"L'escanyapobres" de Narcís Oller

Aquesta novel·la breu desenvolupa el tema universal de l'avarícia, com ja van fer grans mestres de la literatura universal (Plaute, Shakespeare, Molière, Goldoni...).
Els tres personatges centrals de l'obra són l'Oleguer, la Tuies, i el notari de la vila, Don Magí Xirinac. La Tuies fa d'eix vertebrador dels tres protagonistes: primer forma matrimoni amb el notari i, en quedar vídua, es casa amb l'Oleguer. Oller retrata de manera implacable i amb tota mena de detalls la roïna gasiveria que atenalla tots tres personatges. Tot allò que no tingui relació amb la riquesa i els diners és menyspreat pels nostres protagonistes, que cauen, així, en l'extrema soledat i l'aïllament patològic. El marc d'aquesta encarnació del Mal és el món rural català, un món que s'esfondra davant el progrés industrial. El canvi radical d'una societat que entra de ple en la industrialització condicionarà i causarà la fi tràgica dels protagonistes. L'Antic règim s'enfonsa: transformació agrària, migració camp-ciutat, aparició del proletariat, arribada del ferrocarril...el substrat realista i naturalista de l'obra és innegable, però Oller es distancia del cànon naturalista francès.
L'acció transcorre el 1850 al poble de Pratbell, que, com Vilaniu, és una recreació literària del Valls nadiu d'Oller. Pratbell, gràcies a la seva estratègica situació, en una cruïlla de camins, es dedica bàsicament al comerç i emmagatzematge de blat. L'Oleguer deixa l'ofici de traginer i s'instal·la a Pratbell per fer de blader, amb considerable èxit. L'èxit del nouvingut provoca l'enveja i, aviat, l'odi dels veïns. Tot allò que té de roí i miseriós l'Oleguer, es fa més refinadament cruel en la seva dona, la Tuies. Però l'arribada del ferrocarril revoluciona l'estructura econòmica i social del poble. Mentre Pratbell es llança pel camí del progrés, concretada en la indústria tèxtil i farinera, l'Oleguer i la Tuies endeguen una regressió econòmica sense aturador. L'assassinat final de l'Oleguer, a mans d'un proletari víctima de les seves pràctiques d'usura, simbolitza el triomf de la nova societat industrial.

"L'Escanyapobres" fou etiquetada de novel·la naturalista ja des del moment de la seva aparició. Tanmateix, i com ja va passar amb "La Papallona"(1882), el naturalisme d'Oller presenta restriccions i matisos importants. Oller s'implica a fons, no és un mer analista fred i impassible. Aquesta novel.la és més negra, condensada i ambiciosa que "La Papallona", i sovint voreja l'esperpent.
Per molts crítics, "L'escanyapobres" és, des del punt de vista tècnic i narratiu, la peça més ben construïda del corpus literari de Narcís Oller.

En paraules d'Alan Yates, "L'Escanyapobres" "és una de les creacions més fortes de la narrativa catalana vuitcentista, pel fet de ser, cal admetre-ho, una de les poques que suggereixin i aguantin una autèntica, rica polivalència de lectura i interpretació".

Aquí en situo un petit fragment, corresponent al capítol XIè, al desenllaç de l'obra:

- Ah! ja sé qui és! l'Escanyapobres!... un tros d'armilla del notari.
I, com veiés que xocava la fredor de la seva expressió, afegí:
- Una bona peça. No es perdé pas tan galant cosa!

[la imatge, una caricatura de Narcís Oller]

http://www.escriptors.cat/autors/ollern/publicacions2.html

http://www.xtec.es/~jpallas/escanya.htm#argument

Jordi Sierra i Fabra guanya el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil

L'escriptor Jordi Sierra i Fabra, nascut a Barcelona el 1947, ha guanyat el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil, concedit pel ministeri de Cultura, amb la seva obra "Kafka y la muñeca viajera", publicada per Siruela.
El premi, dotat amb 15.000 euros, distingeix el millor llibre de literatura infantil i juvenil publicat l'any 2006 en qualsevol de les llengües oficials que es parlen a l'Estat espanyol. El jurat ha estat presidit pel Director general del Llibre, Rogelio Blanco, a més de Dolores Vilavedra, Luis Mateo Díez, Miguel Ángel Asiain, Josep M. Aloy, Euloxio Rodríguez, Teresa Maña, Carmen Martín, Estela Dángelo, Jesús Manuel Ferrajón, i Fernando Marías, autor guardonat en l'edició anterior.
Sierra ha dirigit algunes de les principals revistes de l'estat espanyol dedicades a la música rock, moltes de les quals va fundar ell mateix. Ja en el terreny literari, en el qual ha estat un escriptor llargament guardonat, destaca per obres com "John Lennon", "Donde esté mi corazón", "Aydin", "Mis hermanos y yo", "Diario de los Beatles", "El asesino del sargento Pepper's'" i "Las Furias", "Camps de maduixes" i un llarg etcètera.
Jordi Sierra va agafar la ploma de ben petit i amb 25 anys ja va publicar el seu primer llibre, dedicat a una temàtica que sempre més l'acompanyaria al llarg de la seva trajectòria. "Historia de la música pop" va ser la primera de més de 200 obres que s'internen tant a la literatura infantil i juvenil -gènere en el qual ha aconseguit gairebé tots els premis literaris importants- com a molts altres gèneres que van des de la novel·la negra, policíaca i de ciència-ficció a la poesia, l'assaig o els llibres biogràfics i dedicats a la història de la música. La seva tasca literària ha estat reconeguda ara amb el premi més important de la narrativa infantil i juvenil de l'Estat.

A data de 29-10-2007, afegeixo:

Informació extreta dels webs:

http://www.telenoticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=224925

http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/10157/jordi/sierra/fabra/guanya/premi/nacional/literatura/infantil/juvenil.html

Exposició del divendres.

Mitología grega.

El divendres vam anar a veure una exposició a Can Mercader de la mitología grega. Vam observar una sèrie de mites dels deus grecs. La que més em va sobtar va ser la de Crono.

Crono va saber de Gea i Urà, poseidors del coneixement del provenir, que estava destinat a ser derrocat per un dels seus propis fills. Doncs, encara que va ser pare amb Rea dels deus Deméter, Hera, Hades i Hestia, se’ls tragava en quan neixíen per evitar que la profesía es cumplís. Finalment, quan anaven a nèixer el seu cinquè i sisè fill, Poseidó i Zeus, Rea va demanar a Gea que planejes algo per salvar-los i que així finalment Crono tingues el càstig just als seus actes contra el seu pare i els seus pròpis fills. Rea va trencar aigües en secret a Zeus en l’illa de Creta i va entregar a Crono una pedra embolicada amb panyals, també coneguda com Ònofals, que aquest es va tragar de seguida sense desconfiar creient que era el seu fill. El mateix va ocòrrer amb Poseidó, tragant Crono un potre en el seu lloc.

El conte Isabel de Galceran

El conte Isabel de Galceran esdevindrà , el 1885, una novel.la ben estructurada i amb personatges ben perfilats: Vilaniu. Aquesta Vilaniu fictícia és Valls? Bàsicament, sí. Els records de Valls hi seran ben palesos - tradicions, personatges, paisatges, carrers, tipus, castellers...-. Però Oller no es limita en Valls. El seu Vilaniu recull tot allò que té de pintoresc i característic qualsevol vila catalana. Ell vol retratar un autèntic niu , que, tal com diu, podent-ho ésser de gaubança i pau enmig de la riolera naturalesa que l'envolta ho és, per estretor de mires, per ignorància, apassionaments i enveges, de malestar i discòrdia suïcida.

I és que Oller, tal com deixa clar a les seves Memòries Literàries té una visió agra de la Catalunya rural:

A més, aquí em tens en una de les muntanyoses encontrades (estil Jocs Florals) més pobres i més rònegues de Catalunya, de gent mig salvatge...de mala sang, aspra, indòmita..La terra és pobra; els pobles, negres; la misèria tan gran, que ja comença a semblar-se a l’extinció d’una raça....

El realisme, grosso modo.

