Tomàs Garcés

Tomàs Garcés

Tomàs Garcés i Miravet Barcelona 1901 - 1993 Escriptor i advocat. Es llicencià en dret i en lletres a Barcelona. El 1919 fundà l'efímera revista "Mar Vella" i, posteriorment, col·laborà a "La Publicidad" i després a "La Publicitat", on signava sovint Ship-Boy. Escriví també a "Revista de Poesia", "Revista de Catalunya" i "La Revista". Fou un dels fundadors de "Quaderns de Poesia". El seu primer llibre, Vint cançons (1922), amb pròleg de Carles Riba, fou una revelació. El cant somniós, però no oníric, la melangia sense desesperança i l'aire juvenil, de cançó o de romanç, obriren una altra via al simbolisme català, instal·lat en el noucentisme, entre Carner i Riba. L'adjectiu popularista ha estat molt emprat per a batejar la seva obra. Tanmateix, el poeta és sempre subtilment artitzat i, bé que entronca amb una tradició popular, hi aporta una reelaboració personal i culta, però no s'abandona mai a la facilitat, la ingenuïtat o el simplisme. L'ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931) i El senyal (1935) acaben de bastir tot un món, essencialment líric, intimista i acolorit. Els poemes de vegades són fruit d'unes paraules fugisseres, d'una impressió sobtada, d'una figura llunyana, d'un viatge, d'un record d'infantesa; o són un ressò de l'amor o d'un símbol cristià. El 1936 se n'anà a França, on intimà, encara més, amb Josep Sebastià Pons. En tornar, reprengué la seva obra, exclusivament en català. El caçador (1947), La nit de Sant Joan (1951), Grèvol i molsa (1953), Viatge d'octubre (1955), Obra poètica (1961) i Plec de poemes (1971) representen la continuïtat d'una poesia treballada i clara, amb un llenguatge triat i un bon gust sense falla, que hom percep tot seguit per la imatgeria i la música. L'aventura humana que hom hi endevina té interrogants i inquietuds, però és lluny del deler foll de córrer món del seu gran amic Salvat-Papasseit. Després de gairebé quinze anys de silenci, publicà un dietari, El temps que fuig (1984), i un recull de poemes, Escrit a terra (1985), que el 1986 inclou, amb la resta de la seva poesia, a Poesia completa. En la poesia de Garcés hi ha ecos de Juan Ramón Jiménez, Walter de la Mare, Supervielle, Ungaretti, Montale, etc. En Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits (1972) reflecteix una crítica impressionista, afinada, i les seves preferències estètiques. Garcés publicà també Quadern de la Selva (1962) i les versions Deu poemes gallecs (1954), Cinc poetes italians (1961), Maria Chapdelaine (1925), d'Hémon, Records d'infantesa (1929), de Mistral, i El viatge del centurió (1935), d'Ernest Psichari. El 1992 li fou atorgada la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona, i el 1993 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Entre 1988-91 li fou publicada l'Obra Completa en prosa.

Paradís (1931)

"[...]Imatge, absència, enyor, esperança, heus ací els elements de la poesia i la terra grassa que la nodreix. Abans que Freud descobrís que el somni era una trama de recances i de cobejances, ja l'equació poesia = somni havia estat establerta. La metàfora, talment el somni, és una deformació. Amb ella recreem l'objecte; l'acostem al nostre desig o l'ornem amb el nostre record. I àdhuc en aquella poesia, com en l'anomenada popular, on les coses són dites pel seu nom i la imatge de tan senzilla arriba a esvair-se, hi ha, només, desig i enyorança, perquè fora d'aquestes contrades de l'esperit la poesia és una flor que mor assedegada."

En aquest escrit Tomàs Garcés compara el somni amb la poesia. Comença dient les paraules que considera clau en la composició poètica. Després ens explica la seva teoria de que la poesia és la creació d'un nou món al nostre gust, a la nostra mida, així com un somni també deixa anar els nostres desitjos, sentiments...etc. La meva opinió és que té bastanta raó, tal com nosaltres quan somiem, creem un món al nostre gust, en la poesia els escriptors això és el que fan, crear un nova realitat on són ells mateixos els qui posen les regles.