Formes úniques de la continuïtat en l'espai

Aquesta obra es titula Formes úniques de la continuïtat en l'espai i és de l'autor futurista Umberto Boccioni.

És una escultura prou abstracta i és difícil de dir el que veiem però, no sé perquè, pel que he llegit i pel que observo, veig dos cossos (deformats és clar) com abraçats i fent-se un petó. Potser li he ficat massa imaginació però mirant aquesta escultura hi veig això.

La meva interpretació sobre què vol dir l'obra és la següent (potser m'he montat una pel·lícula però no sé, m'inspira això): primer vull dir que, segons els apunts de literatura sobre el futurisme, aquests ens diuen que el futurisme té com a característica principal l'annul·lació d'un món passat i l'acceptació d'un nou art d'acord amb el món modern. Bé doncs, a partir d'això, a partir del títol de l'obra i a partir del que jo veig la meva teoria sobre el significat de l'obra és que, com que els futuristes volien annul·lar el món passat, relacionant això amb el títol dedueixo que amb allò de "formes úniques" es refereix a què annul·lem un passat per començar de nou en el qual l'únic que perdura és la persona, per això lo de "formes úniques de la continuïtat en l'espai". Trenquem amb allò passat per mirar al futur però tenint en compte que la persona, el cos en si, serà lo únic que perdurarà i continuarà. "He aquí mi interpretación".

Només dir per acabar que, potser m'he montat una pel·lícula que en realitat no té cap sentit, però en relacionar els elements que tenia m'ha vingut això al cap.

P.D. L'escultura, tot i ser molt abstracta i semblar, aparentment, no dir res, m'agrada :)

Text d'Eugeni d'Ors

El text que m’ha tocat parla sobre la teoria de l’arbitrarietat, característica del Noucentisme. Aquí, Eugeni d’Ors trenca amb el tòpic sobre les diferents interpretacions que s’han donat sobre allò arbitrari (totes errònies), i aclareix que allò arbitrari és allò lliure, allò que nosaltres escollim en funció dels nostres interessos i amb total llibertat.

No sé (Gemma) a què et refereixes amb que et diguem que “què ens suggereix”, penso que un text així no pot “suggerir” res, en tot cas pots estar-hi d’acord o no. El meu punt de vista/impressió sobre aquesta característica del Noucentisme és que volen donar aparença de modernitat (per allò de la llibertat per escollir) i què miren pels seus interessos (segons el que jo he entès per “arbitrari”). En referència a si pensem com Xènius, de si l’art es desenvolupa en les ciutats, no hi estic d’acord. Penso que l’art es pot desenvolupar en qualsevol lloc mentre hi hagi inspiració, i potser és al contrari, a les ciutats (tal i com les coneixem avui dia) és on menys inspiració hi podem trobar.

Solitud

Aquesta és la fotografia que decidit posar, de fet m'hauria agradat no penjar res, o una imatge en blanc, però no sabia si penalitzaria el fet de que no aparegues res amb la paraula o l'imatge relacionada amb solitud.

De fet la solitud,no és res,però si no és res, ja és algo.

Aquesta imatge deixa veure una mica que es per mi la solitud, sería com una llum al final d'un lloc molt fosc, on es comença a veure algo, però no tens res clar, aquest lloc tan fosc podria ser tots els pensaments dolents confosos, negres..La solitud. (Com a la foto) desprès tindriem l'esperança que es com una llumeta que comença a obrir pas quan et sents sol. ( Aquesta l'he intentat reflectir en la foto, però si no no es veia l'ermita.

La fotografía seria comparable amb l'estat de la Mila, ella lluita quan es sent sola, ella té esperança,ella "veu" la llum;personatges com l'ànima, les decepcions pel pastor, per exemple podrien simbolitzar el color més fosc de la foto.

Relat de l'elefantrist

Al costat d'un estanc, on l'aigua era clara, i la gespa de la més verda, es trobaven una puça i un elefant.
Perquè tothom riu de mi, es que no que no puc estar content i feliç com ho estas tú, sempre saltant d'un lloc a un altre, d'aqui cap enllà..!
Mentre l'elefant deia tot això la puçeta el mirava molt bocabadada i amb els ulls fora d'òrbita practicament.
Si sapiguès quantes vegads he demanat al reiet de les puçes,que en pau descansi,que em donès la seva veu..
Però puçeta que m'escoltes?l'elefant li reclamava.
De cop i volta, a la voreta de l'estanc, va aparèixer una granota que els va mirar sorpresa i va dir, em piquen molt les anques d'imaginar..que fa una puça, tan petita i ridícula al costat d'un senyor elefant tan gran i majestuós.
De sobte l'elefant li parlà i la raneta començà a riure desesperadament, es donà compte que la veu de l'elefant era ridícula,era el més agut que havia escoltat mai!
aiiiii quin fart de riure m'has fet fer!
i l'elefant avergonyit mirà la puçeta i assentí el cap, ho veus? no serveixo per ser un animal tan gran amb aquesta veu tan aguda..:(
La puçeta mirà la granota i afirmà: I ara,que has de dir de la meva veu? La granota tota impresionada per la grau veu de la petita puçeta va quedar immovilitzada per la por, i li oferí que intercanviessin les veus.
La puçeta somrient va intentar posar la veu més aguda i només li sortien les notes greus.
La granota, al sentir-se malament per com habia rigut de l'elefant va decidir ajudarlos i ensenyar-lis com feia ella "els croacs" desprès de molta pràctica.
La puçeta aconseguí per fi tenir una veu semblant a la que volia per les proporcions del seu cos, Que feliç que sóc!! Aixi la granota demanà perdó a tots dos i marxà contenta per l'obra de caritat que habia fet, mentre reflexionaba sobre que les aparençes enganyen i que a partir d'ara, habia d'anar amb més de compte.
A l'elefant sobtadament se li dibuixà un somriure a la cara permanent; Ni l'elefant ni la puça van estar tristos mai més.

