divendres, 29 de febrer del 2008
Un prometatge
Autor: Anton Txèkhov
Estrenada (per primer cop): al teatre imperial Maly de Moscou el 20 de febrer de 1891
Traductor: Joan Oliver
Versió traduïda: Un prometatge. Les tres germanes
L'obra ens presenta a un personatge afonat física i moralment, que va fer la petició d'una veïna seva, i a partir d'aquí es presenten una sèrie de situacions ridícules i tràgiques que faran arrancar la risa del lector. Es podria dir que "Un prometatge" reflecteix el gran geni de Txèkhov per a crear personatges i ens exposa la vanitat i estupidesa humanes.
(Volia posar un vídeo, un fragment o una imatge però no n'he trobat cap)
Comentari de la pel·lícula "Un chien andalou" de Luis Buñuel i Salvador Dalí
Per veure fins a quin punt sabia analitzar una imatge o en aquest cas un video havia llegit només una part de la teva explicació on encara no parlaves d'ell, hi e descobert que no m'entero de res!:D
M'havia fet una hipótesis (perquè ja m'havien comentat que era dificil) sobre la simbologia i el significat i funció de les imatges i al llegir la teva explicació sobre el surrealisme..M'he quedat a quadres, perquè jo anaba totalment encaminada a l'inreves, jo enfocaba el video cap a l'erotisme salvatge (per dir-ho aixi) o violent com el sadomasoquisme, i havia pensat que a la noia que atropellen l'havia deixat cega aquest noi per plaer..
Com podras veure..patètic. Ha sigut un divertit contrast d'experiències! M'agradaria si pot ser que en parlem una mica a classe per contrastar opinions sobre els videos!
Nota: Podeu veure la pel·lícula a l'entrada "cinema surrealista" editada al mes de febrer.
La veritat es que m'ha sobtat molt el video que s'incorpora al poema, ja que mostra elements molt avant-guardistes, i no m'e l'esperaba aixi.
Mostra moltes imatges com les gavines, el far, la maquinària.. I he vist -no se si era l'intenció de qui a afegit les imatges al poema recitat- que algunes de les imatges afegides al video donen una pinzellada de tragèdia, donant com a sentiment universal la melancolia, o tristesa.( Animals morts o ferits, nens sense recursos, tragèdies per l'acció directe dels humans com el "chapapote" etc.)
dimecres, 27 de febrer del 2008
Aniversari Siset

MOLTES FELICITATS!!!!!!!!
dimarts, 26 de febrer del 2008
La gesta dels estels
FRAGMENT
DIVISA
L’estel d’un esguard
i el d’una senyera,
la guerra i l’amar:
la sal de la terra.
Al llavi una flor
i l’espasa ferma.
DIVISA
Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.
(D'aquest tampoc no he trobat gaire cosa :(... et poso el que he trobat)
Caires Vius

Caires vius (1907) Novel·la de Víctor Català.
(Gemma no hi ha res! M'he tornat boja buscant coses, porto una hora buscant informació del llibre i dissabte igual però només surt esmentat amb l'any així que és el que poso.)
dilluns, 25 de febrer del 2008
El cant dels mesos, Víctor Català
Aquesta és Caterina Albert (Víctor Català) , amb la portada del seu millor llibre, Solitud.
El cant dels mesos el va publicar l'any 1901, per tant va ser el seu primer llibre: és un recull de versos.És un llibre en certa manera unitari: dotze poemes inspirats, com va escriure Maragall, en el sentiment de la naturalesa en cadascun dels mesos de l'any. Seguint la manera de fer de la poesia vitalista. Allò que aparentment és un cicle es converteix, més aviat, en un procés que comença amb el cant a la vida oculta dins la terra i acaba cantant una altra vida, la de l'esperit, en un procés d'elevació, que, a l'hora de la veritat, no correspon a l'harmonisme maragallià, monista, integrador, sinó a la successió d'elements antitètics.
La seva àvia havia mort l'any 99, i en l'estiu següent, per raó del dol, encara sortíen menys que mai de casa. Un matrimoni amic seu, però, va venir a fer-los companyia. Un dia, estava ella escrivint, va acostar-se-li la senyora. Li preguntà què feia. Eren els "Cants dels mesos". Els hi va llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-li, no els hi va refusar. I al cap d'un mes de ser fora, la senyora va escriure-li: "Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui'm quin nom d'autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu." I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Ella, aleshores, treballava en una novel.la, que no ha acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Va refugiar-se en aquest nom. Heu's ací l'origen del seu pseudònim. Joan Maragall va fer una crítica del llibre i va crear molta expectativa. A partir d'aquí van mantenir una constant correspondència (més de vint cartes cada un entre 1902 i 1911).
Informació trobada a : www.mallorcaweb.com
Poemes en ondes hertzianes - Joan Salvat Papasseit

