Un prometatge

Gènere: Teatre
Autor: Anton Txèkhov
Estrenada (per primer cop): al teatre imperial Maly de Moscou el 20 de febrer de 1891
Traductor: Joan Oliver
Versió traduïda: Un prometatge. Les tres germanes

L'obra ens presenta a un personatge afonat física i moralment, que va fer la petició d'una veïna seva, i a partir d'aquí es presenten una sèrie de situacions ridícules i tràgiques que faran arrancar la risa del lector. Es podria dir que "Un prometatge" reflecteix el gran geni de Txèkhov per a crear personatges i ens exposa la vanitat i estupidesa humanes.


(Volia posar un vídeo, un fragment o una imatge però no n'he trobat cap)

Comentari de la pel·lícula "Un chien andalou" de Luis Buñuel i Salvador Dalí

La veritat es que el curt m'ha semblat una mica "heavy".
Per veure fins a quin punt sabia analitzar una imatge o en aquest cas un video havia llegit només una part de la teva explicació on encara no parlaves d'ell, hi e descobert que no m'entero de res!:D
M'havia fet una hipótesis (perquè ja m'havien comentat que era dificil) sobre la simbologia i el significat i funció de les imatges i al llegir la teva explicació sobre el surrealisme..M'he quedat a quadres, perquè jo anaba totalment encaminada a l'inreves, jo enfocaba el video cap a l'erotisme salvatge (per dir-ho aixi) o violent com el sadomasoquisme, i havia pensat que a la noia que atropellen l'havia deixat cega aquest noi per plaer..
Com podras veure..patètic. Ha sigut un divertit contrast d'experiències! M'agradaria si pot ser que en parlem una mica a classe per contrastar opinions sobre els videos!
Nota: Podeu veure la pel·lícula a l'entrada "cinema surrealista" editada al mes de febrer.

Comentari sobre el video de poema comentat de Joan salvat-papasseit.

La veritat es que m'ha sobtat molt el video que s'incorpora al poema, ja que mostra elements molt avant-guardistes, i no m'e l'esperaba aixi.
Mostra moltes imatges com les gavines, el far, la maquinària.. I he vist -no se si era l'intenció de qui a afegit les imatges al poema recitat- que algunes de les imatges afegides al video donen una pinzellada de tragèdia, donant com a sentiment universal la melancolia, o tristesa.( Animals morts o ferits, nens sense recursos, tragèdies per l'acció directe dels humans com el "chapapote" etc.)

Aniversari Siset

I, és que no parem gens ni mica. De festa en festa. Avui és l'aniversari del Siset i els cronistes el volem felicitar!!!!Ja té 18 anys i està molt content perquè se sent molt gran: diu que ja podrà signar el paper que el missatger dóna com a comprovant dels llibres quan se'ls compra per correu!!!Els nostres cronistes creixen i es fan grans, però, vaja, no perden la il·lusió!

En fi, Siset, que puguis celebrar els teus 18 anyets amb molta alegria i ens facis moltes cròniques!

MOLTES FELICITATS!!!!!!!!

La gesta dels estels

La gesta dels estels (1922): És una síntesi de les propostes elaborades al llibre L'irradiador del port i les gavines. S'eliminen les referències maquinistes i s'amplien les simbòliques, per ex. "la gavina".

FRAGMENT

DIVISA

L’estel d’un esguard
i el d’una senyera,
la guerra i l’amar:
la sal de la terra.
Al llavi una flor
i l’espasa ferma.

DIVISA

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.


(D'aquest tampoc no he trobat gaire cosa :(... et poso el que he trobat)

Caires Vius

Caires vius (1907) Novel·la de Víctor Català.

(Gemma no hi ha res! M'he tornat boja buscant coses, porto una hora buscant informació del llibre i dissabte igual però només surt esmentat amb l'any així que és el que poso.)

El cant dels mesos, Víctor Català

Aquesta és Caterina Albert (Víctor Català) , amb la portada del seu millor llibre, Solitud.

El cant dels mesos el va publicar l'any 1901, per tant va ser el seu primer llibre: és un recull de versos.És un llibre en certa manera unitari: dotze poemes inspirats, com va escriure Maragall, en el sentiment de la naturalesa en cadascun dels mesos de l'any. Seguint la manera de fer de la poesia vitalista. Allò que aparentment és un cicle es converteix, més aviat, en un procés que comença amb el cant a la vida oculta dins la terra i acaba cantant una altra vida, la de l'esperit, en un procés d'elevació, que, a l'hora de la veritat, no correspon a l'harmonisme maragallià, monista, integrador, sinó a la successió d'elements antitètics.

La seva àvia havia mort l'any 99, i en l'estiu següent, per raó del dol, encara sortíen menys que mai de casa. Un matrimoni amic seu, però, va venir a fer-los companyia. Un dia, estava ella escrivint, va acostar-se-li la senyora. Li preguntà què feia. Eren els "Cants dels mesos". Els hi va llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-li, no els hi va refusar. I al cap d'un mes de ser fora, la senyora va escriure-li: "Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui'm quin nom d'autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu." I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Ella, aleshores, treballava en una novel.la, que no ha acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Va refugiar-se en aquest nom. Heu's ací l'origen del seu pseudònim. Joan Maragall va fer una crítica del llibre i va crear molta expectativa. A partir d'aquí van mantenir una constant correspondència (més de vint cartes cada un entre 1902 i 1911).

Informació trobada a : www.mallorcaweb.com

Poemes en ondes hertzianes - Joan Salvat Papasseit

Poemes en ondes hertzianes va ser un dels seus primers llibres que va publicar en 1919 i 1921 junt amb L'irradiador del port i les gavines. Contenen poemes. Aquí us copio un poema que perany a aquest llibre. Aquest poema, respecte a la representació, és semblan al de Marxa Nupcial de L'irradiador del port i les gavines. Fa un us del cal.ligrama, i trenca amb els signes de puntuació, fa espais molt destacats, i a la vegada que es recita el poema el trobem representat amb formes, dibuixos, etc. Com per exemple: ARC DE TRIOMF (aquestes tres paraules fan forma de cemicercle com un arc, representa el que diu).


P.D: Després de portar dos dies buscan, només he trobat això tant de la novel.la com del poema. Suposo que al ser antics no es troba gaire informació i gaire referències.

Un film 300 metres - Victor Català

Un film 300 metres - Victor Català

Va ser una novel.la que va escriure Victor Català, s'ha trobat només el seu editorial: Edicions 62; Península i només queda un exemplar. No surt representada la tapa de la novel.la (no he trobat cap dada més del llibre).

Josep Palau i Fabre, petit homenatge

Ahir, dissabte dia 23 de febrer de 2008, va morir un dels grans poetes que encara teníem viu: Josep Palau i Fabre. I curiosament a l'última classe de literatura vam tractar el seu nom de passada, quan parlàvem de la literatura que s'havia produït a Catalunya després de la Guerra Civil. El seu nom apareixia necessàriament, ja que la revista Poesia fundada per ell el 1944 va ser una plataforma molt important en aquells anys per a molts escriptors (Carles Riba, J.V. Foix o Salvador Espriu). Anys després, també va ser un dels fundadors de la revista Ariel (1946-1951) i va col·laborar també en al revista Dau al set.

Fins l'últim moment, va estar escrivint. La seva obra més coneguda, però, és Poemes de l'alquimista, poemes que ha anat revisant i reelaborant al llarg de la seva vida. Per a més informació de la seva obra, podeu visitar la pàgina de l'AELC: http://www.escriptors.cat/autors/palaufabrej/index.php

BEATUS ILLE...

