La faula de "L'àguila i els galls"

L'àguila i els galls

"Dos galls es barallaven pels favors de les gallines en un galliner; al final un va foragitar l'altre.
El vençut es va retirar resignadament darrera uns matolls, amagant-se allà. En canvi, el vencedor va pujar orgullós a una tàpia alta posant-se a cantar tan fort com va poder.
Però no va trigar una àguila a caure-li al damunt i raptar-lo. Des d'aleshores el que havia perdut el combat es va quedar amb tot el galliner."

Clarament, aquesta faula vol fer un raonament sobre això que a la humanitat (o almenys a una part d'ella) ens agrada tant: les ànsies de voler mostrar-se superior a algú, sense que ens importi pas ni el respecte ni si passem per damunt d'aquesta persona, podent-li fins i tot fer-li mal.

Hi ha una dita que diu "Qui es vanaglòria dels seus propis èxits, no li triga a aparèixer qui se'ls prengui". En aquest cas, al gall guanyador, al presumir tant d'aquesta situació en què s'ha trobat, tot cofoi, es disposa a mostrar la seva suposada autoritat a la resta del galliner, cantant (és el que tenen els galls, que canten bé, no com nosaltres,...). Vet aquí que l'autoritat se li acaba quan una àguila se li llença al damunt per raptar-lo.

Aleshores, el gall vençut, que havia estat humiliat, és ara qui es queda amb el galliner.

Podem interpretar això com un peix que es mossega la cua, ja que la reacció d'aquest darrer gall podria ser la mateixa: al creure's l'amo del galliner, mostrar-se superior als altres... fins que potser una altra àguila li tregui aquest paper.

Faula extreta del web http://www.totcontes.com/view.php?p=I:aguilagalls

Que tombi!

Una faula de tipunades dissimulades

Hi havia una classe de xiquets i xiquetes a la que anomenaven la classe dels Vinyets. En aquesta classe s’hi havien de celebrar eleccions per a Delegat. I hi havia molt d’interès en el càrrec de delegat, perquè en aquella classe ja se sap que qui és delegat dels Vinyets té molt de poder: contacte directe amb el senyor mestre i fins i tot una certa capacitat de decisió.

A un dels xiquets, el Joanet, li van dir si volia anar a la llista de partidaris d’un dels candidats a Delegat dels Vinyets. En Joanet va dubtar, però al final es va decidir i va recolzar la candidatura a Delegat del Gaietà, li semblava que tenia bones idees i era més bon nen que el Josepot. El Josepot abusava de la seva posició d’actual Delegat.

A la classe dels Vinyets el Delegat té bastanta autoritat, dónes o no dónes permisos a altres companys i tens influència en el senyor mestre per decidir qui és el responsable de cada tasca. I el Josepot sempre ho aprofitava per atabalar i molestar als que no eren de la seva colla i feia tots els possibles per a que els castiguessin.

El Joanet ho tenia clar, aquest cop en Josepot potser torna a guanyar, però serà per ben poc! Ell sabia que molts nens i nenes n’estaven farts de tot el que havia fet últimament el dolent del Josepot, ara la seva classe era de les pitjors del col·legi perquè el Delegat no es preocupava de que l’encarregat de la neteja netejés o les coses estiguessin ordenades. En canvi, deixava venir als nens més grans a la classe quan no hi ha ningú, a fer coses que els mestres no volen, a canvi de cromos negres, llaminadures negres, pilotes negres… Al Josepot li agradaven molt les coses negres o en B, que el Joanet no ho entenia gaire això.

Quan van haver de triar Delegat i el senyor mestre va llegir els resultats, el Joanet es va quedar sorprès, el Delegat tornava a ser el Josepot 4 mesos més, i per molta diferència de vots.

En Joanet no entenia com podia guanyar el Josepot si era molt dolent i per culpa seva la classe anava cada cop pitjor. Però llavors un bon amic li va explicar: Joanet tu em caus molt bé i el Gaietà també, però jo he votat al Josepot perquè m’ha promès que jo seré l’encarregat d’anar buscar guixos quan s’acabin, i clar així perdre alguna estoneta de classe i descansaré del senyor mestre.

Resulta que el Josepot havia promès regals i bones tasques a més de la meitat de la classe: a un li va prometre ser l’encarregat dels guixos, un altre vigilaria quan el senyor mestre no hi fós, a uns els va regalar una pilota i als més grans els deixaria fer coses dolentes a canvi de coses negres o en B.

