dimecres, 30 d’abril del 2008

"La poesia visual no és dibuix,ni pintura,és un servei de comunicació"

Poema visual de Joan Brossa

He agafat el poema visual de "España 1975" aquí suposo que l'intenció de l'autor és reflectir l'stato quo d'espanya en aquell moment, quan el franquisme estava a punt d'acabar, i amb la mort de franco ja es començaren a fer les primeres manifestacions, tant artístes com literàries contra el règim.


Al poema trobem una espasa, que pot ser sinònim de lluita,el simbol del feixisme,que representaria el règim i els bastos, que poden ser símbol de repressió.





Al mirar els seus poemes visuals he trobat una curiositat, i és que Joan Brossa fa molts poemes amb la lletra A, m'agradaría saber si algú té la resposta.



SAFO (He trobat poca cosa sobre aquesta autora)




Safo va néixer a la segona meitat del segle VII a. C. a una ciutat de l'illa de Lesbos, Eresus. Tenia tres germans. Es va casar amb Cercylas d'Andros, i va tenir una filla a qui donà el nom de la seva mare, Cleïs. Va morir cap a la primera meitat del segle VI a. C.Es creu que tenia un centre educatiu per a les noies nobles, on practicaven el culte d'Afrodita. Safo, de fet, era tutora de les noies que entraven en aquesta associació, abans de casar-se, per aprendre dansa, música, poesia. Aquí neix la major part de la seva obra.


Hem de destacar que filósofs com Plató la consideraren com una musa més. De l’ illa on va nèixer en deriva la paraula lesbianisme i del seu nom el sinònim "safisme".


És també molt coneguda per la popularitat que va adquirir en la seva època


De tota l'obra de Safo hi ha només un poema complert conservat i tota la resta són fragments; L'únic poema sencer conservat està dedicat a Afrodita.Té forma de pregària on Safo demana la seva deessa que l'ajudi a que el seu amor sigui correspost. Altres fragments són d'amor entre dones, amor homosexual, de bodes (dedicades a les seves alumnes que es casaven i abandonaven l'escola), o pregàries.


De la seva obra aprenem sobre l'amor pur, que no implicava la pèrdua de la virginitat, l'amor entre Safo i les seves alumnes.


Anne pippin Burnett afirma que el seu amor no era ni "institucionalitzat ni reproductiu".




Què pensa Maria Merçe Marçal de Safo?:


Sobre que pensa aquesta escriptora no hi he trobat res, però pel que estem estudiant suposo que recolzara tots els poemes i compartira les idees feministes de safo.


Pàgines d'interes


Volia afegir, que buscan la bibiografria de l'autora he trobat aquesta notícia de l'u de març, on es parla sobre un "nou poema" de Safo (ja que va ser descobert) aqui us adjunto la notícia (aquesta noticia va ser publicada pel diari Avui)




S'ha recuperat un poema fins ara desconegut de Safo (nascuda vers el 630 a.C.) a partir d'un papir amb fragments de la poeta de Lesbos, trobat a la cobertura d'una mòmia egípcia i identificat el 2004 a la Universitat de Colònia. El papir es remunta al segle III a.C. i és el més antic conegut de Safo. Les restes que s'hi conserven, al costat dels fragments preservats en un altre papir més tardà, han permès a Martin West (Oxford) reconstruir quasi tot el poema, compost de 12 versos, que ha publicat en l'original grec i en traducció anglesa, en el The Times Literary Suplement. Així s'ha afegit un quart poema -una petita obra mestra en la seva opinió- als tres més o menys sencers que ja es coneixien de Safo, que va escriure nou llibres de poemes, els quals han arribat als nostres dies de manera molt fragmentària. El poema, adreçat a les seves joves deixebles, és un malencònic plany de Safo pel procés d'envelliment que experimenta davant la joventut de les noies, tot evocant el mite de Titonos, que envellia indefinidament al costat de la seva immortal esposa, l'Aurora.