Poemes en ondes hertzianes va ser un dels seus primers llibres que va publicar en 1919 i 1921 junt amb L'irradiador del port i les gavines. Contenen poemes. Aquí us copio un poema que perany a aquest llibre. Aquest poema, respecte a la representació, és semblan al de Marxa Nupcial de L'irradiador del port i les gavines. Fa un us del cal.ligrama, i trenca amb els signes de puntuació, fa espais molt destacats, i a la vegada que es recita el poema el trobem representat amb formes, dibuixos, etc. Com per exemple: ARC DE TRIOMF (aquestes tres paraules fan forma de cemicercle com un arc, representa el que diu).
P.D: Després de portar dos dies buscan, només he trobat això tant de la novel.la com del poema. Suposo que al ser antics no es troba gaire informació i gaire referències.
Un film 300 metres - Victor Català
Va ser una novel.la que va escriure Victor Català, s'ha trobat només el seu editorial: Edicions 62; Península i només queda un exemplar. No surt representada la tapa de la novel.la (no he trobat cap dada més del llibre).
diumenge, 24 de febrer del 2008
Josep Palau i Fabre, petit homenatge

qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.
dissabte, 23 de febrer del 2008
Óssa menor, Joan Salvat-Papasseit
1925
NOCTURN PER A ACORDIÓ
A Josep Aragay
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa:
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una fandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA
A Jordi López-Batllori
Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l'ésser fuster:
-serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.
I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.
¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n'enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.
I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.
I encara més
si us deia l'ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!
ARQUER D'AMOR
Si et veia la sina
veia dos fitons;
oh, deixa'm, amiga,
que provi el meu pols.
Si un pit et sagnava,
beuria ta sang;
si et sagnava l'altre,
amb les dues mans.
Obre ben bé els braços
i acluca bé els ulls:
si la carn no es bada
la vida s'esmuny.
Quan sentis ma boca
aguanta l'alè-
t'estremiràs tota
i és quan jo et prendré.
Amiga, la vida
és una cançó.
Jo canto ta sina,
arqueret d'amor.
LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC
Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! - em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.
Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-
I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.
-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-
A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:
-No et deixaré
et diré el nom d'amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.
I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.
JUNY
Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.
Cada noia fadrina demanarà un promès,
l'algàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s'esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d'artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se'n els precs
-i el teu
si t'atrevies
que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.
PROVERBI
Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.
Óssa Menor,fi dels poemas d’avantguarda, 1925, amb dibuixos de Josep Obiols, on el poeta deixa de banda el fet quotidià per ficar-se dins l’angústia i la proximitat de la mort.
Aquest poemari es va publicar el 1925, en edició pòstuma. Joaquim Molas, en el pròleg a l'edició de 1978 (Ariel, Clàsics Catalans, 2), diu que Óssa menor "Tanca amb un cert desordre tot el procés salvatià. De fet, és una mena de magatzem que recull una colla de poemes de diverses èpoques o, almenys, de diversa intenció"
La portada no correspon amb óssa menor però al no trobar cap d'aquest, he posat la poesia i prosa, l'obra completa.
Informació trobada a www.mallorcaweb.com

-Destrucció de la tradició anterior.
-Provocació com l'arma més eficaç per crear un antiart i una de les pràctiques més genuïnes de les avantguardes, propagandística i programàtica alhora.
-La recerca de noves formes artístiques, en la línea de valorar l'originalitat com a base de la modernitat.
1894-1924. Va essser el més emblemàtic dels poetes catalans.
Tot d'una mostrà les seves inquietuts avanguardistes com impulsor de revistes literàries de vida efímera “Un enemic del poble” (1917), “Arc voltaic” (1921) i “Proa” (1921).
Al 1920 va divulgar el seu manifest futurista “Contra els poetes en minúscula” mostrat així un moment d'entusiasme avantguardista amb les obres “Poemes en ones hertzianes”(1919), “L'irriador del port i les gavines” (1921). Però després va fer uns canvis cap a les formes més tradicionals, la poesía popular, amb les obres: “El poema de la rosa als llavis” (1923) considerat un dels més grans llibres de la poesia eròtica europea, i “Ússa menor”(1925), publicat pòstumament. Salvat- Papasseit va morir a Barcelona, víctima de tuberculosis.
El poema de la rosa als llavis
Aquest llibre és la narració emocionada d'una experiència amorosa i eròtica que descriu els moviments més íntims d'unes imatges netes i luminoses.
El poema unitari està compost per trenta-un poemes distribuïts en una introducció i vint seccions d'extensió desigual, autònomes però interdependents.
També el poema es pot dividir en dos àmbits diferents que mantenen punts de contacte:
L'àmbit líric en el qual s'explica el procés d'una història amorosa com: l'aprenentatgee amorós, els peparatius de la comunió amorosa, etc...
L'àmbit líric en el qual el poeta descriu la seva alegria exultant.
I l'estructura del llibre en dos blocs:
L'amor és sotmés a un procés de sacralització que confereix una dimensió quasi mística a l'amor que està vivint.
L'estimada és comparada insistentment amb la naturalesa, sobretot amb les flors, per tal d'exaltar-ne la bellesa.
I finalment hi ha com a tercer apartat, un apèndix de la narració amorosa en el qual, un cop acabada la història, els amants que s'han de separar, es prometen fidelitat i mostren el seu enyorament.
En aquest llibre els elements avantguardistes cal destacar els dos cal·ligrames que recorren a diferents tipus de lletra i sobretot al color de la tinta com a elements simbòlics i decoratius, així com la forma que dibuixen i el significat que ténen.
Glosas de un socialista (1916)
Humo de fábrica (1918)
Poesia
Poemes en ondes hertzianes (1919)
L'irradiador del Port i les gavines (1921)
Les conspiracions (1922)
La gesta dels estels (1922)
El poema de La rosa als llavis (1923)
Óssa Menor (1925, edició pòstuma)

