Ha arribat el final

Porto dies intentant pensar quina seria la millor manera d’acomiadar-me d’aquest bloc. Voldria dir tantes coses… És difícil resumir tots aquests mesos amb poques paraules.

Quan em van dir que aquest any faria literatura catalana a 2n de batxillerat, ho vaig tenir clar de seguida i abans de conèixer els meus cronistes ja els havia configurat un bloc. Pensava, i ara encara em refermo més, que seria una bona manera perquè aprenguessin més, per tenir una visió més general de literatura i un espai ideal perquè creessin les seves pròpies composicions.

El primer dia de classe els cronistes es van quedar sorpresos. Realment, no s’ho esperaven i no sabien bé com aniria. Va costa una mica que poguessin escriure –ja ho té la informàtica- però al final tos van adoptar la personalitat d’un personatge literari (Aloma, Carmesina, Càndida, Marta i Siset) i van començar a treballar. Fent ara memòria de tot el que ha suposat, he de dir que no els va ser fàcil. Cada divendres quan a classe, i després per mail, els explicava les activitats ja tremolaven… "On busco això?; No em funciona l’ordinador; Però això què vol dir?; Com vols que fem aquest escrit?" Sempre hi havia dubtes; en el fons, un bon senyal perquè volia dir que estaven desperts. De mica en mica, van agafar el ritme i les seves recerques o "creacions" estaven molt bé. Fins i tot, i aquí m’omplia de satisfacció, s’atrevien a posar les seves pròpies cròniques, sense que jo els ho hagués manat.

Tanmateix, el bloc no era una cosa a part de l’estructura de la classe, sinó que en formava part. Així, ha grat al voltant de les sis lectures prescriptives de la selectivitat i de tots els moviments o autors que hem estudiat. Des de les faules de Ramon Llull i les cròniques dels reis, passant per les pintures modernistes i acabant per escriptores internacionals; des de l’ampliació de les obres dels autors estudiats, passant per la configuració de les portades dels llibres i les diapositives sobre poemes de Joan Salvat-Papasseit fins a l’elaboració de sonets sobre la dona imitant Maria-Mercè Marçal.

Ara que ho miro des de lluny i en la seva globalitat, quedo perplexa i, alhora, emocionada de tota la feina que han fet. Mai hagués pensat que haguessin treballat tant. A classe, pobres, també. Copiaven els apunts com a desesperats, sense ni temps per assimilar tota l’allau d’informació que els donava. De vegades, també feien activitats més creatives: escriptura automàtica, audició de poemes mentre estaven relaxats o les famoses monedetes.

I ara ha arribat el final. Els cronistes ja han après prou i poden començar a volar, a anar a altres scriptorium, veure altres móns i créixer. I estic orgullosa que ho puguin fer, però també, potser per la proximitat del temps, no puc evitar de sentir una mica de melangia, i, si em permeteu dir la paraula, nyonya. He gaudit molt mentre feia aquestes classes, llegia les seves cròniques o, simplement, observava com cada cop sabien més i més. Ha estat un plaer.

M’agradaria pensar que els cronistes s’han emportat algun trosset d’aquestes classes a les seves vides. Ja els vaig dir a l’última sessió que si al cap dels anys recordaven que els bons llibres porten una experiència humana universal amb la qual tots ens hi podem identificar i que no hem d’eliminar la lectura d’un llibre perquè no s’adeqüi a la nostra moralitat o pensament ja em donaria per més que satisfeta.

Ha arribat el moment d’acomiadar-nos. Hem decidit, però, que el bloc el mantindrem obert perquè la gent pugui consultar les recerques que hem fet o, per què no, llegir les creacions dels cronistes. També hem dit que si mai ens ve de gust escriure, ho farem. Si això serà cert o no, no ho sabem… Esperem que us hagi agradat el nostre bloc i hàgiu gaudit tal com ho hem fet nosaltres.

I per acabar una foto dels cronistes i Adalaisa. Darrere d’aquests llibres, d’aquests personatges literaris…

S’amagaven aquestes cares:

Sóc l’Adalaisa del comte Arnau de Joan Maragall, l’abadessa d’aquest petit scriptorium de Cornellà de Llobregat. I ells són els meus cronistes: Aloma, Carmesina, Càndida, Marta i Siset. Junts hem creat una història, una història ben nostra que hem volgut compartir. Aquest és el final del principi del llibre que hem escrit plegats. Hi haurà més paraules, més frases, més paràgrafs, més capítols, perquè encara ens queda, tot i que sigui per separats, molt camí per recórrer.