Sortós qui sense seny ha travessat el mar

i ha conegut el món de l'una banda a l'altra:
qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.

Sortós qui com un foll...

(L'alienat, Josep Palau i Fabre)

Sortosos nosaltres per haver conegut la seva obra, per deixar-nos ser folls mentre el llegíem.

Óssa menor, Joan Salvat-Papasseit

óssa menor
1925



NOCTURN PER A ACORDIÓ

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa:
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una fandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.


L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA

A Jordi López-Batllori

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l'ésser fuster:
-serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.

¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n'enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.

I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.

I encara més
si us deia l'ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!


ARQUER D'AMOR

Si et veia la sina
veia dos fitons;
oh, deixa'm, amiga,
que provi el meu pols.

Si un pit et sagnava,
beuria ta sang;
si et sagnava l'altre,
amb les dues mans.

Obre ben bé els braços
i acluca bé els ulls:
si la carn no es bada
la vida s'esmuny.

Quan sentis ma boca
aguanta l'alè-
t'estremiràs tota
i és quan jo et prendré.

Amiga, la vida
és una cançó.
Jo canto ta sina,
arqueret d'amor.


LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC

Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! - em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:
-No et deixaré
et diré el nom d'amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.


JUNY

Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.
Cada noia fadrina demanarà un promès,
l'algàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s'esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d'artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se'n els precs
-i el teu
si t'atrevies
que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.


PROVERBI

Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.



Óssa Menor,fi dels poemas d’avantguarda, 1925, amb dibuixos de Josep Obiols, on el poeta deixa de banda el fet quotidià per ficar-se dins l’angústia i la proximitat de la mort.

Aquest poemari es va publicar el 1925, en edició pòstuma. Joaquim Molas, en el pròleg a l'edició de 1978 (Ariel, Clàsics Catalans, 2), diu que Óssa menor "Tanca amb un cert desordre tot el procés salvatià. De fet, és una mena de magatzem que recull una colla de poemes de diverses èpoques o, almenys, de diversa intenció"


La portada no correspon amb óssa menor però al no trobar cap d'aquest, he posat la poesia i prosa, l'obra completa.

Informació trobada a www.mallorcaweb.com

Els moviments avantguardistes responen a uns objectius comuns que poden resumir-se en tres punts:
-Destrucció de la tradició anterior.
-Provocació com l'arma més eficaç per crear un antiart i una de les pràctiques més genuïnes de les avantguardes, propagandística i programàtica alhora.
-La recerca de noves formes artístiques, en la línea de valorar l'originalitat com a base de la modernitat.

Salvat Papasseit, Joan
1894-1924. Va essser el més emblemàtic dels poetes catalans.
Tot d'una mostrà les seves inquietuts avanguardistes com impulsor de revistes literàries de vida efímera “Un enemic del poble” (1917), “Arc voltaic” (1921) i “Proa” (1921).
Al 1920 va divulgar el seu manifest futurista “Contra els poetes en minúscula” mostrat així un moment d'entusiasme avantguardista amb les obres “Poemes en ones hertzianes”(1919), “L'irriador del port i les gavines” (1921). Però després va fer uns canvis cap a les formes més tradicionals, la poesía popular, amb les obres: “El poema de la rosa als llavis” (1923) considerat un dels més grans llibres de la poesia eròtica europea, i “Ússa menor”(1925), publicat pòstumament. Salvat- Papasseit va morir a Barcelona, víctima de tuberculosis.
El poema de la rosa als llavis
Aquest llibre és la narració emocionada d'una experiència amorosa i eròtica que descriu els moviments més íntims d'unes imatges netes i luminoses.
El poema unitari està compost per trenta-un poemes distribuïts en una introducció i vint seccions d'extensió desigual, autònomes però interdependents.
També el poema es pot dividir en dos àmbits diferents que mantenen punts de contacte:
L'àmbit líric en el qual s'explica el procés d'una història amorosa com: l'aprenentatgee amorós, els peparatius de la comunió amorosa, etc...
L'àmbit líric en el qual el poeta descriu la seva alegria exultant.
I l'estructura del llibre en dos blocs:
L'amor és sotmés a un procés de sacralització que confereix una dimensió quasi mística a l'amor que està vivint.
L'estimada és comparada insistentment amb la naturalesa, sobretot amb les flors, per tal d'exaltar-ne la bellesa.
I finalment hi ha com a tercer apartat, un apèndix de la narració amorosa en el qual, un cop acabada la història, els amants que s'han de separar, es prometen fidelitat i mostren el seu enyorament.
En aquest llibre els elements avantguardistes cal destacar els dos cal·ligrames que recorren a diferents tipus de lletra i sobretot al color de la tinta com a elements simbòlics i decoratius, així com la forma que dibuixen i el significat que ténen.

Obres

(castellà)
Glosas de un socialista (1916)
Humo de fábrica (1918)

Poesia
Poemes en ondes hertzianes (1919)
L'irradiador del Port i les gavines (1921)
Les conspiracions (1922)
La gesta dels estels (1922)
El poema de La rosa als llavis (1923)
Óssa Menor (1925, edició pòstuma)

Drames rurals

Víctor Català (1869-1966) é-Caterina Albert, es coneguda principalment per la seva novel·la Solitud (1905).

Deixant de banda aquesta obra, l'aportació més decisiva de Víctor Català a la literatura catalana és el "drama rural", que defineix les característiques essencials de la primera etapa de la seva narrativa: Drames rurals (1902).

El tret dominant del "drama rural" és possiblement la intensitat corprenedora, que desemboca, sovint, en una situació límit.

L'autora elimina tota retòrica,manera gairebé impassible al punt de vista dominant, que acostuma a ser el del personatge marginat pel grup social; sempre mancada de la més elemental humanitat, que, a vegades, arriba a ser d'una gran crueltat.

Amb Drames rurals( i d'altres com Caires vius), intentà adaptar-se als nous gustos literàris.

Narrativa breu
Drames rurals. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1902 / Barcelona: Selecta, 1948 / Barcelona: Barcanova, 1992 [edició escolar amb anotacions de Núria Nardi].

LA LITERATURA MODERNISTA. Narrativa.
Les tendències literàries que sorgiren durant el modernisme afectaren tots els gèneres, des de la poesia a l'assaig.

El gènere, però, que mostrà d'una manera més interessant l'evolució i la diversificació literària fou el conte, que, a més, fou conreat per pràcticament tots els autors i aconseguí algunes de les mostres de més qualitat de la literatura del moment. Per aquests motius, i donada la dificultat que tenim, a causa de les limitacions d'espai que ens imposem per equilibrar els temes, per a veure amb més amplitud la literatura de cada període, ens centrarem en aquest gènere.Llegirem únicament tres narracions. Les dues primeres corresponen a l'anomenat ruralisme, que fou la tendència quantitativament més conreada i que representa millor alguns aspectes definidors de l'esperit d'un ampli sector dels modernistes. La darrera narració, que podríem situar entre el realisme i el decadentisme, és un bon exemple d'un vessant més refinat i especialment suggerent, que tingué també una acollida i una continuïtat remarcable entre els escriptors i el públic.
Així presentava Víctor Català una de les primeres mostres del ruralisme:

Text 2

Oh tu, escaient damisel.la ciutadana, de posat senyorivol.la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos[...] perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat, perdona'm, oh tu, damisel.la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter.Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l'enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives, unes inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet.[...]Mes, potser algun dia[...] escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres[...]Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre, ni tu deus ésser cap Isabel d'Hongria per recrear-te en l'esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.Víctor Català: "Prec", pròleg a Drames rurals, 1902

Redescobrint Salvat a Londres

Aquest cap de setmana he estat a Londres. Una visita breu, de cortesia.