Arthur Kornberg, Premi Nóbel de Fisiologia o Medicina de 1959, juntament amb a Severo Ochoa, mor als 89 anys

27/10/2007 08:06

El doctor Arthur Kornberg, bioquímic estatunidens va rebre el premi Nóbel de Fisiologia o Medicina per el descobriment del ADN, utilitzant una bacteria intestinal, ha mort aviu per una fallença resperitòria en l'hospital de Stanford als 89 anys.

Kornberg, un professor actiu, de bioquímica en la Escola Universitària de Medicina de Stanford, en California, va compartir el premi Nobel amb Severo Ochoa el 1959, a la Universitat de Nova York.

El doctor va lograr obtenir miracles d'una *enzima que la denominà ADN polimerasa, amb la capacitat de crear una nova cadena d'ADN apartir d'una ja existent i empleant *nucleòtids i *trifosfat. Posteriorment demostrà una nova mol·lècula, sintentitzant aquestes condicions i conservant la totalitat de la seva informació genètica.

"El doctor Kornberg fou uns dels científics més distinguits i coneguts notablement en la medicina americana", declarà el doctor Philip Pizzo, *decà de l'escola Universitària de Medicina de Stanford, en un comunicat." Les seves complicades contribucions han continuat virtualment en la vanguàrdia fins el moment de la seva mort", va anyadir.





VOCABULARI

* enzima: en biologia serveix per accelerar els procesos. Són sustàncies de naturalesa proteica (ve de proteina, compostos químics essencials per la vida i es troben en les mol·lècules. Tots els procesos biòlogics necessiten la seva presència i les seves activitats.) que catalitzen (ve de calitzador, sustància que augmenta la velocitat d'una reacció.A aquesta acció s'anomena catàlisis.) reaccions químiques sempre que sigui termodinàmicament (és una arrel de la física que estudia l'energia, la transformació entre les seves diferents manifestacions, com la calor, i la seva capacitat per produir un treball.) possible.

El diagrama de cintes de l' enzima TIM-----------.>

* nucleòtid: és un compost monomèric (és una molècula de petita massa molecular) format per una base nitrogenada,(són compostos orgànics cíclics, que tenen dos o més àtoms de nitrògen.) un sucre de cinc àtoms de carbó (pentosa) (són monosacàrids(glúcids simples) i àcid fosfòric(és un compost químic).

* triosfat: és una molècula que consta d'una purina (adenina) [és una de les cinc bases nitrogenades que formen part dels àcids nucleics), un sucre (ribosa)], i tres grups fosfat.

* decà: Membre més antic d'una comunitat, junta, etc.




ADAPTACIÓ COM A NOVEL·LA


Aquesta novel·la la començaria relatant amb la vida real del doctor Arthur Kornberg. Desde que neix a Nova York el 3 de març de 1918, fins a la seva mort 27 d'octubre del 2007.
Explicaria com aquest home va decidir-se a estudiar medicina fins a arribar el que era actualment, un bioquímic americà que va rebre un premi Nóbel de medicina o Fisiologia.


Durant la seva formació i professió , li ajudà un doctor de gran prestigi, en la seva investigació Severo Ochoa.
En el trancurs de la seva evolució i gràcies a la seva carrera universitària, veuríem les diferents etapes del seu èxit.
Ell treballà en el Servei de Salut Pública dels Estats Units, durant deu anys, després el nombren cap de Microbiologia de la Universitat de Washington i finalment passa a ser cap de Bioquímica en l'Universitat de Stanford, de California.


Com vaig dir abans ,Arthur Kornberg i Severo Ochoa, portaren paral·lelament la investigació, del descobriment del ADN i finalment els dos arriben a ser galardonats amb un premi Nóbel de Medicinao Fisiologia.
Abans, de la seva entrega del premi Arthur, tenia problemes respiratoris, fins que es va presentar un veredicte, és adir una falla respiratòria. Els metges el van diagnosticar massa tard i no van poder fer-hi res. Van fer-li una autòpsia fins que tobaren el seu problema respiratori i el perquè d'això. El bon home morí als 89 anys.




Bibliografia

http://www.msnlive.noticias/
www.wordreference.com/definicion/decano
www.definicion.org/diccionario/85
es.wikipedia.org/wiki/Adenosín_trifosfato

Mark Twain

El nom original de Mark Twain és Samuel Langhorne Clemens, va néixer el 30 de Novembre de 1835 a Florida (Missouri), i va morir el 21 d’abril de 1910 d’un « sicote ».

Una de les seves obres va ser “Las aventuras de Tom Sawyer”, escrita a l’any 1876.

Argument: Tracta sobre la història d’un nen el qual la seva mare va morir i va haver de viure amb la seva tieta, qui estava practicant el mètode de la disciplina amb ell, ja que el nen sempre feia entremaliadures volent viure aventures amb el seu millor amic Huckleberry Finn.

Fitxa

Produïda a l’any 1973, a Estats Units, pel director Don Taylor.

Representada pels actors Celeste Holm, Warren Oates i Jodie Foster.

Petit fragment de l’obra:

“Tía Polly, Mary y los Harper se arrojaron sobre sus respectivos resucitados, sofocándolos a besos y prodigando gracias y bendiciones, mientras el pobre Huck permanecía abochornado y sobre ascuas, no sabiendo qué hacer o dónde esconderse de tantas miradas hostiles. Vaciló, y se disponía a dar la vuelta y escabullirse, cuando Tom le asió y dijo:

-Tía Polly, esto no vale. Alguien tiene que alegrarse de ver a Huck.

-¡Y de cierto que sí! ¡Yo me alegro de verlo pobrecito desamparado sin madre! y los agasajos y mimos que tía Polly le prodigó eran la única cosa capaz de aumentar aún más su azoramiento y su malestar.

De pronto el pastor gritó con todas sus fuerzas:

-«¡Alabado sea Dios, por quien todo bien nos es dado!...» ¡Cantar con toda el alma!

Y así lo hicieron. El viejo himno se elevó tonante y triunfal, y mientras el canto hacía trepidar las vigas Tom Sawyer el pirata miró en torno suyo a las envidiosas caras juveniles que le rodeaban, y se confesó a sí mismo que era aquél el momento de mayor orgullo de su vida.

Cuando los estafados concurrentes fueron saliendo decían que casi desearían volver a ser puestos en ridículo con tal de oír otra vez el himno cantado de aquella manera.

Tom recibió más sopapos y más besos aquel día -según los tornadizos humores de tía Polly- que los que ordinariamente se ganaba en un año; y no sabía bien cuál de las dos cosas expresaba más agradecimiento a Dios y cariño para su propia persona.”

Notícies - Madeleine

Successos.- Una agència de detectius catalana que ajuda els pares de Madeleine creu que està segrestada al Marroc

BARCELONA, 26 d'octubre (EUROPA PRESS)

Els pares de la nena britànica de tres anys desapareguda al maig del sud de Portugal, Madeleine, han contractat els serveis d'una agència de detectius amb seu a Barcelona per investigar el possible segrest de la menor. Els investigadors privats treballen amb l'única hipòtesi que la menor està segrestada en alguna zona del Marroc.

Segons han avançat avui 'La Vanguardia' i 'El Mundo' i ha explicat a Europa Press el director general de Método 3, Francisco Marco, l'agència, amb experiència en casos internacionals, va fer-se càrrec del cas fa un mes.

A més, l'empresa va posar en marxa dimecres una adreça de correu electrònic i un telèfon d'informació per rebre qualsevol pista sobre el parador de Madeleine.

Des que funcionen els dos sistemes, l'agència ha rebut unes 400 comunicacions, moltes de les quals procedeixen de britànics o espanyols que han viatjat al Marroc i que apunten que la nena podria haver estat traslladada a aquest país. Precisament, detectius de l'empresa van viatjar al país magribí a començament d'octubre per investigar aquest punt i alguns hi continuen, tot i que Marco no ho ha volgut confirmar.

En un primer moment els pares de Madeleine havien contractat uns detectius anglesos per negociar un possible rescat amb els segrestadors. Tot i això, ara s'ha descartat que els raptors exigeixin diners a canvi de la menor, sinó que la podria retenir alguna xarxa de pedofília infantil o algú que vol comerciar-hi, ja que una nena blanca i rossa pot ser molt preuada en certs ambients marroquins.

