dijous, 7 de febrer del 2008

Noucentisme. Eugeni d'Ors, Text 53

Text 7

Ans d'ahir va tancar-se l'exposició de Belles Arts. Ha permanescut oberta durant un semestre, i encara això és molt per a una exposició. Perquè les Exposicions són, en el nostre existir, mers "episodis". I les Belles Arts, -encara, malgrat la progressiva estetització del viure modern- altres "episodis".
Hi ha ànimes porugues, que temen que amb la inevitable socialització, o millor, Civilització del món, aniria l'art a extrem de ruïna... -No, al contrari. Jo veig talment la Ciutat futura que en ella tots els moviment seran regulats artísticament, seran Belles Arts.
La primera de les Belles Arts serà la Vida.
La segona, el Pensament.
La tercera, el Sentiment.
La quarta, la Lògica.
La quinta, l'Ètica.
La sexta, el Mètode.
La sèptima, la Gimnàstica.
L'octava, l'Abillament.
la novena, la Urbanitat.
la dècima, la Urbanització.
La undècima, la Domesticitat.
la duodècima, la Domesticació.
La tretzava, l'Art de les Cerimònies.
La quatorzava, l'Art de les Festes.
La quinzena, l'Arquitectura.
Només a l'arribar a n'aquest punt, podrà començar-se a
parlar d'Escultura, Pintura, Música i Poesia.
¡Ah! I cal dir que això de la Ciutat futura pot també entendre's per Ciutat interior present. Perquè és dever de cadascú construir-se dins un mateix, a la mida de lo possible una ciutadania, una tan selecta ciutadania com la que desitgi per als seus néts.
Eugeni d'Ors: Glosari, 28-X-1907

Aquest text ens parla d’una visió de la ciutat futura, ens diu que van tancar l’exposició de belles arts després d’haver estat oberta més temps de lo normal (amb això potser ens vol dir que aquesta exposició era molt important o interessant). Segons ell, les ciutats del futur seràn Belles arts. I n’exposà una llista dient l’ordre que tindràn aquestes.

Bé, jo penso tot lo contrari d’ell, precissament el meu pensament de la ciutat futura és com quan ell diu “Hi ha ànimes porugues, que temen que amb la inevitable socialització, o millor, Civilització del món, aniria l'art a extrem de ruïna...”. Doncs seré una ànima poruga, pero veig la realitat. Cada vegada més, aquest el nostre món s’està convertint en un món més trist, on ens estem carregant la natura, on hi ha menys respecte per les coses i les persones, on cada vegada més gent perd el sentit de la vida… Ell, a l’escriure això, estava vivint a una època on la vida era més natural, avui dia tot ha canviat, i potser si jo hagués viscut en els seus temps, pensaria igual que ell, ara mateix també m’agradaria pensar així, però veig que és impossible tal i com estàn les coses.