Londres és una de les capitals europees culturals més importants, una d’aquelles ciutats cosmopolites que serien tan admirades per als noucentistes: museus gratuïts, jardins immaculats, carrers nets i ordenats, cases i pisos que respecten l’espai (com si es tractés d’un cànon artístic), etc.

Una ciutat on pots trobar poemes xinesos al mig del metro, entre altres poemes o obres d'art.

Durant la meva estada a Londres he pogut veure, molt de passada, alguns dels monuments més emblemàtics de la ciutat. Tanmateix, quan ja havia visitat aquest gruix, diumenge al matí, hi vaig redescobrir L’irradiador del port i les gavines. Després de veure per fora la fortalesa de Londres, ens vam apropar al riu Tamesis. Allà, enclavats, hi havia el museu marítim i s’hi podien apreciar vaixells enormes, d’artilleria, emmarcats per edificis moderns i gavines que voleiaven per aquells indrets. No me’n vaig poder estar i vaig fer unes quantes fotografies. Vaig veure clar el poema d’inici del llibre:

S’estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines.

Modernitat –vaixells, però més encara els edificis– convivien en perfecta harmonia amb les gavines i altres ocells. El poema, i el llibre, adquiria un nou sentit, més, si tenim en compte, que em trobava fora de casa.

Un cop realitzades les fotografies, vam pujar al pont Tower Bridge i vam baixar a l’altra banda del port. A prop de l’entrada del museu marítim, em vaig tornar a parar. Unes gavines estaven assegudes a la taulada de la caseta de venda de tiquets, amb els vaixells i la ciutat al darrere i amb unes bombetes al davant. No era el far del llibre, però sí que hi tenia relació, ja que el cap i a la fi l’irradiador és una gran bombeta que il·lumina el port. En aquest cas, il·luminaven els vaixells. Ho vaig trobar sublim. Noranta anys més tard de la publicació del llibre i encara podia veure el paisatge de Salvat-Papasseit.

Per acabar-ho d'adobar, la sort em va portar a contemplar una estàtua sense importància, però que seria cabdal en la figura del poeta: un guerrer modern que batalla constantment, igual que Salvat-Papasseit.

És així com al matí d’un diumenge la modernitat es va barrejar amb la tradició, mostrant-me que podien conviure perfectament, sense cap problema ni sense haver de decidir-se’n només per una. I és potser en aquest punt on radica la importància d’aquest llibre, malgrat que després hi puguem trobar altres temàtiques.

De vegades, enfoquem molt les obres literàries en el seu context i som incapaços de fer-ne una lectura que vagi més enllà de l’estrictament literària. És evident que el llibre de L’irradiador del port i les gavines és més profund que tot això, entre altres coses, perquè està ple de petites experiències humanes que esdevenen universals. Tanmateix, fer-ne una lectura d’aquesta mena també és força interessant i certifica que el llibre més antic de tots pot ser el més modern de tots.

Aquest ha estat el meu petit homenatge a Salvat. Buscant pel you tube, n’he pogut veure d’altres. Us deixo aquest poema "Res no és mesquí" de L’irradiador del port i les gavines que ja vam tractar. Us sembla que Salvat donaria aquest sentit al poema? Jo em quedaria amb l’optimisme de l’última imatge, en el sentit que ens diu que malgrat tot, la vida continua i res és mesquí.

Poema kosovar

I per celebrar una nova proclamació de la democràcia, un poema de Kosovo.

Kosovo
Aquella era la guerra,
era patir,
era plorar,
era demanar a crits
una mica de pau
i una mica d'amor.
I em sentia vençut,
vençut de tant dolor,
tanta angústia,
tants plors.
Perquè érem com una pila de rates
a tocar del penya-segat,
perquè era esgarrifós veure un soldat
abandonar la lluita amb una bala
marcant la seva fi.
I em sentia vençut,
però vaig seguir lluitant,
fins perdre l'alè,
fins que em vaig quedar sense forces.
Ja no per la causa,
ni pel meu país,
tan sols volia tornar,
contemplar almenys una vegada més
una tèbia i tranquil·la alba,
omplir-me els pulmons d'aire pur
i no d'aroma a pólvora,
rentar-me el rostre amb aigua fresca,
i no amb llàgrimes
Veure de nou al la meva gent,
tal i com jo els recordava.
Veure a la meva gent!!!
Dormia cada nit
amb l'esperança que l'endemà
seria el dia del meu retorn.

[Anònim]

Les conspiracions de Salvat-Papasseit

Les conspiracions és una obra de Joan Salvat-Papasseit publicada el 1922 per la Llibreria Nacional Catalana. Aquesta obra és un recull de poemes escrits al sanatori de La Fuenfría, plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya, i per tant, de molta inspiració nacionalista.

Salvat va enviar des del sanatori cartes tant a Salvador Miquel (a qui Salvat li dedica "Poema sense acabar") com a la seva germana Núria. En una d'elles, els informà que havia escrit uns versos que ha titulat Les conspiracions : "Són versos de guerra contra Castella. Què hi farem; per què em deixen tantes hores aquí, barrina, que barrina... Jo, per no perdre el temps, he conspirat", segons deia el mateix Salvat.

De Les conspiracions cal destacar-ne "Visió del Guadarrama" i "L'epifania a Castella".

"Visió del Guadarrama"
Serra ferrenya i aspra!

D'aquí on jo ara la veig,

sembla un rei castellà

que jagués

amb l'espasa al costat,

sota mantell d'ermini.

Sembla un rei i un gegant,

però jeu.

-Té un abís als seus peus

de terra calcigada.

Castella, el Guadarrama:

posta d'or

però posta segura

d'un vent que haveu sigut!

Dormiu la vostra sort:

deixeu pas

als hispans que ara avancen.

Catalans! tots en peu,

l'Escorial deixem-los

per trofeu:

que ara serem nosaltres

qui plantarà les tendes.
De tant pecar el rei jeu.

D'aquesta "Visió del Guadarrama" en destaco com Salvat diu sense embuts allò que pensa, en una de les seves "conspiracions". En aquest poema, centrat en la Serra del Guadarrama, de la qual se'n pot veure una imatge a la part superior-, es fa una crítica a les males accions del Rei i del Govern de Madrid, fent, a més, una crida als catalans a movilitzar-se. En aquest poema Salvat mostra la seva exaltació nacionalista, interpretant fins i tot el seu desig de deixar de formar part del Regne d'Espanya. Segons el meu punt de vista, Salvat aquí, des d'un punt de vista totalment subjectiu, declara que Espanya es quedi els seus monuments (l'Escorial), mentre que els catalans ja farem el nostre camí. Per separat.

L'Escorial que apareix es refereix a un palau fortificat -ara monestir i museu- que es troba a la Comunitat de Madrid, on hi ha enterrats tots els monarques espanyols des de 1504, a excepció de Felip V i la seva dona.

Font: http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=2623

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/papasseit/conspiracions.html

Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (Víctor Català)

Llibre Blanc-Policromi-Tríptic és una obra de Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert.

El Llibre Blanc el publicà l'Editorial Il·lustració Catalana, a Barcelona, l'any 1905.