Bon viatge a tothom!!!

Que sempre tingueu un llibre per descobrir!

Adeu

Bé, com sempre, jo vaig a fer les coses a l'últim moment...
Tot s'ha de dir, i aquest curs ha estat molt difícil, com primer de batx.( que el vaig fer en dos anys), i a sobre del treball de recerca i tot plegat, la Gemma sempre posant feina jeje!
I aquest és el final, el final després de tres anys d'esforços i estres que no m'han servit per res més que per apendre, per tenir una mica de cultura...i está bé, però no he aconseguit la meva meta, que era tenir el meu títol del batxillerat..no, no ha pogut ser.. i em sap molt de greu.
M'ha encantat tenir a la Gemma com a profesora de literatura catalana perquè m'atreveixo a dir que és l'única de tot el professorat que et dóna forçes per continuar quan veus que no pots més, que t'empenta una mica per donar-te ànims.. per això sempre m'enrecordaré d'ella.
I també dels meus companys, que han estat una gran energia i alegria en aquests dos anys que hem passat junts, amb plors i somriures, amb ganes d'acabar..i ara que s'ha acabat, els trobaré a faltar, i molt.
Demà marxo molt lluny d'aqui, a oblidar-me de lo difícil que ha estat aquest any en general, i com no, amb "El gust amarg de la cervesa" sota el braç per llegir-lo a les platges blanques de Mèxic.
Ha estat tot un plaer :)

Toca acomiadar-se...

Mai m'ha agradat acomiadar-me. Però ja ha arribat l'hora, perquè després de dos anys de nervis i tensions, hem acabat el batxillerat, que semblava impossible. Per tant, s'han acabat les hores a casa dedicades al blog, s'ha acabat el rebre correus amb les activitats que hem de fer per aquesta setmana, i la següent, i l'altre... I així tot el curs. Ha estat tota una feinada, no ho puc negar, però també he de dir que ha valgut la pena, i que ara em miro el blog de dalt a baix i me n'adono que ens ha quedat tota una obra d'art, i realment em sap greu no fer-lo abançar mai més, per això vui dir que m'agradaria, encara que sigui més de tant en tant, posar-hi alguna coseta, per tal de que mai quedi mort, i pugui seguir tenint, sempre, el seus cronistes escribint-hi. Sobretot vui remarcar, que gràcies aquest blog, que al principi va començar buit, i ara està ple i ha obtingut el SEGON PREMI com a millor blog, he estimat encara més la literatura que abans, a través de comentaris crítics, descripcions d'obres d'art, pel.lícules, poemes, sonets, portades creatives de llibres, ... I que tot això no hagués estat possible mai sense una Adalaisa del Comte Arnau, sense un Siset, una Carmesina, una Càndida, una Aloma i una Marta.

Els alumnes ens passem el curs rondinant per la quantitat de feina que tenim, i pot ser més d'un portava desitjant fa molt de temps marxar. Però ara marxem, i he de reconèixer que, per una part, tot em resulta bastant estrany, i que hi ha una part dins meu que trobarà a faltar aquests dos anys, sobretot lúltim, amb plors, nervis, tensions i els màxims esfroços per poder aconseguir-ho, per pasar-ho i ser algo en aquesta vida. Deixaré enrere moltissimes coses, però m'enduré tots els coneixements, a tots els meus cronistes i a la resta. M'enduré l'experiència universal, deixar-he la moral a una costat a l'hora de llegir un llibre. I sobretot sé que m'esperen moltes coses noves, més boniques i més impresionants, segur.

Em quedarà un record molt gran d'aquest blog, però sobretot de l'assignatura de Literatura Catalana. I he de dir que ho has fet molt bé Gemma, que una assignatura com és aquesta, s'ha d'ensenyar de la manera més delicada i dinàmica, per tal de que, no només ens entri per l'oida, sinó que també, en certa manera, pel cor.

Ara toca acomiadar-me...
Ara toca donar les gràcies als meus cronistes i a l'Adalaisa...
Ara toca llegir Pigmalió...