Tapa de Solitud

He fet la tapa de Solitud, amb la màxima inspiració i imaginació possible. Es veu il.lustrat el camí que puja a l'ermita. Es veu a la Mila, que està contenta, ja que ella s'espera molt d'allà a dalt. Després a l'ermita veiem com la Mila geu sola, trista i decebuda perque l'ermita no era el que ella imaginava. De manera que es veu un contrast de la Mila abans d'arribar a l'ermita i quan està a l'ermita: aquesta decepció, aquesta tristor tant forta. Crec que és la millor manera de representar en una imatge el llibre de Solitud, destacant aquestes dues situacions de la protagonista, i representant el paissatge.

Plaer de ma Vida

Una cronista ens abandonen del nostre escriptorium: Plaer de ma Vida. No podíem deixar que marxés sense dedicar-li un post, amb l'ajuda, és clar, d'un dels grans poetes de la literatura catalana: Carles Riba i la seva traducció sublim del poema Ítaca de Kavafis. Que tinguis un llarg viatge ple d'aventures i il·lusions!

Ítaca
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, marbres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Molta sort a la vida! Mira sempre més enllà, com deia Maragall.

Us deixo amb la versió musicada per Lluís Llach, tot i que la de Carles Riba és l'original.

Portada de Solitud

Solitud, soledat, sense ningú, sense que els teus desitjos i les teves esperances es compleixin, sense veure fetes realitzades les teves necessitats i els teus precs.

Solitud fosca, potser com totes les solituds. Solitud fosca però amb un toc de lluminositat, lluminositat vermella, com la sang, un element que, malauradament, acaba apareixent al tràgic final de la novel·la.
Una portada que a mi em suggereix solitud, aquesta sensació d'impotència. Una sensació negra, fosca, com el color que engloba l'ermita de Santa Caterina, lloc on el vermell de la sang acaba fent vessar la desesperació i la solitud de la Mila.

A més, aquesta tonalitat de vermell és circular, tal i com si algú -segurament alguna "ànima"-observés i espiés d'amagat aquesta ermita, esperant l'oportunitat idònia.

A una novel·la amb un final poc feliç -que no pessimista-, portada que denota intriga, necessitat d'aconseguir propòsits malgrat les adversitats. I superar-la. Superar la solitud.

Siset

Vull marxar a la ciutat

Tota la vida havien viscut en aquell poblet, situat ben amunt de la muntanya, a Santa Creu de Joglars, un poblet on només hi havia 20 habitants, tot estava ben sol. Amb prou feines hi havia una tenda per anar a comprar les despeses, però tenien un hort i el pare, en Ricard, hi treballava dia i nit, s’alimentaven prou bé. Però la vida que portaven allí, era bastant pobre, i els desitjos de la Gisela havien estat sempre, marxar a la ciutat. Era una noia que es dedicava a la poesia, li agradava molt, i el seu pare va ser el que la va motivar a escriure, ja que era una noia amb molt de talent, ell estava orgullós d’ella, i només li demanava que no deixés mai de fer poesia, que arribaria molt lluny. Però se sentia sola, cansada de viure dia a dia una rutina que mai canviava, d’escriure sempre el mateix en els seus poemes, plens de nostàlgia i de por. Però, el seu pare, a diferència d’ella, era un home que sempre havia viscut molt bé en aquelles terres, on dominava la tranquil.litat, i ell tenia el seu hort, on gaudia força treballant.

En Ricard, ja feia dies que es queixava perquè es trobava malament, i la seva salut empitjorava cada dia més, ja era bastant vell, i treballava massa per la edat que tenia. La Gisela, mentrestant, seguia amb el seu desig de marxar a la ciutat, i tot i que el seu pare no volia, ella seguia amb que vull marxar d’aquí, em sento sola i trista, fa molts anys que em costa veure la llum del dia, tot ho veig fosc, i jo tinc ganes de somriure i de escriure els meus poemes amb temes diferents i alegres. Ella també esperava que a la ciutat, el seu pare pogués posar-se bé.

