dimarts, 9 d’octubre del 2007

Què és per mi l'amor?

Costaria bastant definir aquesta paraula "amor", tanta fàcilitat que tenim per sentir-la i en canvi a l'hora de parar-me a pensar què és realment per mi, em resulta força difícil.
Jo crec que sentir amor és quan t'agrada una persona tant per les seves qualitats físiques com psíquiques, i aquesta persona t'agrada fins al punt en que desitjes bojament d'estar amb ella, quan no estas al seu costat sents com si et manques algo, com si hi hagues un buit dins teu, sents amor per aquesta persona, la necessites, aquesta t'inspira a somriure a ser gairabé sempre optimista i acabar de fer els teus dies del tot feliços. I doncs ve quan t'enamores, i un cop estas amb ella t'enadones de que et seria molt difícil que marxés del teu costat, fins al punt de que et probocaria mal estar, dolor perque per aquesta persona sents amor.

Una canço amb la que bastant m'identifico seria una de la Oreja de Van Gogh, molt antiga però que en l'època en que començava a veure més allò de l'amor, no parava d'escoltar-la, i em recorda a aquells vells dies d'estiu, on la platja que nombra en aquesta cançó jo la identificava amb una platja on jo estiuejo, i precissament aquesta cançó que ara us escriuré, sonava en aquelles tardes fresques d'aquells dies tranquils, sense cap mena de problemes, tot quiet,...

La Oreja de Van Gogh- La playa

No sé si aún me recuerdas,
nos conocimos al tiempo
tú, el mar y el cielo
y quién me trajo a ti.

Abrazaste mis abrazos
vigilando aquel momento,
aunque fuera el primero,
lo guardara para mí.

Si pudiera volver a nacer
te vería cada día amanecer
sonriendo como cada vez,
como aquella vez.

Te voy a escribir la canción más bonita del mundo,
voy a capturar nuestra historia en tan solo un segundo.
Y un día verás que este loco de poco se olvida,
por mucho que pasen los años de largo en su vida.

El día de la despedida
de esta playa de mi vida
te hice una promesa:
volverte a ver así.

Más de cincuenta veranos
hace hoy que no nos vemos
ni tú, ni el mar ni el cielo
ni quien me trajo a ti.

Si pudiera volver a nacer
te vería cada día amanecer
sonriendo como cada vez,
como aquella vez.

Te voy a escribir la canción más bonita del mundo,
voy a capturar nuestra historia en tan solo un segundo.
Y un día verás que este loco de poco se olvida,
por mucho que pasen los años de largo en su vida.


Espero i desitjo, que tots i totes arribeu a tenir algún dia de la vostra vida, aquella persona amb la que desitjeu estar-hi el major temps possible.


Marta.