Pobre Joanet, a ell li sabia greu perdre, però sobretot les trampes el feien enfurismar. I molts amics i companys el van decepcionar votant al Josepot a canvi de coses que tothom hauria de tenir dret a gaudir i no només els amics del Josepot.

Sabeu que li faltava per aprendre al Joanet? una coseta que va dir un dels més grans mestres, Groucho Marx: La clau de l’èxit són la honestedat i la sinceritat. Si saps oblidar-te d’elles segur que triomfaràs.”

És una faula que reflexa molt bé com van les coses avui en dia, en molts àmbits, quan es vol tenir èxit s'estafa, es fa creure algo que no és. En quan a la vida política, molts polítics prometen moltes coses que potser després no presten ni la mínima atenció. Però clar, han de ser escollits.

Experiència universal: Estafar per poder triomfar.

Aquesta faula l'he tret d'una pàgina d'internet: http://www.utupia.com/blog/personal/faula-tupinada/ I és una faula anònima.

Fabula

Aquesta fabula no l'he trobat en cap lloc, la sara, una amiga, se la va inventar i me la va explicar cuan estava trista..
Havia una vegada una princesa que va néixer en un regne petitó i va trobar un princep que li va prometre el món, la princesa tota convençuda va marxar amb ell sense pensar-lo, ja que li va prometre donar-li tot el que necesitava.
Pero lo que ell no sabia era que la princesa no necesitava el món.
El princep obsesionat per oferir-li-ho, ho va invair desesperadament fins ferse senyor de ell i aixi oferirli a la princesa, pero per la seva fan de governar el món va deixar de donar a la princesa el que necesitava: les seves caricies, el seu amor..
Aixi que quan el princep va tornar per oferir-li el món,ella ho va rebutjar i va abandonar el princep...ell sense entendre res, va anar a demanar consell a un sabi de la cort que li va aclarar els seus dubtes, donant-se compte aixi, del gran error que havia comés...

I esque a vegades omple més un com estas avui? que un regal carísim!

Una faula de tipunades dissimulades

Hi havia una classe de xiquets i xiquetes a la que anomenaven la classe dels Vinyets. En aquesta classe s’hi havien de celebrar eleccions per a Delegat. I hi havia molt d’interès en el càrrec de delegat, perquè en aquella classe ja se sap que qui és delegat dels Vinyets té molt de poder: contacte directe amb el senyor mestre i fins i tot una certa capacitat de decisió.

A un dels xiquets, el Joanet, li van dir si volia anar a la llista de partidaris d’un dels candidats a Delegat dels Vinyets. En Joanet va dubtar, però al final es va decidir i va recolzar la candidatura a Delegat del Gaietà, li semblava que tenia bones idees i era més bon nen que el Josepot. El Josepot abusava de la seva posició d’actual Delegat.

A la classe dels Vinyets el Delegat té bastanta autoritat, dónes o no dónes permisos a altres companys i tens influència en el senyor mestre per decidir qui és el responsable de cada tasca. I el Josepot sempre ho aprofitava per atabalar i molestar als que no eren de la seva colla i feia tots els possibles per a que els castiguessin.

El Joanet ho tenia clar, aquest cop en Josepot potser torna a guanyar, però serà per ben poc! Ell sabia que molts nens i nenes n’estaven farts de tot el que havia fet últimament el dolent del Josepot, ara la seva classe era de les pitjors del col·legi perquè el Delegat no es preocupava de que l’encarregat de la neteja netejés o les coses estiguessin ordenades. En canvi, deixava venir als nens més grans a la classe quan no hi ha ningú, a fer coses que els mestres no volen, a canvi de cromos negres, llaminadures negres, pilotes negres… Al Josepot li agradaven molt les coses negres o en B, que el Joanet no ho entenia gaire això.

Quan van haver de triar Delegat i el senyor mestre va llegir els resultats, el Joanet es va quedar sorprès, el Delegat tornava a ser el Josepot 4 mesos més, i per molta diferència de vots.

En Joanet no entenia com podia guanyar el Josepot si era molt dolent i per culpa seva la classe anava cada cop pitjor. Però llavors un bon amic li va explicar: Joanet tu em caus molt bé i el Gaietà també, però jo he votat al Josepot perquè m’ha promès que jo seré l’encarregat d’anar buscar guixos quan s’acabin, i clar així perdre alguna estoneta de classe i descansaré del senyor mestre.

Resulta que el Josepot havia promès regals i bones tasques a més de la meitat de la classe: a un li va prometre ser l’encarregat dels guixos, un altre vigilaria quan el senyor mestre no hi fós, a uns els va regalar una pilota i als més grans els deixaria fer coses dolentes a canvi de coses negres o en B.

Pobre Joanet, a ell li sabia greu perdre, però sobretot les trampes el feien enfurismar. I molts amics i companys el van decepcionar votant al Josepot a canvi de coses que tothom hauria de tenir dret a gaudir i no només els amics del Josepot.

Sabeu que li faltava per aprendre al Joanet? una coseta que va dir un dels més grans mestres, Groucho Marx: La clau de l’èxit són la honestedat i la sinceritat. Si saps oblidar-te d’elles segur que triomfaràs.

"Dos amics viatjaven pel desert i en un determinat punt del viatje discutiren.
L'altre, ofès, sense res a dir, escrigué a la sorra:
"Avui el meu millor amic m'ha pegat una bufetada a la cara".
Continuaren cap endevant i arribaren a un oasi on decidiren banyar-se. El qui habia sigut abufetejat i lastimat començà a ofegar-se, sent salvat per l'amic. En recuperar-se prengué un estilet i escrigué a una pedra:
"Avui el meu millor amic m'ha salvat la vida".
Intrigat, l'amic preguntà:
-¿Per què, després que et pegués, vas escriure a la sorra, i ara escrius en una pedra?
Somrient, l'amic respongué:
-Quan un gran amic ens ofèn, deurem escriure a la sorra on el vent de l'oblit i el perdó s'encarregarán de esborrar-ho i apagar-ho; d'altre banda, quan ens passi alguna cosa grandiosa, deurem grabar-ho a la pedra de la memoria del cor on cap vent en tot el món podrà esborrar-ho."


El significat d'aquesta faula és gaire clar, hem de saber perdonar i oblidar. No hem de ser rencorosos i sobretot amb la gent que estimem, quedem-nos amb els bons moments i oblidemne els dolents =) En cuant al tema podríem dir que és l'amistat i el saber perdonar.

*Font: http://www.ciudadseva.com/bibcuent.htm, és un conte anònim que es troba a la secció de "Món àrab". Sobre quan va ser escrit, sota la fàbula hi figurava aquesta data: 07 setembre 2007.


Bueno doncs aquesta és l'activitat d'aquesta setmana! Ara a aprofitar el cap de setmana, tant per la part de fer feina, com per la part de gaudir que ens ho mereixem!!! :)

Històries

Durant segles i segles, un dels gèneres més conreats ha estat el conte. Avui dia molts autors literaris en creen constantment, però encara podem trobar entre les seves línies el gust per molts contes populars.

Tradiocionalment s'ha dit que el primer recull de contes neix a l'Índia, cap al segle VI d. C. És el Pantchatrantra on s'hi poden llegir contes, faules i moralines. La majoria de narracions provenen de la literatura budista, però també se'n poden trobar d'Occident o de l'Índia. La seva difusió s'inicia al segle X através de les traduccions perses i àrabs, bizantines o xines.

Una altra de les col·leccions més importants és Les mil i una nits, col·lecció àrab, on destaquen els contes d'Alí Babà o Simbad el mariner. En el llibre, Sherazad narra cada dia una història o, més ben dit, continua amb la de la nit anterior, perquè el rei no la mati, ja que tenia el costum de matar cada dia al matí una dona després de passar la nit junts atès que la seva senyora li havia estat infidel. Sherazad aconsegueix viure cada nit gràcies a les seves històries. Malgrat que aquest recull era molt conegut als Països Àrabs, a Europa no es va conèixer fins el segle XVIII.

A l'Edat Mitjana es fan motles recopilacions de contes: Disciplina clericalis, Calila e Dimna, Libro del Sendebar o de los engaños e asayamientos de la mujeres, fabliaux, Le roman de Renart i Il novellino o Cente novelle.

