Sebastià Sánchez Juan, nascut a Barcelona el 10 de novembre de 1904, es distingí des de joveníssim com a poeta sota el pseudònim de "David Cristià". Va col·laborar amb Pompeu Fabra a l'Institut d'Estudis Catalans. Va ser inclòs en el cens de professors de català de la Generalitat de Catalunya, feina que va exercir tota la vida, especialment com a "corrector d'estil", i que no va deixar ni tan sols quan, per imperatius de l'economia familiar, la seva ocupació oficial va ser la de funcionari del Ministeri d'Informació i Turisme. Va obtenir la viola d'or i argent en els Jocs Florals de Barcelona de 1936 i el primer Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana l'any 1951. El 1931 es va casar amb Maria Bosch, i en va tenir nou fills.
Tenim a les mans allò que per ell era més essencial: la seva poesia. La poesia era tota la seva vida real: la resta eren circumstàncies passatgeres, que ell no sempre dominava, perquè no se sentia cridat a actuar en aquest món, sinó només a contemplar-lo des d’una talaia molt alta i a contar el que veia, tan diferent del que veien els qui eren “allà baix”.
No cal dir que la muller i els fills també van ser essencials en la seva vida: la muller va ser sempre el punt ferm (la “dona forta”) al qual ell s’agafava en mig de grans vacil·lacions. Els fills també els estimava com a reflex de la mare i d’ell mateix: només que fèiem massa soroll, sobretot quan érem petits. Però tots nou (n’hem recollit el testimoni) vam poder gaudir, en el seu moment, d’un diàleg fructífer amb el pare.
Altres punts ferms en la seva vida van ser la fe, la ciutat de Barcelona (que altres troben tan prosaica) amb tota la seva varietat de gent, i el llenguatge com a tal, que no sols havia de “fer goig” en la poesia, sinó en tota la vida (precisament perquè no volia separar l’una de l’altra).
Tots els amics i les amigues
ens hem donat la llum al cor.
El temps fa mel a les bigues
i serradures d’or.
Casa de somnis inefables,
que fou de pescadors antics,
d’on potser treien els diables
amb salpasses i crucifix.
Cambres de dalt amb calaixeres,
com clavecins d’or vell intern,
amb una olor de primaveres
més pura en els matins d’hivern.
Pintures fràgilment madures,
finestra al mar i sostre oblic:
l’ona hi deixà ses altures;
els trens, llur niu d’ocellic.
El piano té pols de trena,
tan fina com la son que fa.
L’amistat ens vessa a veu plena
i la mà és música a la mà.
Aquest poema m’agrada perquè al llegir-lo se’m passa pel cap la imatge, en un temps futur, d’una casa a la bora de la platja, amb un toc de disseny mariner, reunida amb els millors amics i amigues que tinc ara, tot feliços i passant-lo d’allò més bé, plens de somnis encara per complir.
Com si a les cambres de dalt amb calaixeres, nosaltres hi guardéssim els nostres millors redords junts, i les pintures fràgilment madures siguéssin les nostres fotografíes de temps enrere, quan la maduressa encara es passejava aprop nostre. Mirant el mar per una finestra, veiem lo lluny que estem de tota la resta del món, tocant una cançó amb un vell piano sentim la música tan aprop com ens sentim els uns dels altres.
Bibliografía: -http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/sanchez-juan.htm#Casa%20de%20Badalona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada