diumenge, 17 de febrer de 2008

Poema kosovar

I per celebrar una nova proclamació de la democràcia, un poema de Kosovo.

Kosovo
Aquella era la guerra,
era patir,
era plorar,
era demanar a crits
una mica de pau
i una mica d'amor.
I em sentia vençut,
vençut de tant dolor,
tanta angústia,
tants plors.
Perquè érem com una pila de rates
a tocar del penya-segat,
perquè era esgarrifós veure un soldat
abandonar la lluita amb una bala
marcant la seva fi.
I em sentia vençut,
però vaig seguir lluitant,
fins perdre l'alè,
fins que em vaig quedar sense forces.
Ja no per la causa,
ni pel meu país,
tan sols volia tornar,
contemplar almenys una vegada més
una tèbia i tranquil·la alba,
omplir-me els pulmons d'aire pur
i no d'aroma a pólvora,
rentar-me el rostre amb aigua fresca,
i no amb llàgrimes
Veure de nou al la meva gent,
tal i com jo els recordava.
Veure a la meva gent!!!
Dormia cada nit
amb l'esperança que l'endemà
seria el dia del meu retorn.

[Anònim]

2 comentaris:

Adalaisa ha dit...

Molt maco i emotiu. M'agrada el final:
"Dormia cada nit
amb l'esperança que l'endemà
seria el dia del meu retorn."
Esperança per als pobles lliures.

Siset ha dit...

Esperem que "l'esperança" evolucioni a "realitat".