sense la pressió del camp, no va poder evitar que una llàgrima caigués dels seus ulls en pensar com n’era d’injust aquest món. Francesc, la millor persona que es podia trobar, optimista, coratjós, lluitador, íntegre... i mort, mort al camp, mort pels nazis, mort per humà. Van ser moltes les escenes que li passaren pel camp al llarg del viatge, escenes que fins aleshores no havia estat conscient del què realment suposaven. Deixà el tema d’en Francesc i es parà a pensar que faria ara a Barcelona, què trobaria, després de venir d’un camp de concentració amb una mà al davant i una altra al darrere... Sonà el soroll del tren què es parà, última parada abans d’arribar a Barcelona, un poble fronterer francès. El viatge continuà, acabava de passar la frontera, ja era a Catalunya. En aquell moment s’aturà a pensar quina seria la situació actual de Catalunya, ell venia d’Alemanya, d’un camp de concentració, d’estar aïllat física i psíquicament del món durant tres anys. Pensà aleshores en la llibertat, en les festes del seu poble (que anava a passar amb en Francesc), en la seva terra, la gent d’allà... El tren anava reduint la velocitat, estaven entrant a l’estació de Sants, Barcelona. L’Emili s’incorporà suaument, ja era a la seva terra. Sortí de l’estació sense saber on anar. Veié uns policies i s’apropà a preguntar, òbviament ara, en la seva llengua el català. L’Emili s’estranyà de la reacció dels policies, en acabar el seu adreçament va ser esposat i detingut. Retorn a nazisme, acabava d’entrar al seu país i era arrestat per parlar en català. No entenia res però, de nou, pensà en el seu amic Francesc i es resignà a assumir una altra condemna, la qual pensava acabaria definitivament amb ell.

Què opina David Serrano de K.L.Reich?

David Serrano fa una crítica sobre la novel.la de K.L Reich, i diu el següent:

"... no em sembla agosarat plantejar la necessitat de considerar a partir d'ara K.L.Reich, la gran obra de postguerra de Joaquim Amat-Piniella, un "clàssic" de la novel·la europea dels camps de concentració". (2001)"K.L.Reich és una novel·la molt ben construïda, completament tancada i circular. Més enllà del testimoniatge, és una gran novel·la, que es pot connectar perfectament amb la narrativa objectivista d'entreguerres, d'autors com Faulkner o Dos Passos, i precursora del realisme històric a casa nostra. Hem de lamentar que encara no sigui prou coneguda dins la bibliografia general del gènere. Alguns investigadors del món jueu que l'han llegida no entenen com és possible que no hagi estat traduïda ni tingui el reconeixement internacional que mereix". (2001)"Sens dubte, és una de les novel·les de camp de concentració més importants que s'han fet a Europa en la mateixa línia de testimoni de Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertésk... Amat és l'únic que tracta les diferents mentalitats que conviuen dins del camp, ja que Semprún parla de la seva pròpia experiència, els francesos se centren més en la resistència i Levi enfoca la seva mirada en els jueus". (2001)"... no em sembla agosarat plantejar la necessitat de considerar a partir d'ara K.L.Reich, la gran obra de postguerra de Joaquim Amat-Piniella, un "clàssic" de la novel·la europea dels camps de concentració". (2001)

"K.L.Reich és una novel·la molt ben construïda, completament tancada i circular. Més enllà del testimoniatge, és una gran novel·la, que es pot connectar perfectament amb la narrativa objectivista d'entreguerres, d'autors com Faulkner o Dos Passos, i precursora del realisme històric a casa nostra. Hem de lamentar que encara no sigui prou coneguda dins la bibliografia general del gènere. Alguns investigadors del món jueu que l'han llegida no entenen com és possible que no hagi estat traduïda ni tingui el reconeixement internacional que mereix". (2001)

"Sens dubte, és una de les novel·les de camp de concentració més importants que s'han fet a Europa en la mateixa línia de testimoni de Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertésk... Amat és l'únic que tracta les diferents mentalitats que conviuen dins del camp, ja que Semprún parla de la seva pròpia experiència, els francesos se centren més en la resistència i Levi enfoca la seva mirada en els jueus". (2001)


Trobo que la primera refelxió que fa David Serrano, del fet que K.L Reich sigui considerat un clàssic de la novel.la europea dels camps de conentració, és del tot correcte, ja que és veirtat que precissament aquesta novel.la no és cap clàssic d'aquest tipus, sinó que aquesta tracta el tema dels camps de concentració d'una altre manera, no es centra només en la vida d'un personatge a un camp de concentració, sinó que intenta reflectir el sofriment col.lectiu i fer reflexionar al lector.
Comparteixo l'opinió de què és una novel.la molt ben construida i que vas més enllà del testimoniatge, que era el que pretenia Amat, reflectir la ment de tots els personatges. És una novel.la molt extraodinària, i per aquesta raó és veritat que costa d'entendre que no sigui gaire reconeguda, i que no hagi estat traduida. Parlem que K.L Reich no és una novel.la qualsevol que parla sobre els camps de concentració, sinó que va més enllà d'això.
Tot i seguir influències de Levi o Semprun, entre d'altres, Amat és l'únic que, per reflectir el sofriment col.lectiu en el camp, s'ha centrat en les ments de tots els personatges de la novel.la, deixant ser a tots els protagonistes.

