L'escrit, per si no s'entén/veu/distingeix, diu: "L'angoixa...oh! Maleïda angoixa que ens persegueix des que vam començar a estudiar! L'angoixa de no saber que serà de nosaltres, que ens depara el futur, la sort o el destí."
He dramatitzat una mica, sí, alhora de fer el "poema", però es que sino no sabia que posar!
Ho he fet així perquè quan penso en l'angoixa em ve al cap la imatge d'una "cargol" que no acaba mai, perquè realment les nostres angoixes no acaben mai, si no és per una cosa és per una altra. I cada cop s'estreta i s'empetiteix més perquè és allò que no sabem... el nostre futur. No sé, és la meva interpretació. Repeteixo la he fet des d'un punt una mica dramàtic perquè em surti millor perquè sinó no sabia com fer-ho! ;)!
Allò que tal vegada s'esdevingué és una obra de l'escriptor Joan Oliver. És l'obra de més èxit de la primera etapa de l'autor, i una de les més importants de la seva producció dramàtica. L'obra, com d'altres de l'autor, presenta dues versions: la primera data de 1936 i fou reeditada el 1970; la segona, de 1977, fou publicada dins Teatre original.
L'obra presenta set personatges més uns àngels i una veu en off, la de Jahvè. L'autor, a l'hora de crear-los, s'ha basat en el primer llibre de l'Antic Testament, el Gènesi, però la valoració dels personatges ha estat completament invertida. Així, aquí els bons són els dolents i els dolents són els bons. Aquests són Caïm i Abel, i Nara, germana dels dos presentada com una bestiola agradable, capritxosa, senzilla i despreocupada que serà el centre de les disputes entre els seus dos germans per la seva possessió.
(Volia posar un fragment però no n'he trobat cap! :S)
Dissabte, fa sol, encara no he trepitjat el carrer, com cada cap de setmana he de buscar informació que no aconsegueixo trobar, ja estic atabalada, el cap m'explotarà, el telèfon no para de sonar i m'està posant més nerviosa encara, no tinc res més interessant a fer en aquest moment que pensar. Vull anar al carrer però fa fred...em sembla que em dóna igual, m'he d'airejar una mica..ara hi aniré. Em fa bé pensar que dilluns no hi ha classe, i per fi anirem a veure l'exposició que tantes ganes tenia d'anar. Com serà? Potser no com em penso, però segur que m'agradarà, a mi totes aquestes coses m'agraden..! Encara que dijous he d'anar a una universitat, no sé perquè, si no m'interessa gens, aniré a pendre el sol, com em van dir. No sé perquè en aquesta vida em de fer coses que no ens agraden o que no volem fer, en qualsevol sentit, ho trobo injust, hi han tantes coses injustes en aquest món...bé, ens hem d'aguantar.
Sí, fugir d'aquest indret i anar a parar a un altre lloc. Un punt del món on ningú em conegués, on ningú em saludés pel carrer. Estaria dormint en una habitació desconeguda i amb el sol entrant pe la finestra em despertaria. Bon dia. Bon dia. I prou. Ningú em diria res més. Ningú no em coneix. Baixaria les escales. Cafè al bar. Diari per informar-me i llegir la informació -i les mentides- que van passant. El compte, si us plau. Gràcies. Adéu. Adéu. I prou. No em diran res. Ningú no em coneix. Sóc en un altre lloc. Un lloc totalment desconegut. Sóc un desconegut. Necessito trobar feina. Busco en un diari i m'encerclo els anuncis que em semblen interessants. No. Aquest no. Cansat, passejo per la plaça de davant de casa. Tothom va a la seva. Potser tothom hauria d'anar a la seva. Així molts problemes se solucionarien. Egoïsme? Potser sí. Em creuo la veïna del pis de baix. Ella potser sí que em coneix. Porta un davantal verd. No em saluda. Ni un adéu. Res. El davantal em recorda a la meva mare. Sempre en duia un quan em preparava el dinar. Tenia un davantal verd pel dinar i un de blau pel sopar. La meva mare disfrutaria aquí. Sempre ha sigut molt solitària. Ja no hi és. Però jo sí. M'agradaria que hi fos, amb mi. Sempre m'aconsellava. M'ajudaria a trobar feina. Com va fer amb el meu pare. Ell va ser administrador. Administrava coses. Jo vull administrar-me coses. Administrar-me la vida. Em creuo altre vegada la veïna del pis de baix. Porta un davantal verd. És l'hora de dinar. Ara sí que em saluda. Bon dia. Bon dia. Sí. Bon dia i prou.