Segons Marco, Madeleine McCann podria trobar-se en alguna zona rural marroquí, on és molt difícil que hi hagi turistes o que algun veí de la zona ho denunciï.

L'agència de detectius demana la col·laboració ciutadana per aportar pistes i ha posat a disposició de tot el món el telèfon 24 hores 902 300 213 i l'adreça electrònica 'maddie@metodo3.es'.

Segons Marco, molts ciutadans no confien completament en la policia, pel qual prefereixen donar pistes a detectius privats.

Bé, aquesta ja és una notícia coneguda per tothom, desde fa gairebé sis mesos que se'n parla, i cada dia en surt una cosa nova, una notícia nova, una pista nova, per arrivar al final d'aquest cas tan misteriós, del qual ja n'estàn ben aprop.

Crec que si ajuntéssim desde la primera notícia que vam tenir d'aquest cas, fins la última dita fins ara, es podria crear una novela, seria de tipus misteri, i el tema seria la desaparició.
A més, aquest és un tema que passa molt sovint en aquest món quasi bé cada dia, per desgràcia.

Leo Tolstóy

Lev Nikoláyevich Tolstói, és el seu nom sencer, nascut l'any el 1828 el 28 d'agost i va morir el 1910 del 20 de novembre.

És de nacionalitat rusa i va ser un novel·lista molt influient el la literatura i la política de l'època del seu país.

Va ser un dels grans en la literatura rusa del segle XIX. Les seves obres més famoses són Guerra i Pau ( 1864) i Ana Karénina (1877).

Retrat de Leo Tolstói (Ilya Repin, 1887)

D'aquetes dues obres, només explicaré tot el procés del argumet a la primera obra i de la segona no l'explicaré . Al igual que Guerra i Pau, Ana Karénina, té una pel·lículaes però és del 1997, estrenada a Rússia amb el títol original Anna Karenina, direcció de Bernard Rose amb Sophie Marceau i Sean Bean en els personatges protagonistes.

Es diu que aquest llibre es considerà la seva primera novel·la vertadera que va publicar l'autor Tolstói.

Aquesta novel·la està inspirada en el personatge d'Ana i en Maria Hartung (1832–1919), la germana del poeta ruso Alexander Pushkin.

Petr Shelokhonov amb Sophie Marceau,

quan es filmà l'escena de la película

a Sant Petersburgo, Russía

Molts crítics calificaren la novel·la deTolstói ,en el moment de la seva publicació com un "romanç d'alta societat", Fyodor Dostoevsky declarà que era una "obra d' art". Vladimir Nabokov donant la seva opinió sobre el que va dir Fyodor Dostoevsky , admira la "màgia del estil de Tolstói" (els nens jugant amb la joguina), desenvolupada en capítols següents (el mason d'Anna) fins arribar al final.

L' argument del llibre està dividit en vuit parts. Comença amb una de les frases més citades: "Les famílies felices són totes iguals; les famílies infelices ho són cadascuna a la seva manera."

Guerra i Pau, també anomenada La Guerra i la Pau, es va començar a escriure,l'any 1864, però es va publicar l'any 1865.

Aquesta novel·la estava formada per dos parts, les quals estaven publicades, per una revista que s'anomena Ruskii Viestnik (El missatger rus). En dos anys després aquestes parts van quedar editades amb el títol Any 1815. Finalment la novel·la sencera es va publicar i imprimir sencera el 1809.

Aquesta, és una de les seves grans obres i el que va voler narrar l'autor, era les traformacions o evolucions dels personatges de tot tipus i condicions al llarg dels anys cinquanta, en la història rusa, desde les guerres napoleòniques fins a mitjans del segle XIX.

Argument de l'obra

La trama es desenvolupa fundamentalment amb el seguiment de les següents famílies: La familía Bezhukov (essencialment Pierre) , la familía Volkonsky (o Bolkonsky) (el vell príncep, el príncep Andrei, la princesa María) , la familía Rostov (el comte, Natasha, Nikolai) i la familía Kuraguin (Elena i Anatoly) .

També apareixen personatges de ficció, considerats autèntics que sostenen la trama. Apareixen personatges històrics, uns més definits que uns altres. L' emperador Napoleó I, l'emperador rus Alexandre I, i el general Kutúzov, definits com menys humans.

A la novel·la hi ha tres personatges centrals: el príncep Andrei, intel·ligent , encara que descontent; el comte Pierre Bezukov, l' hereu d' una fortuna i amb problemes de ser una persona important en la sociedat rusa i un amic del príncep Andrei; i la comtessa Natasha Rostov, una jove de gran bellesa i simpatia, d'una familía amb deutes .
La Guerra i la Pau, tenen: la introducció al lector sobre els personatges principals; l' exèrcit Rus en Europa i la batalla de Austerlitz; la pau; la guerra de Rússia de 1812 i la derrota dels exèrcits francesos, després de l' ocupació de Moscú, i la pau postnapoleònica. Es descriu els balls i les reunions que es donaven a casa de les familíes aristòcrates de Rússia, on sortia el tema de conversació la guerra i la invasió napoleònica. Es relaten la forma en que les familiés compromeses matrimonials i la importància que tenien en la sociedat.
Tolstói escriu les seves pròpies opinions sobre la història, la guerra, la filosofia i la religió.

Molts dels personatges de Tolstói van ser basats en persones reals conegudes per ell. Per exemple, Nikolai Rostov i Maria Bolkonskaya, són un reflex dels records que té Tolstói sobre els seus pares . Natasha és una barreja de la seva esposa i la seva cunyada. Pierre i el príncep Andrei tenen pinzellades de la personalitat del autor, al mateix temps que moltes dades autobiogràfiques són utilitzades en la història dels dos personatges.

D' aquesta novel·la s'ha fet, una pel·lícula, als Estats Units el 1956 i a Itàlia ( no surt l'any). El seu títol és conegut com War & Peace , el director és King Vidor, produit per Dino de Laurentiis i Carlo Ponti amd el guió de Bridget Boland,Mario Camerini, Ennio de Concini , Ivo Perilli, King Vidor i Robert Westerby. La música és de Nino Rota; la fotografía de Jack Cardiff; repart
Henry Fonda, Audrey Hepburn, Mel Ferrer,John Mills,Vittorio Gassman, Anita Ekberg, Herbert Lom, Barry Jones i Fernando Aguirre. És de gènere dràmàtic i dura 208 minuts.

Aquesta pel·lícula aparatosa i deslumbrant per moments, en la versió americana de Guerra i Pau resulta, plana i desapasionada, simplista i superficial en un acostament al original literari, fins el punt que no arriba a apropar-se a l'espiritualitat i els grans dubtes que tenen els protagonistes. En resum, tracta d' una adaptació grandilocuent i foredada i per sobre l'adaptació que deu anys després es portà al cinema soviètic per Sergei Bondarchuk.

Bibliografia: es.wikipedia.org/wiki

La febre d'or

El tema bàsic és , un cop més, l'obsessió pel diner, centrada en l'enriquiment fàcil que s'aconsegueix mitjançant l'especulació borsària. La figura del nou ric que genera aquesta economia especulativa és acuradament analitzada per Oller. La base històrica és real: la febre d'or que esclata a Barcelona entre el 1880 i el 1881. El protagonista, el menestral Gil Foix, deixa el seu ofici de fuster per esdevenir un ric burgès gràcies a la traça i astúcia que exhibeix en els seus moviments borsaris. Foll d'ambició, es lliura a una desenfrenada cursa vital, plena de riscos i extravagàncies per esdevenir un conspicu representant de l'alta burgesia barcelonina. La cosa, com ja preveuen els seus familiars més assenyats, acaba com havia d'acabar: amb el protagonista tornant al seu antic ofici de fuster i completament arruïnat. La filla de Gil Foix, la Delfineta, rebutja des del primer moment el nou estil de vida de la família. És ella qui pren la iniciativa i es declara al seu oncle Francesc. Un cop casats, tindran cura del Gil Foix arruïnat i mig boig. En definitiva: aquesta novel·la és una llarga llista de conspiracions, maniobres, deliris de grandesa, escàndols i contradiccions, i tot plegat confegeix un gran quadre de la societat barcelonina en plena ebullició finsecular.