Tapa K.L Reich

Aquesta és la meva portada de la novel.la K.L Reich de Joaquim Amat-Piniella. He il.lustrat la porada amb dues imatges de caps de concentració, que és del tema ens parla. Crec que la primera imatge reflecteix molt bé les condicions humanes en el camp, el fet que tots havien de estar depilats i rapats, i els seus cosos representen molt bé aquesta fam vigent durant tots els dies. A sota he posat una altre imatge sobre un cap de concentració, ons es veuen més o menys com eren, i també es veuen il.lustrats els dormitoris i les balles per no escapar-se del camp. He intentat reflectir de la millor manera possible el tema del llibre amb aquestes dues imatges mostrant les dures condicions en el camp.

Portada K. L. Reich

Aquesta és la meva portada de K.L. Reich. Com podeu veure apareix una fotografia d'uns pressos despullats, extremament prims, demacrats, i, per suposat, depilats del dalt a avall, formant com soldats. Segons internet, és una fotografía real d'uns pressos del camp de Mauthausen. Si ens hi fixem i els mirem la cara, veurem que semblen tots iguals; això és degut a la despersonalització per la qual els fèien passar, convertint-los i rebaixant-los a l'alçada d'un animal (sense ànims d'ofendre). Al costat esquerre a dalt hi ha la creu gamada, característica dels nazis. La veritat és que no té gaire misteri la portada, simplement reflexa la realitat que explica la novel·la i que es visqué en aquella època.

Què opina Ferran Planes de K.L.Reich?

La crítica de l'autor és sobre Ferran Planes.

Aquest autor en diversos artícles d'opinió o conferències ens a parlat sobre J.Amat-Pinella com un personatge ple de valor i amb un molt bo perfil a l'hora d'escriure una figura novel·lística o representar una transformació, que segons Ferran Planes és el que J.Amat-Pinella a fet en aquesta novel·la K.L Reich.
Ferran Planes ens ha mostrat a les seves publicacions sobre J.Amat-Pinella frases com "té un mèrit artístic i humà assolible per a poca gent", això ho fa, recolzant-se en el fet que J.Amat Pinella a transformat la seva experiència humana tràgica, en una novel·la, on ni tan sols les seves sensacions són les protagonistes, molt més dificil de portar a terme quan l'experiència humana sobre aquest fet és una de les més tràgiques.
Un altre punt sobre el que Ferran Planes parla, és sobre com J. Amat-Pinella en comptes de representar aquests fets en una novel·la per mostrar els seus pensaments, sensacions i interessos, mostra una novel·la on parla de les sensacions que es podíen trobar en el camp, l'instint de subsistència, les raçes.. tractades sempre diferents segons fossin considerades en un esglaó o altre.. En definitiva que Ferran Planes otorga aquest escritor un món de crítiques positives per el valor que mostra aquest autor i la força que demostra al publicar tan tràgica i inimaginable, si no hagues existit, tragèdia.

Una de les coses que més m'agradat sobre aquest autor -Ferran Planes- és la passió que hi posa en cadascun dels articles o conferències en les quals parla de J.Amat-Pinella.
La seva manera d'expressar-se acompanyada de paraules subjectives fa que el lector estigui subeditat a l'opinió del escritor, a l'hora que "t'obliga" a reflexionar sobre aquesta.
A més penso que totes les raons que Ferran Planes dòna als seus articles són verificables, una de les més clares, és quan Ferran Planes parla sobre el mèrit artístic de Joan Amat Pinella; Qualsevol artísta hauría plasmat una novel·la plena de subjectivitats i ell en canvi, només a volgut mostrar l'esperiència, sense donar-li massa subjectivitat, de manera que si no conèixes la seva vivència, passa com si ell no haguès trepitjat mai aquell terra. Això està molt ben aconseguit amb el narrador omniscient selectiu que J.Amat utilitza a la seva obra K.L.Reich)

Artícles o fragments de conferències:

"K.L.Reich és una novel·la basada en personatges i en fets certs. Amat-Piniella no fa una narració, una crònica del camp, sinó que la transfigura, la sublima, per a convertir-la en novel·la, la qual cosa és un fet més de la seva finesa humana i de la seva agudesa literària. Perquè fer una crònica -per a un que hagi viscut una cosa- és molt fàcil, està a l'abast de tothom. Però sublimar i transfigurar una aventura dramàtica i tràgica com aquella per a fer-ne una novel·la -que sembli que ell parli com si ell no hi fos, com si parlessin d'altres-, això té un mèrit artístic i humà assolible per a poca gent".