Drames rurals. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1902 / Barcelona: Selecta, 1948 / Barcelona: Barcanova, 1992 [edició escolar amb anotacions de Núria Nardi].
LA LITERATURA MODERNISTA. Narrativa.
Les tendències literàries que sorgiren durant el modernisme afectaren tots els gèneres, des de la poesia a l'assaig.
Així presentava Víctor Català una de les primeres mostres del ruralisme:
Text 2
Oh tu, escaient damisel.la ciutadana, de posat senyorivol.la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos[...] perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat, perdona'm, oh tu, damisel.la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter.Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l'enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives, unes inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet.[...]Mes, potser algun dia[...] escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres[...]Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre, ni tu deus ésser cap Isabel d'Hongria per recrear-te en l'esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.Víctor Català: "Prec", pròleg a Drames rurals, 1902
dilluns, 18 de febrer del 2008
Redescobrint Salvat a Londres
Londres és una de les capitals europees culturals més importants, una d’aquelles ciutats cosmopolites que serien tan admirades per als noucentistes: museus gratuïts, jardins immaculats, carrers nets i ordenats, cases i pisos que respecten l’espai (com si es tractés d’un cànon artístic), etc.
Una ciutat on pots trobar poemes xinesos al mig del metro, entre altres poemes o obres d'art.
Durant la meva estada a Londres he pogut veure, molt de passada, alguns dels monuments més emblemàtics de la ciutat. Tanmateix, quan ja havia visitat aquest gruix, diumenge al matí, hi vaig redescobrir L’irradiador del port i les gavines. Després de veure per fora la fortalesa de Londres, ens vam apropar al riu Tamesis. Allà, enclavats, hi havia el museu marítim i s’hi podien apreciar vaixells enormes, d’artilleria, emmarcats per edificis moderns i gavines que voleiaven per aquells indrets. No me’n vaig poder estar i vaig fer unes quantes fotografies. Vaig veure clar el poema d’inici del llibre:
els irradiadors
amb les gavines.
Modernitat –vaixells, però més encara els edificis– convivien en perfecta harmonia amb les gavines i altres ocells. El poema, i el llibre, adquiria un nou sentit, més, si tenim en compte, que em trobava fora de casa.
De vegades, enfoquem molt les obres literàries en el seu context i som incapaços de fer-ne una lectura que vagi més enllà de l’estrictament literària. És evident que el llibre de L’irradiador del port i les gavines és més profund que tot això, entre altres coses, perquè està ple de petites experiències humanes que esdevenen universals. Tanmateix, fer-ne una lectura d’aquesta mena també és força interessant i certifica que el llibre més antic de tots pot ser el més modern de tots.
diumenge, 17 de febrer del 2008
Poema kosovar
Kosovo
Aquella era la guerra,
era patir,
era plorar,
era demanar a crits
una mica de pau
i una mica d'amor.
I em sentia vençut,
vençut de tant dolor,
tanta angústia,
tants plors.
Perquè érem com una pila de rates
a tocar del penya-segat,
perquè era esgarrifós veure un soldat
abandonar la lluita amb una bala
marcant la seva fi.
I em sentia vençut,
però vaig seguir lluitant,
fins perdre l'alè,
fins que em vaig quedar sense forces.
Ja no per la causa,
ni pel meu país,
tan sols volia tornar,
contemplar almenys una vegada més
una tèbia i tranquil·la alba,
omplir-me els pulmons d'aire pur
i no d'aroma a pólvora,
rentar-me el rostre amb aigua fresca,
i no amb llàgrimes
Veure de nou al la meva gent,
tal i com jo els recordava.
Veure a la meva gent!!!
Dormia cada nit
amb l'esperança que l'endemà
seria el dia del meu retorn.
[Anònim]
Les conspiracions de Salvat-Papasseit

Serra ferrenya i aspra!
De tant pecar el rei jeu.
Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (Víctor Català)

Du el cap com un barder; sota les celles
dissabte, 16 de febrer del 2008
l'Irradiador del port i les gavines.
divendres, 15 de febrer del 2008
Portada: L'irradiador del port de les gavines

