Romanticisme. Paissatge. Cala de Torredembarra.

Desde ben petita aquestes ones em recorden a una infància, jugant a fer castells amb la sorra i mullant-me amb les ones més altes. Per desgràcia només podia gaudir d'aquestes ones a l'agost, on el sol cremava i els meus amics i jo gaudiem dels calorosos dies d'estiu. Aquestes ones em porvoquen plors, alegría, enyorança, perque avui dia, amb 17 anys, encara jugo amb la sorra, encara pasejo per aquesta petita cala, encara gaudeixo de la sorra fineta, que crema durant el dia i a la nit es ben fresca. I allà gaudeixo de tots els estius i els gaudeixo amb el més feliç somriure. Sentarme a les roques més altes és el que més em motiva, allà asseguda contemplo el faro que ens il.lumina totes les nits d'estiu i gaudeixo de la tranquilitat i si tinc ganes de sentirme lliure em tiro desde una de les més altes i em sento encara millor. Cada cop que trepitjo la caleta, és un record més de la meva infància, adolecència i de tots els díes que em queden per viure. Allà sempre seré petita.

Francesc Eiximenis

Va nèixer a Girona el 1327-32 i va morir a Perpinyà el 1409. Polígraf franciscà, va estudiar a les escoles del seu orde i va completar la seva formació intel•lectual a la universitat d’Oxford. El 1374 va obtenir, gràcies al mecenatge de la família reial, el títol de mestre en teologia per la universitat de Tolosa. En tornar a Catalunya es va dedicar a l’ensenyament. Entre els anys 1384 i 1408 va viure a València, on va desenvolupar una activitat molt intensa com a predicador i com a conseller de l’Ajuntament i hi va escriure la major part de les seves obres. Com a recompensa per la seva fidelitat, el 1408 el papa Benet XIII li va encomanar el bisbat d’Elna i li va atorgar el títol honorífic de patriarca de Jerusalem. Es va traslladar a Elna immediatament, però va morir poc després.

La seva extensa obra té com a objectiu fonamental l’educació religiosa i civil dels laics, a qui ofereix hàbils síntesis del pensament escolàstic, presentades «per manera simple e grossera», és a dir, en una prosa clara, precisa i amena. La seva aportació a la literatura catalana rau en la gran qualitat de la seva prosa i en la seva traça com a narrador d’exemples i d’escenes costumistes i recreador del llenguatge popular.

Les seves obres van tenir una gran divulgació —primer de forma manuscrita i, més tard, en forma de llibre— tant entre la família reial i la noblesa com entre tots els sectors de les classes urbanes. L’èxit es va repetir amb les traduccions de diverses de les seves obres a l’aragonès, el castellà, el francès, el llatí i fins i tot el flamenc. També dóna fe d’aquest èxit el fet que el Psaltiri devotíssim

Eiximenis va escriure en llatí i, sobretot, en català. La primera obra escrita en llengua vulgar va ser probablement el Tractat d’usura, un tractat d’ètica econòmica escrit poc després de la seva estada a Tolosa. La primera gran obra escrita en català va ser Lo Crestià. A continuació va escriure el Llibre dels àngels (1392), la seva obra més llegida i traduïda, que és un tractat d’angelogia destinat a estendre el culte i el coneixement dels àngels i a divulgar punts fonamentals de la moral i de la fe cristianes. El Llibre de les dones (1396) inclou, per una banda, un regiment de vida ideal per a les diverses condicions possibles de la dona (infanta, donzella, casada, vídua, religiosa) i, per l’altra, una mena de catecisme especialment destinat al públic femení. També va escriure la Vita Christi i d’altres…

L’obra d’Eiximenis és un punt de referència fonamental per entendre la societat, la cultura i la literatura catalanes dels segles XIV-XV.

Cala Trebaluger

Cristòfor Despuig

Vida i obra:

Gran importància té, en la prosa catalana, l´obra del cavaller tortosí, Cristòfol Despuig (nascut el 1510, mort entre 1561 i 1580) intitulada "Los colloquis de la insigne ciutat de Tortosa" redactada l´any 1557 i adreçada a Francesc de Montcada, comte d´Aitona. Els colloquis són sis, entre Fàbio, ciutadà, i Líbio, cavaller, tot dos tortosins, i el cavaller valencià don Pedro.
En un català que té una gran naturalitat i sens dubte revela el parlar dels cavallers i gent cultivada de mitjan segle XVI, Cristòfol Despuig, home inteligent i erudit, hàbil en la seva argumentació i conversador elegant i apassionat, posa de manifest, en aquest sis colloquis, tres intencions molt clares. En primer lloc defensa l´excellència, bellesa, riquesa i importància històrica de la seva ciutat nadiua, Tortosa, apologia feta amb amor i erudició. En segon lloc fa un abrandat allegat a favor de Catalunya en el present i el passat, i justifica, amb tota mena d´argumements, moments aleshores discutits de la nostra història i fa un encertat panerigic de la llengua catalana. En tercer lloc, profundament espanyol, fidel a Felip II i a les seves empreses i, en aquell moment, a la seva lluita contra França i el Papa, Despuig no tolera que hom pretengui d´identificar Espanya amb Castella, la qual cosa el du a un violent anticastellanisme que, fet i fet, no és més que una manifestació del seu ferent espanyolisme.