Aquesta és una traducció que Carles Miralls a fet del poema de Safo:




"... noies, als bells dons [de les Muses] vestides de violeta [dediqueu-vos] i a l'amiga del cant, sonora tortuga. El cos que era [abans tan tendre], la vellesa ja[el marceix, i blancs] es tornen els cabells de negres que eren.Pesant se m'ha fet l'ànim i els genolls no m'aguanten que altre temps eren àgils per a la dansa, com de cérvola.De tot plegat, sovint me'n queixo, però què puc fer-hi? Un humà és un humà i no pot no tornar-se vell.Mira Titonos, que Eos de rosats colzes, diuen, per amor... als límits de la terra va endur-se'n quan era bell i jove, i igual l'enxampà amb el temps la vellesa canuda, ell que jeia amb una immortal".






Hi ha una pàgina que parla sobre estudis, treballs, poemes i de més que sembla estar bé,però tinc el canguro net i pel nom del link d'aquesta pàgina no m'ho deixa obrir. Si voleu fer una ullada, aquí el deixo: cat.lesbianas.tv/safo.htm




-Diesdededal.blogspot.com


-Wikipèdia.com


-www.ub.es

dilluns, 28 d’abril del 2008

Joan Brossa - "Poemes Objecte"


Títol: La memòria del temps
El que a mi m'inspira aquest poema (o poema objecte com ho denomina ell), i pel títol que té posat és el pas del temps que se'ns queda clavat com una fletxa encara que no ho volguem. A la imatge és veu una mirall amb una fletxa que l'atravessa, i de fet, la memòria del temps és això, un reflex d'un moment de la nostra vida que ens queda marcat a la memòria com una fletxa clavada, la qual volguem o no, restarà aquí, potser amb menor intensitat amb el pas del temps, però sempre aquí clavada.

Renée Vivien

Renée Vivien, pseudònim de Pauline Mary Tarn, va néixer a Anglaterra cap a l’últim terç del segle XIX. El seu pare morí quan ella era petita i la deixà amb la seva mare, qui intentà declarar-la dement quan estava a punt de complir la majoria d’edat per poder quedar-se amb la seva part de l’herència.

Va passar molts anys estudiant a França, cosa que va fer que acabés adorant aquest país i fent del francès la seva llengua d’expressió literària.

D’altre banda, la ciutat de Rive Gauche era un lloc preferent per a les artistes i intel·lectuals que volien viure lliurement la seva homosexualitat, com era el cas de Vivien. El seu primer amor fou amb la també escriptora Natalie Clifford Barney, que la inspirà en moltes de les seves obres.

La seva gran producció se centra en el gènere poètic, la narrativa la conreà en forma de relats com La Dame à la Louve i una novel·la, La Femme m’apparut..., també va fer una petita biografia sobre Ana Bolena, un compendi de frases i traduccions de la poetessa grega Safo.

El primer poemari que publicà el signà sota les paraules de R. Vivien, que després esdevindrien Renée Vivien. L’escàndol a causa de les crítiques i burles referents a la seva homosexualitat en els mitjans de l’època va ser tal que, al cap d’un parell d’anys, decidí retirar totes les seves obres de la venda i, en endavant, tot el que fes ho regalaria als seus amics i a aquella gent que considerés mereixedora de llegir la seva obra.

Posteriorment, sofrí un desengany amorós per part de Natalie Clifford Barney, que la dugué als braços de la Baronesa Zuylen. Però Vivien no estava enamorada de Zuylen. Destaca també la seva relació amorosa platònica i epistolar amb la princesa turca Kerimé. Van ser tan grans les decepcions que s’emportà durant la vida que amb el temps s’abocà a l’alcohol, provocant-li posteriorment a una anorèxia que la va fer morir el 1909.

Entre seves obres poètiques destaquen: Études et Préludes, Cendres et Poussieres, Évocations, Á l´heure des mains jointes, etc.