Entres aquestes recopilacions, dues deixaran petjada en l'obra de Ramon Llull: Calila e Dimna i Le roman de Renart. Llull utilizarà aquests contes per crear Fèlix o el Llibre de les meravelles, especialment el llibre setè: El llibre de les bèsties. El Calila e Dimna és un recull de contes d'origen oriental i didàctics. Molts contes procedeixen del Pantchatantra. Le roman de Renart és un recull de contes on els protagonistes són animals que representen el món feudal. Va ser escrit a França a finals dels segle XII a mitjan del XIII.

Resulta curiós que avui encara siguin vigents aquests contes i encara ens ensenyin com som els humans.

Els Trobadors

En general tots tenien una bona formació. Cal pensar que estaven subjectes a crear paraules i música. El trobador treballava molt lentament, no solia fer normalment més de deu poemes a l'any, és a dir, més o menys el que en l'actualitat és la producció mitjana de qualsevol cantant o grup musical.


Aquest trobador que podem veure a la imatge, havia compost un poema per a la seva estimada. Ell adorava aquesta dama i doncs va escriure un poema per ella. Un dia tot decidit va anar a on vivia la seva estimada i li va declarar el seu amor tocant amb un violí la melodia suaument i cantant el poema que havia escrit. La dama el rebia molt ben rebut i evidentment l'escoltava molt atenta i emocionada.

Els trobadors

Infant: Què càntes vell trobador?

Trobador: Li canto una poesía a l’ànima, petit infant, ja què la tinc malferida per l’amor d’una bella dama…

Infant: Oh, doncs, si així és, jo t’acompanyaré al teu cant al dolor, bon trobador.

En aquesta imatge hi podem veure un trobador que toca un instrument musical de vent, típic a un trobador ja que no només escribien la poesia, sinó que també la cantàven o tocàven.
També hi podem observar com un nen ballant mira al trobador, acompanyant-li fent la música, però ell amb un instrument de percussió, sembla ser.

C'est l'amour

L'amor... etern debat sobre què és, què se sent, què vol dir estar enamorat... sóc dels qui pensa que això mai es pot saber si mai ho has sentit, si mai has tingut la sensació d'estar enamorat.

Pessigolles a la panxa? Papallones, diuen alguns? Nervis, gelosia? Tot això depèn de cadascú/na.

L'amor pot ser feliç, però diuen que de l'amor a l'odi tan sols hi ha un pas. No ho sé, però prefereixo no fer mai aquest pas. Parlant de passos... quantes vegades ens ha costat fer el primer pas? Discutir sobre si l'havia de fer l'home, la dona, el noi, la noia, la nena o el nen? Tantes tardes de nervis a casa (em trucarà?, sent el mateix ell/a que jo? li envio una carta? li regalo una rosa (mai per Sant Valentí)?...), sobretot quan érem petites i petits.

- Nen, que estàs enamorat? -ens han dit força vegades els avis i les àvies.

- Sí, és que arriba la primavera!

Aquest és un altre tòpic, el de la primavera...

En fi, etern debat el de l'amor. Personalment, l'amor ho pot ser tot. Pots enamorar-te de moltes coses. D'una persona, del seu interior, d'altres trets, de la seva personalitat, de la seva amistat. Et pots enamorar de coses que tan sols per a tu siguin importants (no vull semblar materialista). Pots arribar a sentir una estimació cap a... (em costa dir-ho, ara totes em criticareu...) un equip de futbol? Potser sí. Cap als nens i les nenes de l'esplai? Sí, perquè l'amor que els dones, és recompensat per la seva felicitat. Algunes samarretes confessen que hi ha gent que s'enamora de Nova York (I love NY), o d'algun grup de música. Sembla fins i tot que és més "modern" o més "millor" enamorar-se en anglès, el típic "I love You". Amb lo maco que és dir "t'estimo", amb totes les lletres!

Jo estic enamorat. I no només d'una persona, també de moltes altres coses.

Pel què fa a la cançó triada, podria haver estat aquesta com una altra. Em passen pel cap moltes lletres, moltes cançons, "Boig per tu" de Sau, "Ella m'estima" o "No t'enyoro" d'Els Pets, "With or without you" d'U2, "Olé" de Jarabe de Palo, les cançons d'amor i d'odi de Fermin Muguruza, "Rumbeta bona" de Dusminguet, "Si et quedes amb mi" de Sopa de Cabra,... i moltíssimes més.

Que aprofiti el pont, i que l'amor sigui etern i benvingut. I que ningú ens el qüestioni, sobretot!

"Tu que m'has vist caure a terra

tu que penses m'has trobat

en les nits de lluna plena

dormint en el teu sofà.

Tu m'ajudes sense presses

si cal deixes el que tens

m'obres sempre casa teva

perquè no em quedi al carrer

Glòria, glòria per tu!

Tots els anys que hem viscut

els he guardat amagats al meu calaix

sempre tindré un lloc on anar-te a buscar

si mai et trobo a faltar.

Ens fem vells però no hi ha pressa,

entre copes em vas dir,

col·locats quasi com sempre

sense un duro però amb estil.

No desitjo una altra cosa el meu món,

els meus amics i la vida no em fa nosa

mentre tingui un ros als dits

Glòria, glòria per tu!

Tots els anys que hem viscut

els he guardat amagats al meu calaix

sempre tindré un lloc on anar-te a buscar

si mai et trobo a faltar".

[Glòria per tu - Sau]

Trobadors que troben la manera d'expressar-se

"Si alguna vegada us he estimat,

a hores d’ara ja no us estimo

i en tinc una raó

Perquè (amb vós)

no hi trobo més que engany.
Veritablement,

que trobo engany per part vostra

Per la qual cosa ja no tinc

cap mena de compromís amb Vós;

he comès la falta més gran

que mai una dama ha comès

contra el seu amant."

Clarament, aquesta poesia del trobador Joan Abad és una disputa entre una dama que explica al seu marit que amb ell ja no és feliç, que tan sols hi troba engany i cap compromís la lliga a ell.

La dama, confessa d'alguna manera el que ella admet com un "pecat".

Me'n vaig a tombar l'estaca!

Hi ha diverses raons per les quals s'inclou l'estudi dels trobadors dintre de la història de la literatura catalana malgrat que són poetes que escriuen en una llengua que no era la pròpia de Catalunya: La poètica dels trobadors, que sorgeix al sud de França a finals del segle XI, afecta també Catalunya i el nord d'Itàlia conformant una literatura d'una unitat notable. Ja en la plenitud de la seva producció literària -segle XIV i part del segle XV- a Catalunya, un mateix escriptor feia servir el provençal, si és vol cada vegada més catalanitzat, en la seva obra poètica i el català en la prosa. Aquesta situació perviu fins Ausiàs March -primera meitat del segle XV-. Per últim, la tradició literària dels trobadors encara té vigència en part de la poesia dels segle XX, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut i és, sense dubte, una de les bases més importants de la lírica catalana.

Aquí tenim una pastorel·la semblant a la serranilla castellana,només es conserven unes 25 anteriors escrites en provençal.

Aquesta composició tracta de la trobada al camp d'un cavaller amb una pastora a la qual intenta seduir. Es tracta d'una composició dialogada, amb un llenguatge agut i viu, que no correspon a una situació real, malgrat que poden aparèixer localitzacions geogràfiques identificables, sinó inventada pel trobador, i que sol mostrar les formes de parlar respectives de l'aristocràtica.

El tractament que es fa de la figura de la pastora és molt respectuós i sovint ella mostra major enginy que el cavaller a l'hora de resoldre la situació compromesa en què es troba.

Hi sol haver dos desenllaços: La pastora fa fora al cavaller, de vegades mitjançant el seu enginy, de vegades amb l'ajuda familiar (És el més habitual). O alguns cops el desenllaç queda obert, és poc clar.

Fragment d'imaginació:

" Aquest trobador passejava tranquil·lament pel bosc contemplant el paisatge per inspirar-se, cuan va quedar completament encantat per la singular gràcia de la pastora, que amb la seva amiga, pasaven el temps collint flors desprès d'un llarg i dur dia de treball. Ell a l'instant va voler recitarli les mil maravelles que li havien pasat al cap nomès al mirar aquelles blanques galtetes, que es posaven avermellides cuan el trobador aixecava el cap per obrir boca; Aquest cop la pastora amiga va ser enginyosa i amb una gran rapidesa va fer creure al pastor, que les habien vist parlant amb ell, desprès com era d'esperar van sortir corrents i rient fins darrere d'una caseta, el pobre trobador va quedar bocabadat sense reacció alguna"

En quant a la imatge que vaig penjar ahir amb el text, se'm va oblidar de posar què li està cantant aquest trobador a la seva midons.
- Trobador (cantant amb la seva guitarra): "Tant m'abellis joys et amors e chans et alegrier, deport e cortezia, que.l mon non a rincor ni mantenia don mielhs d'aisso.m tengues per benanans; doncs, sai hieu ben que midons ten les claus de tots los bes qu'ieu aten ni esper, e ren d'aiso sens lieys non puesc haver."
- Midons (amb por de que l'enxampin i molt altiva): Aiso non pot ser trobador... Jo estic casada et vos sols sou un sinmple trobadoret que felis no em podrà fer.

(La resposta de la midons la he intentat fer una mica "occitanada" per això te faltes d'ortografia).

http://www.uoc.edu/lletra/tematica/trobadors/index.html (aquest es el link d'on he tret la imatge)

Aquest home que podem veure quí és el trobador. Li està cantant una cançó a la seva midons. Ella ha d'anar amb compte perquè els lausengiers la podrien veure i dir-ho al gilós.

Il·lustradors

Durant l'Edat Mitjana, monjos, cavallers i trobadors van batallar per fer-se un lloc a la literatura medieval. Mentre omplien pergamins de tinta, uns altres artistes, de vegades, els mateixos autors, participaven en la configuració dels llibres: els il·lustradors. Les seves il·lustracions permetien visualitzar el poema i, fins i tot, aportar una nova informació. Sovint, eren fetes amb colors ben vius i plenes de sàtira.

Avui hi ha còmics, cançons, novel·les, etc. Tot separat. Com és que si encara utilitzem gèneres medievals, com seria la cançó dels trobadors, les il·lustracions o gravats només han quedat per als llibres infantils? Hem perdut aquest ofici? És clar que, els temps sempre canvien...

Us deixo amb aquesta imatge de músics medievals. Qui sap si per aquí hi havia un joglar que recitava i tocava la cançó amorosa del seu trobador que es moria d'amor per la seva dama:

"Bella dama, el vostre trobador,

us desitja amb tanta passió

que us escriuria mil cançons més

si amb això tingués el vostre bes,

i li obrissiu el vostre gentil cor."

Presentació com Plaerdemavida o Viuda reposada:

Em presento amb molt de gust, em dic Plaerdemavida o com alguns em coneixen com la“viuda reposada”. Visc en un majestuós castell, a les afores de la meu poble i sóc la dida de la Carmesina, qui ha près el cor del meu amor, en Tirant lo Blanc, que per cert, mai seré corresposa per ell. Només se la mira a aquesta jove que tan ben dotada de bellesa es mostra, és clar que jo si fos amb aquest semblant, ell s’hauria hauria fixa’t.


- Senyora d’on heu tret tan galant espill?
I la Princesa els va recitar la requesta d’amor que Tirant li havia fet, i totes van restar molt admirades sense parlar, hom pogués requerir d’amors una dama.
La viuda Reposada, però, no ho va pendre amb festa i amb posat sever i tibat, va dir:
-Ai senyora, com us veig caminar pel pedregral ! Digueu-me, és just i honest que feu de tant de cas a un servidor del vostre pare, a qui per amor de Déu ha rebut a la vostra casa, i que ha estat expulsat pel rei de Sicília? I per un home com aquest voleu perdre la perpetual fama de la vostra honesta pudicícia? Heu rebutjat fills de magnats i grans senyors reis, que us desitjaven en lleial matrimoni, per lliurar-vos ara a un pobre cavaller? Més us valdria morir o no haver sortit del ventre de la vostra mare que cometre tal infamia! Si us ajunteu amb ell amb amor no lícit, què diran de vós? I si us ajunteu amb lícit matrimoni, ho feu amb un home que no té títol de duc , comte, marquès o rei. Voleu que us digui la veritat? Millor us seria, filla meva, morirr amb honestedat que viure vergonyosament.

Plaerdemavida

Carmesina presentació

hola, encara que majestuosa soc, em presento desitjan que sigueu fiels servidors, em dic Carmesina filla del honorable emperador.

No em cansaria mai de ser Carmesina,en tirant lo blanc, aquesta novel.la cavallaresca, a més de portar aventures porta secrets d'amor i jocs molt hàbils de seducció. M'agradaria molt que fos el mateix Joanot martorell qui em relates l'història. Personalment em sembla una manera molt bona de evadirte de la realitat cuan estas trista, imaginar no te preu oi?