D'aquesta obra de la famosa autora de Solitud, publicada el mateix any que el Llibre Blanc, cal destacar-ne el poema "L'ungit".

"L'ungit"
Du el cap com un barder; sota les celles

lluu una espurna en un cau entenebrit,

i d'alt a baix, lo pit,

pel trau d'un pellingot esqueixalat

va ensenyant lliurement al sol i al vent,

com un tros de penyal,

que s'ha anat endurint serenament.

Lo gran garrot al puny,

al llavi sec un mot de prec o un gruny

-segons l'humor o el lloc-,

va endavant, ni apressat ni poc a poc,

com si no l'empenyés cap fantasia,

ni tingués por d'errar-se de camí...

i a son pas va collint, de nit i dia,

l'almoina generosa o exigida

-lo fruit santament trist,

de l'humana feblesa-.

No té Déu, ni té pàtria, ni té llar...

no té res del que tenen altres homes,

i amb tot, ell viu feliç.

Ell viu feliç i sol,

com una estranya planta sens arrel,

sens baf de terra ni neguit de cel.

I el món li fa un acatament

somrient amb basarda,

com si passés quelcom omnipotent

i sacri enmig dels segles...

quelcom real i fantasiós,

quelcom petit i grandiós,

que no és ben hom i és més que l'hom...

Un ésser lliure!

D'aquest poema en destacaria dos versos que em criden l'atenció, ambdós en el primer paràgraf.

El vers "Du el cap com un barder" es refereix al conjunt dels vegetals llenyosos que componen una bardissa. Així doncs, es pot interpretar que el personatge del poema porta el cap mal pentinat.

Del vers "i d’alt a baix, lo pit, pel trau d’un pellingot esqueixalat" interpreto que parla d'una peça de roba trencada, un "pellingot esqueixalat", roba esparracada.

A trets generals, del poema en destacaria la vivesa descripció, amb una adjectivació força abundant, descrivint des del físic de "l'ésser" fins a la seva manera de viure. Al final, el vers que tanca el poema, destaca per la seva proclamació i la seva contundència: "Un ésser lliure!"

Font: http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/novel.la-i-teatre/catala.html

l'Irradiador del port i les gavines.

Vaig dir que m'ho intentaria currar, doncs bé amb totes les emocions que tinc ultimament no se si m'ha quedat prou bé,però a mi m'agrada.

El que vaig trobar més simpàtic es que el dibuix està fet amb una figureta de "peñiscola".

Sempre que la veia em recordaba que havia de llegir el llibre, i ja que vas demanar que fos original, vaig pensar, perquè no?.

Aqui teniu la meva portada, amb les seves gavines, el port, un far i si us fixeu a l'esquerra, tenim a Joan Salvat papasseit observant el mar, passant desapercebut al costat del gegant far i les gavines que el vorejen intnentant trobar menjar.(Tamnbé tenim dos peixos)

Portada: L'irradiador del port de les gavines

El títol l'he fet d'aquesta manera intentant possar-li una miqueta d'originalitat, també pensant en en la forma dels poemes del seu llibre Poemes en ondes arzianes.
Amb els dibuixos vull representar lo que diu el títol entre d'altres coses; per exemple, el far que il.lumina el moll de fusta i la gavina representen el títol del llibre, el cant de la gavina representa que el llibre va ser escrit en un món cançoner, l'estel surt a un dels poemes d'aquest llibre, i gotes de sang és un poema escrit en onda arziana.
L'he fet a mà perquè era més ràpid i per canviar una mica..

L'irradiador del port i les gavines - Joan Salvat-Papasseit

En aquesta imatge us mostro la portada del llibre de L'irradiador del port i les gavines segons la meva inspiració. Al llegir el títol d'aquest llibre, el mot "port" és el que més em va cridar l'atenció, de tot el títol va ser amb la paraula que em vaig quedar. I doncs m'imagino un port on si mires amunt, al cel pots veure com volen les gavines.
He posat una fotografía del port de Torredembarra, un poblet de la platja on jo estiuejo. Aquesta foto la vaig fer la Setmana Santa del 2007, a trenc d'alba, on la sorra era freda, les ones tranquiles, i tot el port es trobava en silenci, sense ningú, només estava jo i el mar, encara que voltessin poques persones per la sorra, la tranquilitat em feia sentir tant bé i tant relaxada, que ni cap ona ni cap persona era capaç de destorbar-me aquella situació.

Aniversari Carmesina

Aquest febrer no parem en celebracions! Tot just l'Aloma feia els 18 anyets, que la Carmesina el dia 14 també els feia! En fi, que tinguis uns 18 anys esplèndids, plens d'alegria! I, esperem, igual que amb l'Aloma, que ens puguis explicar moltes cròniques!

MOLTES FELICITATS!!!!

Aniversari Aloma

El dia 10 de febrer va ser l'aniversari de la nostra cronista Aloma. 18 anys!!! Ja és tota una dona!

Esperem que tinguis uns 18 anys magnífics i que els puguis gaudir moltíssim. Ah, i que també puguis fer moltes cròniques!

MOLTES FELICITATS!!!!!

Portada de L'irradiador i el port de les gavines

Aquesta és la meva portada de L'irradiador i el port de les gavines. Lo meu no són els ordinadors i encara que sembli ximple m'ha costat posar les lletres d'aquesta manera i volia posar més coses però es que no sé :S!

Amb la imatge vull reflectir el que és el port, però he posat aquesta en concret que és veu com una màquina per reflectir el tema del maquinisme. Després per reflectir tot allò dels cal·ligrames he fet el títol amb forma de "gavina", encata que no ho sembli, hehe! Així com en forma de V per simular la tipografia dels cal·ligrames i tal, i al mateix temps les gavines. I per últim he posat el nom de l'autor normal per reflectir alhora el formalisme.

Sintetitzant, amb la portada vull reflectir el port i el tema del maquinisme; amb el títol, les gavines i els cal·ligrames; i amb el nom de l'autor (en forma normal), el formalisme de l'obra.

Tradueixen a l'aranès "Solitud" de Víctor Català

La novel·la Solitud, de l'escriptora catalana Víctor Català (Caterina Albert, 1869-1966), ha estat traduïda a l'aranès, iniciant la col·lecció de clàssics catalans en aquesta llengua, segons que informa el departament de Cultura.
Durant un acte celebrat aquest dilluns, el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras, ha considerat que aquesta traducció suposa "una empenta per a la cultura aranesa", a la vegada que "ens porta a conquistar espais de normalitat, ja que passem d'una etapa militant, heroica, a un espai de normalització". La col·lecció de clàssics catalans en aranès compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes i està editada per Pagès Editors. El Síndic d'Aran, Francesc Xavier Boya, creu que aquesta traducció suposa "un pas important en la recerca de la plenitud de l'aranès com a llengua i cultura".

Font: http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/21534/tradueixen/laranes/solitud/victor/catala.html

Portada de L'irradiador del port i les gavines

L'irradiador del port i les gavines de Joan Salvat-Papasseit.
Portada amb un far de fons, símbol d'aquesta modernitat que regna en els poemes d'aquest llibre de Salvat. A més, el títol del recull de poemes juga amb la dualitat que Salvat utilitza al llarg de les seves obres: el futurisme i formalisme. "L'irradiador del port" es projecta com la llum del mateix far, i "les gavines" dibuixen la forma que simbolitza aquest animal. A més, però, la forma de les paraules pot recordar també les onades del mar, l'element que uneix el far i les gavines, element que, a més, es fa força present en els poemes que Salvat recull en aquest Irradiador.

