dilluns, 18 de febrer de 2008

Redescobrint Salvat a Londres

Aquest cap de setmana he estat a Londres. Una visita breu, de cortesia.

Londres és una de les capitals europees culturals més importants, una d’aquelles ciutats cosmopolites que serien tan admirades per als noucentistes: museus gratuïts, jardins immaculats, carrers nets i ordenats, cases i pisos que respecten l’espai (com si es tractés d’un cànon artístic), etc.

Una ciutat on pots trobar poemes xinesos al mig del metro, entre altres poemes o obres d'art.


Durant la meva estada a Londres he pogut veure, molt de passada, alguns dels monuments més emblemàtics de la ciutat. Tanmateix, quan ja havia visitat aquest gruix, diumenge al matí, hi vaig redescobrir L’irradiador del port i les gavines. Després de veure per fora la fortalesa de Londres, ens vam apropar al riu Tamesis. Allà, enclavats, hi havia el museu marítim i s’hi podien apreciar vaixells enormes, d’artilleria, emmarcats per edificis moderns i gavines que voleiaven per aquells indrets. No me’n vaig poder estar i vaig fer unes quantes fotografies. Vaig veure clar el poema d’inici del llibre:

S’estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines.



Modernitat –vaixells, però més encara els edificis– convivien en perfecta harmonia amb les gavines i altres ocells. El poema, i el llibre, adquiria un nou sentit, més, si tenim en compte, que em trobava fora de casa.

Un cop realitzades les fotografies, vam pujar al pont Tower Bridge i vam baixar a l’altra banda del port. A prop de l’entrada del museu marítim, em vaig tornar a parar. Unes gavines estaven assegudes a la taulada de la caseta de venda de tiquets, amb els vaixells i la ciutat al darrere i amb unes bombetes al davant. No era el far del llibre, però sí que hi tenia relació, ja que el cap i a la fi l’irradiador és una gran bombeta que il·lumina el port. En aquest cas, il·luminaven els vaixells. Ho vaig trobar sublim. Noranta anys més tard de la publicació del llibre i encara podia veure el paisatge de Salvat-Papasseit.

Per acabar-ho d'adobar, la sort em va portar a contemplar una estàtua sense importància, però que seria cabdal en la figura del poeta: un guerrer modern que batalla constantment, igual que Salvat-Papasseit.

És així com al matí d’un diumenge la modernitat es va barrejar amb la tradició, mostrant-me que podien conviure perfectament, sense cap problema ni sense haver de decidir-se’n només per una. I és potser en aquest punt on radica la importància d’aquest llibre, malgrat que després hi puguem trobar altres temàtiques.

De vegades, enfoquem molt les obres literàries en el seu context i som incapaços de fer-ne una lectura que vagi més enllà de l’estrictament literària. És evident que el llibre de L’irradiador del port i les gavines és més profund que tot això, entre altres coses, perquè està ple de petites experiències humanes que esdevenen universals. Tanmateix, fer-ne una lectura d’aquesta mena també és força interessant i certifica que el llibre més antic de tots pot ser el més modern de tots.

Aquest ha estat el meu petit homenatge a Salvat. Buscant pel you tube, n’he pogut veure d’altres. Us deixo aquest poema "Res no és mesquí" de L’irradiador del port i les gavines que ja vam tractar. Us sembla que Salvat donaria aquest sentit al poema? Jo em quedaria amb l’optimisme de l’última imatge, en el sentit que ens diu que malgrat tot, la vida continua i res és mesquí.




5 comentaris:

Aloma ha dit...

La lletra - poema és molt bonic i la versió musicada que han fet també la trobo maca. El que no m'acaba d'agradar - encaixar és el "videoclip". És un poema optimista que diu que en realitat no hi ha res dolent al món i al vídeo es veu tota la misèria del món... penso que la representació aquesta del vídeo l'haurien d'haver fet des d'un punt de vista més optimista. No sé, és la meva opinió.

Adalaisa ha dit...

Jo també ho crec. El poema és optimista i arriba un moment on ho veus tot negre, a no ser de l'última imatge en què apareix un nen (desnotrit) que mama (com diu el poema) i em dóna a entendre que malgrat tot, malgrat la pobresa, la vida continua, fins i tot en la desgràcia.

Siset ha dit...

Res no és mesquí, segons Salvat-Papasseit.
Segons l'autor del poema, res no és mesquí, res no s'ha de mirar des d'un punt de vista pessimista. No hi ha res que sigui desgraciat, tot i la contraposició de les imatges que es van presentant al llarg del vídeo. Està clar que aquesta mena d'antítesis entre lletra del poema i imatges està feta expressament. Potser aquí es compleix la llei de "qui veu l'ampolla mig buida" i "qui la veu mig plena" és a dir, qui és optimista i qui és pessimista.
Personalment, jo em decanto pel que diu el poema de Salvat, ja que si bé és cert que, malauradament, la realitat és la que mostra el vídeo, cal sempre entrendre aquesta realitat des d'un punt de vista optimista, encara que sigui tan sols per superar i anar endavant.
Tot i això, sempre cal entendre, comprendre i acceptar la crua realitat que mostra el vídeo. La mar, el far i les gavines del principi, elements presents en l'obra de Salvat, inicien un vídeo que a mesura que avança va presentant imatges com ara el txapapote, la contaminació de les fàbriques, la mort d'animals, la realitat de la pobresa, l'acció militar, l'envelliment, els atemptats i les bombes, finalitzant aquest vídeo amb una imatge de la Terra, que va rotant, mostrant que, visquem on visquem, sempre trobarem desgràcies.
Això sí, res no és mesquí.

Marta ha dit...

És impactant la primera imatge del far, realment és preciosa. He de nombrar la tria d'imatges i de videos que fa servir per representar aquest poema "Res no es Mesquí" de Salvat-Papasseit, que ens reflexa molt bé el sentit del poema.
Aquest poema predomina per l'optimisme de la realitat. El fet de veure tot allò que passa amb bons ulls, si és possible amb un somriure. Evidentment aquest món està dotat de forces catàstrofes, que per desgràcia no podem aturar, però aquest poema ens anima a veure el cantó bonic, dolç, alegre d'aquests desastres, per més que ens costi reconeixe'l.
La vida està feta per viure-la al màxim, i està feta a mida de tots, però costa i res no és fàcil. Pot ser a vegades deuriem fer una petita pausa i aturar-nos, reflexionar nosaltres mateixos sobre la vida, que està feta així i que segurament intenta fer-nos feliços. I el fet de poder gaudir d'ella, hauriem d'agraïr-ho. També pensar que les coses dolentes venen quan han de venir, sense cap mala intenció.

Anònim ha dit...

És un poema molt bonic, i a més les imatges que surten li donen molta força.
Es veuen les catàstrofes que estan passant al nostre món, com la contaminació, la guerra i les seves conseqüències com tanta gent morta i nens ferist, la fam del tercer món i de gent que ho perd tot, en catàstrofes naturals, que ara només li queda la pobressa, també es veu la dura tercera edat, les prostitutes del carrer...
A més al convertir el poema en una cançó lenta ho fa tot mé sensible.
En fi, aquest video del poema et fa obrir una mica els ulls i veure que passa dia rere dia en el nostre univers, ple de penes i tristeses, i fa que apreciem molt més tot el que ens envolta que no està gens malament i aprenguem més a valorar el que tenim.
Malgrat tots els problemes, la vida continua.
Escrit per Càndida