El 1998 se celebrà el centenari del naixement del dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht, recordat a Menorca (Països Catalans) gràcies sobretot a l’estrena que el 1994 les companyies Grup Groc i La Clota van fer de L’Òpera de tres rals. Brecht va escriure aquesta obra a Berlín el 1928 (República de Weimar), cinc anys abans de l’arribada al poder dels nacionalsocialistes, fet que provocà el seu exili. El protagonista de l’obra, Mackie Messer, és força conegut a causa de la famosa cançó musicada, com totes les de L’Òpera, per Kurt Weil, provocant que fins i tot es coneix el personatge de Messer, un lladre, sense conèixer prèviament l'obra d'on va sorgir ni l'autor que se l'inventà. Aquest criminal heroi londinenc no estava fitxat per la Policia, ja que el seu cap superior, Brown, era el seu millor amic des que havien coincidit a l'exèrcit. Les circumstàncies havien fet que tots dos tinguessin èxit, tot i que en camps totalment oposats. El juny de 1963 L’Òpera dels Tres Rals va adquirir a Barcelona -sobretot- un valor simbòlic afegit quan, a punt de ser estrenada després d’haver superat tots els permisos, i justament mitja hora abans de la representació, va ser sobtadament prohibida per Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre d’Informació i Turisme (i actual senador del PP en representació de Galícia). El general Franco es trobava en aquells moments a la ciutat i l’explicació que en va donar Franco es va resumir en dues paraules: “por respeto”, ("per respecte"). L’obra va poder ser finalment estrenada al Palau de la Música el 12 de novembre del mateix any.
Joan Oliver va traduir aquesta obra de Brecht l’any 1963 juntament amb Feliu Formosa.
Comença a Londres, a Covent Garden, a la sortida d’una representació al Teatre de l’Òpera. El professor Higgins pren nota dels accents d’un grup de persones que treballen al mercat i, amb una atenció especial, de la manera de parlar de les floristes, Elisa. La trobada amb un amic, el Coronel Pickering, farà una aposta: Serà capaç el professor Higgins de convertir a Elisa, en sis mesos, en una verdadera Lady? Disposada a aconseguir-ho, l’Elisa es traslladarà a la mansió on viuen Higgins, Pickering i una estricte ama de claus. Mentrestant, l’experiment comença amb unes dures lliçons que esgoten a l’Elisa i desesperen a en Higgins. Per fí es fa la llum i amb els seus progresos, en Higgins decideix somètrela a la primera proba, a la casa de la seva mare, Mrs. Higgins. Allà coneix a un jove que es diu Freddy Eynsford Hill. Higgins accedirà a una nova proba, la Garden Pary. L’èxit és absolut. I l’Elisa es comporta com una aristòcrata. Quan torna a casa, Elisa i Higgins mantenen una violenta discussió que desenllaça amb la fugida d’ella: s’han enamorat i ningú ho vol reconèixer.
No em sentia el cos bé ni les mans tampoc els dits i els llabis secs els ulls no sabia cap a on miraven mai havia estat tot tan fred ni tan fosc podría dir que el que m’envoltava era res. Res, no em definia res m’havia convertit en una gota que no és res i que només sent fred necesitava calor per tornar a desfer-me. Desfer-me i ser jo. Jo amb somriures, jo feliç, jo i els meus nervis, però jo. Tot s’havia apoderat de mi com si un cop d’aire s’hagués endut la meva ànima i m’haguès deixat amb res ara no era ni jo això que sentia em recordava a res i que podía ser jo? Si no sabia que podia percebre i olorar? Ja no en sabia jo d’això. El cor em bategava fortament s’havia fet molt dèbil era de vidre i sentia el clic clic com si es fessin esquerdes quin mal no deixava de repetir-me, i com podia sentir tant mal aquest res? M’aixugava els llabis i pot ser els ulls mai havia vist caure gotetes dels ulls de la meva mare i jo, jo només m’havia convertit en una d’aquestes. Jo m’havia omplert de sofriment.
A principi del segle XX, gràcies a les teories de la psicoanàlisi de Sigmund Freud, va néixer una nova manera d'entendre la novel·la: la novel·la psicològica que tenia com a característiques principals la subjectivització, la introspecció en el món interior dels personatges i la utilització del discurs indirecte lliure i el monòleg interior.
El màxim exponent del monòleg interior va ser, sens dubte, James Joyce, tot i que no cal oblidar-se d'altres autors, com, Virginia Woolf i la seva novel·la Mrs. Dalloway. Aquesta tècnica literària consisteix a representar el punt de vista d'un personatge a partir d'un escrit semblant al que seria el seu flux de pensament, és a dir, escriure tal com estan pensant els personatges en aquell mateix moment. Per això, hi són recorrents les associacions d'idees i hi ha una barreja entre el món real i el món interior dels personatges. Acustumen a haver-hi frases llargues que van d'un pensament a un altre. La sintaxi no és tan complexa i s'eliminen verbs, connectors, etc. En algun casos, fins i tot, s'elimina la puntuació, com ara, en la novel·la de James Joyce Ulisses. Hi predomina també l'estil indirecte lliure, en què el narrador cedeix la veu als personatges:
"ah aquell horrible torrent tan fondo ah i el mar el mar carmí de vegades com foc i les glorioses postes de sol i les figueres dels jardins dels jardins de lAlameda sí i tots aquells carrerons estranys i cases roses i blaves i grogues i els roserars i el gessamí i els geranis i els cactus i Gibraltar de petita on jo era una Flor de la muntanya sí quan em vaig posar la rosa al cabell com feien les noies andaluses o men posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí mel vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí." James Joyce, Ulisses
A Catalunya la tècnica del monòleg interior va entrar amb Carles Soldevila i les seves novel·les Fanny i Valentina, tot i que en molts punts de la novel·la la tècnica no està prou ben aconseguida. Mercè Rodoreda a Aloma i a La plaça del Diamant o Llorenç Villalonga a Mort de dama també van utilitzar aquest recurs.