Així doncs, d'un llibre amb cal·ligrames, una portada amb cal·ligrames; i d'un llibre amb dualitats, una portada amb dualitats.

Carnaval

Aprofito, per disfressar-me de Carmesina, que a part d'anar bonica, i ser una princesa, aniria enjoiada.

M'agradaria perquè tinc aquest personatge al blog, i si el vaig escollir es perquè m'agrada molt l'obra de Tirant lo Blanc, i l'erotisme i sensualitat que representa per Tirant Carmesina.

Aahhh i si poguès representar alguna escena, o la gent s'apigues tant del llibre que amb el minin detall ja s'adonarien de que part del llibre estic representant, sens dubte, portaria un mirall.

L'escena del mirall, es una de les meves preferides, tant del llibre com la pel·licula, si no l'heu vist, aprofiteu aquesta semana santa, si voleu jo us deixo la peli! ( a més, el personatge de tirant a la pel·lícula està força bé!!) :D

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt I treu branques d'una mata,
El casalot del pirata És un ampli gira-sol.

És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic I empaito la masovera,
I entre pineda i garric Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
—O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina.

(De És quan dormo que hi veig clar. Barcelona: Fundació J.V.Foix-Edicions 62, 2004)

Aquest poema es el que més m'ha agradat dels que he trobat, encara que no l'entenc gaire, penso que es un poema "divertit" i molt "visual" perquè mentre l'estaba llegint, visualitzaba les imatges i això em produia una sensació agradable, sobre tot el moment en el que parla de l'ocell que agafa la branca, jo me' l imaginaba fent un niu, en temps de primavera.
Tambè m'agradat el paragraf últim que parla de la lluna, perquè podia visualitzar com anaba afinant-se fins desaparèixer.
Crec que el vocabulari és una mica dificil, però m'agradat la forma d'escriure que tè.
N'he extret el poema de www.escriptors.cat

Carnaval, nois i noies!

Després de gairabé dos anys fent l'assignatura de literatura com a modalitat del meu baxillerat. L'any passat vaig fer literatura castellana i vam llegir el Quijote, així que m'he inspirat i m'agradaria disfressar-me de Cevantes, ha sigut un autor literari que mai se m'ha oblidat el seu nom, i que vam treballar molt l'any passat, i fisicament sempre m'ha fet molta gràcia.
Doncs com podeu veure a la imatge, seria divertit disfressar-se de Cervante. Amb una estoballes al coll que fessin senefes ben voluminoses i que tapessin bé el coll, també un bigoti gris i ben punxegut, també em retiraria tot el sarrell de la cara perque es veiés bé el front, que ell en tenia un molt gran com molt bé observeu a la imatge (hehe). Que us sembla noi, noies i Gemma? Original? Graciós?

Aviam si el carnaval vinent em podria disfressar. Ens podriem disfressar tots d'autors literaris, seria graciós i interessant. Riuriem molt.

Joaquim Folguera

Era fill de Manuel Folguera i Duran. Físicament invàlid, abocà a la literatura una intel•ligència i una cultura excepcionals. En el seu llibre bàsic, Les noves valors de la poesia catalana 1919, partint de les escoles maragalliana i mallorquina, jerarquitza els poetes que configuren l'escola noucentista. Fou una de les figures del grup de La Revista de Josep Maria López–Picó, i alhora impulsà els primers assaigs de l'avantguarda a Catalunya: col•laborà a Trossos i Un Enemic del Poble, i divulgà els noms internacionals d'aquell corrent. Com a poeta assajà un simbolisme intimista, amb l'empremta de Josep Carner i, alhora, algun ressò de Filippo Tomasso Marinetti: Poemes de neguit 1915 i El poema espars 1917. Pòstumament sortiren Poemes 1920, Articles 1920, Traduccions i fragments 1921 i Cartes a Claudi Rodamilans.

Un dels seus poemes és Plany.

PLANY
Per ma dissort ha pres enamorat
aquella dolça dona que tenia
un aire tan humil i aciençat
i un esguard tan obert a germania.
Per ma dissort no em serà prodigat
aquell somriure pur que m’oferia
i romandré de nou desconhortat
al fons de ma profunda doloria.
Per ma dissort ja no serà més ella:
de son amor esdevindrà poruga
i fins dels ulls s’haurà tornat avara.
I jo seré un estrany a sa parpella,
sense que mai, ni per consol, m’enduga
un sol reflex de sa mirada clara.

M’agrada el poema. El poeta expressa molt bé aquest dolor que sent al haver perdut la seva amada, i alhora ens descriu molt bé aquesta dona. I és trist que se l’hagi marxat dels seus braços, ja que reflecteix lo molt que l’estimava.

Cinema surrealista

El segle XX és el segle del cinema, el nou art, que es basa en la imatge en moviment. Per aquest motiu, els nous moviments d'avantguarda es van apropar a aquesta nova manera d'entendre l'art. Així, Joan Salvat-Papasseit, l'escriptor avantguardista català per excel·lència, ja va tractar en els seus poemes el món del cinema. És el cas de "Marxa nupcial" a L'irradiador del port i les gavines (1921). En aquest poema apareixia Edison projectat al costat de Charlot.

Salvat, però, no va ser l'únic a parlar del cinema. L'any 1929 Salvador Dalí i Luis Buñuel van elaborar una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema i, en especial, del surrealisme: Un chien andalou. La pel·lícula, de 17 minuts de durada, trenca amb la moralitat de l'espectador a través d'imatges agressives i remt al món dels somnis i deliris, espais típics del surrealisme.

La pel·lícula comença amb una escena molt famosa i esgarrifant alhora: un home (interpretat pel mateix Luis Buñuel) està afilant les navalles d'afaitar. S'acosta al balcó i veu com un núvol talla la lluna. Després, ell fa el mateix amb l'ull de la dona. Es tracta de tancar la mirada convencional per tal que aflori la mirada interior i apropar-se d'aquesta manera a l'inconscient o subconscient. Segons Buñuel, aquesta escena havia de ser la primera per trencar els esquemes dels espectadors: "para sumergir al espectador en un estado que permitiese la libre asociación de ideas era necesario producirle un choque traumático en el mismo comienzo del filme; por eso lo empezamos con el plano del ojo seccionado, muy eficaz". Una escena brutal que endinsa l'espectador a un món oníric, delirant, sense cap mena de sentit.

Buñuel i Dalí van elaborar el guió amb l'objectiu de perdre el control racional i la lògica del que escrivien, deixant-se portar. Van defugir també de qualsevol significació simbòlica, perquè al cap i a la fi hagués estat una interpretació cultural que negaria el propòsit de la pel·lícula. A més a més, la pel·lícula eliminava tots els esquemes propis de la narrativa fílmica o de qualsevol història.

En resum, una pel·lícula inquietant, on les paraules es queden convertides en imatges sense sentit, talment com si estiguéssim dormint. Un mostra genial del surrealisme.

Per a més informació, podeu consultar els següents webs:

http://es.wikipedia.org/wiki/Un_perro_andaluz

http://www.sensesofcinema.com/contents/cteq/01/12/chien.html

La Fuente - Marcel Duchamp

Bé aquesta obra escultòrica que m’ha tocat comentar és una mica difícil, ja que quan la veig no em fa sentir res, l’únic sentiment que he tingut ha sigut de sorpressa quan l’he vist. Veig un urinari, una mica diferent de com són ara, on l’autor preten demostrar la bellesa d’aquesta escultura trobada en un producte industrial, fent que tingui més usos a part de la seva funció.