Cristòfol Despuig no tan solament fa una defensa histórica i arqueològica de Tortosa, ans encara es complau, potser en els millors moments de la seva prosa, a enumerar la bellesa del paisatge, les riqueses de la pesca i la caça, la fertilitat de la terra , la seva producció...
L´apologia, abrandada i erudita, de Catalunya és un motiu gairebé constant en els colloquis de Despuig.

Despuig, en les seves disquisicións històriques, s´indigna contra els castellans que "per no publicar la glòria dels espanyols que no són castellans, celen la veritat" i contra els "historiògrafos castellans" que "estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya.

Frase dita per Despuig:
"Senyor, la major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra provincia (Catalunya) no és Espanya i, per ço, que nosaltres no som verdaders espanyols : no mirant, los pecadors benaventurats, quant ignorants són i quant cegos d´enveja i malicia van, que aquesta provincia no sols és Espanya , mas és la millor de Espanya..."

Mexico ♥

Aquest seria el millor paissatge on jo em podria trobar ara mateix i en qualsevol moment de la meva vida, perquè quan veig un paissatge similar a aquest només dessitjo estar allà, em provoca tranquil.litat, relax, benestar, felicitat, bon humor, estar sense preocupacions, ni problemes, sense pensar en res, sentint que el temps no existeix, que les hores no passen, aseguda sota el càlid sol en la sorra blanca mirant l’infinit horitzó i pensant, o estirada a l’hombra de les palmeres a una còmoda tumbona adormint-me escoltant el plàcid soroll de les onades anant i tornant, i si tinguès calor, aniria a l’aigua transparent a banyar-me i veure els mil peixos de colors que s’hi troben.

No sé gairebé com explicar el sentiment que tinc quan veig un paissatge així perquè és massa, però lo q més em consta és la pau i sobretot, el dessig.

Cala Trebaluger

Al veure aquesta il·lustració, em provoca una serenitat, una gran calma, una bellesa interior i no superfecial, com a paissatge.
Està a Menorca aquesta cala , i quan la gent està, sempre s'escolten bons elogis, el mateix que penso jo.

L'aigua és tan cristal·lina, amb un blau cel, en algunes zones hi ha un color turquesa fosc i l'aire que s'ensuma és fresc i pur. És com si estiguessis en un petit paradís, creat només per les persones que hi habiten allà.

La llum hi reflecteix per la superfície de l'aigua i pots observar , l'altre món submarí, tip d'éssers diferents, mides i colors diversos.
Tot i que és un del meus llocs predilectes, prefereixo estar-me poc temps, ja que després l'anyoraré.

Breu biografia

Sant Vicenç Ferrer

Sant Vicenç Ferrer va nèixer a València el 1350 i va morir a França el 1419. Els seus pares van ser Guillerm Ferrer i Constança Miquel.

Va realitzar els seus estudis a Barcelona i a Tolouse. Va ser monjo pertanyent a la Ordre dels Dominics.

Com a dominic, va recòrrer mitja Europa predicant la seva moral i la seva visió del cristianisme.

A causa de la seva intel·lectualitat alta que tingué, influí marcadament a la cort del Papa Benet XIII d'Avinyó i en l'elecció de la dinastia castellana dels Trastàmara per regnar a la Corona d'Aragó.

A més de la seva dedicació eclesiàstica, va ser una gran estadista i polític i va combatre en el Ordre de Cisma d'Occident.

En morir a Vannes (França) el 1419, el canonitzà Calixto III .

Popularment són molt coneguts els fets i miracles de Sant Vicenç i actualmente és el patró de la Comunitat Valenciana.

Una de les seves obres és: la "Crònica de Viciana "que ofereix el 1563 una breu síntesis de la vida del sant.

Un dels seus missatges que va dir Sant Vicenç perquè portessin els valencians i que es pot considerar com el seu testament, diu:

"Encara que no visqui en aquest món, jo sempre seré fill de València. Que visquin tranquils, que la meva protecció, no els hi faltará mai. Digueu als meus estimats germans que he mort beneïnt-los i dedicant el meu últim suspir."

Sant Vicenç Ferrer, sempre va publicar en llengua catalana, encara que el públic fóra d'una altra llengua, l'entenia i s'exaltava. Això era interpretat com un miracle del sant.

