... FUGIR d'aquest indret i anar a un altre lloc... NINGÚ em coneix. SOLITARI.
BON DIA. Ningú em saluda. Ningú sap qui sóc. ENYOR de la meva mare. ENYOR de tot.
BON DIA. Em creuo la veïna. El davantal em recorda a la meva mare. DEU SER L'HORA DE DINAR: ARA SÍ QUE EM SALUDA!
Les dues primeres línies del cal·ligrama marquen un camí, el camí de la vida en el qual el personatge es veu perdut, sense un rumb fix. Tan sols vol fugir. Però en el moment de fugir, sent l'enyor de tot el què ha perdut i ha deixat enrere.
Ningú no el saluda pas, és un total desconegut i això l'entristeix.
Al costat, una incògnita, una pregunta, un element que roman omnipresent en el cap del protagonista. El dubte de si ha obrat bé marxant i abandonant el seu passat. S'haurà equivocat? Troba una esperança en veure com l'única persona que finalment el saluda, la seva veïna, té un petit element que li fa recordar la seva mare: el davantal que porta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada