No em cansaria mai de ser Carmesina,en tirant lo blanc, aquesta novel.la cavallaresca, a més de portar aventures porta secrets d'amor i jocs molt hàbils de seducció. M'agradaria molt que fos el mateix Joanot martorell qui em relates l'història. Personalment em sembla una manera molt bona de evadirte de la realitat cuan estas trista, imaginar no te preu oi?
Aqui us deixo un fragment de jocs d'amor entre tirant i Carmesina en una de les parrafades mès conegudes del llibre.
" Després de comprar un mirall de gran bellesa i amb ell amagat a la màniga, va anar a palau. Tirant es va mostrar tota la tarda abstret i pensarós. Quan l'Emperador es va retirar, Carmesina el va agafar per la mà i es va apartar amb ell prop d'una finestra; i allí, veient el seu capteniment reservat i malenconiós, li va dir:
-Cavaller, què tens?
- El meu mal està dit de seguida. Pero estic segur que tan aviat com el digui arribarà a les orelles del teu mateix pare i això sera la causa de la meva mort. Tanmateix, si no el dic, també moriré de malenconia i ira. Carmesina, ja que em forces a parlar, no puc dir sinó que estimo.
Llavors va callar i va abaixar els ulls.
-Digues Tirant- qui es la senyora que tant et fa patir?
Tirant es va posar la mà a la màniga i, traien el mirall va di:
-La imatge que hi veuràs em pot donal la mort o la vida."
Recordo que pensaba que trobaria alguna dona esguixada cuan el mirès, i per sorpresa meva, era jo, desprès d'aixó vaig estar segura de que tirant m'estimava, vaig celebrar fins altes hores la meva alegria dançant per l'habitació.
1 comentari:
Benvinguda!
Publica un comentari a l'entrada