Aqui us deixo un fragment de jocs d'amor entre tirant i Carmesina en una de les parrafades mès conegudes del llibre.

" Després de comprar un mirall de gran bellesa i amb ell amagat a la màniga, va anar a palau. Tirant es va mostrar tota la tarda abstret i pensarós. Quan l'Emperador es va retirar, Carmesina el va agafar per la mà i es va apartar amb ell prop d'una finestra; i allí, veient el seu capteniment reservat i malenconiós, li va dir:

-Cavaller, què tens?

- El meu mal està dit de seguida. Pero estic segur que tan aviat com el digui arribarà a les orelles del teu mateix pare i això sera la causa de la meva mort. Tanmateix, si no el dic, també moriré de malenconia i ira. Carmesina, ja que em forces a parlar, no puc dir sinó que estimo.

Llavors va callar i va abaixar els ulls.

-Digues Tirant- qui es la senyora que tant et fa patir?

Tirant es va posar la mà a la màniga i, traien el mirall va di:

-La imatge que hi veuràs em pot donal la mort o la vida."

Recordo que pensaba que trobaria alguna dona esguixada cuan el mirès, i per sorpresa meva, era jo, desprès d'aixó vaig estar segura de que tirant m'estimava, vaig celebrar fins altes hores la meva alegria dançant per l'habitació.

L'avi Siset

Em presentaré; sóc l'avi Siset. Algunes i alguns ja em coneixereu, d'altres potser encara no, tot i que sóc un personatge força antic!
No sé si me n'en surtiré gaire amb això del bloc aquest... no hi entenc gaire d'informàtica, el que no para d'aprendre'n és el meu nét.
Estic aquí a casa tancat, i segueixo sense veure l'estaca, i el que és encara pitjor: quan l'aconsegueixo veure, no me'n puc desfer... estic desesperat!

Us deixo un tros d'una cançó que m'agrada molt, i que per cert, parla de mi!

Siset, que no veus l'estaca

on estem tots lligats?

Si no podem desfer-nos-en

mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà

i molt de temps no pot durar,

segur que tomba, tomba, tomba

ben corcada deu ser ja.

Per cert! Algú sap per què totes les botigues estan avui tancades? És que diuen que celebrem no se què d'una festa de no se on, però jo la meva ja la vaig commemorar, el mes passat... en fi, no entenc res. Serà que em faig gran.

Salut!

L'avi

"No li va agradar gens: massa pàl·lid, amb la mirada febrosa, a penes més alt que ella. Els cabells lluents, decantats cap a la dreta.
- On s'ha ficat la meva germana?
- Ha tingut por d'emocionar-se i s'ha quedat a casa.
De moment no et coneixia.
- Fa tants anys que no ens em vist...
Els dos cunyats es van donar la mà rient. Robert va girar el cap.
- I tu deus ser Aloma?
Quan va veure que la mirava li van venir ganes de fugir. Ell li va agafar les mans.
- Sí, soc Aloma.
Aleshores el va mirar de dret: tenia els ulls brillants com els mirallets que el sol posava damunt l'aigua, uns ulls que feien angúnia. Joan, que s'havia apartat una mica, se'ls va acostar i va dir:
- Anem?" (Com que em faltava posar el text aquí està)

Càndida

Hola a tots! Sóc la Càndida, tinc 15 anys i unes ganes de menjar-me el món increibles, però visc en una casa de bojos amb tres germans bavosos i una mare que mai m'entén i tampoc em fa gens de cas quan li dic que dessitjo tenir una moto, ja que diu que vaig massa accelerada per la vida... Ara he començat un nou curs, suposadament a l'institut, però per problemes ens han enviat a uns barracons pudents que no en tenen cap gràcia... l'institut per mi es massa i aquest any que ja n'estava dessitjant entrar-hi...sort de la meva amiga Febrònia i d'altres que em fan passar tots els maldecaps. També jugo al bàsquet, però ni amb això aconsegueixo fer que les meves talles dels pantalons deixin de pujar numeros, una cosa que em té bastant fustrada...
Bé plego ja i fins aviat!