Recital poètic: Gerard Quintana

Bueno, jo parlaré sobre el recital poètic de Gerard Quintana al que vam assistir dimecres. Va estar molt bé, jo pensava que no m'agradaria o que m'avorriria ja que no m'agrada massa la poesia i creia que seria allà un home recitant poemes, però no, em va agradar. L'home aquest, en Gerard Quintana, ens va parlar una mica sobre la "història" de la música catalana, els seus inicis, que ningú cantava en català perquè el veien com una llengua massa "fina". Després també ens va parlar sobre alguns poetes com ara Pere Quart (pseudònim de Joan Oliver), va cantar algunes cançons (poemes seus o d'altres autors versionats en cançó). Entre les cançons que cantà recordo una que em va agradar molt que es deia "El far del sud", que ens explicà que s'inspirà perquè va anar a veure una pel·lícula un dia que estava trist i li va agradar molt i va fer aquesta cançó. També va cantar la de "L'empordà", la de "Ventdelplà"... Ah, si! I una ens explicà que li dedicà a una noia a la qual se li havia mort el pare i tal. Després de l'espectacle va haver-hi un col·loqui on podíem preguntar-li allò que volguèssim i tal. Va estar molt bé, em va agradar força! =)

Notícia o novel·la? O ambdues coses?

La notícia que he triat, extreta del portal d'informació http://www.vilaweb.cat/, resumeix un conflicte que hi va haver al ple de les Corts del País Valencià el passat dimarts 23 d'ocutbre.

Milagrosa Martínez, Presidenta de les Corts, va tallar la intervenció de la diputada de Compromís pel País Valencià, Marina Albiol, quan feia un discurs sobre la llibertat d'expressió i la defensa de la república. En el seu discurs, la diputada ha defensat la llibertat ideològica i la convocatòria d'un referèndum perquè els ciutadans triïn si volen viure en una república o en una monarquia. Com que la diputada de Compromís ha canviat el guió previst inicialment, la presidenta de les Corts li ha demanat tres vegades que parlés del què figurava a l'ordre del dia i finalment li ha retirat la paraula.

Extret de: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2603801

Per novel·lar aquesta notícia, hauríem de prendre com a protagonista, en principi, la diputada Marina Albiol, o fins i tot Milagrosa Martínez, la Presidenta de les Corts, ja que són els personatges més rellevants d'aquesta notícia.

En la novel·la, si finalment prenem Albiol com a protagonista, i fins i tot la mateixa narradora, podríem començar explicant la seva entrada al partit, és a dir, els seus inicis.

"(...) Feia anys que en Vicenç m'ho comentava, em parlava d'aquesta possibilitat, fins que vaig prendre la decisió de fer el pas, de parlar amb altra gent, començant per anar a algunes Executives de Compromís, fins que una tarda vaig omplir la butlleta de militant (...)".

A partir d'aquí podriém passar a relatar les vivències de la protagonista fins la seva sel·lecció com a Diputada.

"(...) En Joan, Secretari de Finances del partit, ja feia mesos que li comentava a en Guillem, el número u de Compromís, la possibilitat que jo arribés a ser diputada. Sempre havia estat una meta, un objectiu, un premi a la feina constant, però mai ho havia vist tan aprop com fins aleshores. (...) Quan en Guillem m'ho va plantejar, de seguida vaig afirmar-li-ho, tot i que era conscient que hauria de renunciar a força coses a partir d'ara, però que m'encoratjava i m'engrescava la idea (...)."

I d'aquí, fins als fets de la notícia de Vilaweb:

"(...) Al sortir del ple, vam decidir que el mes següent llegiria un manifest, durant el meu torn al Congrés, sobre qüestionar la Corona, sobre la llibertat d'expressió, sobre la crema de fotografies del monarca d'uns dies enrere a Girona,... aquest manifest el vaig enllestir en poc més d'una hora, ja que tenia les idees molt clares (...). Un cop al ple, vaig començar a llegir el meu manifest, mentre certs diputats del Partit Popular em xiulaven. Jo, ferma, seguia la meva lectura convençuda, fins que la Presidenta de les Corts em demanava que em limités a seguir el guió previst. Jo vaig decidir seguir fent el que feia, ja que era el meu torn de paraula i una de les coses que demanava era la llibertat d'expressió, que en aquest mateix moment se m'estava prenent. A la tercera vegada, Milagrosa Martínez, la Presidenta de les Corts, em va apagar el micròfon i vaig haver de replicar-li-ho, tot i que sense fer-me cas, em va convidar a tornar a l'hemicicle (...).

Així, agafem una part fictícia i una part realista d'aquesta notícia per convertir-la en una hipotètica novel·la, prenent com a protagonista una de les persones que intervenen en els fets, sent ella mateixa la narradora, explicant-nos fins i tot els seus pensaments, intencions i objectius, és a dir, aquells trets psicològics del personatge que hem creat.

Està clar doncs, que de qualsevol notícia, amb un toc literari i imaginatiu, en podríem crear tota una novel·la!

Gustave Flaubert

Gustave Flaubert, va nèixer a Ruán, Alta Normandía,França, el 12 de decembre de 1821, i va morir a Croisset,Baixa Normandía,França el 8 de maig 1880.

El 15 de maig va ingresar a l'escola Real de Ruán1832.Siguió els seus estudis fins a l'institut sense massa enfási.mayo de 1832 ingresó en el Colegio Real de Ruán, cursando octavo curso. Vers això,va iniciar la literatura als 11 anys. Durante l'estiu de 1836 va conèixer a Élisa Schlésinger en Trouville. Aquesta trobada el va marcar força i es va veure reflectida posteriorment en la seva obra La educación sentimental.
Licenciat en 1839, en agost de 1840 va superar l'exàmen de baccalauréat (selectivitat). En la seva jovenessa Flaubert estava ple de vigor a pesar de la seva timidessa, aparentment no tenía cap ambició. Va conèixer a Víctor Hugo amb el qual viatja posteriorment.
DeTornada a París va perdre el temps somiant despert, vivint de les rentes del seu patrimoni.En juny de 1844 Va decidir marxar al camp, ja que repugnava la ciutat, deixà els estudis de Dret, i abandonà paris, tornant a Croisset, a prop de Ruán on va viure amb la seva mare; va ser el seu hogar fins al final dels seus dies.Aquí va començar els seus primers treballs literaris (Noticies - primera versió de La "educación sentimental").
En París va asistir a la Revolució de 1848, que va observar amb una mirada molt critica (com en La "educación sentimental"). Durant el Segon Imperi va frecuentar els salons parisinos més influients i es va relacionar amb George Sand.
Entre el 24 de maig de 1848 y el 12 de septembre de 1849, va escriure la primera versió de "La tentación de San Antonio".En aquesta época el seu millor amic va ser Máxime du Camp, amb el que va recorre la regió de Bretanya. En aquest viatge l'imaginació de Flaubert va tenir una gran impresió, des llavors i només en ocasions visitas a París no va tornar abandonar Croisset.De retorn, en 1851 va començar a escriure Madame Bovary. Anteriorment havía escrit la novela "La tentación de San Antonio", pero no va quedar content amb el resultat. Va necessitar 56 mesos per esciure-la va ser publicada per primer cop en format de folletín de la Revue de París en 1857.
Van a acusar d'atemptar contre la moral.
Durant la guerra de 1870, soldats prusians van ocupar casa seva. Flaubert va començar a patir malalties nervioses. La mort o l'incomprensió el van allunyar de les seves amistats. Aquell any va rebre un desenganys a causa del fracas de la seva obra el teatre "El candidato". En 1877 Flaubert va publicar l'editorial Charpentier Tres contes,(«Un corazón noble», «La leyenda de San Juan el Hospitalario» y «Herodías»)
Flaubert va envellir rapidament a partir de 1870, i semblava un avi quan va morir a l'edad de 58 anyos.
Va morir a causa d'una hemorragia cerebral en Croisset, va ser enterrat en el panteón de familiar del cementirri de Ruán.
En 1890 es va inagurar en el museu de Ruán un bell monument de Chapu dedicat a la memória de Flaubert.

