divendres, 8 de febrer de 2008

Joaquim Folguera


Era fill de Manuel Folguera i Duran. Físicament invàlid, abocà a la literatura una intel•ligència i una cultura excepcionals. En el seu llibre bàsic, Les noves valors de la poesia catalana 1919, partint de les escoles maragalliana i mallorquina, jerarquitza els poetes que configuren l'escola noucentista. Fou una de les figures del grup de La Revista de Josep Maria López–Picó, i alhora impulsà els primers assaigs de l'avantguarda a Catalunya: col•laborà a Trossos i Un Enemic del Poble, i divulgà els noms internacionals d'aquell corrent. Com a poeta assajà un simbolisme intimista, amb l'empremta de Josep Carner i, alhora, algun ressò de Filippo Tomasso Marinetti: Poemes de neguit 1915 i El poema espars 1917. Pòstumament sortiren Poemes 1920, Articles 1920, Traduccions i fragments 1921 i Cartes a Claudi Rodamilans.

Un dels seus poemes és Plany.

PLANY
Per ma dissort ha pres enamorat
aquella dolça dona que tenia
un aire tan humil i aciençat
i un esguard tan obert a germania.
Per ma dissort no em serà prodigat
aquell somriure pur que m’oferia
i romandré de nou desconhortat
al fons de ma profunda doloria.
Per ma dissort ja no serà més ella:
de son amor esdevindrà poruga
i fins dels ulls s’haurà tornat avara.
I jo seré un estrany a sa parpella,
sense que mai, ni per consol, m’enduga
un sol reflex de sa mirada clara.

M’agrada el poema. El poeta expressa molt bé aquest dolor que sent al haver perdut la seva amada, i alhora ens descriu molt bé aquesta dona. I és trist que se l’hagi marxat dels seus braços, ja que reflecteix lo molt que l’estimava.