-Fragment-
Lucidité
L´art délicat du vice occupe tes loisirs,
Et tu sais réveiller la chaleur des désirs
Auxquels ton corps perfide et souple se dérobe.
L´odeur du lit se mêle aux parfums de ta robe.
Ton charme blond ressemble à la fadeur du miel.
Tu n´aimes que le faux et l´artificiel,
La musique des mots et des murmures mièvres.
Ton baiser se détourne et glisse sur les lèvres.
Tes yeux sont des hivers pâlement étoilés.
Les deuils suivent tes pas en mornes défilés.
Ton geste est un reflet, ta parole est une ombre.
Ton corps s´est amolli sous des baisers sans nombre,
Et ton âme est flétrie et ton corps est usé.
Languissant et lascif, ton frôlement rusé
Ignore la beauté loyale de l´étreinte.
Tu mens comme l´on aime, et, sous ta douceur feinte,
On sent le rampement du reptile attentif.
Au fond de l´ombre, elle une mer sans récif,
Les tombeaux sont encor moins impurs que ta couche...
O Femme ! Je le sais, mais j´ai soif de ta bouche!

Bibliografia: http://www.escritorasypensadoras.com/fichatecnica.php/6

Maria Mercè Marçal escrigué un llibre sobre aquesta escriptora titulat La passió segons Renée Vivien.

dissabte, 26 d’abril del 2008

Mirades poètiques a Salvat-Papasseit

A finals del mes de febrer, vaig demanar als cronistes un petit treball sobre alguns poemes de Salvat-Papasseit del llibre L'irradiador del port i les gavines. Concretament, havien d'escollir un poema i explicar-ne el sentit en un power point. Podien utilitzar els recursos que vulguessin: fotos, collage, trencament de paraules, vídeos, etc., en certa manera, per poder practicar tècniques avantguardistes. Ells van ser molt tradicionals, però van fer unes presentacions bastant bones.


Jo volia penjar les diapositives el més aviat possible, però m'ha costat una mica saber com fer-ho i, a més, portava una mica de feina perquè les he encabides totes en una sola presentació, tal com ho podreu veure. El problema és que els cronistes havien posat música o veu en algunes diapositives i això ja no m'ha estat possible penjar-ho. Ara bé, abans del poema que cada cronista va tractar hi ha la música o veu que van utilitzar per tal que us en pugueu fer una idea més aproximada.


Espero que, malgrat que hagi passat molt temps, us agradi força!

I demano disculpes als cronistes per haver trigat tant!!!!

Capítol XIX de K.L. Reich

Era maig del 1945, i un cop rescatats, els van ficar a tots dins dels camions per retornar-los als seus llocs d'orígen. L'Emili anava dins d’un d’aquests camions amb altres, estava molt ansiós per arribar a Barcelona, ja que les condicions del camp havien estat molt dures durant cinc anys, i tan ell com els altres, marxar d’allà va ser la glòria, va ser poder despertar, per fi, d’un mal son etern. Per tant, tots estaven, durant el camí cap a casa, desesperats per arribar com més aviat millor. Ara necessitaven viure un ambient de tranquil·litat i de llibertat, que els hi havia estat reprès durant 5 anys.

En aquells moments, Espanya estava sota la dictadura de Franco, i per tant, Barcelona també. No era massa agradable sortir d’un camp de concentració per arribar a una ciutat sota una dictadura, però bé, encara gràcies que havien sortit d’allà. Ara els hi tocava refer la seva vida com fos, encara que no resultes gens fàcil.

Van arribar, vora les vuit del vespre. L'Emili va baixar del camió, junt amb els altres, i un cop estava trepitjant la ciutat de Barcelona, va mirar fixament a tot el seu voltant. Estava bastant perdut, força desorientat, sense saber que dir ni que fer. Va agafar les bosses i es va caminar direcció cap a casa seva. Va trucar a la porta abans d’entrar-hi, per si de cas durant aquests anys, hagués entrat algú. Ningú va respondre i ell va entrar. Però a mesura que caminava per la casa, es va trobar que no hi havia portes, ni cuina, ni cap habitació en condicions, tot estava destrossat, només quedava un llit, que semblava nou, i que pot ser l’havia portat algú per instal·lar-se dins la casa, per tal de refugiar-se dels bombardejos. Era evident, que la casa havia estat destrossada pels franquistes.