Ocupa una posició clau en la literatura del segle XIX. En l'actualitat es considerat com un dels majors novelistes del seu segle. destacan les seves obres "Madame Bovary" i "La educación sentimental" . Flaubert
es sitúa entre la generació romántica (Stendhal) i la generació realista i naturalista (Zola, Maupassant. La seva mirada irónica i pesismista sobre l'humanitat el converteix en un gran moralista.
(OBRES)
Madame Bovary (1857)
Salambó (1862)
La educación sentimental (1869)
La tentación de San Antonio (1874)
Tres cuentos (1877)
Bouvard y Pécuchet (inacabada).

FRAGMENT (La tentación de San Antonio)

" Apaga, la oscuridad se hace profunda. Y de pronto pasan por el aire, primero un charco de agua, luego una prostituta, después la esquina de un templo, la cara de un soldado, un carro con dos caballos blancos que se encabritan. Estas imágenes van llegando bruscamente, a sacudidas, destacándose en la noche como si fueran pinturas de color escarlata sobre madera de ébano. Su movimiento se acelera. Desfilan de manera vertiginosa. Otras veces se detienen y van empalideciendo gradualmente, terminando por diluirse. O bien se echan a volar e inmediatamente llegan otras.Antonio cierra los ojos.Las imágenes se multiplican, lo rodean, lo asedian. Un indecible espanto lo sobrecoge. Ya no siente nada, sólo una contracción que le quema el epigastrio. Pese al estrépito que hay dentro de su cabeza, percibe un enorme silencio que lo separa del mundo. Trata de hablar. ¡Imposible! Es como si todo su ser se disolviera y, sin poder aguantar más, Antonio cae sobre la estera. "
El Poder de la Palabra (http://www.epdlp.com/ )
Aqui deixo més links per si voleu agafar un altre fragment: -

Textos:

• 
  
  Bouvard y Pécuchet (fragmento)


• 
  
  La tentación de San Antonio (fragmento)


• 
  
  Madame Bovary (fragmento)


• 
  
  Razones y osadías (fragmento)

Notícia convertida en novel·la

Agressió racista(Notícia)

La Guàrdia civil ha detingut a Santa Coloma de Cervelló(Baix Llobregat) un jove per agredir i insultar a una menor equatoriana en un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya(fgc)

El noi va pegar puntades de peu i cops de puny a a la noia, de 16 anys, a més d'insultar-la greument i amenaçarla de mort pel seu origen. Sergi Xavier espanyol de 21 anys i que ja té antecedents per robatori amb violència,va ser detingut divendres passat davant el seu domicili de Santa Coloma i ja va passar a disposició judicial,segons han explicat fonts de la Guàrdia Civil

Segons les imatges del combi, que cobria la trajectória entre la plaça espanya i Martorell el 7 d'octubre,i la versió de la vícitma, l'agressor estava parlant per tlèfon mòbil i va dir paraules com"moro" "tret" i "matar" En algun moment de la conversa, la jove va mirar-li i aquest, quan se'n va adonar, es va acostar a la menor i sense deixar la conversa telefònica la va insultar amb paraules com "immigrant de merda", a més de dir-li que tornés al seu pais. Els insults i cops qu no va fer, segons les imatges,cap intent per parar l'agressor , tot i que possiblement no va actuar per por de rebre algun cop.
A continuació, la menor va trucar al telèfon d'emergències 112.l'estació de Sant Vicenç dels horts,la van atendre els agents de la Guàrdia Civil,que la van trobar en estat de xoc i molt espantada.La menor no volia acudir a un metge ni denunciar l'agressió.Des d'aleshores te fòbia a sortir al carrer.

Novel·la
Era una tarda molt trista, sortia rutinàriament del treball i vaig decidir agafar els ferrocarrils,encara que sempre viatjava en metro, desafortunada la meva sort. El que no s'havia es que m'empanadiria d'aquesta acció meva tan repentina.
Vaig seure tranquilament i em vaig conectar el mp3, però cuan anava a conectar-me l'altre auricular, vaig escoltar a un pasatger, no gaire lluny meu, que cridava molt esbarat dient paraules com "tret" "moro de merda", "immigrant" , automàticament em va mirar i es va aixecar, jo vaig fer que no el mirava, encara que el meu rabet de l'ull estava fixament concentrat en trobar-lo.
De sobte vaig notar alguna cosa que m'estava empentant, donant cops de puny i que em feia mal, no entenia res, volia aixecar el cap i em pesava, només desitjava veure que era aquella força incontrolable que ningú parava; Seguidament, vaig escoltar veus que deien "torna al teu pais" "immigrant de merda" "meuca"..Estava molt espantada i no trobava raó de perquè ningú m'ajudava.Tot aixó va continuar sobre meu, fins que el noi, que havia vist anteriorment, baixà del vago, havia sigut ell, el que parlava per telèfon, al que jo no l'havia fet res, al cual al meu rabet de l'ull no li treia la vista..
Per soposat vaig sortir i vaig trucar a emergències, no sabia que fer,ni a qui acudir, va venir la Guàrdia Civil, però no conseguia posar coherència a les meves paraules.Em van dir que el denuncies, que anès al metge, que fes part de tot el que havia passat, però tenia por..molta por..
Finalment ho vaig fer, el vaig denúnciar i el van buscar fins que va ser detingut,poques hores despres vaig soposar que havria sigut per racisme, ara continuu tenint por, estic espantada..no vui sortir al carrer, tinc por de trobar-me'l, crec que s'està creant el meu interior una mena de fòbia..

Dostoievski i "Els germans Karamàzov"

Fiódor Dostoievski va néixer a Moscou (Rússia) l’any 1821 i va morir a Sant Petersburg (Rússia) el 1881 i fou un dels grans novel·listes russos.

Els germans Karamàzov (Братья Карамазовы en rus), és la última novel·la de l'escriptor rus, publicada l’any 1880. Usualment es considera aquesta novel·la com la culminació de l’obra de Dostoevsky, qui va trigar prop de dos anys per escriure aquest llibre.
Aquesta obra va ser publicada com una sèrie al diari "El missatger Rus"i completada el novembre de 1880. Dostoevsky volia concebre aquesta obra com la primera part d'una història èpica titulada La vida d'un gran pecador.
El llibre està escrit en dues parts; la primera és la història d'un parricidi en el qual tots els fills d'un pare assassinat tenen una part de la culpa però, en un nivell més profund, és un drama sobre els temes morals de la culpa, dubte, raó i lliure desig. La novel·la va ser majoritàriament escrita a Staraya Russa, el qual és també l'escenari principal de l'obra.

D’aquesta obra se n’ha fet una versió en la gran pantalla amb el mateix títol, l’any 1958.
La producció està dirigida per l’americà nascut a Filadèlfia Ruben Sax (1912-1992) i més conegut amb el sobrenom de Richard Brooks.
Segons l’argument de la pàgina oficial de la pel·lícula, el film narra els problemes d’una família russa del segle XIX i explica també les conseqüències que té la mort del pare d’aquesta família (l’actor és Lee J. Cobb), oportunista i llibertari, sobre els seus fills Dimitri (que dóna vida Yul Brynner, el principal protagonista), Ivan (Richard Basehart) i Alexey (William Shatner), un dels quals és acusat per l’assassinat del seu pare.
En el següent link del portal YouTube podeu observar un fragment d’aquest film.
http://www.youtube.com/watch?v=-jF-04odZps

Tot seguit, adjunto un fragment de la novel·la Els germans Karamàzov:
(...) Què és el que li interessa a aquest home? Quines són les seves principals preocupacions? –no hauria sabut què contestar-se-. No obstant, Smerdiàkov restava a vegades, ja sigui a la casa, al pati o al carrer, sumís als seus pensaments durant uns deu minuts. En aquests moments, no semblava haver rebel·lat encara res al millor fisonomista. (...).
En realitat no pensa: el que fa és contemplar alguna cosa. Si el toquéssiu, s’enfadaria i us miraria com si s’acabés de despertar, sense comprendre res de res. Es tranquil·litzaria de seguida, però si li preguntessis en què estava pensant, segurament no se n’enrecordaria, tot i que tornés a experimentar les impressions rebudes durant el seu estat contemplatiu. Impressions que, per ell, són valiosíssimes i que es van acumulant en la seva manera de ser (...).
Informació extreta de:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Els_germans_Karamà zov
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fyodor_Dostoevsky
http://es.wikipedia.org/wiki/Los_hermanos_Karamazov_(película)
http://es.wikipedia.org/wiki/Richard_Brooks
http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,7610_52378_1_66060317_imprimir,00.html?accio=imprimir
http://www.bibliotecasvirtuales.com/biblioteca/OtrosAutoresdelaLiteraturaUniversal/Dostoievski/LosHermanosKaramazov/index.asp

Henri Beyle conegut com Stendhal

Stendhal, pseudònim de Henri Beyle (Grenoble, 23 de gener de 1783 - París, 23 de març de 1842).

