divendres, 8 de febrer de 2008

Cinema surrealista

El segle XX és el segle del cinema, el nou art, que es basa en la imatge en moviment. Per aquest motiu, els nous moviments d'avantguarda es van apropar a aquesta nova manera d'entendre l'art. Així, Joan Salvat-Papasseit, l'escriptor avantguardista català per excel·lència, ja va tractar en els seus poemes el món del cinema. És el cas de "Marxa nupcial" a L'irradiador del port i les gavines (1921). En aquest poema apareixia Edison projectat al costat de Charlot.

marxa2.jpg

marxa3.jpg

Salvat, però, no va ser l'únic a parlar del cinema. L'any 1929 Salvador Dalí i Luis Buñuel van elaborar una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema i, en especial, del surrealisme: Un chien andalou. La pel·lícula, de 17 minuts de durada, trenca amb la moralitat de l'espectador a través d'imatges agressives i remt al món dels somnis i deliris, espais típics del surrealisme.
La pel·lícula comença amb una escena molt famosa i esgarrifant alhora: un home (interpretat pel mateix Luis Buñuel) està afilant les navalles d'afaitar. S'acosta al balcó i veu com un núvol talla la lluna. Després, ell fa el mateix amb l'ull de la dona. Es tracta de tancar la mirada convencional per tal que aflori la mirada interior i apropar-se d'aquesta manera a l'inconscient o subconscient. Segons Buñuel, aquesta escena havia de ser la primera per trencar els esquemes dels espectadors: "para sumergir al espectador en un estado que permitiese la libre asociación de ideas era necesario producirle un choque traumático en el mismo comienzo del filme; por eso lo empezamos con el plano del ojo seccionado, muy eficaz". Una escena brutal que endinsa l'espectador a un món oníric, delirant, sense cap mena de sentit.
Buñuel i Dalí van elaborar el guió amb l'objectiu de perdre el control racional i la lògica del que escrivien, deixant-se portar. Van defugir també de qualsevol significació simbòlica, perquè al cap i a la fi hagués estat una interpretació cultural que negaria el propòsit de la pel·lícula. A més a més, la pel·lícula eliminava tots els esquemes propis de la narrativa fílmica o de qualsevol història.



En resum, una pel·lícula inquietant, on les paraules es queden convertides en imatges sense sentit, talment com si estiguéssim dormint. Un mostra genial del surrealisme.
Per a més informació, podeu consultar els següents webs:

5 comentaris:

Aloma ha dit...

Acabo de mirar la peli! És una mica sàdica i macabra... no sé que dir, és que és extranya, no sé si es que no la he entès, però segons el que has dit crec que no s'ha d'entendre res ja que segons diu l'home aquest "no té cap mena de sentit" només és per impactar, no? Però per què després l'altre home comença a tocar la dona? I al final per què surten en una platja? És veritat el que va dir el Berni, s'assembla al vídeo de la peli "The ring". El que més mola és la musica aquesta en els moments de tensió! Bueno doncs, aquí deixo el meu comentari!

Siset ha dit...

Certament, un film estrany, innovador, totalment surrealista i fins i tot contradictori alhora que inusual o "normal", si és que aquest darrer terme existeix.
El film, pel que entenc, mostra aquell punt de vista que té Buñuel de la vida, amb les respectives interpretacions del curs vital, amb els seus somnis i desitjos, i fins i tot les seves obsessions, ja que els personatges que van apareixent es relacionen amb algun element que els va obsessionant, com ara les formigues o el desig sexual.
Es pot interpretar que tant Buñuel com Dalí tenien aquesta obsessió carnal, aquesta necessitat d'un cos femení, ja que potser és l'element més representat durant aquest film de curta durada.
Està clar que era una clara innovació, d'un surrealisme impressionant, que fins i tot ara ens impacta, fet que confirma que aquell surrealisme de finals de la dècada dels anys 20 ho continuaria sent en l'actualitat.
Els somnis, representats de manera encadenada, és a dir, que va avançant i evolucionant, es pot relacionar amb el desig que té la humanitat de satisfer aquells desitjos, l'un darrere l'altre, per tal de tenir més i més, en tots els sentits.
Així doncs, surrealisme en estat pur, tot i que, aplicat en la nostra societat, potser és fins i tot un surrealisme instructiu.