Però ell va estirar-se al llit, que era lo únic que tenia, esperant que ningú tornes a entrar-hi per fer-ne us. Tenia moltes ganes de tirar-se al llit i respirar una mica de tranquil·litat, o almenys això era el que volia. Desgraciadament, al estirar-se no va poder sentir tranquil·litat, sinó tot el contrari, era com si estigues estirat en un dels llits d’aquell horrorós camp de concentració. Encara que hagués sortit d’aquell camp i ja estigues a Barcelona, no deixava de recordar tot el que havia viscut allà, seguia sentint dins seu una forta angoixa, un malestar que no podia deixar-lo dormir en pau. Intentava tancar els ulls, però era incapaç, els crits de por de tots els que havien estat en el camp de concentració, s’apoderaven d'ell. Era lògic que no li seria gens fàcil oblidar tot el terror viscut.

Com no aconseguia adormir-se, va obrir un bloc de notes i amb un bolígraf va començar a escriure, mentre escoltava els bombardejos del bàndol franquista. Podia ser fort, perquè havia viscut massa, havia madurat, i havia après que per aconseguir sortir d’una catàstrofe, s’havia de sofrir minut a minut i no rendir-se en cap moment, perquè cada moment de lluita era un punt a favor.

Cada dia escrivia una mica en aquell bloc de notes, com si fos un diari personal. Fins que un dia va decidir escriure tota la seva experiència viscuda, però donant-li una mica de ritme, de manera que no quedés en forma de novel·la, sinó que s’expliqués la història del camp en forma de poemes. I així va ser, poc a poc va anar escrivint el seu llibre de poemes. Ell creia que era necessari conèixer les condicions en les que havien viscut, però que ell ho faria d’una manera diferent, per tal de que els poemes poguessin reflectir, encara millor, aquell sofriment.

K.L. Reich "i XIX"

Decidit, l’Emili entrà en aquells camions que transportarien els presos als seus llocs d’origen. Un per un, tots van anar retornant a les capitals d'aquells països que seguien patint, en menor o major mesura, les seqüeles d'aquelles persecucions, d'aquella repressió, d'aquella por, d'aquell feixisme.
Era el maig de 1945, l'Emili havia entrat al camp feia cinc anys. Ara, tan sols volia respirar aires de llibertat, de tranquil·litat i d'esperança... no sabia si ho podria fer pas en aquella Barcelona ocupada pels franquistes.
Poc a poc, cada company que havia conegut en aquell malson, en aquell camp, va anar baixant dels camions, sent això -entre crits d'"eureka"- un símbol més d'aquella alliberació necessària, però sobretot d'aquella llibertat que haurien de trobar a partir d'aleshores, i que no seria gens fàcil trobar-la.
Arribà el torn dels espanyols, de manera que andalusos, murcians, valencians -per aquest ordre- anaren abandonant els camions. Ja a Barcelona, l'Emili baixà també, acompanyat de dotze presos catalans més. Què faria ara? On aniria? Què caldria dir? Què no podria fer ni dir?

Encara guardava part d'aquell cigarret que havia fumat el seu darrer dia en aquell camp. Recordava aquell home tan amable, aquell que li va oferir un cigarret. Havia après que viure era sinònim de patiment, i que alhora, per sofrir calia viure. Ja era a casa, sol, sense ningú que l'esperés, però ja era a casa. Poc a poc s'estirà al llit, intentant descansar i aclucar els ulls tranquil·lament després de tota la barbàrie.
Sembla ser que somnià amb aquell darrer home amb qui havia compartit les darreres hores d'aquell camp. Semblava espanyol, potser no ho era, però ho semblava. Desitjà interiorment que trobés la sort un cop arribés també a casa seva; la sort, la felicitat però també la llibertat.