El títol l'he fet d'aquesta manera intentant possar-li una miqueta d'originalitat, també pensant en en la forma dels poemes del seu llibre Poemes en ondes arzianes.
Amb els dibuixos vull representar lo que diu el títol entre d'altres coses; per exemple, el far que il.lumina el moll de fusta i la gavina representen el títol del llibre, el cant de la gavina representa que el llibre va ser escrit en un món cançoner, l'estel surt a un dels poemes d'aquest llibre, i gotes de sang és un poema escrit en onda arziana.
L'he fet a mà perquè era més ràpid i per canviar una mica..
L'irradiador del port i les gavines - Joan Salvat-Papasseit

En aquesta imatge us mostro la portada del llibre de L'irradiador del port i les gavines segons la meva inspiració. Al llegir el títol d'aquest llibre, el mot "port" és el que més em va cridar l'atenció, de tot el títol va ser amb la paraula que em vaig quedar. I doncs m'imagino un port on si mires amunt, al cel pots veure com volen les gavines.
He posat una fotografía del port de Torredembarra, un poblet de la platja on jo estiuejo. Aquesta foto la vaig fer la Setmana Santa del 2007, a trenc d'alba, on la sorra era freda, les ones tranquiles, i tot el port es trobava en silenci, sense ningú, només estava jo i el mar, encara que voltessin poques persones per la sorra, la tranquilitat em feia sentir tant bé i tant relaxada, que ni cap ona ni cap persona era capaç de destorbar-me aquella situació.
Aniversari Carmesina

Aniversari Aloma

MOLTES FELICITATS!!!!!
dimecres, 13 de febrer del 2008
Portada de L'irradiador i el port de les gavines

dimarts, 12 de febrer del 2008
Tradueixen a l'aranès "Solitud" de Víctor Català
Durant un acte celebrat aquest dilluns, el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras, ha considerat que aquesta traducció suposa "una empenta per a la cultura aranesa", a la vegada que "ens porta a conquistar espais de normalitat, ja que passem d'una etapa militant, heroica, a un espai de normalització". La col·lecció de clàssics catalans en aranès compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes i està editada per Pagès Editors. El Síndic d'Aran, Francesc Xavier Boya, creu que aquesta traducció suposa "un pas important en la recerca de la plenitud de l'aranès com a llengua i cultura".
dilluns, 11 de febrer del 2008
Portada de L'irradiador del port i les gavines

L'irradiador del port i les gavines de Joan Salvat-Papasseit.
Portada amb un far de fons, símbol d'aquesta modernitat que regna en els poemes d'aquest llibre de Salvat. A més, el títol del recull de poemes juga amb la dualitat que Salvat utilitza al llarg de les seves obres: el futurisme i formalisme. "L'irradiador del port" es projecta com la llum del mateix far, i "les gavines" dibuixen la forma que simbolitza aquest animal. A més, però, la forma de les paraules pot recordar també les onades del mar, l'element que uneix el far i les gavines, element que, a més, es fa força present en els poemes que Salvat recull en aquest Irradiador.
Així doncs, d'un llibre amb cal·ligrames, una portada amb cal·ligrames; i d'un llibre amb dualitats, una portada amb dualitats.
dissabte, 9 de febrer del 2008
Carnaval


És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt I treu branques d'una mata,
El casalot del pirata És un ampli gira-sol.
És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic I empaito la masovera,
I entre pineda i garric Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
—O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina.
(De És quan dormo que hi veig clar. Barcelona: Fundació J.V.Foix-Edicions 62, 2004)
Aquest poema es el que més m'ha agradat dels que he trobat, encara que no l'entenc gaire, penso que es un poema "divertit" i molt "visual" perquè mentre l'estaba llegint, visualitzaba les imatges i això em produia una sensació agradable, sobre tot el moment en el que parla de l'ocell que agafa la branca, jo me' l imaginaba fent un niu, en temps de primavera.
Tambè m'agradat el paragraf últim que parla de la lluna, perquè podia visualitzar com anaba afinant-se fins desaparèixer.
Crec que el vocabulari és una mica dificil, però m'agradat la forma d'escriure que tè.
N'he extret el poema de www.escriptors.cat
divendres, 8 de febrer del 2008
Carnaval, nois i noies!

