Redescobrint Salvat a Londres

Aquest cap de setmana he estat a Londres. Una visita breu, de cortesia.

Londres és una de les capitals europees culturals més importants, una d’aquelles ciutats cosmopolites que serien tan admirades per als noucentistes: museus gratuïts, jardins immaculats, carrers nets i ordenats, cases i pisos que respecten l’espai (com si es tractés d’un cànon artístic), etc.

Una ciutat on pots trobar poemes xinesos al mig del metro, entre altres poemes o obres d'art.

Durant la meva estada a Londres he pogut veure, molt de passada, alguns dels monuments més emblemàtics de la ciutat. Tanmateix, quan ja havia visitat aquest gruix, diumenge al matí, hi vaig redescobrir L’irradiador del port i les gavines. Després de veure per fora la fortalesa de Londres, ens vam apropar al riu Tamesis. Allà, enclavats, hi havia el museu marítim i s’hi podien apreciar vaixells enormes, d’artilleria, emmarcats per edificis moderns i gavines que voleiaven per aquells indrets. No me’n vaig poder estar i vaig fer unes quantes fotografies. Vaig veure clar el poema d’inici del llibre:

S’estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines.

Modernitat –vaixells, però més encara els edificis– convivien en perfecta harmonia amb les gavines i altres ocells. El poema, i el llibre, adquiria un nou sentit, més, si tenim en compte, que em trobava fora de casa.

Un cop realitzades les fotografies, vam pujar al pont Tower Bridge i vam baixar a l’altra banda del port. A prop de l’entrada del museu marítim, em vaig tornar a parar. Unes gavines estaven assegudes a la taulada de la caseta de venda de tiquets, amb els vaixells i la ciutat al darrere i amb unes bombetes al davant. No era el far del llibre, però sí que hi tenia relació, ja que el cap i a la fi l’irradiador és una gran bombeta que il·lumina el port. En aquest cas, il·luminaven els vaixells. Ho vaig trobar sublim. Noranta anys més tard de la publicació del llibre i encara podia veure el paisatge de Salvat-Papasseit.

Per acabar-ho d'adobar, la sort em va portar a contemplar una estàtua sense importància, però que seria cabdal en la figura del poeta: un guerrer modern que batalla constantment, igual que Salvat-Papasseit.

És així com al matí d’un diumenge la modernitat es va barrejar amb la tradició, mostrant-me que podien conviure perfectament, sense cap problema ni sense haver de decidir-se’n només per una. I és potser en aquest punt on radica la importància d’aquest llibre, malgrat que després hi puguem trobar altres temàtiques.

De vegades, enfoquem molt les obres literàries en el seu context i som incapaços de fer-ne una lectura que vagi més enllà de l’estrictament literària. És evident que el llibre de L’irradiador del port i les gavines és més profund que tot això, entre altres coses, perquè està ple de petites experiències humanes que esdevenen universals. Tanmateix, fer-ne una lectura d’aquesta mena també és força interessant i certifica que el llibre més antic de tots pot ser el més modern de tots.

Aquest ha estat el meu petit homenatge a Salvat. Buscant pel you tube, n’he pogut veure d’altres. Us deixo aquest poema "Res no és mesquí" de L’irradiador del port i les gavines que ja vam tractar. Us sembla que Salvat donaria aquest sentit al poema? Jo em quedaria amb l’optimisme de l’última imatge, en el sentit que ens diu que malgrat tot, la vida continua i res és mesquí.