Alba Tortosa Montero, amb una Marta, per sempre, dins meu.

acomiadament de Carmesina

Crec que ja vaig dir tot el que havia de dir..no obstant, vull deixar constància al "nostre blog" de que estic molt contenta d'haver pogut dur a terme aquesta experiència tot i que ja sabeu que no m'agraden molt els ordinadors ni la tecnologia.
Volia deixar clar també (i no fer la pilota com alguns pensaran) que estic molt contenta d'haver tingut com a profe de literatura a Gemma Fontova, i t'ho dic, que se que ho estaràs llegint, perquè avui en dia, ser profe no és una de les coses més dificils que es poden fer, però ser profe i alhora ser "companya, amiga, .." digue-li com vulgueu, si que ho és.
Estic encantada d'haver pogut millorar les meves faltes tot i que estic segura que en aquest escrit hi ha un món, i que m'agradaria molt que encara que passi un temps..continuem en contacte, ja sigui per parlar de literatura, o per donar una visió del món diferent.
Moltes gràcies per haver-nos portat noves experiències, per haver volgut enfocar la literatura des d'una altra visió més participativa i per haver sigut més que una mestre (encara que a vegades amb algun rifi-rafa, tot s'ha de dir!)
Gràcies.
Carmesina (Sheila)

PD: Estic desitjant acabar les recuperacions per poder llegir el llibre de literatura, estic segura que m'encantarà, i desprès començarè "El asno de Oro" potser t'agradaria, són històries de l'antiga grècia i mitologia. Pots trobar el mite de Psique, una de les històries més boniques de l'antigüetat.

Punt, però "i seguit"

Em vaig presentar com un personatge sorgit d'una cançó, vaig seguir parlant de trobadors, de l'amor, de faules, d'Anselm Turmeda, d'Oller, meditacions psicològiques, portades de bogeries, Jacint Verdaguer, i anava fent amb Maragall, Casas, parlar de la solitud, de Gual, de Gaudí, de la literatura en general, de Princeses, de la Bíblia, de portades de solituds, d'Eugeni, de Carnavals i disfresses, i encara parlava de portades de gavines, fins i tot de Kosovo, de Brecht, de monòlegs, d'Oliver, també de cal·ligrames, de Setmana Santa i de portades de balls que anaven robant-se, i seguia parlant de coses com la felicitat, de Primo Levi, d'Anna Frank, de portades de camps d'extermini, de Sant Jordi, de Colette i una mica de musiqueta, d'un interessant Brossa, vaig fer portades d'unes bruixes que estaven de dol, i per acabar, una bona entrevista a una bona autora.
Tot això, pensaràs, en un curs... doncs sí. En un curs, i és molt el que hem après, a banda de les sis obres treballades. Tot això no hauria estat possible sense una bona planificiació, una bona metodologia, un bon ambient i una bona intenció d'aprendre, un seguit d'elements contagiats a cada classe. S'ha demostrat que aprendre i estudiar pot ser fins i tot divertit, a més d'interessant i atractiu. S'ha demostrat que aprendre i "atrapar" l'estudiant es pot fer de moltes maneres. I de segur que aquesta és de les millors que hi ha. Les meves companyes cronistes sabran de què parlo. Oi? És per això que la tendència, l'ambient, de fer atractiu l'estudi, ha tingut gran "culpa" amb aquest bloc. "Un bloc?" Vaig pensar el primer dia quan vaig veure l'adreça en un full. Doncs sí, un bloc, per què no? El temps ha donat la resposta que va ser una bona idea.

Crec que és una de les assignatures de les que anirem més preparats a la Selectivitat, crec que fins i tot ens hi trobarem còmodes. Hem treballat bé totes les obres i, el més important, hem tingut interès i motivació. Algunes classes han estat millors que d'altres, algunes classes hem estat menys atents, menys participatius, més despistats, més estressats, més distants. Malgrat tot, espero, en acabar la Sele, donar un avís i confirmar que hem triat bé fent Literatura Catalana a les PAU.

Quan llegeixis això, siguis qui siguis i siguis d'on siguis, voldria donar-te a entendre que, facis el que facis quan siguis gran, intenta trobar la millor manera de fer-ho. Creu-me, n'hi ha de molt interessants i aquest bloc n'és una mostra.