Després de gairabé dos anys fent l'assignatura de literatura com a modalitat del meu baxillerat. L'any passat vaig fer literatura castellana i vam llegir el Quijote, així que m'he inspirat i m'agradaria disfressar-me de Cevantes, ha sigut un autor literari que mai se m'ha oblidat el seu nom, i que vam treballar molt l'any passat, i fisicament sempre m'ha fet molta gràcia.
Doncs com podeu veure a la imatge, seria divertit disfressar-se de Cervante. Amb una estoballes al coll que fessin senefes ben voluminoses i que tapessin bé el coll, també un bigoti gris i ben punxegut, també em retiraria tot el sarrell de la cara perque es veiés bé el front, que ell en tenia un molt gran com molt bé observeu a la imatge (hehe). Que us sembla noi, noies i Gemma? Original? Graciós?
Aviam si el carnaval vinent em podria disfressar. Ens podriem disfressar tots d'autors literaris, seria graciós i interessant. Riuriem molt.
Joaquim Folguera

Era fill de Manuel Folguera i Duran. Físicament invàlid, abocà a la literatura una intel•ligència i una cultura excepcionals. En el seu llibre bàsic, Les noves valors de la poesia catalana 1919, partint de les escoles maragalliana i mallorquina, jerarquitza els poetes que configuren l'escola noucentista. Fou una de les figures del grup de La Revista de Josep Maria López–Picó, i alhora impulsà els primers assaigs de l'avantguarda a Catalunya: col•laborà a Trossos i Un Enemic del Poble, i divulgà els noms internacionals d'aquell corrent. Com a poeta assajà un simbolisme intimista, amb l'empremta de Josep Carner i, alhora, algun ressò de Filippo Tomasso Marinetti: Poemes de neguit 1915 i El poema espars 1917. Pòstumament sortiren Poemes 1920, Articles 1920, Traduccions i fragments 1921 i Cartes a Claudi Rodamilans.
Un dels seus poemes és Plany.
PLANY
Per ma dissort ha pres enamorat
aquella dolça dona que tenia
un aire tan humil i aciençat
i un esguard tan obert a germania.
Per ma dissort no em serà prodigat
aquell somriure pur que m’oferia
i romandré de nou desconhortat
al fons de ma profunda doloria.
Per ma dissort ja no serà més ella:
de son amor esdevindrà poruga
i fins dels ulls s’haurà tornat avara.
I jo seré un estrany a sa parpella,
sense que mai, ni per consol, m’enduga
un sol reflex de sa mirada clara.
M’agrada el poema. El poeta expressa molt bé aquest dolor que sent al haver perdut la seva amada, i alhora ens descriu molt bé aquesta dona. I és trist que se l’hagi marxat dels seus braços, ja que reflecteix lo molt que l’estimava.
Cinema surrealista
En resum, una pel·lícula inquietant, on les paraules es queden convertides en imatges sense sentit, talment com si estiguéssim dormint. Un mostra genial del surrealisme.
dijous, 7 de febrer del 2008
La Fuente - Marcel Duchamp

Bé aquesta obra escultòrica que m’ha tocat comentar és una mica difícil, ja que quan la veig no em fa sentir res, l’únic sentiment que he tingut ha sigut de sorpressa quan l’he vist. Veig un urinari, una mica diferent de com són ara, on l’autor preten demostrar la bellesa d’aquesta escultura trobada en un producte industrial, fent que tingui més usos a part de la seva funció.
No l’ha tocat, expossa l’urinari tal com és, només canviant la posició, la gira sobre la seva part posterior.
Bibliografía:
http://www.minutouno.com/1/hoy/article/34279-La-fuente-de-Marcel-Duchamp/
Noucentisme. Eugeni d'Ors, Text 53
Ans d'ahir va tancar-se l'exposició de Belles Arts. Ha permanescut oberta durant un semestre, i encara això és molt per a una exposició. Perquè les Exposicions són, en el nostre existir, mers "episodis". I les Belles Arts, -encara, malgrat la progressiva estetització del viure modern- altres "episodis".
Hi ha ànimes porugues, que temen que amb la inevitable socialització, o millor, Civilització del món, aniria l'art a extrem de ruïna... -No, al contrari. Jo veig talment la Ciutat futura que en ella tots els moviment seran regulats artísticament, seran Belles Arts.
La primera de les Belles Arts serà la Vida.
La segona, el Pensament.
La tercera, el Sentiment.
La quarta, la Lògica.
La quinta, l'Ètica.
La sexta, el Mètode.
La sèptima, la Gimnàstica.
L'octava, l'Abillament.
la novena, la Urbanitat.
la dècima, la Urbanització.
La undècima, la Domesticitat.
la duodècima, la Domesticació.
La tretzava, l'Art de les Cerimònies.
La quatorzava, l'Art de les Festes.
La quinzena, l'Arquitectura.
Només a l'arribar a n'aquest punt, podrà començar-se a
parlar d'Escultura, Pintura, Música i Poesia.
¡Ah! I cal dir que això de la Ciutat futura pot també entendre's per Ciutat interior present. Perquè és dever de cadascú construir-se dins un mateix, a la mida de lo possible una ciutadania, una tan selecta ciutadania com la que desitgi per als seus néts.
Eugeni d'Ors: Glosari, 28-X-1907
Aquest text ens parla d’una visió de la ciutat futura, ens diu que van tancar l’exposició de belles arts després d’haver estat oberta més temps de lo normal (amb això potser ens vol dir que aquesta exposició era molt important o interessant). Segons ell, les ciutats del futur seràn Belles arts. I n’exposà una llista dient l’ordre que tindràn aquestes.
Bé, jo penso tot lo contrari d’ell, precissament el meu pensament de la ciutat futura és com quan ell diu “Hi ha ànimes porugues, que temen que amb la inevitable socialització, o millor, Civilització del món, aniria l'art a extrem de ruïna...”. Doncs seré una ànima poruga, pero veig la realitat. Cada vegada més, aquest el nostre món s’està convertint en un món més trist, on ens estem carregant la natura, on hi ha menys respecte per les coses i les persones, on cada vegada més gent perd el sentit de la vida… Ell, a l’escriure això, estava vivint a una època on la vida era més natural, avui dia tot ha canviat, i potser si jo hagués viscut en els seus temps, pensaria igual que ell, ara mateix també m’agradaria pensar així, però veig que és impossible tal i com estàn les coses.
Josep Maria Junoy