No l’ha tocat, expossa l’urinari tal com és, només canviant la posició, la gira sobre la seva part posterior.

Bibliografía:

http://www.minutouno.com/1/hoy/article/34279-La-fuente-de-Marcel-Duchamp/

Noucentisme. Eugeni d'Ors, Text 53

Text 7

Ans d'ahir va tancar-se l'exposició de Belles Arts. Ha permanescut oberta durant un semestre, i encara això és molt per a una exposició. Perquè les Exposicions són, en el nostre existir, mers "episodis". I les Belles Arts, -encara, malgrat la progressiva estetització del viure modern- altres "episodis".
Hi ha ànimes porugues, que temen que amb la inevitable socialització, o millor, Civilització del món, aniria l'art a extrem de ruïna... -No, al contrari. Jo veig talment la Ciutat futura que en ella tots els moviment seran regulats artísticament, seran Belles Arts.
La primera de les Belles Arts serà la Vida.
La segona, el Pensament.
La tercera, el Sentiment.
La quarta, la Lògica.
La quinta, l'Ètica.
La sexta, el Mètode.
La sèptima, la Gimnàstica.
L'octava, l'Abillament.
la novena, la Urbanitat.
la dècima, la Urbanització.
La undècima, la Domesticitat.
la duodècima, la Domesticació.
La tretzava, l'Art de les Cerimònies.
La quatorzava, l'Art de les Festes.
La quinzena, l'Arquitectura.
Només a l'arribar a n'aquest punt, podrà començar-se a
parlar d'Escultura, Pintura, Música i Poesia.
¡Ah! I cal dir que això de la Ciutat futura pot també entendre's per Ciutat interior present. Perquè és dever de cadascú construir-se dins un mateix, a la mida de lo possible una ciutadania, una tan selecta ciutadania com la que desitgi per als seus néts.
Eugeni d'Ors: Glosari, 28-X-1907

Aquest text ens parla d’una visió de la ciutat futura, ens diu que van tancar l’exposició de belles arts després d’haver estat oberta més temps de lo normal (amb això potser ens vol dir que aquesta exposició era molt important o interessant). Segons ell, les ciutats del futur seràn Belles arts. I n’exposà una llista dient l’ordre que tindràn aquestes.

Bé, jo penso tot lo contrari d’ell, precissament el meu pensament de la ciutat futura és com quan ell diu “Hi ha ànimes porugues, que temen que amb la inevitable socialització, o millor, Civilització del món, aniria l'art a extrem de ruïna...”. Doncs seré una ànima poruga, pero veig la realitat. Cada vegada més, aquest el nostre món s’està convertint en un món més trist, on ens estem carregant la natura, on hi ha menys respecte per les coses i les persones, on cada vegada més gent perd el sentit de la vida… Ell, a l’escriure això, estava vivint a una època on la vida era més natural, avui dia tot ha canviat, i potser si jo hagués viscut en els seus temps, pensaria igual que ell, ara mateix també m’agradaria pensar així, però veig que és impossible tal i com estàn les coses.

Josep Maria Junoy

Josep Maria Junoy i Muns va néixer a Barcelona el 1887 i també hi morí el 1955.

Fou un periodista i dibuixant català que de jove va viure a París i va fer dibuixar acudits de costums, anticlericals i de denúncia social.

Va ser, a més, un dels introductors de la poesia avantguardista a Catalunya i dirigí la revista avantguardista Trossos. Junoy també va col·laborar, entre d'altres, a La Publicitat i a La Veu de Catalunya.
Cap a l'any 1930 Junoy es convertí al catolicisme i es decantà cap al neoclassicisme estètic i cap a l'apologètica en religió. Per aquesta raó va donar suport a Francisco Franco durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Després de la Guerra Junoy va escriure tan sols en castellà.

De la seva obra poètica caldria destacar els poemes següents: Poema a Guynemer (1915) i Poemes i cal·ligrames (1920).

Al Poema a Guynemer apareix un cal·ligrama amb el text "Ciel de France" i "Dins de l'avió mortalment ferit per l'espai hi brunzeix encara el lluent cor del motor més l'ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles".

Aquest cal·ligrama fou el primer que es va fer en català, de tema avantguardista, i que està dedicat a un pilot d'aviació francès, Guynemer, mort en combat.

Pel que fa a l'estil en destacaria que els mots "Ciel de France" estan fets amb puntets, que la paraula "Ciel" està orientada cap amunt i "France" cap avall, mentre que "De" està centrada.

La forma d'essa que dibuixa el cal·ligrama suggereix un final tràgic, un camí cap al cel, la mort del pilot. Prova d'això són les paraules del text central "(...) mortalment ferit (...)" i "(...) l'ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles (...)", entenent les estrelles com el camí cap al cel. Tot i això la essa, tan estilitzada i harmoniosa, no ens parla de dolor, sinó de transit, de canvi, potser de final tràgic, però feliç: el pilot mor volant.

Es pot relacionar aquest cal·ligrama -de l'any 1915- amb la I Guerra Mundial (1914-1918). En aquest conflicte bèl·lic els avions per primera vegada participaren com a "arma de guerra". Potser Junoy es referix a un aviador, Guynemer, mort en el front francès.

Personalment, trobo que la idea està molt ben trobada i el joc dibuix-text és molt encertat. El missatge, metafòric i tot "(...) hi brunzeix encara el lluent cor del motor (...)", crec que està molt ben triat.

Fonts: http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Junoy_i_Muns

http://esmeeeu.spaces.live.com/?_c11_BlogPart_BlogPart=blogview&_c=BlogPart&partqs=amonth%3D8%26ayear%3D2007

Disfressa literària

Bé, jo em disfressaria de Shakespeare perquè és un personatge estrafalari i divertit per disfressar-te, ja que els seus cabells i el seu bigoti són molt graciossos.
A més vesteix de l'època antiga i la vestimenta és elegant.

Poema de Sebastià Sánchez-Juan

Sebastià Sánchez Juan, nascut a Barcelona el 10 de novembre de 1904, es distingí des de joveníssim com a poeta sota el pseudònim de "David Cristià". Va col·laborar amb Pompeu Fabra a l'Institut d'Estudis Catalans. Va ser inclòs en el cens de professors de català de la Generalitat de Catalunya, feina que va exercir tota la vida, especialment com a "corrector d'estil", i que no va deixar ni tan sols quan, per imperatius de l'economia familiar, la seva ocupació oficial va ser la de funcionari del Ministeri d'Informació i Turisme. Va obtenir la viola d'or i argent en els Jocs Florals de Barcelona de 1936 i el primer Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana l'any 1951. El 1931 es va casar amb Maria Bosch, i en va tenir nou fills.

Tenim a les mans allò que per ell era més essencial: la seva poesia. La poesia era tota la seva vida real: la resta eren circumstàncies passatgeres, que ell no sempre dominava, perquè no se sentia cridat a actuar en aquest món, sinó només a contemplar-lo des d’una talaia molt alta i a contar el que veia, tan diferent del que veien els qui eren “allà baix”.

No cal dir que la muller i els fills també van ser essencials en la seva vida: la muller va ser sempre el punt ferm (la “dona forta”) al qual ell s’agafava en mig de grans vacil·lacions. Els fills també els estimava com a reflex de la mare i d’ell mateix: només que fèiem massa soroll, sobretot quan érem petits. Però tots nou (n’hem recollit el testimoni) vam poder gaudir, en el seu moment, d’un diàleg fructífer amb el pare.