"Reich es un prodigio de serenidad para describir comedidamente aquella horrible experiencia. Maneja allí personajes reales y hechos ciertos, pero los trata con fino aire novelístico, mitigados hasta casi la exageración, sin aspaviento alguno, como si él hubiese estado al margen cuando en la realidad es su personaje central, casi invisible". (1974)

Podeu trobar més a : www.guiamanresa.com/amat

Portada K.L Reich

Aqui deixo la meva portada de K.L. Reich.

Aquest cop, he volgut basar la meva portada en una fotografia simbólica, aixi que per entendre-la, cal anar més enllà del que es veu a simple vista.
Si us fixeu podeu trobar una gàvia, principal motiu per el qual vaig escollir la fotografia, i en segon lloc, trobem un mico tancat a dintre.
La simbologia la trobem en l'animal ( el mico) al qual tenen tancat en una gàbia, al igual que els pressos al blok o a les habitacions. Una altra simbología es que si ens fixem en la fotografia veurem que el mico està col·locat de manera que dona la cara a l'obertura de la gàbia com si estigues esperant que aquesta fos oberta, que podría representar el filferro del recinte que envoltava la porta perquè els pressos no s'escapesin. (I en diversos moments podríem trobar aquesta imatge en el llibre, de com els presos miraven a travès de la porta o fins i tot alguns envalentonats desesperats per l'alliberació d'aquell "infern" eren capaços de intentar traspasar-la) La terçera simbología la trobem en el tracte que rebien aquells homes amb la comparació amb un animal 1; En aquest cas el mico representaria la diversió, per exemple, i l'home a les gàbies del camp de concentració, mà d'obra per el treball. (Això no treu, que depenen de les raçes, alguns fossin "utilitzats" com una diversió, un exemple clar, el trobem en els jueus o els txecs.)
Ara que e expressat la simbologia, per la qual e escollit aquesta fotografia o portada, m'agradaria saber que havíeu pensat abans de llegir la meva interpretació; I si sense llegir-la havíeu tret alguna conclusió o simbologia. Podría ser divertit aixi que si us plau comenteu-la. Gràcies.

1: Volía deixar clara una cosa, e utilitzat aquesta frase, la qual no m'agrada gaire utilitzar, perquè les persones lectores de la portada entenguessin la simbologia de la qual estava parlant, però no estic gens d'acord, que en ple segle XXI, mantinguem un vocabulari de superioritat en diversos àmbits (tant podría ser cap a les dones, com cap els nens explotats a treballar, per tant,també com per als animals..)

Valoració d'una crítica: què opina Alfred Badia de K.L.Reich

Alfred Badia

"Novel·la que patentiza l'autenticitat d'una experiència, novel·la-reportatge per damunt de tot, l'art i la mesura de l'autor de seguida la salven de l'atractiu impur del tema. El poder narratiu de J. Amat-Piniella -indubtablement superior al descriptiu- d'una claredat fluïda i morosa, d'una senzillesa eficaç i directa, guanya ben aviat la partida als monstres". (1963)

"L'autor no estalvia -la brutalitat d'aquella situació no li permetria de fer-ho- la realitat de tants horrors. Però no sabem quina mena de pudor intel·lectual li permet de dissoldre-la pacientment en el transcurs de la vida, en el clarobscur oscil·lant dels dies. Un amor profund a tot el que és humà, una moderació emotiva sens dubte temperamental, semblen ajudar-lo. Però també el seu concepte del que li pertoca d'ésser l'ètica d'un narrador de fets semblants i la plena possessió del seu art de novel·lista. Que el resultat en sigui una obra d'una autenticitat i d'un valor poc comuns, ens sembla, lapidàriament, la qualificació unànime que tots els qui la llegiran se sentiran inclinats a atorgar-li". (1964)

"(Amat-Piniella) era un bon novel·lista, i li sortí una novel·la que gosaria considerar com a una de les més importants que s'han escrit en català aquests darrers cinquanta anys". (1974)

Aquest crític fa una valoració de la novel·la prou positiva. Afirma que és una novel·la reportatge molt eficaç i directa. Lloa la manera com Amat-Piniella tracta el tema, com tracta la brutalitat del tema, les sensacions humanes, i en general, el gran aconseguiment de l'autor per tracar un tema tan delicat com aquest.

Pel que fa a la meva opinió estic bastant d'acord amb aquest crític. Crec que el tractament que ha fet Amat-Piniella del tema del nazisme amb la novel·la és prou encertat, la manera com narra els fets, la manera com diu les coses tal com són, sense evitar les "barbaritats", fent d'un tema com aquest una novel·la atractiva i realment bona, donant una visió des de tots els angles d'una situació que realment es visqué no fa pas tant.

Què opina Joaquim Molas de K.L. Reich?

En unes declaracions de 1975, l'escriptor, historiador i professor universitari Joaquim Molas (Barcelona, 1939), comenta i opina la novel·la d'Amat-Piniella K.L. Reich.