El roig i el negre (títol original Le Rouge et le Noir) - 1830

Julien Sorel és el fill d'un fuster de poble que des de ben petit llegeix i aprèn sobre el món. Així és capaç d'adaptar-se a totes les situacions, fingint ser i pensar el que els altres volen per guanyar-se la seva estimació i poder pujar socialment. Entra al servei d'un capellà i després al seminari, però l'abandona perquè s'adona que l'Església està massa politizada i que no serveix als seus fins. La seva fe, a més a més, és molt tèbia.
Llavors arriba a París com a secretari de la família De Mole, del bàndol conservador. Allà coneix a la noblesa, tan falsa i polititzada com els religiosos i que el menyspreen pel seu origen. S'enamora de Mathilde, la filla de la casa, a qui deixa embarassada. La família accepta tapar l'escàndol amb un matrimoni, però una antiga amant, la senyora Renal, intervé per denunciar Julien, explicant el seu passat arribista i seductor. Julien intenta matar-la i és empresonat.
Mentre està pres, el protagonista reflexiona sobre la seva vida i s'adona que la senyora Renal és el seu autèntic amor i que tots els intents per ascendir a la societat han estat debades. La novel·la acaba amb la mort de Julien guillotinat.

Adaptació cinematogràfica:

- Any: 1998

- Nacionalitat: França, Itàlia i Alemanya

- Director: Jean-Daniel Veghaehge

- Actors: Carole Bouquet, Kim Rossi Stuart, Judith Godrèche, Calude Rich, Bernard Verley, Constanze Engenbrecht, Francesco Acquaroli, Maurice Garrel, Rüdiger Volgler, Claudine Auger, Pierre Vernier, Camille Verhaehge, Arthur Gouye, Patrice Cossonneau, Emmanuel Curti.

- Génere: Aventures

- Música: Philippe Sarde

- Fotografía: Gérard Vigneron

Escena de la pel·lícula: (Youtube) http://www.youtube.com/watch?v=fjElk2AuYoo

La mort per punyalades

Notícia publicada el 15 d'Octubre. A Madrid un dominicà de 38 anys apunyala a la seva companya sentimental, Rosa, fins matarla. La filla d'aquesta també queda ferida.

Es narra la novel.la de: La mort per punyalades.
A Madrid, un noi de 38 anys, Buenaventura M.G. dominicà convivia en el mateix pis amb la seva companya sentimental, Rosa de 48 anys. Tots dos portaven una vida sentimental positiva, i els veïns ho afirmenaven, diuen que se'ls veia una parella molt unidea, totalment normal. De cop i volta, l'1 docutbre a les 3.15 de la matinada va apunyalar a la seva companya fins matar-la. Ningú podia entendre aquesta situació, tots dos sempre havien sigut una bona parella tant pel carrer com a casa, ja que mai s'escoltaven crits ni discusions. Aquests veins, doncs, van trucar al a policia, els agents van trobar-se a la dona estirada al corredor del pis amb un gran basal de sang i el noi estava al saló. Al pis també es trobava la filla de la víctima amb una ferida greu i una amiga seva, les dues de 24 anys. Aquest noi va ser detingut a causa del delicte que va cometre amb la seva dona. La filla va poder recuperar-se de la ferida però desde aquest moment té un mal encara més gran dins seu per sempre. Els familiars dolguts van assistir a l'enterrament el 10 d'octubre. Tots afectats per una mort tan injusta, una persona dolça i agradable que mai habia fet mal a ningú.

Experiència universal: Maltractament físic a la dona.

Notícia i possible conversió en novel·la

La notícia que he trobat al diari (concretament al 20 minutos) ha sigut una nova referència al cas Madeleine. El que explicaré jo ara serà, resumidament, el cas Madeleine en general.
La familia McCann passava unes vacances a la Portuguesa ciutat de Praia da Luz. El dia 3 de maig, es produí la desgràcia: la filla petita dels McCann, Madeleine, desapareix misteriosament entre les 19.00 h i les 22.00 h. El matrimoni sopava a un restaurant a pocs metres de l'apartament, on restaven dormint els seus fills. Ells asseguren que en cap moment els deixaren sols, i que es turnaven per vigilar els seus fills, tot i que, els testimonis asseguren que el matrimoni no es mogué durant tot el sopar. Cap a les 22.00 h, durant una de les suposades visites de vigilància que es turnaven, se n'adonen que la petita no hi era, i asseguren que algú la va raptar ja que observaren el pelux amb el que la nena dormía a una repisa de l'habitació a la que la petita no arribava. Passaren al menys 30 minuts des de que s'adonaren de la desaparició de la nena fins que la policia rebí la seva trucada. La policía sospita que es tractà d'una mort "accidental" per part dels pares, que metges ambdós, administraren somnífers als petits. El matrimoni nega tot això, i asseguren que es tractà d'un segrest. Ha sigut molta gent, la que s'ha movilitzat i solidaritzat amb el cas Madeleine. La policía continua investigant, sota la hipòtesi que la nena ja és morta. S'espera trobar una solució coherent i que tot el malson acabi.

La meva idea de com convertir això en una novel·la seria la següent: la novel·la començaria amb la presentació dels personatges (una família se'n va a passar les vacances a un poble de Portugal...), després vindria el nus o trama (es produeix el misteriós segrest de la petita; la policía fa una llarga investigació barrejant sospites contra els pares, contra terceres persones...) i acabaría amb un desenllaç, a poder ser bo, on la petita retornés als braços dels seus pares i el responsable de la tragèdia rebés el seu merescut càstig.

Charles John Huffan Dickens - Oliver Twist

Charles John Huffan Dickens (Portsmouth, Anglaterra, 7 de febrero de 1812 – Gadshill Place, 9 de juny de 1870).

Amb les següents obres:

Oliver Twist (1837-1839)

Oliver és un petit orfe que passa per mil i una penúries fins que al final es veu com persona. Desposseït de la seva condició social al néixer la troba al final de la mà del senyor Bronlow, i gràcies a un mocador de seda de la seva mare. Seguint amb el tema del camp i la ciutat, vam observar com Dickens diferencía clarament i obertament ambdós espais i com els pobla d'una sèrie de personatges d'acord amb el simbolisme de l'un i l'altre ambient. D'aquesta manera, mentre que el camp representa l'alegria, la felicitat, el benestar, la ciutat, Londres, simbolitza tot el contrari: la delinqüència, la brutícia, la pobresa, la prostitució, el crim o la marginalitat entre altres temes. Oliver escapa del camp, i més en concret del seu últim treball com ajudant de sepulturer, per a marxar cap a la ciutat de la qual ha escoltat meravelles. Però el que fa Dickens és llançar al noi al món del hampa. Dickens critica obertament la composició de la ciutat i de tots els seus elements però, introdueix al seu personatge principal en aquest món.

Pel que fa als personatges que poblen l'un i l'altre ambient és necessari ressaltar que en el camp, lloc idíl·lic, habiten per així dir-ho, la classe pudent i acomodada de l'Anglaterra victoriana. D'aquesta manera, vam trobar personatges com són els Maylies, el senyor Giles, o el doctor. Mentre que Dickens deixa la ciutat en mans de personatges com Fagin i la seva banda de delinqüents.