La llengua emprada als seus sermons s'ha estudiat a nombroses obres de lingüística i es considera una base important per a la llengua moderna, especialment el vocabulari litúrgic i religiós.

Bibliografia

webcatolicodejavier.org/svfinflu.html

es.wikipedia.org/wiki/San_Vicente_Ferrer

*( No he trobat obres seves)

El paisatge cors

La imatge que podeu observar la vaig fer aquest estiu passat a Corsica (Còrsega). És una fotografia presa a una platja prop de la ciutat de Corte, a l'est del país.

Vaig fer la fotografia quan em trobava sol (els meus pares eren a l'aigua), i parant un moment de llegir, alçant la vista, vaig veure aquest meravellós, amb uns núvols ben grans que tapaven per uns moments aquell sol que portava tota la tarda escalfant-nos.
Pels meus pensaments passaven moltes coses; les ganes de tornar per retrobar-me amb algú, que relaciono amb els núvols, interpretant-los amb l'explosió de felicitat, amb el cúmul de sentiments que tindria quan arribés aquell moment. L'aigua del mar, en canvi, em transmitia pau i tranquil·litat. El mar sempre m'ha semblat un indret on desfogar-te, on buidar la ment... mirar el mar, en aquells moments, em semblava la millor manera de deixar que passessin les hores d'aquelles vacances, amb el soroll de les onades de fons, amb una càlida brisa i una aigua freda que s'anava acostant als meus peus. Els nens (i les nenes), jugant a la sorra, em recordaven a les colònies que havia passat amb l'esplai, onze dies amb aquelles criatures que tants maldecaps ens han provocat però que alhora, tanta felicitat i recompensa ens han donat. Una sensació que també em transmetia satisfacció i confiança.
Recordo també, que el fet de trobar-me en un país estranger, on ningú em coneixia, em donava una certa llibertat de poder observar més, de poder gaudir més d'aquelles sensacions, d'alliberar-me d'aquella engoixa arrossegada durant tot el curs, d'aquell inacabable "haver de fer tal i tal cosa".

Pau, tranquil·litat, llibertat, fins i tot amor; això és el que recordo d'aquells núvols, d'aquelles onades, d'aquell sorollet, d'aquell moment.

Anselm Turmeda

Anselm Turmeda, va néixer a Ciutat de Mallorca l'any 1355 i va morir a Tunis (Tuníssia) l'any 1423. Va ser un important escriptor mallorquí.
Es va fer frare fransiscà, i desenganyat de la societat occidental i també del cristianisme, va convertir-se a l'Islam, vivint com a musulmà a Tunis (com he dit, on morí), on arribà a tenir un càrrec important dins l'administració tunisenca.

Aquest fet provoca que moltes de les seves obres siguin crítiques de la societat cristiana d'aquella època.

Anselm Turmeda destacà també al ser dels pocs escriptors que exerciren la seva professió en català i en àrab, esdevenint fins i tot un clàssic tant en la seva llengua natal com en l'àrab.

Fins i tot s'ha pogut saber que es coneguè Anselm Turmeda com a Abd-Al·lah at-Tarjuman, أبو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي en àrab.

Destaquen, d'entre les seves obres, "Llibre dels bons amonestaments" "La disputa de l'ase", "Cobles de la divisió del Regne de Mallorques" i "L'obsequi de l'home il·lustrat per a atacar els partidaris de la Creu". Al llibre "El present del lletrat contra els seguidors de la Creu cristiana" resumeix la seva pròpia vida.

De "La disputa de l'ase" cal destacar que no se'n conserva cap exemplar en català, ja que l'edició és una traducció del francès. Això és causa de la inquisició de Madrid, l'any 1583, quan aquest llibre fou un dels que es trobaren entre l'índex de llibres prohibits.

Anselm Turmeda és l'autor de la cèlebre frase: "Diners de tort fan veritat e de jutge fan advocat... e fan cantar los capellans e los frares carmelitans".

http://ca.wikipedia.org/wiki/Anselm_Turmeda

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemes-solts/turmeda.html

http://www.conselldemallorca.net/mallorca/illustres/ilustres.php?lang=ca&id=1&select=MALLORQUINS

http://www.xeresa.org/frases.htm

Tombarà?

paisatge

A vegades em sento així, sento que la meva personalitat és tan inestable com una cascada.Aparentment normal, diferent pot ser, i tan inesperada com ningú. Tinc moments de tranquilitat,pero són pocs, a vegades sense donar-me compte e tornat a fer alló que no volia, tan inesperadament que ni jo mateixa puc determinar els segons de les meves accións( com cuan la corrent fa que l'aigua es mogui més ràpida per moments, i mai ningú pugui frenar-la..) A la que li falta alguna cosa que l'ajudi a frenar, que li compensi..Pero finalment, qui limita la natura, qui pot delimitar el corrent de l'aigua..? no es pot fer ni amb presses..