"Sens dubte, K.L.Reich és la millor novel·la d'Amat-Piniella i, pel tema i les tècniques, una de les més interessants de la postguerra".
"K.L.Reich és un testimoni, esquemàtic, objectiu i densament humà, d'un camp de concentració alemany, on, entre milers de presos, hi ha un grup d'espanyols. El veritable protagonista de la novel·la, però, més que aquest grup o algun dels seus membres, és el camp de concentració en ell mateix: la fam i la mort, la rigidesa dels uns i el sofriment dels altres, l'egoisme i la corrupció, l'homosexualitat, la impotència i la misèria, el canibalisme. En suma, la desintegració moral i física d'uns homes que van morint entre la desesperança més tràgica i l'esperança d'un hipotètic futur".

Les dues declaracions són extretes del web http://www.guiamanresa.com/amat/baix/dreta/8/opinions.html.

Joaquim Molas, primerament, alaba la novel·la d'Amat, considerant-la la millor d'aquest autor i fins i tot una de les més prestigioses de les que s'han fet de la postguerra, tenint en compte la temàtica de la novel·la i les tècniques que Amat utilitza.
Molas, en la segona declaració, parla de la intenció d'Amat de no fer una novel·la d'un testimoni concret, sinó que focalitza la trama de manera globalitzadora. Segons Molas, K.L. Reich tracta "un camp de concentració alemany", destacant el protagonisme dels "presos espanyols" [sic].
Molas argumenta que aquest grup o algun dels membres que l'integren no són pas el protagonista de la novel·la, sinó que aquest "és el camp de concentració en ell mateix", ja que el camp centra tots els sentiments que es troben en aquesta obra concentracionària (la fam, la por, la mort, l'egoïsme, la impotència,...). Així doncs, segons l'historiador, és el mateix camp d'extermini el que agrupa el veritable plat fort de la novel·la, la desintegració que pateixen els personatges, la desesperació i l'esperança de sobreviure, en definitiva, l'anomenat "esperit del camp".
En resum, Joaquim Molas, en aquestes declaracions de 1975, se centra en la intenció d'Amat de fer una novel·la que volgués humanitzar uns fets, i no centrar-se en tan sols uns personatges en concret, per això apareixen personatges de diferents ideologies i nacionalitats (nazis, republicans, marxistes, anarquistes, comunistes però també alemanys, espanyols, soviètics, russos o catalans).

A la imatge, uns fulls de K.L.Reich en una vitrina de l'exposició "Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)"

Portada de K.L. Reich

Una de les característiques de K.L. Reich és el narrador omniscient selectiu, un narrador objectiu que es focalitza en diferents personatges, donant una visió dels fets globalitzadora, ja que Amat, en aquesta novel·la, en comptes de narrar un testimoni en concret va voler focalitzar els fets en diferents personatges, de diferents ideologies i de diferents nacionalitats.

Així doncs, la portada mostra com la mà -personificant el poder del narrador- domina d'alguna manera, o selecciona i determina les accions de cada personatge -quatre en la imatge. La mà, a més, està projectada a dalt de tot, com si d'una càmera es tractés, una càmera que ho veu tot i que pot posicionar-se segons quina escena vulgui representar o quin personatge vulgui detallar.
Deixant a banda la mà, els personatges que apareixen il·lustrats estan representats "en escala", de manera ascendent. Això pot donar peu a dues interpretacions diferents, ambdues possibles tenint en compte la intenció de l'autor en aquesta novel·la concentracionària.
D'una banda s'observen quatre personatges diferents, dels quals cadascú apareix en un estat d'ànim diferent. De dreta a esquerra, un personatge abatut completament; un altre que, tot i arrossegant-se, es pot aixecar i avançar; un tercer es manté ja dret i s'inclina lleugerament cap a l'espectador, donant l'esquena a la paret que té al darrere; el quart personatge, dret amb els braços alçats, es mostra "lliure", perfectament podria ser que cridés "eureka". D'aquesta manera es compliria la voluntat d'Amat de classificar els seus personatges en salvats, enfonsats o ficats en la "zona gris". Així doncs, el vençut seria -de dreta a esquerra- el primer personatge, clarament, i el salvat, el darrer, quedant-se amb el dubte de com classificar -en la zona gris?- els personatges del mig.
D'altra banda es pot interpretar que les quatre figues són una personificació de l'Emili, personatge al voltant del qual s'estructura l'obra. Així doncs, l'Emili seria representat en l'evolució que fa al llarg de la novel·la, essent un personatge rodó i que pren una educació des que entra fins que és alliberat del Camp d'extermini.

Per tant, una portada centrada en el concepte del tipus de narrador que s'utilitza en aquest impactant K.L. Reich.

El pianista

FITXA TÈCNICA

Direcció Roman Polanski

Producció Roman Polanski
Robert Benmussa
Alain Sarde

Guió Ronald Harwood
Władysław Szpilman (novel·la)

Fotografia Paweł Edelman

Muntatge Hervé de Luze

ARGUMENT

El músic jueu-polonès Szpilman treballa a la ràdio de Varsòvia com a pianista, veu com tot el seu món s'esfondra amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial i la invasió a Polònia.