Josep Maria Junoy i Muns va néixer a Barcelona el 1887 i també hi morí el 1955.
Fou un periodista i dibuixant català que de jove va viure a París i va fer dibuixar acudits de costums, anticlericals i de denúncia social.
Va ser, a més, un dels introductors de la poesia avantguardista a Catalunya i dirigí la revista avantguardista Trossos. Junoy també va col·laborar, entre d'altres, a La Publicitat i a La Veu de Catalunya.
Cap a l'any 1930 Junoy es convertí al catolicisme i es decantà cap al neoclassicisme estètic i cap a l'apologètica en religió. Per aquesta raó va donar suport a Francisco Franco durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Després de la Guerra Junoy va escriure tan sols en castellà.
De la seva obra poètica caldria destacar els poemes següents: Poema a Guynemer (1915) i Poemes i cal·ligrames (1920).
Al Poema a Guynemer apareix un cal·ligrama amb el text "Ciel de France" i "Dins de l'avió mortalment ferit per l'espai hi brunzeix encara el lluent cor del motor més l'ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles".
Aquest cal·ligrama fou el primer que es va fer en català, de tema avantguardista, i que està dedicat a un pilot d'aviació francès, Guynemer, mort en combat.
Pel que fa a l'estil en destacaria que els mots "Ciel de France" estan fets amb puntets, que la paraula "Ciel" està orientada cap amunt i "France" cap avall, mentre que "De" està centrada.
La forma d'essa que dibuixa el cal·ligrama suggereix un final tràgic, un camí cap al cel, la mort del pilot. Prova d'això són les paraules del text central "(...) mortalment ferit (...)" i "(...) l'ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles (...)", entenent les estrelles com el camí cap al cel. Tot i això la essa, tan estilitzada i harmoniosa, no ens parla de dolor, sinó de transit, de canvi, potser de final tràgic, però feliç: el pilot mor volant.
Es pot relacionar aquest cal·ligrama -de l'any 1915- amb la I Guerra Mundial (1914-1918). En aquest conflicte bèl·lic els avions per primera vegada participaren com a "arma de guerra". Potser Junoy es referix a un aviador, Guynemer, mort en el front francès.
Personalment, trobo que la idea està molt ben trobada i el joc dibuix-text és molt encertat. El missatge, metafòric i tot "(...) hi brunzeix encara el lluent cor del motor (...)", crec que està molt ben triat.
Fonts: http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Junoy_i_Muns
dimecres, 6 de febrer del 2008
Disfressa literària
Poema de Sebastià Sánchez-Juan