També voldria confirmar el que comentava la nostra professora dies enrere; ella ha aconseguit que de qualsevol novel·la en traiem moltes coses, n'aprofitem allò que n'hem interpretat, en fer un sonet i agafar elements feministes de Maria-Mercè Marçal, per exemple. Segurament a partir d'ara vigilarem i actuarem de manera diferent si algun company, amic o conegut comença a actuar de manera estranya, segurament intentarem que no embogeixi; estic segur que intentarem fer-nos costat per no quedar-nos sols, i si hem de pujar mai una muntanya, hi trobem allò que esperem trobar-hi; confio en que si trobem la nostra parella ideal, al cap de deu anys, ens puguem reunir totes i tots per celebrar-ho, i seure tots junts, perquè més enllà de les parelles, totes i tots serem amigues i amics; espero que podrem aprofitar el rol de la societat que ens ha tocat viure i no deixar en l'oblit tot el que els nostres avantpassats van patir i van fer per poder viure en una societat com la nostra, malgrat hagin patit fins i tot tortures en un camp d'extermini; i sé, del cert, que a partir d'ara, encara que la poesia no sigui el nostre deliri -o potser sí!-, podrem posar el nostre granet de sorra per canviar, mica en mica, aquesta societat i fer possible que la lluna brilli sense la necessitat d'un sol al costat.

És per tot això que m'agradaria que aquest bloc seguís en peu, encara que sigui penjant una fotografia nostra de l'estiu que ve, encara que sigui per comentar com ens ha anat la Sele, encara que sigui per penjar l'enllaç d'un video del Youtube, encara que sigui per posar una paraula. Perquè també hem après aquest any que amb una paraula es poden dir moltíssimes coses.

Que la lletra dongui el seu fruit a cada pas que fem, i que no es perdi l'esperit literari, perquè, tal i com la nostra professora va dir al principi de tot, amb aquest bloc es pretén que siguem nosaltres mateixos. I sí, tot això que "us hem dit" ens ha "anat de gust".

Adalaisa, Càndida, Aloma, Carmesina, Plaerdemavida, Marta, una forta abraçada, i que això sigui un punt i seguit. Ha sigut tot un plaer.

Me'n vaig a seguir intentant tombar l'estaca.


Siset

2n premi!!!!!!!!!!!!!

Ho hem aconseguit!!!Com ja va explicar ahir l'Aloma, hem quedat segons en el concurs d'Edublogs en l'apartat d'aula de batxillerat!!!!Qui ens ho havia de dir!!!

La veritat és que aquest premi ha estat un bon regal ara que ja acabem el bloc. Les classes ja han finalitzat i cada cronista ja està fent el seu comiat. Estic molt orgullosa dels meus cronistes i aquest premi ens aporta il·lusió i reconeixement a la feina feta! No podia caure en millor moment; ha estat la gran sorpresa del final!

Aprofitem per felicitar a tots els guanyadors i a tots els blocs que hi van participar!!!!

Moltes felicitas, cronistes de Cornelius!!!! (Sapigueu que molts professors del centre ens han felicitat i també lectors del nostre bloc!!!)

Comiat d'Aloma!

Hola!!! Avui no fem cap activitat de la matèria ja que (per fi!) hem acabat! Sí, hem acabat el batxillerat! Ara ja queda el més dur, la selectivitat... Bé, aquesta entrada és només per acomiadar-me oficialment del blog, tot i que seguirà obert i quan tingui una estoneta i estigui inspirada escriuré alguna cosa. Ha estat un plaer treballar amb una profe de literatura catalana com la que tenim, Gemma Fontova, coneguda aquí al blog per Adalaisa. A propòsit, el meu nom real és Vanessa, Aloma aquí. Continuant amb el que estava dient... que aquest ha estat un any dur, de molt treball, molts nervis, moltes tensions, moltes pressions, etc. i la nostra estimada profe :P i la nostra estimada profe, ja des del primer dia, ens va crear un blog on faríem activitats cada setmana. Crec que aquesta idea tan original ha tingut el seu profit ja que, sí eren deures, però te’ls prenies d’una manera més amena, desconnectaves de posar-te a escriure en un full... i amb la tonteria, apreníem, se’ns anaven quedant les coses. Aprofito per dir que la Gemma, la nostra profe (que s’ho ha currat molt en el blog, bueno i en general) va presentar el blog a un concurs i... tacháaan! Hem quedat segons! Ens han donat el segon premi. Bé per anar acabant ja només dir que ha estat un plaer treballar en aquest blog (tot i que de vegades ens estresséssim) i moltes gràcies, primer lloc a la Gemma, pel temps que ha dedicat a això i per tot en general (l’altre dia vam fer una valoració a classe però resulta que el meu fort no és parlar en públic, per tant em vaig posar vermella com un tomàquet i no vaig dir res). I res, ens desitjo molta sort a nosaltres mateixos amb la sele i amb la vida en general! I, per suposat, als profes que tant ens han ajudat (tot i les batalletes que hem tingut sovint!). Gràcies i adéu (o fins aviat)! ;)

Poesia de Joan Brossa

"PRELUDI"

Aquests versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant.