Altres punts ferms en la seva vida van ser la fe, la ciutat de Barcelona (que altres troben tan prosaica) amb tota la seva varietat de gent, i el llenguatge com a tal, que no sols havia de “fer goig” en la poesia, sinó en tota la vida (precisament perquè no volia separar l’una de l’altra).


CASA DE BADALONA

Tots els amics i les amigues
ens hem donat la llum al cor.
El temps fa mel a les bigues
i serradures d’or.

Casa de somnis inefables,
que fou de pescadors antics,
d’on potser treien els diables
amb salpasses i crucifix.

Cambres de dalt amb calaixeres,
com clavecins d’or vell intern,
amb una olor de primaveres
més pura en els matins d’hivern.

Pintures fràgilment madures,
finestra al mar i sostre oblic:
l’ona hi deixà ses altures;
els trens, llur niu d’ocellic.

El piano té pols de trena,
tan fina com la son que fa.
L’amistat ens vessa a veu plena
i la mà és música a la mà.

Aquest poema m’agrada perquè al llegir-lo se’m passa pel cap la imatge, en un temps futur, d’una casa a la bora de la platja, amb un toc de disseny mariner, reunida amb els millors amics i amigues que tinc ara, tot feliços i passant-lo d’allò més bé, plens de somnis encara per complir.

Com si a les cambres de dalt amb calaixeres, nosaltres hi guardéssim els nostres millors redords junts, i les pintures fràgilment madures siguéssin les nostres fotografíes de temps enrere, quan la maduressa encara es passejava aprop nostre. Mirant el mar per una finestra, veiem lo lluny que estem de tota la resta del món, tocant una cançó amb un vell piano sentim la música tan aprop com ens sentim els uns dels altres.

Bibliografía: -http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/sanchez-juan.htm#Casa%20de%20Badalona

Per Carnaval jo em disfressaria...

...de L'home invisible, el protagonista de la novel·la del mateix nom de H.G. Wells.

La disfressa? Ben senzilla; barret discret i fosc, ulleres de sol, gavardina també fosca, conjuntada amb el barret, benes blanques per tapar la cara i a les mans uns guants blancs de licra.

Una disfressa original, divertida i sobre una novel·la de Wells, un escriptor britànic molt conegut per les seves novel·les del gènere fantàstic, de les quals caldria destacar La guerra dels móns, La màquina del temps, a part d'aquest L'home invisible.

Wells és un dels pares de la ciència ficció.

Fins i tot es podria fer una comparsa amb L'home invisible, amb tot d'altres personatges de ciència ficció.

Una disfressa fins i tot còmode tenint en compte que el Carnaval se celebra al mes de febrer.

Potser, si aquesta festa se celebrés a l'estiu, em disfressaria de Tarzan, però sóc més partidari de L'home invisible.

Tot seguit podeu veure un fragment de l'adaptació cinematogràfica que va fer James Whale el 1933 de la novel·la de Wells.

La persistència de la memòria, Salvador Dalí

Aquest paisatge que trobem a la imatge representa una platja cap al vespre i molt deserta. Podem veure un nas una mica extrany, uns llavis i una llengua però que no surt d'aquests, també trobem una pestanya que ens representa un ull tancat, una persona que dorm sota un rellotge que controla el temps d'aquesta. A la imatge predominen els rellotges. N'hi ha quatre: tres són iguals però de diferents colors, i un és diferent. Aquests rellotges semblen tous. En la imatge predominen les línies corbes. Les figures les quals Dalí vol donar més importància, són presentades amb colors més vius, la sorra en canvi és més fosca. A mi em suggereix a que pot ser que Dalí volgués retrar una persona controlada per el temps.
Aquesta obra pertany al Noucentisme, on els artistes volien que la raó dominés per damunt de tot. Per ells no era important la espontaneïtat. Tot ho volien adequat al seu pensament.
Pertany al Surrealisme, amb una actitud vital, que intentava transformar la societat burgesa. L'art serà per ells un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible. Dintre del Surrealisme hi ha dos modalitats que són la figurativa o objectiva, que utilitza una tècnica gairabé de fotografía per retratar la realitat, i dins d'aquestes entra Dalí entre d'altres artistes.

http://www.liceus.com/cgi-bin/gba/20040.asp

Text 54. Eugeni d'Ors.

Oh Pluja! Germana la Pluja, tu no n'ets responsable pas, de les inundacions. Ja hem quedat que la culpa era dels homes que no s'autocanalitzaven. -En canvi a n'a tu, quants beneficis te devem, els homes civils! Tu ets la que, sobre les estridències del calor que patim, ací i més enllà, deixes una suavitat discreta, tu ets la que algun cop dónes a la nostra atmosfera delicadeses septentrionals. Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres. Tu aigualeixes les festes de la Mercè, quan incorrem encara en la debilitat de fer-ne. Tu, avui mateix, mulles les carretel.les que captaven pels damnificats del Llobregat. I altres antiestètics espectacles de carrer has mulat encara, avui, tu, Germana la Pluja, enginyosíssima Germana la Pluja!
Potser per a l'establiment definitiu de la nostra civilitat en convindria això: que plogués -no, tant com ploure, no,- que plovisqueges tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitem uns quants: els d'eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per a començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.
Eugeni d'Ors: Glosari, 19-X-1907


Aquest text ens parla sobre el benefici de la pluja en quan a l'art. Petits factors quotidicans de la vida, com la pluja, ens poden donar pas a fer art. Un factor com és la pluja fa que molts llegeixin, vagin a teatres, etc.

Velocità d'automobile de G. Balla

Giacomo Balla (1871-1958) fou un pintor italià i és conegut com un dels fundadors del futurisme, que s'engloba dins l'Avantguardisme.
El 1913 va pintar "Velocità d'automobile", una pintura que, d'acord amb els ideals del futurisme, cerca un art d'acord amb el món modern i futurista. Balla exalta aquí la maquinària, i naturalment, la velocitat i l'automòbil, donant nom a aquesta obra.
Pel que fa a les imatges, no hi ha cap mena d'ordre i Balla utilitza la tècnica de repetir-les tot superposant-les, com si d'una seqüència fílmica es tractés, cercant fins i tot l'abstracció.
A l'interpretar la pintura es poden distingir dues parts; a mà esquerra trobem una concentració major d'imatges amb tonalitats més fosques, contrastades amb la resta de la imatge, amb colors més blanquinosos. D'aquesta part més fosca en surten unes línies divisòries, com si es projectéssin cap enfora, cap al futur, cap al que vindrà, i ho fa donant una sensació de velocitat i rapidesa extrema. Es poden distingir també certes línies que van rotant d'una manera elèctrica, amb línies de fuga i objectes que tendeixen a desaparèixer després de tota una sèrie de repetició simultània.
L'autor no busca, al meu parer, representar cap objecte en concret, ja que cadascú pot veure-hi múltiples objectes diferents.
Cal destacar que hi apareixen nombrosos triangles, símbol de la força dinàmica. Tot això podria interpretar-se com si d'un punt cèntric en sorgeixen altres camins, altres sortides, com per exemple aquesta maquinària i dinamisme que caracteritza el moviment.

http://www.valsesiascuole.it/crosior/temi/auto.htm

Eugeni d'Ors

"Vaig dir-me que, per tal com perfecta de forma, no podia la Ciutat morir. Car, així com les estàtues gregues constitueixen el motllo definitiu de la bellesa plàstica, així la Ciutat, també fruita grega, ve a ser el motllo definitiu de la bellesa social. Però de les dues hel·lèniques creacions -La Ciutat i l'Estàtua-, encara és la Ciutat la més bella. Té, damunt la línia, el moviment. És alhora Estàtua i Tragèdia. Tragèdia en el més elevat sentit de la paraula: espectacle d'un moviment nodrit de llibertat".