Sebastià Sánchez Juan, nascut a Barcelona el 10 de novembre de 1904, es distingí des de joveníssim com a poeta sota el pseudònim de "David Cristià". Va col·laborar amb Pompeu Fabra a l'Institut d'Estudis Catalans. Va ser inclòs en el cens de professors de català de la Generalitat de Catalunya, feina que va exercir tota la vida, especialment com a "corrector d'estil", i que no va deixar ni tan sols quan, per imperatius de l'economia familiar, la seva ocupació oficial va ser la de funcionari del Ministeri d'Informació i Turisme. Va obtenir la viola d'or i argent en els Jocs Florals de Barcelona de 1936 i el primer Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana l'any 1951. El 1931 es va casar amb Maria Bosch, i en va tenir nou fills.
Tenim a les mans allò que per ell era més essencial: la seva poesia. La poesia era tota la seva vida real: la resta eren circumstàncies passatgeres, que ell no sempre dominava, perquè no se sentia cridat a actuar en aquest món, sinó només a contemplar-lo des d’una talaia molt alta i a contar el que veia, tan diferent del que veien els qui eren “allà baix”.
No cal dir que la muller i els fills també van ser essencials en la seva vida: la muller va ser sempre el punt ferm (la “dona forta”) al qual ell s’agafava en mig de grans vacil·lacions. Els fills també els estimava com a reflex de la mare i d’ell mateix: només que fèiem massa soroll, sobretot quan érem petits. Però tots nou (n’hem recollit el testimoni) vam poder gaudir, en el seu moment, d’un diàleg fructífer amb el pare.
Altres punts ferms en la seva vida van ser la fe, la ciutat de Barcelona (que altres troben tan prosaica) amb tota la seva varietat de gent, i el llenguatge com a tal, que no sols havia de “fer goig” en la poesia, sinó en tota la vida (precisament perquè no volia separar l’una de l’altra).
Tots els amics i les amigues
ens hem donat la llum al cor.
El temps fa mel a les bigues
i serradures d’or.
Casa de somnis inefables,
que fou de pescadors antics,
d’on potser treien els diables
amb salpasses i crucifix.
Cambres de dalt amb calaixeres,
com clavecins d’or vell intern,
amb una olor de primaveres
més pura en els matins d’hivern.
Pintures fràgilment madures,
finestra al mar i sostre oblic:
l’ona hi deixà ses altures;
els trens, llur niu d’ocellic.
El piano té pols de trena,
tan fina com la son que fa.
L’amistat ens vessa a veu plena
i la mà és música a la mà.
Aquest poema m’agrada perquè al llegir-lo se’m passa pel cap la imatge, en un temps futur, d’una casa a la bora de la platja, amb un toc de disseny mariner, reunida amb els millors amics i amigues que tinc ara, tot feliços i passant-lo d’allò més bé, plens de somnis encara per complir.
Com si a les cambres de dalt amb calaixeres, nosaltres hi guardéssim els nostres millors redords junts, i les pintures fràgilment madures siguéssin les nostres fotografíes de temps enrere, quan la maduressa encara es passejava aprop nostre. Mirant el mar per una finestra, veiem lo lluny que estem de tota la resta del món, tocant una cançó amb un vell piano sentim la música tan aprop com ens sentim els uns dels altres.
Bibliografía: -http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/sanchez-juan.htm#Casa%20de%20Badalona
dilluns, 4 de febrer del 2008
Per Carnaval jo em disfressaria...
dissabte, 2 de febrer del 2008
La persistència de la memòria, Salvador Dalí

Aquest paisatge que trobem a la imatge representa una platja cap al vespre i molt deserta. Podem veure un nas una mica extrany, uns llavis i una llengua però que no surt d'aquests, també trobem una pestanya que ens representa un ull tancat, una persona que dorm sota un rellotge que controla el temps d'aquesta. A la imatge predominen els rellotges. N'hi ha quatre: tres són iguals però de diferents colors, i un és diferent. Aquests rellotges semblen tous. En la imatge predominen les línies corbes. Les figures les quals Dalí vol donar més importància, són presentades amb colors més vius, la sorra en canvi és més fosca. A mi em suggereix a que pot ser que Dalí volgués retrar una persona controlada per el temps.
Aquesta obra pertany al Noucentisme, on els artistes volien que la raó dominés per damunt de tot. Per ells no era important la espontaneïtat. Tot ho volien adequat al seu pensament.
Pertany al Surrealisme, amb una actitud vital, que intentava transformar la societat burgesa. L'art serà per ells un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible. Dintre del Surrealisme hi ha dos modalitats que són la figurativa o objectiva, que utilitza una tècnica gairabé de fotografía per retratar la realitat, i dins d'aquestes entra Dalí entre d'altres artistes.
http://www.liceus.com/cgi-bin/gba/20040.asp
Text 54. Eugeni d'Ors.
Potser per a l'establiment definitiu de la nostra civilitat en convindria això: que plogués -no, tant com ploure, no,- que plovisqueges tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitem uns quants: els d'eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per a començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.
Eugeni d'Ors: Glosari, 19-X-1907
Aquest text ens parla sobre el benefici de la pluja en quan a l'art. Petits factors quotidicans de la vida, com la pluja, ens poden donar pas a fer art. Un factor com és la pluja fa que molts llegeixin, vagin a teatres, etc.
divendres, 1 de febrer del 2008
Velocità d'automobile de G. Balla

Giacomo Balla (1871-1958) fou un pintor italià i és conegut com un dels fundadors del futurisme, que s'engloba dins l'Avantguardisme.
El 1913 va pintar "Velocità d'automobile", una pintura que, d'acord amb els ideals del futurisme, cerca un art d'acord amb el món modern i futurista. Balla exalta aquí la maquinària, i naturalment, la velocitat i l'automòbil, donant nom a aquesta obra.
Pel que fa a les imatges, no hi ha cap mena d'ordre i Balla utilitza la tècnica de repetir-les tot superposant-les, com si d'una seqüència fílmica es tractés, cercant fins i tot l'abstracció.
A l'interpretar la pintura es poden distingir dues parts; a mà esquerra trobem una concentració major d'imatges amb tonalitats més fosques, contrastades amb la resta de la imatge, amb colors més blanquinosos. D'aquesta part més fosca en surten unes línies divisòries, com si es projectéssin cap enfora, cap al futur, cap al que vindrà, i ho fa donant una sensació de velocitat i rapidesa extrema. Es poden distingir també certes línies que van rotant d'una manera elèctrica, amb línies de fuga i objectes que tendeixen a desaparèixer després de tota una sèrie de repetició simultània.
L'autor no busca, al meu parer, representar cap objecte en concret, ja que cadascú pot veure-hi múltiples objectes diferents.
Cal destacar que hi apareixen nombrosos triangles, símbol de la força dinàmica. Tot això podria interpretar-se com si d'un punt cèntric en sorgeixen altres camins, altres sortides, com per exemple aquesta maquinària i dinamisme que caracteritza el moviment.
http://www.valsesiascuole.it/crosior/temi/auto.htm
Eugeni d'Ors
Activitat Carnaval

