Monòleg interior

No em sentia el cos bé ni les mans tampoc els dits i els llabis secs els ulls no sabia cap a on miraven mai havia estat tot tan fred ni tan fosc podría dir que el que m’envoltava era res. Res, no em definia res m’havia convertit en una gota que no és res i que només sent fred necesitava calor per tornar a desfer-me. Desfer-me i ser jo. Jo amb somriures, jo feliç, jo i els meus nervis, però jo. Tot s’havia apoderat de mi com si un cop d’aire s’hagués endut la meva ànima i m’haguès deixat amb res ara no era ni jo això que sentia em recordava a res i que podía ser jo? Si no sabia que podia percebre i olorar? Ja no en sabia jo d’això. El cor em bategava fortament s’havia fet molt dèbil era de vidre i sentia el clic clic com si es fessin esquerdes quin mal no deixava de repetir-me, i com podia sentir tant mal aquest res? M’aixugava els llabis i pot ser els ulls mai havia vist caure gotetes dels ulls de la meva mare i jo, jo només m’havia convertit en una d’aquestes. Jo m’havia omplert de sofriment.