Càndida: " I, escolta, crec que tinc dret a una assignació digna i no pas a una pensió de jubilat del quart món. I com que ja no penso arribar abans de les deu, peti qui peti, també vull la clau de casa i, és clar, no em penso perdre cap festa del calendari: ni la de Cap d'Any, ni la de Carnestoltes, ni la revetlla. I he decidit que no aniré de compres amb tu perquè em vesteixes com una Lucil.la de la quaranta i també vull un compacte per a mi sola i penso posar la meva música a l'hora que vulgui i..."

Aloma

Hola! Jo sóc l'Aloma. En realitat no sé per què he triat aquest personatge però després de pensar i pensar, d'entre els que tenia he triat "Aloma". Aloma és un personatge del llibre titulat amb aquest nom, és una noia que viu amb el seu germà i la seva donda en una època on tot era "tabú", on no podies expressar el que senties, on no podies fer el que realment volies... tot estava reprimit. Potser em sento una mica identificada amb aquest personatge pero la meva manera de ser. No és que ningú no em deixi expressar-me, sinó que sóc jo mateixa molts cops la que em reprimeixo i m'ho guardo tot a dins. En fi, cadascú té la seva manera de ser i em d'aprendre a conviure i a acceptar-nos a nosaltres mateixos així que no li donaré més voltes. Aquesta és la meva presentació. Ah! Una última cosa, crec que ha estat molt bona idea l'elaboració d'aquest bloc per part de la nostra profe, ja que com bé has dit Adalaisa, tenim un llarg i dur viatge aquest curs i potser amb aquest mètode de treballar ens resultarà més amè. Això es tot per avui, ja tornaré a escriure quan toqui =)

Marta

Hola Adalaisa i hola a tots! Sóc la Marta de Terra Baixa, i jo ja estic farta de viure aqui en aquesta terra tan maleida, en aquesta terra on gairabé no em deixen ni respirar, on mai tindré cap intimitat, i on visc presa d'un amo desde que sóc ben "xica"! I vaja si n'estic de farta, n'estic fins al gorro de la gentada que dia a dia no fa més que xerrar i xerrar, que no viuen per res més que per parlar sobre els demés. I jo què dic: Ai pobre Manelic! I jo que li tinc carinyo, i jo que me'l vui i vui marxar lluny d'aquí, on ningú mai em trobi, allà a dalt, allà ell i els seus em donaran aquell carinyo que mai vaig arribar a tenir. Arreveure! Ja us parlaré desde allà a dalt. Ara marxo que ve l'amo.

"Jo era una criatura quan te vaig conèixer. I no he sigut lo que he sigut per interès, que prou ho saps tu! A mi tu no em vas comprar, i an ell lo compres. A quin preu, no ho sé: mes sé que el compres"

Presentacions: Adalaisa

Els cronistes de Cornelius tenim noms especials, noms dels personatges creats pels nostres escriptors. Jo, en concret, sóc l'Adalaisa, l'abadessa i muller de El comte Arnau de Joan Maragall.
He escollit aquest personatge perquè, igual que una abadessa, cuido de la feina dels cronistes que tot just comencen a iniciar un viatge pel món de les lletres. Tanmateix, també m'agrada volar al costat del comte Arnau, creure en el mite, i, de sobte, com Adalaisa, recordar, amb la seva història, que també cal tenir els peus al terra. Adalaisa es desencisa de la poesia, però potser, per això, ens ensenya a estimar-la encara més.

"Adalaisa, Adalaisa, per pietat

al temps hi ha encara coses no sabudes:

la poesia tot just ha començat,

i és plena de virtuts inconegudes. "

Benvinguts a un espai virtual realitzat pels alumnes que cursen 2n de Batxillerat i fan la màteria de Literatura Catalana a l'Institut de Secundària Miquel Martí i Pol de Cornellà de Llobregat.
Benvinguts a un espai que vol ser una trobada amb la literatura catalana i universal, una trobada per gaudir del món de les lletres.
Durant uns quants dies, els cronistes de Cornelius us oferirem la nostra visió particular sobre la literatura catalana, comentant escriptors, escrivint línies, opinant sobre el món, sent, en definitiva, nosaltres mateixos.
Per això, el nostre títol del bloc fa referència a tot allò que us volem dir. I, què millor que començar amb una de les frases més populars de la crònica de Ramon Muntaner: "Què us diré?"
Ramon Muntaner, amb aquest recurs retòric, ens va deixar la seva estimada crònica, un relat ple de força i entusiasme, dues qualitats que esperem tenir al llarg de la nostra crònica.
Que vagi de gust!