L'Emili s'estava uns dies amagat en les golfes d'una casa amagada. No havia pogut tornar a casa ja que eren molts els grisos que feien guàrdia per aquells pobles, i havia pensat que, encara amb aquell estat, no hauria passat gaire desapercebut d'entre la policia franquista.
A les golfes no va poder evitar de comparar la seva situació actual amb la passada. De fet, creia que només havia canviat l'espai. D'un camp d'extermini, amb camises de ratlles i caixes amb les inscripcions de K.L. Reich a unes golfes, amb roba estripada, sense cap moble al seu voltant. Només trobà unes llibretes velles.
Passava uns dies desorientat, amb ganes de baixar al carrer i poder parlar amb la gent, de poder fer vida normal, o almenys intentar-ho.
S'havia informat amb diaris que trobà a les golfes que tot i passar més de cinc anys d'ençà la seva marxada de Barcelona, la situació no havia canviat pas. Franco continuava sembrant el terror als carrers, i arribà a pensar que cap membre de les SS no arribava ni a la sola de la sabata d'aquell tirà. Ells, els del camp d'extermini, eren víctimes d'una policia alemanya, i tan sols els que estaven allà tancats eren víctimes d'aquells SS. Franco, en canvi, tenia víctimes a tot arreu. A l'Estat, a França, al Sud d'Amèrica,... molta gent patia les represàlies del franquisme. Pensà, de nou, en la globalitat d'aquell problema, sabent que ell era tan sols un individu més entre tots els presos. Perquè, tot i ser a Barcelona, l'Emili se seguia sentint pres d'aquell terror.

Passaren els dies quan a l'Emili se li va ocórrer de tafanejar aquelles llibretes que hi havia a les golfes. Conscient que eren la única companyia que tenia a allà dalt, les regirà i comprovà que estaven en blanc, que no hi havia res escrit. Quan agafà la darrera llibreta, també per examinar-la, caigué un paperet amb quatre paraules mal escrites:
He hagut de fugir. T'estimo Marta
Li van córrer unes esgarrifances per l'esquena. Ja hi havia hagut anteriorment algú amagat en aquelles golfes i aquell missatge era per la Marta, l'estimada d'aquell fugitiu. Va tenir moltes sensacions i va desar la nota allà on l'havia trobada anteriorment. Com si actués de manera automàtica, l'Emili, tot seguit, agafà les llibretes en blanc que havia trobat i, amb uns llapis que havia pogut trobar entre el paperam, decidí a escriure una història. La història d'algú que, com ell, va viure l'horror d'un camp d'extermini.
Passava el temps i l'Emili no feia res més que escriure tot el que li passava pel cap. Tenia a flor de pell moltíssimes sensacions. Aquella nota dirigida a una tal Marta li havia despertat moltíssims pensaments. S'havia adonat, ara més que mai, que no estava sol en aquella lluita contra l'enemic. L'Home havia de fugir, resistir, combatre, aguantar, amagar-se en unes golfes o exiliar-se per vèncer el tirà. Cadascú a la seva manera, però tothom havia de col·laborar. "Tothom", va tornar a pensar. Tothom...
En efecte, l'enemic jeia sense vida, però tebi, notava el seu alè al clatell.

divendres, 25 d’abril del 2008

En Siset premiat al Sant Jordi

El nostre cronista Siset ha estat guardonat amb el premi com a millor relat en llengua catalana de segon cicle i batxillerat de l'IES Miquel Martí i Pol, Cornellà de Llobregat, el centre on estudia. Moltes felicitats!!!

Esperem que continuis fent relats i escrivint moltes històries. Aprofito per animar a la resta de cronistes a què escriguin les seves pròpies històries, relats, poemes, teatre, etc.

Us deixo amb l'últim fragment de la narració d'en Siset:

En Roger és un noi nascut a Catalunya, concretament a Blanes. Els seus pares són membres de diferents organitzacions i sindicats d’esquerres, com ho foren els avis d’en Roger. Ell, per no dur-los la contrària, ja els ha dit que quan tingui l’edat els voldrà imitar.