L'estació de ràdio on estava treballant es bombardejada, doncs Szpilman arriba a a casa seva per assabentar-se que Gran Bretanya li havia declarat la guerra a Alemanya.

Les condicions de vida per als jueus a Polònia s’anaven deteriorant: un límit en la quantitat de diners per les famílies, duen obligatoriament unes cintes als braços per identificar-los, i el 1941, són col·locats en el Gueto de Varsòvia. Allà pateixen fam i humiliacions dels Nazis, també tenen por a morir i pateixen constantment tortures.

La majoria dels jueus són reunits i duts a camps de concentració. Però Szpilman és salvat per un amic de la família. La resta de la seva familia no és salva i, separat dels seus familiars, sobreviu en el gueto com esclau obrer d'unitats de reconstrucció alemanyes i fora confiant en l’ajuda de persones que no eren jueves.

Amagat presencia molts dels horrors comesos pels nazis i l’aixecament dels jueus del Gueto de 1943. Passa un any i es torna a provocar un altre aixecament que dona fallida un altre cop, i Varsòvia queda quasi desocupada i Szpilman està a punt de morir de malalties o de desnutrició.

Buscant menjar aconsegueix trobar una llauna que no pot obrir, i mentre ho està intentant, un oficial alemany el veu, i quan sap que és pianista li fa tocar una cançó. Doncs aquest es complau i el porta a menjar. Setmanes després els alemanys són forçats a marxar de Varsòvia, però l’oficial li dóna una jaqueta i li promet d’escoltar-lo a la ràdio. Aquesta jaqueta casi el mata ja que les tropes soviètiques el confonen amb un alemany i el disparen fins que veuen que no ho és, tan sols la porta perquè té fred. Quan s’allibera un camp de concentració proper, capturen a l’oficial i aquest demana a un presoner que contacti amb Szpilman, però quan aquest aconsegueix arribar els presoners alemanys ja no hi són, s’han traslladat.

Szpilman torna a tocar a la ràdio de Varsòvia . A l’última escena interpreta de manera triomfal la mateixa peça que va salvar-li la vida amb aquell oficial alemany. La toca davant de una gran audiencia.

(No he vist la pel.lícula, per tant no puc escollir l'escena que més m'agrada. Si que he vist alguna escena, i sempre he escoltat parlar d'aquest film, i sembla que l'escena més impresionant deu ser la que toca la seva peça davant de l'oficial alemany)

http://ca.wikipedia.org/wiki/El_pianista

Jorge Semprún

Jorge Semprún (Madrid, 1923)
És un polític, guionista cinematogràfic i novel.lista. Va estudiar Filosofia a La Sorbona. Va ser detingut durant la segona Guerra Mundial i va ser enviat al camp de concentració de Buchenwald per col.laborar amb la Resistència francesa. Als anys cinquanta i seixanta va formar part des de París de l’oposició a Franco. Durant la presidència de Felip González va ser ministre de Cultura entre 1988 i 1991. Ha rebut múltiples premis internacionals per la seva obra literària.

Una de les seves obres més significatives és El gran viatge que el seu nom original és Le gran voyage :

Títol original: Le grand voyage
Producció: França, Marroc, 2004
Direcció: Ismael Ferroukhi
Intèrprets: Nicolas Cazale, Mohamed Majd, Jacky Nercessian, Ghina Ognianova, Kamel Belghasi
Gènere: Drama
Recomanada per...
Versió doblada al català: NO
Estrena: 03/11/2005

Tracta d'un jove que ha d'acompanyar el seu pare a la Meca poc temps abans de començar els exàmens per entrar a la universitat. Serà un viatge força difícil ja que el seu pare i ell no tenen gairabé res en comú i tindran poc per parlar.

http://www.goethe.de/ins/es/bar/prj/50j/efg/kup/ca599290.htm
http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?idint=975&item=cartelle

Presento una web

Pàgina web: http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/
Abans d'entrar-hi trobem els crèdits i les fonts
Títol: Mercè Rodoreda Joc de Miralls
Tema: La vida i més sobre Mercè Rodoreda. Tot el que podem saber sobre ella en una pàgina web.

Distribució de la informació:
4 parts diferenciades

- MERCÈ RODOREDA, PER ELLA MATEIXA:
· Conèixer una persona
· Quan jo era petita
· Formació literària
· Els feliços trenta
· Deixar Barcelona
· Cartes d'exili
· A Ginebra
· Pintura
· L'exili i el retorn
· Escriure
· Cultivar l'oblit i l'admiració

- VISTA PELS SEUS CONTEMPORANIS:
· FRANCESC TRABAL, Una nova estrella
· TÍSNER, Autènticament seductora
· JOAN OLIVER, Notes mecanografiades
· AMMA MURIÀ, Convivint d'aquella manera
· ARMAND OBIOLS, Un crític a casa
· JOSEP CARNER, Els llibres que esperem de vós
· JOAN SALES, Una obra mestra
· JOAN TRIADÚ, Amb ulls de crític
· JOAQUIM MOLAS, La Rodoreda que jo vaig conèixer
· ANNA M.SALUDES, Passió per les joies
· MARIÀNGELA VILALLONGA, A Romanyà