Londres és descrit com una successió de laberíntics carrers i carrerons, patis pels quals Oliver és arrossegat, i en els quals percep la pobresa, la brutícia o la delinqüència. En alguns passatges Londres sembla una ciutat gòtica que ens recorda als relats de Poe. I dintre d'aquesta ciutat trobem el personatge femení de Nancy, qui com una part de les dones de l'època victoriana, es guanya la vida en el carrer. Ajuda a Fagin para recuperar a Oliver, encara que al final de la novel·la som testimonis del seu penediment. El final feliç és el clàssic de qualsevol novel·la en la qual el personatge ha de salvar mil i un obstacles. Però Dickens volia anar més enllà amb aquesta obra, i volia denunciar la precària situació dels orfanats o de les parròquies angleses de l'època. Així mateix la delinqüència i la marginalitat de Londres propiciada en gran mitjana per la immigració del camp a la ciutat. També destacar el paper del sistema judicial, qui no dubta a castigar severament a un pobre noi. Però malgrat tot al final s'imposa el seny. "Oliver Twist" és la història d'una lluita per progressar en la vida. Els camins d'un pobre orfe a Anglaterra victoriana. Les seves ànsies per trobar un lloc en la societat. Un lloc que per dret li correspon, però que li ha estat arravassat des del seu naixement.

Pel.licula “Oliver Twist”

Director: Roman Polaski

Any: 2005

Nacionalitat: Regne Unit, República Xteca, Itàlia, França.

Actors: Ben Kingsley (Fagin), Barney Clark (Oliver Twist), Leanne Rowe (Nancy), Mark Strong, Jaime Foreman (Bumble) , Harry Eden (Dogder), Edward Hardwicke (Brownlow), Ian McNeice.

Aquest tros de novel.la l’he trobat al trailer de la pel.licula Oliver Twist, i és una de les poques escenes que he vist que més m’agraden.

Es troba a: http://movies.filmax.com/olivertwist/

Oliver Twist: Porfabor señor quiero más.

Per lo poc que he observat en l’argument, el trailer i algunes escenes, és una gran pel.licula molt significativa. I que reflexa molt bé el que significa la vida en el camp: Alegría, felicitat, etc. i en la ciutat de Londres: pobresa, brutícia, delinqüència, etc.

Romanticisme. Paissatge. Cala de Torredembarra.

Desde ben petita aquestes ones em recorden a una infància, jugant a fer castells amb la sorra i mullant-me amb les ones més altes. Per desgràcia només podia gaudir d'aquestes ones a l'agost, on el sol cremava i els meus amics i jo gaudiem dels calorosos dies d'estiu. Aquestes ones em porvoquen plors, alegría, enyorança, perque avui dia, amb 17 anys, encara jugo amb la sorra, encara pasejo per aquesta petita cala, encara gaudeixo de la sorra fineta, que crema durant el dia i a la nit es ben fresca. I allà gaudeixo de tots els estius i els gaudeixo amb el més feliç somriure. Sentarme a les roques més altes és el que més em motiva, allà asseguda contemplo el faro que ens il.lumina totes les nits d'estiu i gaudeixo de la tranquilitat i si tinc ganes de sentirme lliure em tiro desde una de les més altes i em sento encara millor. Cada cop que trepitjo la caleta, és un record més de la meva infància, adolecència i de tots els díes que em queden per viure. Allà sempre seré petita.

Francesc Eiximenis

Va nèixer a Girona el 1327-32 i va morir a Perpinyà el 1409. Polígraf franciscà, va estudiar a les escoles del seu orde i va completar la seva formació intel•lectual a la universitat d’Oxford. El 1374 va obtenir, gràcies al mecenatge de la família reial, el títol de mestre en teologia per la universitat de Tolosa. En tornar a Catalunya es va dedicar a l’ensenyament. Entre els anys 1384 i 1408 va viure a València, on va desenvolupar una activitat molt intensa com a predicador i com a conseller de l’Ajuntament i hi va escriure la major part de les seves obres. Com a recompensa per la seva fidelitat, el 1408 el papa Benet XIII li va encomanar el bisbat d’Elna i li va atorgar el títol honorífic de patriarca de Jerusalem. Es va traslladar a Elna immediatament, però va morir poc després.

La seva extensa obra té com a objectiu fonamental l’educació religiosa i civil dels laics, a qui ofereix hàbils síntesis del pensament escolàstic, presentades «per manera simple e grossera», és a dir, en una prosa clara, precisa i amena. La seva aportació a la literatura catalana rau en la gran qualitat de la seva prosa i en la seva traça com a narrador d’exemples i d’escenes costumistes i recreador del llenguatge popular.

Les seves obres van tenir una gran divulgació —primer de forma manuscrita i, més tard, en forma de llibre— tant entre la família reial i la noblesa com entre tots els sectors de les classes urbanes. L’èxit es va repetir amb les traduccions de diverses de les seves obres a l’aragonès, el castellà, el francès, el llatí i fins i tot el flamenc. També dóna fe d’aquest èxit el fet que el Psaltiri devotíssim

Eiximenis va escriure en llatí i, sobretot, en català. La primera obra escrita en llengua vulgar va ser probablement el Tractat d’usura, un tractat d’ètica econòmica escrit poc després de la seva estada a Tolosa. La primera gran obra escrita en català va ser Lo Crestià. A continuació va escriure el Llibre dels àngels (1392), la seva obra més llegida i traduïda, que és un tractat d’angelogia destinat a estendre el culte i el coneixement dels àngels i a divulgar punts fonamentals de la moral i de la fe cristianes. El Llibre de les dones (1396) inclou, per una banda, un regiment de vida ideal per a les diverses condicions possibles de la dona (infanta, donzella, casada, vídua, religiosa) i, per l’altra, una mena de catecisme especialment destinat al públic femení. També va escriure la Vita Christi i d’altres…

L’obra d’Eiximenis és un punt de referència fonamental per entendre la societat, la cultura i la literatura catalanes dels segles XIV-XV.

Cala Trebaluger

Cristòfor Despuig

Vida i obra:

Gran importància té, en la prosa catalana, l´obra del cavaller tortosí, Cristòfol Despuig (nascut el 1510, mort entre 1561 i 1580) intitulada "Los colloquis de la insigne ciutat de Tortosa" redactada l´any 1557 i adreçada a Francesc de Montcada, comte d´Aitona. Els colloquis són sis, entre Fàbio, ciutadà, i Líbio, cavaller, tot dos tortosins, i el cavaller valencià don Pedro.
En un català que té una gran naturalitat i sens dubte revela el parlar dels cavallers i gent cultivada de mitjan segle XVI, Cristòfol Despuig, home inteligent i erudit, hàbil en la seva argumentació i conversador elegant i apassionat, posa de manifest, en aquest sis colloquis, tres intencions molt clares. En primer lloc defensa l´excellència, bellesa, riquesa i importància històrica de la seva ciutat nadiua, Tortosa, apologia feta amb amor i erudició. En segon lloc fa un abrandat allegat a favor de Catalunya en el present i el passat, i justifica, amb tota mena d´argumements, moments aleshores discutits de la nostra història i fa un encertat panerigic de la llengua catalana. En tercer lloc, profundament espanyol, fidel a Felip II i a les seves empreses i, en aquell moment, a la seva lluita contra França i el Papa, Despuig no tolera que hom pretengui d´identificar Espanya amb Castella, la qual cosa el du a un violent anticastellanisme que, fet i fet, no és més que una manifestació del seu ferent espanyolisme.

Cristòfol Despuig no tan solament fa una defensa histórica i arqueològica de Tortosa, ans encara es complau, potser en els millors moments de la seva prosa, a enumerar la bellesa del paisatge, les riqueses de la pesca i la caça, la fertilitat de la terra , la seva producció...
L´apologia, abrandada i erudita, de Catalunya és un motiu gairebé constant en els colloquis de Despuig.

Despuig, en les seves disquisicións històriques, s´indigna contra els castellans que "per no publicar la glòria dels espanyols que no són castellans, celen la veritat" i contra els "historiògrafos castellans" que "estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya.

Frase dita per Despuig:
"Senyor, la major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra provincia (Catalunya) no és Espanya i, per ço, que nosaltres no som verdaders espanyols : no mirant, los pecadors benaventurats, quant ignorants són i quant cegos d´enveja i malicia van, que aquesta provincia no sols és Espanya , mas és la millor de Espanya..."