Marta ha dit...

Realment, com bé nombra la Gemma, aquesta pel.licula és bastant extranya i sense gaire sentit, per tant reflexa molt bé el surrealisme. Les accions que són representades a les escenes no són gaire avituals i podriem dir que no poden ser reals. Aquest element innovador de deixar de banda la lògica i la racionalitat, i deixar-se portar, fa que moltes escenes no s'entenguin degut a lo irreals que són.
És una pel.lícula que lo últim que fa és reflexar-nos la realitat, aquesta el que fa és representar-nos el subconcient, com seria en els somnis, en els quals apareixen bastantes accions irreals i moltes d'elles no tenen sentit, i ho podem comprobar: al atxecar-nos, si hem somiat, al recordar el somni ens adonem que no té ni cap ni peus, cap mena de lògica coherent. És per això que trobem escenes tant anormals i tant extranyes, perque el que ens volen dir no hi és pas a la realitat, i és un altre mètode d'explicar una història centrat-se en aspectes inhabituals.
Predomina un cert erotisme en quan a la tocada de pits tant agressiva. També força violent l'ull que hes tallat amb un ganivet, i d'altres elements.

Marta ha dit...

fallo a l'hora d'escriure: avitual* = habitual
hes* = és

(al escriure tant ràpid, perdoneu)

Anònim ha dit...

A aquesta pel.lícula no li trobo cap sentit, més bé, no el té, i per això m’agrada, perquè trobo original veure una pel.lícula sense cap mena d’argument ni que segueixi cap objectiu.
Tampoc li trobo al títol del film amb les escenes que surten.
El que més m’ha agradat ha sigut el principi, a les lletres, hot robo com divertit, la múscia és animada i les paraules surten de dibuixos que se li assemblen.
L’escena en que li talla l’ull a la dona és molt impactant, m’ha agradat com juga amb la imatge de la lluna per representar el que està fent.

No he entès cap escena de les que surten, per tant comentaré que veig, però no puc dir el significat que hi trobu.
Un home cau de la bicicleta i la dona baixa a buscar-lo, i ja és mort. Després es veu com si l’home estigués estirat al llit on ella està guardant les seves coses, però de sobte ja no hi és. S’aixeca i va cap a un home que a la mà porta unes formigues.
Hi ha una escena que una dona, entre un munt d’homes, es queda mirant una mà que toca amb un pal, la qual un dels homes li posa en una caixa i li entrega, ella abraça la caixa i es queda parada al mig de la carretera emntre els cotxes passent per la seva bora i ella ni s’inmuta, fins que finalment un li atropella.

Torna a surtir la música de la primera escena i es veu un home i una dona que miren aquesta escena per la finestra, i ell comenta a perseguir-la per tota l’habitació, fins que comenta a tocar-la, i ella espantada es queda a un racó, quan ell (no sé perquè) comenta a estirar de tot un munt de coses, d’un piano amb un cèrvol a sobre. Quan l’home deixa tot això qie estirava, surt per la porta i treu la mà amb les formigues que sortien abans.
La dona de la caixa amb la mà ara sembla ser un home i és al llit, i hi arriba un home que li dóna unes bofetades, li aixeca i li treu la roba tirant-la per la finestra, deixant-li amb un tratje, li fa possar-se de cara la paret amb uns llibres a la mà que finalment són pistoles, amb les que el mata, i al caure ho fa com en un bosc, al costat d’un pou amb una dona davant que desaparèixen.
Uns homes el troben i se l’emporten.
Torna la música del principi, i la dona entra a l’habitació on veu una papallona, després un home que al passar-se la mà per la boca li desapareix, i la dona en pintar-se els llavis, fa que li torni a sortir la boca a l’home,; tot seguit ella marxa fent-li ganyotes. Aquesta escena té una mica de referència amb la de la lluna.
La dona apareéis en una platja on s’hi troba un altre home, qui li enseñilla el rellotge com dient-li que fa tard, llavors ella li fa un petó i marxen per les roques de la platja on troben les coses que han sortit durant la pel.lícula, com la caixa, la roba que habien llençat per la finestra, o el cordill que habia fet serbir l’home de l’escena que tirava del piano.
Sembla ser que hi ha una certa concordança entre algunes coses de la pel.lícula.

Escrit per Càndida