- A L'ALTRA BANDA DEL MIRALL:
· BALTASAR PORCEL, Repós i nervi
· MONTSERRAT ROIG, Vida i literatura
· FRANCESCA ROMANA, El record de l'autora
· M. VIÑUALES/ L MIRET, El llegat i l'arxiu
· JOSEP M. BENET, Del text a la pantalla
· JOAN OLLÉ, La plaça a l'escenari
· MARTA NADAL, El gust per la lectura
· SILVA BEL, Llegir Rodoreda
· JOSEP M. CASTELLET, Autora universal
· MONTSERRAT CASALS, Imaginació i memòria
· JANA MATEI, Traduir Rodoreda

- L'ESCRIPTORA I EL SEU MÓN LITERARI:
· MERCÈ RODOREDA, L'esperit de l'escriptor
· MERCÈ RODOREDA, Jo volia ser escriptora
· NEUS REAL, Primeres novel.les
· F. TRABAL/J. TRIADÚ, Aloma
· MERCÈ IBARZ, La plaça del diamant
· JOAQUIM MOLAS, Història i text
· MERCÈ RODOREDA, La clau de l'èxit
· M. CAMPILLO/M. GUSTÀ, Mirall trencat
· MERCÈ RODOREDA, Una petita sensació de
victòria
· MARTA PESSARRODONA, Obres completes
· CARME ARNAU, Els contes

I a banda d'aquestes 4 parts, trobem també 2 subapartats: la cronologia, on trobem les dates més significatives de Rodoreda i Rodoreda Llegida, on surt un fragment llegit en diversos idiomes.

Tenim la pàgina traduida en català, espanyol, anglès i deutsch.

La pàgina està adornada amb un fons de tres imatges de Mercè Rodoreda somrient, que estan difuminades en un fons gris. Combina el color gris, blanc, negre i groc.

Triangle amorós

MARC: Ultimament, i pot ser és impresió meva, vas a comprar massa a la plaça. Ahir al vespre vaig estar rumiant, i aquest... com es diu? Qui et truca tant? L’Albert, pot ser que vegi en tu més enllà de l’amistad que tu m’expliques, no creus Laia?

LAIA, pausa, silenci: Fins després.

La Laia marxa a buscar a l’Albert.

LAIA: En Marc es preocupa, i em diu que pot ser els teus ulls no només veuen en mi una possible amistad, ell pensa que passem masses estones junts, i que això es d’estranyar. Pero jo sé a qui estimo, a en Marc, però sempre necessitaré una persona per explicar-li les meves angoixes, i que acabi d’arrodonir aquesta felicitat, no creus?

ALBERT: No necessito veure res més en tu, no necessito res més en aquest món que la felicitat de la meva dona i de l’amiga més gran que he tingut mai. Allunyes les meves angoixes i això m’ajuda a millorar cada dia més amb l’Elisa, i és perfecte, no veig cap mal, i tu?

Hannah Arendt

Hannah Arendt (Linden, Hanóver, Alemania,14 d'Octubre de 1906 - Nova York, Estats Units, 4 de dicembre de 1975), teòrica política alemana, moltes vegades anomenada filósofa, encara que ella sempre sempre va negar aquest nom, señalan que aquesta disciplina l'ocupa l'home en singular. Ella es describia com una teòrica de la pilítica, perquè les seves obres es centren en que els homes, no l'home, viuen a la Terra i no en la Lluna, habiten el món, pel que podría classificar-se com a politóloga.


"Los orígenes del totalitarismo" va ser publicat per primera vegada poc després de la guerra, a l'any 1948, i es va convertir en un dels primers llibres sobre la materia.
Després, la pervivència del régim bolchevic a les portes d'Europa va motivar més de mitja docena d'edicions. Avui dia, Alianza Editorial reedita l'obra de Arendt, en els seus tres volums, "Antisemitismo", "Imperialismo", "Totalitarismo"; a violència racial, la violència del poder i la dominació per la violència.

A l'Agost de 1936, l'osbcur règim nazi organitzava uns JJOO pensats per donar propaganda a la nova Alemania, al nou home alemany. Encara els més despistats buscaven confiats el acord i pacte amb Hitler; els més "suspicables" van veure les desfilades i les coreografíes de l'Estat Olímpic de Berlin, el tenebrós futur d'Europa.
Van advertir que aquesta propaganda era una característica essencial del nou règim totalitari. La propaganda va durar fins el suspir final, quan els soviètics van aixecar "la bandera de la hoz", i el martell sobre un Reichstag en ruïnes.


Altres dels seus llibres són: Salvar la patria judía (1948), Sobre la revolución (1963), La condición humana (1969) i La vida del espíritu (1971).