Mexico ♥

Aquest seria el millor paissatge on jo em podria trobar ara mateix i en qualsevol moment de la meva vida, perquè quan veig un paissatge similar a aquest només dessitjo estar allà, em provoca tranquil.litat, relax, benestar, felicitat, bon humor, estar sense preocupacions, ni problemes, sense pensar en res, sentint que el temps no existeix, que les hores no passen, aseguda sota el càlid sol en la sorra blanca mirant l’infinit horitzó i pensant, o estirada a l’hombra de les palmeres a una còmoda tumbona adormint-me escoltant el plàcid soroll de les onades anant i tornant, i si tinguès calor, aniria a l’aigua transparent a banyar-me i veure els mil peixos de colors que s’hi troben.

No sé gairebé com explicar el sentiment que tinc quan veig un paissatge així perquè és massa, però lo q més em consta és la pau i sobretot, el dessig.

Cala Trebaluger

Al veure aquesta il·lustració, em provoca una serenitat, una gran calma, una bellesa interior i no superfecial, com a paissatge.
Està a Menorca aquesta cala , i quan la gent està, sempre s'escolten bons elogis, el mateix que penso jo.

L'aigua és tan cristal·lina, amb un blau cel, en algunes zones hi ha un color turquesa fosc i l'aire que s'ensuma és fresc i pur. És com si estiguessis en un petit paradís, creat només per les persones que hi habiten allà.

La llum hi reflecteix per la superfície de l'aigua i pots observar , l'altre món submarí, tip d'éssers diferents, mides i colors diversos.
Tot i que és un del meus llocs predilectes, prefereixo estar-me poc temps, ja que després l'anyoraré.

Breu biografia

Sant Vicenç Ferrer

Sant Vicenç Ferrer va nèixer a València el 1350 i va morir a França el 1419. Els seus pares van ser Guillerm Ferrer i Constança Miquel.

Va realitzar els seus estudis a Barcelona i a Tolouse. Va ser monjo pertanyent a la Ordre dels Dominics.

Com a dominic, va recòrrer mitja Europa predicant la seva moral i la seva visió del cristianisme.

A causa de la seva intel·lectualitat alta que tingué, influí marcadament a la cort del Papa Benet XIII d'Avinyó i en l'elecció de la dinastia castellana dels Trastàmara per regnar a la Corona d'Aragó.

A més de la seva dedicació eclesiàstica, va ser una gran estadista i polític i va combatre en el Ordre de Cisma d'Occident.

En morir a Vannes (França) el 1419, el canonitzà Calixto III .

Popularment són molt coneguts els fets i miracles de Sant Vicenç i actualmente és el patró de la Comunitat Valenciana.

Una de les seves obres és: la "Crònica de Viciana "que ofereix el 1563 una breu síntesis de la vida del sant.

Un dels seus missatges que va dir Sant Vicenç perquè portessin els valencians i que es pot considerar com el seu testament, diu:

"Encara que no visqui en aquest món, jo sempre seré fill de València. Que visquin tranquils, que la meva protecció, no els hi faltará mai. Digueu als meus estimats germans que he mort beneïnt-los i dedicant el meu últim suspir."

Sant Vicenç Ferrer, sempre va publicar en llengua catalana, encara que el públic fóra d'una altra llengua, l'entenia i s'exaltava. Això era interpretat com un miracle del sant.

La llengua emprada als seus sermons s'ha estudiat a nombroses obres de lingüística i es considera una base important per a la llengua moderna, especialment el vocabulari litúrgic i religiós.

Bibliografia

webcatolicodejavier.org/svfinflu.html

es.wikipedia.org/wiki/San_Vicente_Ferrer

*( No he trobat obres seves)

El paisatge cors

La imatge que podeu observar la vaig fer aquest estiu passat a Corsica (Còrsega). És una fotografia presa a una platja prop de la ciutat de Corte, a l'est del país.

Vaig fer la fotografia quan em trobava sol (els meus pares eren a l'aigua), i parant un moment de llegir, alçant la vista, vaig veure aquest meravellós, amb uns núvols ben grans que tapaven per uns moments aquell sol que portava tota la tarda escalfant-nos.
Pels meus pensaments passaven moltes coses; les ganes de tornar per retrobar-me amb algú, que relaciono amb els núvols, interpretant-los amb l'explosió de felicitat, amb el cúmul de sentiments que tindria quan arribés aquell moment. L'aigua del mar, en canvi, em transmitia pau i tranquil·litat. El mar sempre m'ha semblat un indret on desfogar-te, on buidar la ment... mirar el mar, en aquells moments, em semblava la millor manera de deixar que passessin les hores d'aquelles vacances, amb el soroll de les onades de fons, amb una càlida brisa i una aigua freda que s'anava acostant als meus peus. Els nens (i les nenes), jugant a la sorra, em recordaven a les colònies que havia passat amb l'esplai, onze dies amb aquelles criatures que tants maldecaps ens han provocat però que alhora, tanta felicitat i recompensa ens han donat. Una sensació que també em transmetia satisfacció i confiança.
Recordo també, que el fet de trobar-me en un país estranger, on ningú em coneixia, em donava una certa llibertat de poder observar més, de poder gaudir més d'aquelles sensacions, d'alliberar-me d'aquella engoixa arrossegada durant tot el curs, d'aquell inacabable "haver de fer tal i tal cosa".

Pau, tranquil·litat, llibertat, fins i tot amor; això és el que recordo d'aquells núvols, d'aquelles onades, d'aquell sorollet, d'aquell moment.

Anselm Turmeda

Anselm Turmeda, va néixer a Ciutat de Mallorca l'any 1355 i va morir a Tunis (Tuníssia) l'any 1423. Va ser un important escriptor mallorquí.
Es va fer frare fransiscà, i desenganyat de la societat occidental i també del cristianisme, va convertir-se a l'Islam, vivint com a musulmà a Tunis (com he dit, on morí), on arribà a tenir un càrrec important dins l'administració tunisenca.

Aquest fet provoca que moltes de les seves obres siguin crítiques de la societat cristiana d'aquella època.

Anselm Turmeda destacà també al ser dels pocs escriptors que exerciren la seva professió en català i en àrab, esdevenint fins i tot un clàssic tant en la seva llengua natal com en l'àrab.

Fins i tot s'ha pogut saber que es coneguè Anselm Turmeda com a Abd-Al·lah at-Tarjuman, أبو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي en àrab.

Destaquen, d'entre les seves obres, "Llibre dels bons amonestaments" "La disputa de l'ase", "Cobles de la divisió del Regne de Mallorques" i "L'obsequi de l'home il·lustrat per a atacar els partidaris de la Creu". Al llibre "El present del lletrat contra els seguidors de la Creu cristiana" resumeix la seva pròpia vida.

De "La disputa de l'ase" cal destacar que no se'n conserva cap exemplar en català, ja que l'edició és una traducció del francès. Això és causa de la inquisició de Madrid, l'any 1583, quan aquest llibre fou un dels que es trobaren entre l'índex de llibres prohibits.

Anselm Turmeda és l'autor de la cèlebre frase: "Diners de tort fan veritat e de jutge fan advocat... e fan cantar los capellans e los frares carmelitans".

http://ca.wikipedia.org/wiki/Anselm_Turmeda

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemes-solts/turmeda.html

http://www.conselldemallorca.net/mallorca/illustres/ilustres.php?lang=ca&id=1&select=MALLORQUINS

http://www.xeresa.org/frases.htm

Tombarà?

paisatge

A vegades em sento així, sento que la meva personalitat és tan inestable com una cascada.Aparentment normal, diferent pot ser, i tan inesperada com ningú. Tinc moments de tranquilitat,pero són pocs, a vegades sense donar-me compte e tornat a fer alló que no volia, tan inesperadament que ni jo mateixa puc determinar els segons de les meves accións( com cuan la corrent fa que l'aigua es mogui més ràpida per moments, i mai ningú pugui frenar-la..) A la que li falta alguna cosa que l'ajudi a frenar, que li compensi..Pero finalment, qui limita la natura, qui pot delimitar el corrent de l'aigua..? no es pot fer ni amb presses..