Una tarda, mentre en Roger dinava amb els seus pares i mirava com al Telenotícies sortien imatges de la guerra a l’Iraq, va preguntar: "Per què tots aquests homes disparen? Per què ho fan? Què busquen?"

En Jordi, acostumat a escoltar dia rere dia aquelles preguntes que feia el seu fill, va contestar: "Fillet, aquests homes suposadament busquen armes, però no les trobaran pas". "Però per què ho fan?" –continuà en Roger-. En Jordi, content de l’interès del seu fill, continuà: "Un home els ho ha ordenat. És la seva manera de fer, tenir la gent per sota seu, mostrar-se superior i fer que els altres se sentin inferiors, matant-los si fa falta".

En Roger va donar voltes a aquelles paraules encara uns minuts, fins que, menjant-se les postres, es va atrevir a preguntar-li a en Jordi: "Papa, i tu com ho saps tot això?".

"Vaig estar uns quants mesos vivint amb la família Bush, quan jo era jove".

Final hipotètic de K.L. Reich per Carmesina.


Havien passat uns cinc anys d'aquella tragèdia, l'Emili mirava com plovia per la finestra, si apuraves la vista podies veure ben lluny unes llumetes que et recordaven que no s'havia acabat la guerra.
- No ens queda gaire, ets concient no? - recordà el seu company d'habitació.-
- La meva moral ja no hi aguanta més aqui, prou ja de guerres..
S'aixecà i c'encenguè un cigarret de la marca Camel, una de les poques que havien mantingut el preu, totes les altres l' havien pujat ,per tal que només homes amb un bon fer poguessin continuar comprant.
- Hem d'acabar amb aquesta barbàrie!
- Ja vam tenir prou sota el camp no et sembla? val més resignar-nos i deixà fer..així almenys tindrem un tros de pa..
- M'estimaria més no menjar res, amb aquest pa encara s'em obre més la gana! A més a més, no et vull tornar a sentir parlar amb aquesta resignació mai més! si alguna cosa vaig aprendre d'aquell camp, és que si no ens salvem nosaltres, no ho farà ningú, i com diria ara en Francesc..Hem de ser forts de nou, company!
-Ho sento, tens raó.
Però de fet, es comenta per aquí, que ell no va enganyar a ningú, Espanya el volgué amb els seus ideals "dretans i conservadors" des del principi..aixi que no serà tan fàcil com pensem.

L'Emili continuà mirant per la finestra, mentres fumava, la pluja cada vegada queia amb més força. De sobte va veure una desfilada de generals de l'excèrcit que ni s'immutava sota la densa pluja; Aquests anaven com cada dimecres a "ordenar" tots els habitants del poble.
L'activitat consistia en què cada dimecres anaven per les cases, amb ordres del cap general Francisco Franco,al qual li havien arribat ordres de traició cap el sistema i/o un intent de boicot contra ell, desmantellaven les cases en busca de fets o proves que t'acusesin.
L'Emili obrí els ulls com a plats, estaven aquí..Picaren a la porta, en Pere es posà molt nervios i no atinava a girar el puny de la porta per tal d'obrir-la.
S'escoltà algo aixi com " En nombre de una España libre y blanca" venimos a que deis fe de vuestro seguimiento y apoyo al generalisimo Francisco Franco y con ello vuestro voto de confianza; Así como tambien debeis saber que todo que pueda perjudicar-lo será utilizado en vuestra contra"
Començaren a registrar el pis, en Pere no s'havia cap a on mirar, fins que algú trencà el silenci..
- Lo que me temía señor
- De que hablas Paco?
- Una ficha de izquierdas señor!