Bibliografía: www.libros.libertaddigital.com i Wikipèdia

Pel.lícula de l'holocaust nazi

Titol Original: Der Letzte Zug (The Last Train)

Títol: El último tren a Auschwitz

Gènere: Drama bèl.lic

Director: Dana Vavrova, Joseph Vilsmaier

Guió: Stephen Glantz

Productor: Arthur Brauner

Actors: Lale Yavas, Juraj Kukura, Sibel Kekilli, Roman Roth, Brigitte Grothum, Sibel Kikelli, Hans Jurguen Silbermsnn, Gedeon Burkhard,
Lena Beyerling, Brigitte Grothum, Ludwig Blochberge
Duració: 02:03:00

País: Alemania

Any: 2006




Aquesta pel.lícula tracta d'un viatge de sis dies que han de fer els últims 688 jueus que queden a Berlin per arribar als camps nazis de Hitler.

A l'any 1943, els nazis volen netejar Berlin dels jueus. Més de 70.000 jueus ja van ser deportats de la ciutat. A l'abril d'aquell any, va sortir de la via 17 de l'estació de Grunewald el tren amb vagons de ganat amb els últims jueus en direcció a Auschwitz

El tema de la pel.lícula és el sofriment que pateix la gent que viatja en aquest tren, la sed, la gana, la calor, l'incomoditat... més de la meitat moren pel camí, o bé perquè els disparen, o bé en l'intent de fugir.

Tots lluiten per sobreviure, fins i tot regalen les seves pertenences perquè els soldats els hi donin una mica d'aigua a cada estació que paren, però només aconsegueixen que els hi facin cas en dues ocasions. Només tenen un cubell d'aigua per cada vagó, i un altre per fer les seves necessitats, res més.
Una de les dones arriva a veure els pixums d'aquell cubell perquè realment es moria de sed.
Durant la pel.lícula surten petits fragments de la vida que portava cadascuna d'aquestes persones, i després es veuen les condicions precàries en les que es troben en aquell tren, és bastant dur.
Els homes aconsegueixen trencar els barrots de la petita finestra per poder fugir, però els descobreixen.
En l'últim intent, un home aconsegueix fer un forat a terra amb una pedra, i per aqui aconsegueixen fugir una nena i una dona, que per sort, no són descobertes i aconsegueixen lluirar-se del destí que els portava aquell tren.
Tots els altres supervivents arriven al final del trajecte en unes condicions molt dures, i l'únic que els hi queda, és esperar a morir igualment.

El fragment que més m'ha agradat d'aquesta pel.lícula és quan el nen de 12 mesos comença a caminar per primera vegada dins del tren de la mort, perquè és com a símbol de què porten tant de temps allà tancats (per a ells és massa) que fins i tot han de viure els moments màgics de la vida. Però el moment més trist és quan aquest mateix nen mor perquè no ha pogut resistir les condicions.

El diari d'Anna Frank

Annelies Marie Frank és més coneguda com a Anna Frank. Va néixer el 12 de juny de 1929 i morí a principis de març de 1945. Anna Frank era una adolescent alemanya-jueva que va néixer a Frankfurt del Main (Alemanya). Va escriure un diari íntim mentre s’amagava amb la seva família i quatre amics a Amsterdam durant l’ocupació d'aquesta ciutat per part dels nazis durant la Segona Guerra Mundial.
A Amsterdam hi van arribar quan Adolf Hitler entrà el mes de gener de 1933 a Frankfurt. Mentre les persecucions en contra dels jueus anaven en augment, la família d'Anna Frank es va amagar el juliol de 1942 en una cambra secreta condicionada a l’annex de l’empresa Opekta, d'Otto Frank, el pare d'Anna. Ella aleshores tenia uns 13 anys aproximadament. Després de dos anys passats en aquest refugi, el grup va ser traït i deportat cap als camps d'extermini nazis. Set mesos després de la seva detenció, Anna va morir del tifus al camp de Bergen-Belsen, alguns dies després de la defunció de la seva germana, Margot. El seu pare Otto, l’únic supervivent del grup, va tornar a Amsterdam al finalitzar la guerra i va descobrir que el diari d'Anna es conservava intacte. Convençut del caràcter únic de l'obra de la seva filla va decidir publicar-la.
Originalment aquest diari va ser publicat sota el títol Het Achterhuis : Dagboekbrieven van 12 Juni 1942 - 1 Augustus 1944 (La casa del darrere: notes del diari del 12 juny de 1942 a l'1 d'agost de 1944).
El diari en qüestió fou començat per la noia en motiu del seu tretzè aniversari, i relata la seva visió dels esdeveniments. Ha estat traduït del neerlandès a nombroses llengües -entre elles el català- i ha esdevenit un dels llibres més llegits al món. Se n'han fet diverses peŀlícules, telefilms, obres teatrals i òperes, basades en aquesta obra, fins al punt que Anna Frank és una de les víctimes més cèlebres de l'Holocaust. Així doncs, és aquest un document únic, escrit en el mateix moment en què Anna pateix els esdeveniments, en temps real i directament escrit, sent un document de font primària i directa, molt personal, i que deixa palès com Anna evoluciona des de la seva infantesa fins a l'adolescència, ja que arriba enamorar-se, per exemple.