Però,
avui, deixo estar
el meu esperit en el
seu estat natural. No
vull que l'agitin pensaments
ni idees.

La meva impressió d’aquest poema quan l’he llegit ha sigut que Joan Brossa no volia fer pensar al lector, i he pensat en això per dues raons:

Primer perquè els seus curts poemes costen molt de desxifrar i entendre, i en aquest poema no fa que sigui així.

I després perquè amb aquestes paraules el que ens intenta dir és que no vol pensar ni fer pensar.

Amb aquest poema ens vol dir que els versos són un conjunt de paraules que el lector simplement ha d’entendre.

Però en aquestes paraules no ha hagut de pensar massa per escriure-les, només ha escrit sense treure els seus pensaments ni les seves idees, aquesta vegada no vol fer volar el seu esperit d'escriptor.

Rosa Leveroni

Rosa Leveroni i Valls neix a Barcelona l’any 1910 i va morir a Cadaqués al 1985.

Va ser una poetessa. Va estudiar a l’escola de Bibliotecàries i va exercir com tal. Més tard va ser Llicenciada en filosofia i lletres. Deixebla de Carles Riba. A més de la poesia conreà l'assaig i la crítica literària (sobre Ausiàs Marc, especialment) i la narrativa curta, a Contes (1986). La seva poesia parteix de Carles Riba i es caracteritza per la transparència i un to de confidència a mitja veu, una poesia que Espriu qualificà de "divina simplicitat" i que encetà a Epigrames i cançons (1938) i continuà a Presència i record (1952). El 1981 l'aplegà en el volum Poesia. És l'obra d'una sensibilitat molt acusada que contempla la vida i el pas del temps amb melangia. Fou cofundadora de la revista "Ariel".

Als anys 40 es a dedicar amb tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront la repressió franquista. Va ser una de les primeres dones membres i posteriorment Socia d’Honor de la Asociassió d’Escriptors en Llengua Catalana.

Rosa Leveroni va haber de buscar i trobar un camí en solitari, quan el rebuig del rol socialment assignat a la dona no comptava amb gaires alternatives validades ni des del poder ni des dels costums ni des de propostes o moviments contestataris. Potser per aquí podríem trobar la raó de moltes solteries de dona -o en concret de moltes escriptores- al llarg de la història, i encetar la reivindicació d'un dels arquetipus més caricaturitzats dins del marc social i cultural en què ens movem.

Un dels seus poemes és:

QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR

Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.

Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me'n arracades.
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fóra dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Serà l'amor un sospir
d'aquesta tarda rosada.
Serà el pas d'un núvol blanc
damunt de les aigües calmes.
Potser serà el bell florir
d'aquella rosa tan blanca.
Serà l'amor la cançó
d'una campana de plata.

Sonets dels cronistes

Després de tractar el llibre de Bruixa de dol vaig demanar als cronistes que s'atrevessin a fer un sonet sobre la dona. Així, practicaven una composició poètica d'aquest llibre de poesia i parlaven també sobre la mateixa temàtica: la dona.

Avui han acabat d'entregar-los. I la veritat és que, un cop llegits, m'he endut una sorpresa quan he comprovat que en tots els sonets tracten més o menys el mateix punt de vista de dona, de la dona que no s'atreveix a parlar i que està sotmesa. Ha estat una sorpresa comprovar com el llibre de Maria-Mercè Marçal ha adquirit un sentit per a ells, ja que han utilitzat moltes imatges i símbols de la mateixa escriptora. Per què serà? Jo els vaig donar màxima llibertat, però potser Maria-Mercè Marçal s'acostava al concepte de dona més del que ells pensaven i, per això, han reaprofitat alguns dels seus elements. Quan vam començar a comentar la simbologia de les bruixes, se'l feia estrany i gairebé no ho entenien. Ara, han captat bé la simbologia de Bruixa de dol. La prova, aquests sonets.

Us deixo amb els seus sonets. Espero que us agradin molt!