Eugeni d'Ors: Glosari, 1907

En aquesta glossa, Eugeni d'Ors tracta una de les bases de la poesia noucentista: insistir en l'afany de construir la gran "ciutat ideal".

Eugeni d'Ors escriu aquesta glossa el 1907, just abans de les eleccions d'aquell mateix any -que guanyà Solidaritat Catalana-, de manera que dóna una visió de la Ciutat més enllà del que realment és. Eugeni d'Ors va més enllà al dir que "la Ciutat és el motllo de la bellesa social".

L'autor parla de la Ciutat com un terme modèlic, un element a admirar per la seva esplendor. Eugeni d'Ors dóna a entendre que el terme de "Ciutat" és per a ell un terme que cal idealitzar i venerar, considerant que la Ciutat és el centre de l'art, que pel voltant de la Ciutat és per on s'organitza tota mena de perfecció. A més, l'autor afirma que, de tant bella que és, no pot arribar mai a la seva fi, i fins i tot compara la Ciutat amb la Tragèdia i l'Estàtua, les dues creacions "magnes" de la Grècia antiga.

Eugeni d'Ors, a més, parla de la vitalitat que ofereix una Ciutat, de l'emancipació que t'ofereix i de la sensació d'evolució que et proporciona.

Personalment, no comparteixo aquesta idealització de la Ciutat que fa Eugeni d'Ors. Si bé en un futur em costaria viure en un altre lloc en comptes de viure a Cornellà, crec que tota aquesta descripció, titllant fins i tot de la Ciutat com d'una divinitat, s'escau més a la vida a la muntanya, als poblets, on crec que es respira més llibertat, més "deixar fer", més capacitat d'elecció i millor manera de viure. Torno a dir que per comoditat, la ciutat potser és el millor referent, tot i que no la considero un model a seguir, i ni molt menys, el model de la "bellesa social", ja que crec que la societat s'ha civilitzat massa. I se civilitzarà massa.

Activitat Carnaval

La veritat és que poto mitja hora pensant què posar en aquesta activitat però no trobo cap personatge literari que digui "aquest". D'autor no em disfressaria ni de casualitat, la veritat és que mai he trobat interessant la vida d'un escritor no sé per què, em dóna la sensació que ha de ser molt aburrida, monòtona, molt d'estar pendent d'escriure tot el que li passa... no sé, no sé com descriure-ho però mai m'ha agradat això de les vides dels autors. I quant a personatges literaris doncs tampoc se m'acut cap així que m'entusiasmi, però parlant de literatura grecoromana potser triaria disfressar-me d'alguna deesa grega, no sé quina. Trobo molt interessant la mitologia grega i potser agafaria Afrodita o Psique... amb aquest "pèplums" (s'escriu així? :S) blancs arrugats, enrotllats... els recollits al cabell... estaría chulo...! (si el carnaval fos a l'estiu que és quan hauria de ser! no tots disfressats i passant el fred de la vida!)

Tomàs Garcés

Tomàs Garcés

Tomàs Garcés i Miravet Barcelona 1901 - 1993 Escriptor i advocat. Es llicencià en dret i en lletres a Barcelona. El 1919 fundà l'efímera revista "Mar Vella" i, posteriorment, col·laborà a "La Publicidad" i després a "La Publicitat", on signava sovint Ship-Boy. Escriví també a "Revista de Poesia", "Revista de Catalunya" i "La Revista". Fou un dels fundadors de "Quaderns de Poesia". El seu primer llibre, Vint cançons (1922), amb pròleg de Carles Riba, fou una revelació. El cant somniós, però no oníric, la melangia sense desesperança i l'aire juvenil, de cançó o de romanç, obriren una altra via al simbolisme català, instal·lat en el noucentisme, entre Carner i Riba. L'adjectiu popularista ha estat molt emprat per a batejar la seva obra. Tanmateix, el poeta és sempre subtilment artitzat i, bé que entronca amb una tradició popular, hi aporta una reelaboració personal i culta, però no s'abandona mai a la facilitat, la ingenuïtat o el simplisme. L'ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931) i El senyal (1935) acaben de bastir tot un món, essencialment líric, intimista i acolorit. Els poemes de vegades són fruit d'unes paraules fugisseres, d'una impressió sobtada, d'una figura llunyana, d'un viatge, d'un record d'infantesa; o són un ressò de l'amor o d'un símbol cristià. El 1936 se n'anà a França, on intimà, encara més, amb Josep Sebastià Pons. En tornar, reprengué la seva obra, exclusivament en català. El caçador (1947), La nit de Sant Joan (1951), Grèvol i molsa (1953), Viatge d'octubre (1955), Obra poètica (1961) i Plec de poemes (1971) representen la continuïtat d'una poesia treballada i clara, amb un llenguatge triat i un bon gust sense falla, que hom percep tot seguit per la imatgeria i la música. L'aventura humana que hom hi endevina té interrogants i inquietuds, però és lluny del deler foll de córrer món del seu gran amic Salvat-Papasseit. Després de gairebé quinze anys de silenci, publicà un dietari, El temps que fuig (1984), i un recull de poemes, Escrit a terra (1985), que el 1986 inclou, amb la resta de la seva poesia, a Poesia completa. En la poesia de Garcés hi ha ecos de Juan Ramón Jiménez, Walter de la Mare, Supervielle, Ungaretti, Montale, etc. En Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits (1972) reflecteix una crítica impressionista, afinada, i les seves preferències estètiques. Garcés publicà també Quadern de la Selva (1962) i les versions Deu poemes gallecs (1954), Cinc poetes italians (1961), Maria Chapdelaine (1925), d'Hémon, Records d'infantesa (1929), de Mistral, i El viatge del centurió (1935), d'Ernest Psichari. El 1992 li fou atorgada la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona, i el 1993 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Entre 1988-91 li fou publicada l'Obra Completa en prosa.

Paradís (1931)

"[...]Imatge, absència, enyor, esperança, heus ací els elements de la poesia i la terra grassa que la nodreix. Abans que Freud descobrís que el somni era una trama de recances i de cobejances, ja l'equació poesia = somni havia estat establerta. La metàfora, talment el somni, és una deformació. Amb ella recreem l'objecte; l'acostem al nostre desig o l'ornem amb el nostre record. I àdhuc en aquella poesia, com en l'anomenada popular, on les coses són dites pel seu nom i la imatge de tan senzilla arriba a esvair-se, hi ha, només, desig i enyorança, perquè fora d'aquestes contrades de l'esperit la poesia és una flor que mor assedegada."

En aquest escrit Tomàs Garcés compara el somni amb la poesia. Comença dient les paraules que considera clau en la composició poètica. Després ens explica la seva teoria de que la poesia és la creació d'un nou món al nostre gust, a la nostra mida, així com un somni també deixa anar els nostres desitjos, sentiments...etc. La meva opinió és que té bastanta raó, tal com nosaltres quan somiem, creem un món al nostre gust, en la poesia els escriptors això és el que fan, crear un nova realitat on són ells mateixos els qui posen les regles.