Tomàs Garcés
Tomàs Garcés i Miravet Barcelona 1901 - 1993 Escriptor i advocat. Es llicencià en dret i en lletres a Barcelona. El 1919 fundà l'efímera revista "Mar Vella" i, posteriorment, col·laborà a "La Publicidad" i després a "La Publicitat", on signava sovint Ship-Boy. Escriví també a "Revista de Poesia", "Revista de Catalunya" i "La Revista". Fou un dels fundadors de "Quaderns de Poesia". El seu primer llibre, Vint cançons (1922), amb pròleg de Carles Riba, fou una revelació. El cant somniós, però no oníric, la melangia sense desesperança i l'aire juvenil, de cançó o de romanç, obriren una altra via al simbolisme català, instal·lat en el noucentisme, entre Carner i Riba. L'adjectiu popularista ha estat molt emprat per a batejar la seva obra. Tanmateix, el poeta és sempre subtilment artitzat i, bé que entronca amb una tradició popular, hi aporta una reelaboració personal i culta, però no s'abandona mai a la facilitat, la ingenuïtat o el simplisme. L'ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931) i El senyal (1935) acaben de bastir tot un món, essencialment líric, intimista i acolorit. Els poemes de vegades són fruit d'unes paraules fugisseres, d'una impressió sobtada, d'una figura llunyana, d'un viatge, d'un record d'infantesa; o són un ressò de l'amor o d'un símbol cristià. El 1936 se n'anà a França, on intimà, encara més, amb Josep Sebastià Pons. En tornar, reprengué la seva obra, exclusivament en català. El caçador (1947), La nit de Sant Joan (1951), Grèvol i molsa (1953), Viatge d'octubre (1955), Obra poètica (1961) i Plec de poemes (1971) representen la continuïtat d'una poesia treballada i clara, amb un llenguatge triat i un bon gust sense falla, que hom percep tot seguit per la imatgeria i la música. L'aventura humana que hom hi endevina té interrogants i inquietuds, però és lluny del deler foll de córrer món del seu gran amic Salvat-Papasseit. Després de gairebé quinze anys de silenci, publicà un dietari, El temps que fuig (1984), i un recull de poemes, Escrit a terra (1985), que el 1986 inclou, amb la resta de la seva poesia, a Poesia completa. En la poesia de Garcés hi ha ecos de Juan Ramón Jiménez, Walter de la Mare, Supervielle, Ungaretti, Montale, etc. En Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits (1972) reflecteix una crítica impressionista, afinada, i les seves preferències estètiques. Garcés publicà també Quadern de la Selva (1962) i les versions Deu poemes gallecs (1954), Cinc poetes italians (1961), Maria Chapdelaine (1925), d'Hémon, Records d'infantesa (1929), de Mistral, i El viatge del centurió (1935), d'Ernest Psichari. El 1992 li fou atorgada la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona, i el 1993 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Entre 1988-91 li fou publicada l'Obra Completa en prosa.
Paradís (1931)
"[...]Imatge, absència, enyor, esperança, heus ací els elements de la poesia i la terra grassa que la nodreix. Abans que Freud descobrís que el somni era una trama de recances i de cobejances, ja l'equació poesia = somni havia estat establerta. La metàfora, talment el somni, és una deformació. Amb ella recreem l'objecte; l'acostem al nostre desig o l'ornem amb el nostre record. I àdhuc en aquella poesia, com en l'anomenada popular, on les coses són dites pel seu nom i la imatge de tan senzilla arriba a esvair-se, hi ha, només, desig i enyorança, perquè fora d'aquestes contrades de l'esperit la poesia és una flor que mor assedegada."
En aquest escrit Tomàs Garcés compara el somni amb la poesia. Comença dient les paraules que considera clau en la composició poètica. Després ens explica la seva teoria de que la poesia és la creació d'un nou món al nostre gust, a la nostra mida, així com un somni també deixa anar els nostres desitjos, sentiments...etc. La meva opinió és que té bastanta raó, tal com nosaltres quan somiem, creem un món al nostre gust, en la poesia els escriptors això és el que fan, crear un nova realitat on són ells mateixos els qui posen les regles.