Un matí la Gisela va llevar-se abans, i el seu pare estava al llit, respirant molt fort i suant, i ella deu meu pare, no veus com estàs? Marxem a la ciutat, allà et posaràs millor, marxem, marxem! I a la tarda quan el pare va posar-se millor van marxar de camí a la ciutat. En Ricard acomiadant-se de les seves terres, i molt trist marxava, i la Gisela s’acomiadava contenta, amb ganes sortir d’aquell poble desert, i amb ganes de veure ciutat, conèixer altres coses, i esperar que el seu pare pogués posar-se bé.

Havien sortit a la tarda, i ara ja era un altre cop de dia, amb un sol radiant d’un matí fresc d’estiu, tot estava en perfectes condicions. El viatge anava bé, i la Gisela ja podia apreciar aquell olor de ciutat, una mica més que abans, i que bé em sento, quines aromes més bones em porten cap a la ciutat, em sento feliç, tinc ganes d’escriure poesia, sé que aquest cop serà diferent. A mesura que avançaven, semblava que en Ricard cada cop estava pitjor, es queixava, suava i li costava molt respirar, i això va fer que la Gisela no se sentís tant bé com feia unes hores. Era la tarda, quan la Gisela deia, pare pare! Ja arribem, ho veus, ho veus? Veus la ciutat, que ja queda a prop? En Ricard no responia, i la Gisela va girar-se i va trobar al seu pare mort.

Va ser un moment molt tràgic per ella, ara encara més que mai, la tristor i la soledat s’apoderaven d’ella. Va aturar-se i va escriure un poema dedicat a la mort del seu pare, el millor que havia escrit mai, el qual hi va dedicar tot l’esforç del mon.

Va continuar el camí a la ciutat, i va decidir que un cop arribés, enterraria al seu pare i buscaria treball. Va arribar a Barcelona, però a les afores, i anà a visità una caseta, en mig d’un passeig tot ple d’arbres. Obrí la porta una dona viuda i velleta, i la Gisela li explicà la mort del seu pare, aquesta la convidà a passar uns dies fins que trobés feina. I vora d’aquells arbres, va enterrar al seu pare, amb l’ajuda de la vella, Maria.

Aquells dies que vivia a casa de l’àvia Maria, que ella li deia així, tenia una habitació gran per ella sola, allà a les nits, seguia escrivint poemes, amb més motivació que mai, i recordant, el meu pare em digué que mai deixes d’escriure, perquè jo era una noia amb talent, i vull que, ja que ella ha marxat per sempre, i jo estic a la ciutat, on sempre havia desitjat estar, el vull complaure, seguint escrivint, que és l’únic que ell em demanava. Durant el dia ajudava a l’àvia en la feina de la casa.

Un dia trobà feina, de dependenta en un supermercat. Amb els diners que guanyava podia comprar els seus capritxos i a la vegada ajudava a l’àvia Maria a mantenir la casa. La Gisela seguí vivint tota la vida amb ella. I quan tingué 20 anys, s’apuntà a un curs de poesia, on restà durant molts anys.

Ara a la ciutat, els seus poemes eren, com ella esperava, més alegres i hi dominaven una gran varietat de temes.

Portada Solitud

La meva portada de Solitud és la següent. És prou sencilla però crec que la solitud no és gaire recarregada. Com veieu surt una arbre amb unes muntanyes, que dóna així com una sensació de solitud, de nostàlgia... no sé. He posar l'arbre i les muntanyes expressament ja que la història es desenvolupa a la muntanya. Crec que no fan falta més explicacions! :) Això és tot!

Viatge al no-res

Dissabte al matí, l'Anna ja començava a pensar què ficaria a la maleta, no molta cosa, no s'havia de notar gaire que marxava, ningú no ho sabia. Mentre la Marta, la seva amiga i companya de pis, era fora fent unes compres l'Anna obrí l'armari, ficà 4 cosetes, agafà la documentació i es dirigí cap a l'aeroport. El taxista tractava de ser amable i no parava de fer preguntes, a un viatge de negocis, respongué ella quan el taxista li preguntà sobre el seu destí. A la fi acabà el trajecte, 10 minuts de camí inacabables! Perdoni, el vol amb destí Madagascar?, la noia respongué que era la porta d'embarcament H-17 i allà es dirigí.

Acabava d'aterrar a Madagascar, no sé que hi faig aquí, ni tan sols sé de que m'intento allunyar, pensava mentre anava caminant per la terminal. He fugit de tot i de tots, era el que volia, potser no és el correcte però si no ho feia ara m'hauria tornat boja. Quan torni tothom m'esperarà sorprès i alhora preocupat, he deixat una simple nota dient que me'n anava uns dies, no sé quants, però uns dies. O potser no, potser quan arribi ningú no m'espera, ni tan sols se'n adonen de que havia marxat... És igual, sé que aquesta no és la solució, quan torni els problemes seguiran allà, esperant-me ansiosos de tornar-me a atacar, d'arrepenjar-se de mi fins fer-me tornar boja, anava pensant de camí cap a l'hotel, aquest cop el taxista no obrí la boca, la deixà a la mateixa porta de l'hotel i, tingui, quedi's amb el canvi, digué ella tancant la porta.