Us deixo amb un dels fragments de la pel·lícula Dublineses del conte Els morts de James Joyce, una pel·lícula literària que ens deixa entreveure el flux del monòleg interior de molts personatges, centrant la seva atenció, però, al protagonista principal, Gabriel Conroy. Aquests dies els cronistes intentaran imitar aquesta tècnica tan difícil. Segur que sortiran relats força interessants.
Mare meva que cansada que estic avui això és perquè ahir vaig sortir i a sobre al matí em vaig haver d’aixecar més d’hora del normal perquè havia d’anar a fer-me una anàlisi de sang i després al cole que em vaig saltar grec per lo del metge i vaig haver de demanar les explicacions i tot i els deures jo no m’agrada faltar perquè després em perdo i a sobre només entrar història de l’art que encara que no em desagrada va ser la classe més pesada d’art que hem fet mai vam analitzar el palau de la música catalana Déu meu quin malson és l’edifici més complex de la història mare meva menys mal que va entrar l’any passat a les PAU aleshores es poc probable que entri aquest any així que me n’oblidaré del palauet i si per una casualitat sortís faria l’altre opció i ja està perquè no vaig entendre res però i si l’altre opció no m’agrada o no se’m dóna bé analitzar l’obra que hi ha què faré ai no sé es que la sele fa por perquè entra tanta matèria i es una pressió tan gran saber que depèn d’això el teu futur tot i que jo no el tinc gaire clar perquè m’agradaria fer magisteri d’educació infantil si em dona la nota perquè m’agraden molt els nens però clar jo penso m’agrada tractar amb ells jugar i tal però potser el fet d’ensenyar és diferent i després no m’agrada i em penedeixo d’haver escollit aquesta carrera si es que l’escullo però es que sinó no sé què fer perquè de coses així que m’agradin no sé són com una mica difícils o “inassolibles” perquè seria molt difícil accedir a un bon o ja no bon sinó un simple lloc de treball per això en fi que sigui el que hagi de ser.
Avui dissabte he anat al Liceu, ep però només he anat a dinar. Com va ser l'aniversari de la Laia, com a regal la he convidat a dinar al restaurant del Liceu, és diu ESPAI LICEU, i li he fet una mena de sorpresa. I allà li he donat el regal que eren dos entrades per veure una òpera, DON GIOVANNI, al Liceu. Encara falta bastant, però bueno ja us explicaré (quina emoció!).
És preciós el restaurant del Liceu, a més fa poc van fer reformes i ara és més gran. Tot és bastant delicadet i el menja una cucada. El MENÚ era: Primer plat: Una enciam amb molts tipus de fulles, amb formatges, fruit secs, fruites de tot tipus i salses bonissimes. Segon plat: Pollastre rostit amb moltes salses i puré de moniato. Postres: Pastís de xocolata i licor, i el café. Tots els plats molt ben decorats i es menja molt bé. De dilluns a divendres el menú es variat, bó i costa 9€, us ho recomano per anar algun dia, ja que el Liceu és un lloc molt maco i a la vegada pots dinar molt bé. Bueno, i per suposat que us recomano que algun cop aneu a veure alguna òpera.
Benvinguts a un espai virtual realitzat pels alumnes que cursen 2n de Batxillerat i fan la màteria de Literatura Catalana a l'Institut de Secundària Miquel Martí i Pol de Cornellà de Llobregat.Benvinguts a un espai que vol ser una trobada amb la literatura catalana i universal, una trobada per gaudir del món de les lletres. Durant uns quants dies, els cronistes de Cornelius us oferirem la nostra visió particular sobre la literatura catalana, comentant escriptors, escrivint línies, opinant sobre el món, sent, en definitiva, nosaltres mateixos. Per això, el nostre títol del bloc fa referència a tot allò que us volem dir. I, què millor que començar amb una de les frases més populars de la crònica de Ramon Muntaner: "Què us diré?"Ramon Muntaner, amb aquest recurs retòric, ens va deixar la seva estimada crònica, un relat ple de força i entusiasme, dues qualitats que esperem tenir al llarg de la nostra crònica.Que vagi de gust!