Després de fer una introducció sobre el Diari en concret i la vida d'Anna Frank, caldria passar a parlar de la versió filmogràfica que se'n va fer:

Títol original: The Diary of Anne Frank
Títol adaptat: El Diari d'Anna Frank
Direcció: George Stevens
Producció: George Stevens Jr
Guió: Anne Frank, Frances Goodrich i Albert Hackett
Música: Alfred Newman
Muntatge: David Bretherton i William Mace
Actors/actrius: Millie Perkins (Anna), Joseph Schildkraut (pare), Shelley Winters (mare) i Diane Baker (amic d'Anna)
País d'estrena: Estats Units
Any: 1959
Gènere: drama, adaptació filmogràfica de la Literatura de l'Holocaust
Durada: 180 minuts
Premis: Òscars a la millor actriu, millor direcció artística, millor fotografia.

La pel·lícula explica els esdeveniments des del moment que Otto Frank, el pare d'Anna i víctima d'un camp de concentració nazi, torna al lloc on van estar amagats ell i la seva famíia. Allà recupera el diari d'Anna Frank, on apareix la història sencera de com Otto va amagar la seva família (dues filles i tres membres més de la família Daan, a més del dentista Albert Dussel) en un àtic dels nazis. En la pel·lícula això es mostra amb la tècnica del flashback.
La història mostra les tensions que es van vivint dins el grup, la falta d'aliments i l'amor que sent Anna vers Petre van Daan, sempre amb la guerra d'Amsterdam de fons. Dos anys després, l'edifici és assaltat pels nazis, i tots els ocupants són enviats als camps de concentració.

La pel·lícula no l'he vist, tot i que l'estic buscant; el llibre sí que el tinc tot i que no me l'he pogut llegir. Malgrat tot, he pogut tenir l'experiència de trepitjar aquelles fustes que Anna Frank va trepitjar. Amsterdam, carrer Prinsengracht número 267. L'amagatall de la seva família és ara una Casa-Museu que guarda de manera intacta l'escenari d'aquell terror viscut no fa tants anys.
Desconec com reflecteix la realitat la pel·lícula basada en el Diari, però estic segur que, si sortís una escena que em posés la pell de gallina, seria la mateixa escena que em va provocar la mateixa reacció quan era a la Casa del carrer Prinsengracht: Anna Frank, cada vegada que algú amb qui comparteix aquell amagatall fa algun moviment brusc, algun mínim soroll, ha de passar hores patint i abraçada a la seva mare amb la por al cos per si en un moment o altre s'obre la porta del seu amagatall.

Pel que fa la meva visita a aquest amagatall, la Casa-Museu d'Anna Frank, en recordo poques coses ja que fa cinc anys que hi vaig estar. El que més em va impactar va ser conèixer amb noms i cognoms una de les víctimes de la barbàrie. No és el mateix saber que "milers de jueus" han estat assassinats pels nazis, que conèixer gran part de la història i de la vida d'una d'aquelles víctimes en concret, saber com va evolucionar psíquicament, saber com va viure, com va patir, i com va morir després de resistir anys i anys la barbàrie. De la visita en recordo moments impactants, de tensió, de patiment i de molta ràbia. Impacta moltíssim saber que l'Anna i la seva família havien de vigilar fins i tot de tirar la cadena, per no fer soroll, fent torns perquè algú cada "X" moment tirés de la cisterna. Havien d'anar amb compte amb tot, amb cada passa que feien, amb cada paraula, amb cada moviment, confiant la vida de cadascú a tots els altres. Anna, a més, explica en el seu diari la impotència que sentia de no tenir una vida normal, com per exemple veu a través de la finestra com altres noies -lliures- festegen amb nois.
Tot i això, i segons paraules textuals d'Anna Frank:

"Encara segueixo creient que les persones són realment bones,
en el fons del seu cor."

(...) Òbiviament allà la vida estava plena d'emocions per a nosaltres. La família encara es defensava de les normes hitlerianes contra els jueus (...) . Fragment del Diari d'Anna Frank corresponent al dia 20 de juny de 1942.
(...) A les tres de la tarda van trucar a la porta. Jo no ho vaig escoltar, perquè estava llegint a la terrassa (...). - El pare ha rebut una citació per part de les SS i la mare acaba de sortir a buscar el senyor Van Daan-, em va dir la meva germana Margot. Jo estava morta de por (...)
Fragment del Diari d'Anna Frank corresponent al dia 8 de juliol de 1942.

http://www.annefrank.org
http://guiadeamsterdam.free.fr/anafranck.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Frank
http://es.wikipedia.org/wiki/Diario_de_Ana_Frank
http://redescolar.ilce.edu.mx/redescolar/act_permanentes/historia/html/anafrank.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/El_diario_de_Ana_Frank_(pel%C3%ADcula)

Els vídeos mostren Anna Frank treient el cap per la finestra del seu amagatall (primer vídeo), un fragment de la pel·lícula, fragment que correspon a la 22a seqüència del film (segon vídeo), fragment de la 23a seqüència (terver vídeo)