Començà un interrogatori intens, jo però, vaig aconseguir mantenir la compostura, pel pobre Pere, això no va ser tan fàcil.
Ens havien ficat a cadascú a una habitació diferent, finalment al cap de unes dues hores aproximadament plenes de preguntes i tortures, ens van treure d'allà.
Per la meva sorpresa, al aixecà el cap, em vaig trobar a en Pere fumant un dels cigarrets marlboros, un dels més cars que es trobaven i que només gent amb poder podía fumar-los.
Vaig entendre tot el que estava passant, m'havia venut!m'havia traït!
El general donà l'ordre mentres dona un copet suau a l'esquena d'en Pere, suposo d'agraïment.
-En pie! llevenselo al cuartel y fijen una fecha..A este paso además de una España libre, tendremos una españa sola!
- Mas vale pájaro en mano que ciento volando señor!
- Tiene razon Ramon, pero no se me entretenga y cumplame las ordenes.
Vaig resistir-me tot el que vaig poder, però va ser inútil..Vaig mirar.lo mentres se m'emportaven, vaig trobar-li la mirada, i no vaig veure més que pena..

Perdónam- va dir-me amb la mirada-
mentres tant es girà i em donà l'esquena donant per fet que ja no hi havia res a fer.
A l'albada de tres dies següents m'afusejaren..l'escusa?
Hi havien trobat una targeta, la qual m'identificaven, en aquell cartró d'aquell color groc hi figuraven algunes de les meves dades, el pitjor de tot es que jo mai havía escrit sobre la tarjeta, ni tan sols havia pogut contemplar-la amb els meus ulls... ( Fills de sa grandíssima mare..)

dimecres, 23 d’abril del 2008

Sant Jordi


Avui ja és sant Jordi! Felicitats a tots els Jordis, a totes les parelles i, sobretot, a tots els lectors de llibres. Avui és el nostre dia i s'ha de celebrar! Aquests últims dies els cronistes han recomanat alguns llibres per comprar aquest sant Jordi. Jo, Adalaisa, no sé quin llibre recomanar perquè n'hi ha tants que potser caldria que tots els dies fossin sant Jordi. Només un petit consell: si són de literatura, que tinguin una experiència humana universal.


A l'escriptori, els cronistes també han celebrat el seu sant Jordi. No fa massa els cronistes van proposar de fer una activitat més lúdica, com ara, per exemple, de fer rodolins. Vaig pensar que, tenint en compte que Maria-Mercè Marçal, l'escriptora que estem tractant ara, s'emmarcava sempre dins de la literatura popular, no seria mala idea. Així que després d'una estona d'estudi sobre la simbologia de la lluna i el drac en l'escriptora, els cronistes han elaborat rodolins. Per fer-ho més amè i, alhora, difícil, un cop tenien escrit un rodolí, el passaven al seu company perquè en fes un de nou conservant la mateixa rima. Si bé alguns cronistes han començat parlant del temps,
"En la nostra era
res no és com abans era
I a la primevera
la més maca s'altera"
o
"Amb la calor
s'encén l'amor"
després han acabat escrivint tots sobre la rosa de Sant Jordi. Per què serà?
"I a Sant Jordi la rosa
sempre és molt amorosa
i és tan olorosa
que això la fa més formosa
però les espines la fan dolorosa
Ai, la rosa
que n'és de formosa!"
Els cronistes m'han demanat que no ho publiqués perquè no havien tingut temps d'elaborar-los prou bé i no els agradava massa. Però, si bé és veritat que són rimes faciletes i que els versos es podrien millorar molt, crec que em serveix per reflectir l'espontaneïtat de la poesia popular, aquell saber fer a mesura que es presenten els fets. I també em serveix perquè s'adonin que escriure és un tasca que demana molt temps. Aquest ha estat, doncs, el meu petit homenatge a la cultura popular en una diada tan important com aquesta, en un dia en què molts nens i nenes escoltaran llegendes de Sant Jordi, segurament, acabades amb un rodolí!

Que vagi molt bé Sant Jordi i compreu molts llibres! I per reflexionar una mica, us deixo amb aquest proverbi:
"Un llibre obert és un cervell que parla; tancat un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora"
Proverbi hindú