diumenge, 9 de desembre del 2007

Solitud


La tarda és més orfe que mai

el vespre es banya de dol,

la solitud omple l´espai,

com trigarà a sortir el sol.

[J. Reig - Sebastià]


Solitud; sovint hem pensat amb aquesta paraula, sovint ens hi hem sentit reflectits, sovint ens hem sentit soles o sols, sovint hem necessitat un "algú/na" que ens acompanyi arreu, un "algú/na" que ens faci minvar, almenys durant uns instants, aquesta sensació de solitud.

Solitud o soledat, "l'estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol", segons una definició d'un diccionari qualsevol.

Si hi pensem, potser a vegades aquesta "solitud" no hauria de donar-se tant sovint en els nostres pensaments, ja que agafant com a referència la definició del diccionari, ni estem sols, ni vivim sols, no? Potser sí, i és normal, totes i tots ens hem sentit alguna vegada amb aquest estat de soledat, tot i que la típica frase de "tothom vol el que no té" aquí es podria aplicar, ja que si parem a pensar, una persona pot sentir-se sola durant un dinar familiar, durant unes hores a classe, durant una sortida amb l'esplai, durant un sopar amb els amics,... tot i que hi ha gent que, malauradament, no es pot permetre el luxe de dinar amb la família, ni anar a classe, ni anar a un esplai ni poder sopar amb els amics un divendres per la nit. Així doncs, des d'un blog com aquest, potser caldria que totes i tots penséssim si tenim la mateixa sensació de solitud que molta gent tindrà, a més a més, aquestes properes setmanes de festes que ens esperen.

És cert, a taula sempre hi faltarà algú, però pensem que estem a taula, pensem i gaudim de la gent amb qui ens trobarem, i mai oblidem la gent que no hi és. Nosaltres ho podem fer, hi ha gent que sí que se sent sola i no podrà passar aquestes vacances amb ningú.


Així doncs, si la solitud és "l'estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol", intentem aprofitar el temps amb la gent que més ens estimem, ja que així mai estarem sols ni viurem sols.


No vull semblar carrincló, i vull fugir dels tòpics nadalencs; aquesta voluntat de viure i aprofitar el temps amb la família i amb la gent que més t'estimes, no ha de ser durant dues setmanes al desembre i una al gener, sinó durant tot l'any.


I penseu-hi, sempre hi haurà algú, potser menys lluny del que ens pensem, que se sentirà més sol/a que nosaltres.

2 comentaris:

Adalaisa ha dit...

Original, si més no, perquè més que definir, has exemplificat una possible conseqüència.
M'ha recordat el poema de Calderón de la Barca de "la vida es sueño".
"Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó."
Sempre, per desgràcia, hi ha gent pitjor que nosaltes.

Bernat Vilaró Sabaté ha dit...

Sempre, per desgràcia, hi ha gent pitjor que nosaltres.
I gairebé sempre, també per desgràcia, la gent no fa res per ajudar-los.

Salut!